Anar a l’hora

El primer rellotge que vaig tenir era un Duward amb fons blau, regal de la primera comunió, el 1968. Després un parell dels que oferia per festes als clients l’antiga Caixa Catalunya.
El 1989 al viatge a l’antiga URSS vaig comprar un rellotge que marcava les 24 hores, marca Paketa, que despistava molt a causa de la seva distribuciò horària.
El 1992 vaig estrenar un rellotge nou amb motiu del meu casament. Els darrers anys n’he tingut un parell més, sempre ben senzills i lleugers.
El tió m’ha portat el darrer, un PoTens amb corretja metàl·lica i la numeració de talla gran, que la vista ja tampoc no és la que era. Tot plegat, doncs, mitja dotzena mal comptada de rellotges que han marcat, segon a segon, la meva vida.
Ara que la majoria de la gent jove o de mitjana edat ja no porta rellotge jo el reivindico com a complement imprescindible. Consulto tot sovint l’hora de manera immediata, sense haver de posar en marxa cap mòbil, amb un lleuger moviment del canell.

Miro amb calma el rellotge, i m’agrada. Certifica el pas del temps, i que encara som vius. Em passen pel cap unes paraules de Jorge Luis Borges: el tiempo es como un tigre que me devora… y yo soy el tigre.