Francesc Millán ho explica amb contundència: un soldat ucraïnès em va dir una vegada que la guerra era, sobretot, esperar. Que ell, soldat d'infanteria, es passava la majoria del dia esperant. Esperant per atacar i esperant per ser atacat. I que saber gestionar emocionalment aquesta espera era clau per sobreviure.
Tant pels qui la lluiten com per als qui la pateixen, la principal activitat en una guerra és l’espera. S’espera en retorn d’un fill enviat al front. S’espera el final d’un bombardeig. S’espera l’ordre de ser enviat a lluitar. S’esperen whatsapps, abans cartes, S’espera una victòria. S’espera la mort. S’espera, sobretot, que la guerra acabi.
Som els únics animals que sabem que la vida és l’espera fins que arribi la mort. Tenim la noció de la fi, de les coses en general, i això fa que les gaudim més. Aquesta percepció ens fa diferents dels altres animals. Som l’animal de l’espera, o no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú