Et faran un home. Històries de la puta mili

Colpidor i excel·lent el documental Et faran un home del 3CAT Les víctimes d'assetjament i abusos a la mili trenquen el silenci. Són 65 minuts intensos, sense desperdici. La `puta mili en estat pur, al descobert.
Un programa fet amb una delicadesa extrema, un guió molt ben resolt i una posada en escena suggeridora i elegant. L’enhorabona!
Dels casos presentats en primera persona n’hi ha tres de protagonistes amb una dimensió pública notòria: Antonio Muñoz Molina, Vicent Partal i Àlex Gorina.
Tots els relats, tots, esgarrifosos i traumàtics. A l’al·legat final del documental una consideració demolidora: aquestes històries de la puta mili no tenien res a veure amb el que passava a la resta del continent europeu.
Recordo haver llegit Historias de la puta mili, una sèrie de còmic creada en 1986 per Ivà a la revista El Jueves. Històries de dues pàgines on en clau satírica es parodiava l'exèrcit espanyol i més concretament el servei militar obligatori.
A aquesta sèrie se'ns presentava un exèrcit desorganitzat, on els alts càrrecs militars apareixien com uns incompetents i els reclutes com a civils, amb més picardia i que no s'ho passaven bé fent el servei militar. Sovint se les enginyaven per defugir les seues obligacions o no complir ordres dels superiors, que després es demostraven eren inútils o perilloses. Presentaven una caricatura de l'exèrcit i tenien un tarannà antimilitarista. Mitjançant l'humor, feien una crítica de la instrucció patriòtica que l'exèrcit volia donar als joves reclutes i de la seva inutilitat.
Jo també vaig fer la mili. Sortosament no vaig patir cap situació tan tramàtica com les narrades al documental. En llicenciar-me, això sí, a la meva cartilla militar la valoració era del tot ajustada. ”Valor: se le supone”.
El 1980 el servei militar era obligatori, l’objecció militar comportava molts problemes i vaig decidir fer la puta mili.
Al vagó de la Renfe que ens duia a Madrid vaig coincidir amb tres bons companys amb els quals vam compartir durant 13 mesos penes i treballs.
L’arribada al campament, delirant. Amuntegats en una nau fins que, amb el cap ben rapat, preníem possessió del nostre llit i la nostra taquilla.
Després d'un mes de campaments vaig anar a raure a la Agrupación Logística núm. 1, als afores de Madrid, ben a prop de la Universitat Autònoma, on se suposava que hi havia les ments pensants que haurien de gestionar la intendència, la logìstica i no sé quantes coses més en cas de necessitat.
Misèria i companyia, parlant en plata. Malament rai si haguessin hagut de planificar res d’important. Una unitat fantasma amb ínfules de grandesa. Una dotzena de comandaments i una vintena de soldats arreplegats com ara jo.
D’un dia per l’altre em vaig convertir en baster (guarnicionero) . Em van encarregar fer el manteniment, bàsicament amb una màquina de cosir elèctrica de mides gegantines, de tots els toldos, tendes de campanya, cinturons… de la companyia cuirassada Brunete núm. 1 que comptava amb uns 5.000 soldats i uns quants centenars de tancs.
Amb una jornada laboral ordinària: de 9 a 1 i de 3 a 5. La tria personal va ser ben fàcil: ningú més de la tropa estava interessat en fer aquestes feines de dones com ara cosir. I em van alliberar de les tasques soldadesques, excepte una guàrdia setmanal. Vaig estar de sort. Això va aplanar la meva estada.
Alguns dies a la tarda, en 15 minuts a peu, ens arribàvem a la biblioteca de l’Autònoma de Madrid, ens canviàvem de roba als lavabos i, per una estona, desconnectàvem de la vida casernària.
També em vaig afeccionar a llegir, també poesia. I a escoltar la ràdio, gairebé durant tot el dia doncs la feina m’ho permetia. Les tardes eren molt llargues i la caserna oferia ben poques oportunitats culturals.
El cop d'estat del 23F de 1981 el vaig viure en primera línia. En ser una unitat petita, depenent de la divisió cuirassada Brunete, no teníem servei de menjador propi. Cada setmana un soldat acompanyava matí, migdia i nit el xofer a buscar la teca i, en acabar, a retornar els estris.
Aquell dia em tocava a mi i vam anar a buscar el sopar. En arribar, cap a les 6 de la tarda, ja vam veure la magnitud de la tragèdia: centenars de tancs amb els motors engegats i a punt per posar-e en marxa en direcció a Madrid.
L’estona que vam estar confinats, fins a les 8 del vespre aproximadament, a l’espera de les ordres dels nostres superiors, vaig estar escoltant la ràdio i també vaig tenir temps de pensar, i molt, sobre el que ens podria caure a sobre. Què llarga que es fa l’espera!
Amb un considerable retard i no poques dificultats vam carregar el sopar per portar-lo al nostre destí. De quarts de 9 a quarts d’1 de la matinada que és quan el rei va fer una intervenció a la TV em va tocar servir el sopar i les begudes als comandaments. Una experiència quasi religiosa.
Vaig ser testimoni privilegiat de les converses dels comandaments, entre copes. Si alguna cosa em va quedar del tot clara és el principi de l’obediència deguda. Cap d’ells no faria res que no se li ordenés per part de la cadena de comandament establerta, al capdamunt de la qual es trobava el cap de l’estat, el rei.
Alguns comentaris de marcat accent antidemocràtic, militarista i colpista. I ningú es preocupava per la meva presència, jo a mode majordom servint el sopar i les copes. Tothom pendent del telèfon, de l’esperada trucada del capità general o de qui fos.
La trucada va arribar cap a la mitjanit, poc abans de la declaració del rei per TV. I cap a dormir a les lliteres, vestits això sí i amb el fusell com a parella de ball.
Quan tinc oportunitat de parlar de la mili acostumo a fer broma. Comento que jo vaig aturar el 23F… em despisto i me n’oblido de la crua realitat: que el cop d’estat sí que va fructificar.
En llicenciar-me a la cartilla militar hi ha una anotació del tot aclaridora: “Valor: se le supone”.pu
La meva estada va ser laboriosa, tranquil·la i rutinària, la qual cosa va ser molt d'agrair, sobretot si la comparem amb altres casos dels quals vam tenir constància, amb maniobres constants, instrucció militar, maltractes psicològics i tedi.