El diumenge passat, després d’una caminada plàcida: castell de sant Miquel - pic de l'Àliga - castell de sant Miquel vam fer cap a l’hora de l’aperitiu a Viladellops, a la terrassa del restaurant Cantina Viladellops, “un restaurant amb encant en un paisatge somiat a Viladellops”. Aquest establiment no apareix a la guia d’enoturisme esmentada perquè és de més recent obertura.
A peu de vinya, en un petita terrasseta a llindar del carrer, davant pel davant del restaurant, ens vam entaular. Mitja dotzena de taules i un saxofonista que amenitzava la concurrència amb música en viu i en directe.
Amb prou feines ens arribava un bri de sol però en qualsevol cas la temperatura era més que agradable pel mes de març. Un entorn tranquil i relaxant, a la intempèrie, d’aquests que ara s’han posat de moda. Un bar de vins, un winebar si volem ser més cools, més esnobs, més modernets i menys patriotes en definitiva.
Bona iniciativa aquesta de posar en funcionament un restaurant amb terrasses per a tota mena d’esdeveniments en un llogaret, Viladellops, quatre cases i un corral, un lloc on s’hi ha d’anar expressament perquè no t’agafa de pas per anar enlloc. Cap a migdia potser hi havia una vintena llarga de cotxes. Aquest tipus d’oferta s’està consolidant als cellers del Penedès.
Un comentari final, que no puc evitar. Tinc en ment el saxofonista d’ahir, amb un acompanyament electrònic adequat i un repertori que feia de bon sentir, tot i que ben poca gent se l’escoltava amb atenció. I em passa pel cap la imatge del pianista de les pel·lícules de l’oest americà on sempre que hi havia alguna picabaralla que acabava a cops de puny i a trets, al saloon, el pianista era l’únic que mantenia el tipus, sempre sota la protecció del cartell de salvaguarda: “no dispareu al pianista”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada