El sentit de la vida

Avui fa 8 anys que un amic meu va patir un ictus. Una caiguda fulminant, 15 dies de sedació entre la vida i la mort, 5 setmanes a l’hospital, 18 dies a la Guttmann i el primer cap de setmana cap a casa. L’estada a la Guttmann es va perllongar més temps.
Un parell de setmanes abans havíem estat passejant per les seves vinyes acabades de plantar a Barberà de la Conca i comentant el futur immediat i la jubilació que ja es veia venir.
En rebre la trucada, l’endemà mateix, vaig haver de seure, dret no podia suportar el dolor i el desconsol. Vaig tardar una bona estona a recuperar-me de la patacada. I vaig plorar i a renegar com mai m’hagués imaginat. Des dels 13 anys que ens coneixíem i després d’haver viscut plegats i compartit tot allò que importa m’era molt difícil de pair la magnitud de la tragèdia.
L’admirava i admiro a hores d’ara. La seva capacitat de treball, la seva polivalència, el seu determini fins a les últimes conseqüències. Una persona que es dóna poca trascendència, que té sentit de l’humor, que ha trobat un bon equilibri mental i emocional i procura encomanar-lo. Una persona que estima la vida.
Vaig somatitzar el significat de la paraula resiliència: la capacitat dels individus de sobreposar-se als traumes i dolors emocionals. I la importància de gaudir de suports afectius i donar un sentit a la vida. El sentit de la vida deu ser en el fet de tornar a començar de nou cada dia i superar de tant en tant una sotragada de les que fan època, deia el Carles Capdevila. La vida se’ns complica de vegades una mica més del compte.