Tal dia com avui el pare hagués fet 100 anys. Mare meva! Ho va deixar estar el 2019, molt més tard del que ell hagués volgut, i després d’uns quants anys de postració i patiment innecessaris. Sempre deia que ell hagués volgut morir-se el dia abans -o a tot estirar el dia després- que la mare, el 2010. No voldria per a mi els seus darrers anys de vida, sense mobilitat i amb el cap emboirat.
Tot i que vaig intentar obtenir el seu testimoni vital, vaig fer tard. Ja no estava per la labor ni tenia interès en testimoniar la seva dilatada vida. Vaig Lamentar el seu determini, però ja sense cap possibilitat real de reconsideració per part seva. Amb la mare tampoc va ser possible bastir cap relat personal, si bé per altres motius.
Penso en alguns dels llibres amb evocacions memorialístiques familiars.“Un home que se’n va” (Vicenç Villatoro); “Mare” (Ada Castells), “Todo sobre mi madre” (Delphine de Vigan), “També això passarà” (Milena Busquets), . No faré res de semblant, que sigui comparable per entendre’s, però sí que deixaré constància per escrit d’algun episodi de les seves vides. I ho faré per ells, per mi i pels meus fills, per no trencar del tot la baula que ens relliga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada