Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

27 de març del 2023

El “tío” Emilio

Ahir van trobar mort a casa seva el “tío” Emilio. Assegut en una cadira al voltant de la taula. A punt de fer-ne 95. Sol des de fa una vintena d’anys i sord com una tàpia. En un poble, el Cubillo -Cuenca- de no més d’una dotzena d’habitants d’edat avançada.
És el darrer de la seva nissaga, la darrera baula d’un cadenat tel·lúric sense descendència La resta de tiets i tietes ja són morts de fa anys. Ara només quedem els cosins, ja granadets.
Un té la sensació que ha desaparegut l’últim membre d’un món que s’acaba, ja caduc més ben dit. Ningú més de la seva generació serà testimoni de l’atrafegada vida que portem tots plegats. Amb ell se’n va el darrer supervivent d’un món ja inexistent que només la seva petja mantenia viu, talment com un espectre.
I, mal m’està dir-ho però és el que he sentit, ha estat una persona que no ha aportat bellesa la món.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada