La Carlota Gurt (El nas molt fi i el cap molt buit. La doble vida. Catorze) va més enllà pel que fa a aquest poc valorat sentit nostre. Ve a dir que quan vius a ciutat, no sents la pudor que fa (o no la sents sempre, o no la sents tan forta), però quan vens de fora és un bufetada a la pituïtària. .
Comenta que a pagès les persones no s’ensulfaten tant. O potser és que a ciutat hi ha més proximitat física i, per tant, les colònies es fan més presents (ai, aquell aire irrespirable que es concentra als ascensors). A pagès, les olors són diferents.
El cas és que les olors tenen un poder immens sobre nosaltres. Són capaces de fer aflorar records que ni sabíem que teníem dins el cap. Estem envoltats d’olors i ni tan sols disposem d’un vocabulari decent per descriure-les. Quina pena!
Unes olors que poden condicionar quant gasto, de qui m’enamoro, de qui em refio…. Ves a saber totes les decisions de les nostres vides que, sense saber-ho, han estat culpa d’una olor.
Tenim una riquesa lingüística considerable pel que fa a les olors, que ja està bé. Aprofitem-la.
- Arrufar el nas: manifestar desaprovació, disgust.
- Fer veu de nas: parlant, deixar sortir pel nas una part de l’aire expirat.
- Ficar el nas pertot arreu: tafanejar-ho tot.
- No veure-hi més enllà del nas: ésser curt de gambals.
- Parlar amb el nas (o de nas): fer veu de nas.
- Pujar-li (a algú) la mosca al nas: enutjar-se fortament.
- Riure per sota el nas: riure dissimuladament.
- Tenir nassos: tenir barra.
- Treure el nas (en un lloc): anar-hi sense estar-hi gaire estona.
- Tenir nas: ésser perspicaç.
Doncs això, siguem perspicaços, tafanegem-ho tot, enutgem-nos si cal, riem per sota el nas, treiem el nas i prou quan sigui inevitable, tinguem barra quan calgui i arrufem el nas en senyal de desaprovació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada