La felicitat és difícil de trobar dintre d’un mateix i impossible de trobar a qualsevol altre lloc. L’Eva Piquer qüestiona la frase, formulada segurament per algun fabricant a l'engròs de frases cèlebres.
Qüestiona l’eficàcia de remenar dins nostre com a via per accedir al benestar. L'autoconeixement no ens porta necessàriament a sentir-nos millor. Alguns viatges al fons de l’ànima ens poden acabar d’enfonsar en la misèria. És possible que ni l’autoconeixement ni la intel·ligència no siguin un camí directe cap a la felicitat. L’autoajuda tampoc és la solució de tots els mals.
En resum: ben mirat potser la felicitat està sobrevalorada. Ens hem cregut que hem de buscar la felicitat, però potser l'objectiu és un altre. Tal vegada es tracta de perseguir la veritat, de prendre decisions encertades i, sobretot, de no malbaratar la vida.
Estic rellegint “Per què ser feliç quan podries ser normal?” (Jeanette Winterson, edicions del Periscopi, 2021, traduït magistralment per la Dolors Udina). La protagonista, una jove adoptada que testimonia una infantesa escanyada per una mare autoritària i cruel, busca incansablement la felicitat. La felicitat que, segons l’antropòleg Manuel Delgado, funciona com una pastanaga davant d’un ruc.
Reprenent el fil argumental de l’Eva, potser no hem vingut a aquest món a ser feliços. Potser l’objectiu és haver estimat prou i haver assolit una certa lucidesa. Haver entès què hi fem aquí. Per acabar tornant a l’enlloc d’on veníem amb la certesa d’haver aprofitat la jugada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada