Estem encallats i cal fer net. De derrota en derrota… fins la victòria final.

L’enyorat Carles Capdevila ja ho deia el 2007 en un dels seus articles: el moment més delicat quan estudiem una carrera, aprenem un ofici o tenim una relació de parella és quan caus en una mena de sot, i no és només que deixis d’avançar, és que recules.
Ho va repetir moltes vegades. Ens cal més mala llet i més esperança deia, després d’haver-li estat diagnosticat un càncer.
Setze anys enrere ja manifestava que “el nostre país la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis i pel grau de dificultat del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d’acord sobre quina és la sortida ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses”.
Relligo les reflexions de Carles Capdevila amb les de Marçal Girbau (La necessitat de fer net, Vilaweb 7/7/2023): “Si l’independentisme català fos un pacient clínic, no tindríem cap dubte de diagnosticar-li problemes greus de salut mental. Podríem debatre llongament sobre les possibles causes, fins i tot filar prim sobre la tipologia simptomàtica. Tanmateix, el que segur que seria inqüestionable és que avui l’independentisme –en tot el seu conjunt i sense excepcions– és un pacient que arrossega una depressió de cavall, acompanyada de rancúnies, enveges personals, tics autodestructius, actituds negatives miserables i, en definitiva, un reguitzell extens de comportaments tòxics que impedeixen de créixer i construir.”
Doncs això estem encallats i cal fer net. De derrota en derrota… fins la victòria final.