La participació va ser tot un èxit: una cinquantena de persones al 1r pis de la biblioteca, habilitat com a sala de concerts. Família, amics, coneguts i saludats.
Un repertori variat: dues peces clàssiques de Von Weber (Sonatine i Romanze); Ocell trist de Frederic Mompou; Por una cabeza, un tango de Carlos Gardel; dues melodies de l'àlbum Bestiari i un merescudíssim i ja anunciat bis abans d`hora, a mode d’espòiler, Com el far-west no hi ha res de La Trinca. No em direu que no són vint minuts mal comptats però molt ben aprofitats!
Com a pare -i comànager- dels dos artistes de revista sento una alegria immensa per mil-i-una raons. Em sento feliç i emocionat, a punt de trencar el plor, tot just ja a l’inici de la primera peça. Contenció, contenció… em demano a contracor.
Si per separat cadascun d’ells ja té mèrit, junts el valor augmenta exponencialment. Tot va rodat i fins i tot el grinyol d’alguna nota passa gairebé desapercebut.
La reacció del públic és entusiasta i de sorpresa. És el primer cop que actuen conjuntament en un concert de petit format de cara a un públic que, si bé ja està predisposat des del minut 1 a l’aplaudiment sentit, tampoc no regala res.
Les peces es van succeint sense imprevistos i arriba el bis ja pregonat amb antelació pel Martí i rebut amb complicitat per la concurrència. Com el far-west no hi ha res posa fi a uns 20 minuts de concert dels Villalba-Castells brothers.
Gràcies a la Torras i Bages per l’oportunitat i l’ús de les instal·lacions i a tot el públic per la complicitat i el suport rebut. Perquè la vida, sense música, només seria soroll.
Un repertori variat: dues peces clàssiques de Von Weber (Sonatine i Romanze); Ocell trist de Frederic Mompou; Por una cabeza, un tango de Carlos Gardel; dues melodies de l'àlbum Bestiari i un merescudíssim i ja anunciat bis abans d`hora, a mode d’espòiler, Com el far-west no hi ha res de La Trinca. No em direu que no són vint minuts mal comptats però molt ben aprofitats!
Com a pare -i comànager- dels dos artistes de revista sento una alegria immensa per mil-i-una raons. Em sento feliç i emocionat, a punt de trencar el plor, tot just ja a l’inici de la primera peça. Contenció, contenció… em demano a contracor.
Si per separat cadascun d’ells ja té mèrit, junts el valor augmenta exponencialment. Tot va rodat i fins i tot el grinyol d’alguna nota passa gairebé desapercebut.
La reacció del públic és entusiasta i de sorpresa. És el primer cop que actuen conjuntament en un concert de petit format de cara a un públic que, si bé ja està predisposat des del minut 1 a l’aplaudiment sentit, tampoc no regala res.
Les peces es van succeint sense imprevistos i arriba el bis ja pregonat amb antelació pel Martí i rebut amb complicitat per la concurrència. Com el far-west no hi ha res posa fi a uns 20 minuts de concert dels Villalba-Castells brothers.
Gràcies a la Torras i Bages per l’oportunitat i l’ús de les instal·lacions i a tot el públic per la complicitat i el suport rebut. Perquè la vida, sense música, només seria soroll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada