Encara som aquí, sí, on érem. I no, no ho tenim a tocar.

Vicent Partal a l’editorial d’ahir de Vilaweb (I, políticament, de què ha servit això de Puigdemont?) fa uns comentaris encertats sobre la jornada.
- “Puigdemont ho va fer miques, tot això. De normalitat, com ha explicat tota la premsa mundial i com ha vist tothom que no vol tancar els ulls, res de res.
- Això d’ahir és un acte impecable de desobediència civil. De manual.
- Puigdemont ha eclipsat Illa fins al punt que el dirigent socialista no ha pogut ser protagonista ni el dia de la seua investidura.
- Estalviant-se, doncs, la presó, aconsegueix el mateix efecte d’impedir una investidura “normal” sense pagar el preu de la privació de llibertat.
- L’audàcia de l’operació Retorn, com en el seu moment ja va passar amb l’audàcia de l’operació Urnes, o amb el canvi de cotxe sota el túnel, o amb la peripècia de l’exili, ha servit per a posar en evidència la impossibilitat pràctica de derrotar Catalunya per la via de la repressió i la violència.”
Aquesta darrera afirmació, en negreta, és la que grinyola, al meu entendre.
L’audàcia de l’operació retorn és meritòria i enginyosa, de manual també, però no ve a demostrar res d’això. Sí que ve a demostrar la inoperància d’un govern autonòmic i d’unes forces policials que han desplegat un aparell antiterrorista per detenir un expresident de la Generalitat i que, a sobre i sense cap necessitat, han provocat retencions d’hores i molèsties a la població. Un govern que ni tan sols va ser capaç de gestionar unes oposicions docents com Déu mana setmanes enrere.
Ahir hi va haver pirotècnia, escapisme, moviments de masses. inoperància policial i política de pa sucat amb oli, ben cert. Espectacle. Focs d’encenalls tot plegat. Molta audàcia, molta inoperància i poca intel·ligència. Si jo pogués faria una esmena a la totalitat.
Encara som aquí, sí, on érem. I no, no ho tenim a tocar.