Anem plegats a Poblet

Em fa pensar el darrer lliurament d’Octuvre: “Ara és el moment d'explicar què s'amaga darrere el fitxatge de Cristina Farrés” El currículum de la Cristina Farrés, nova cap de comunicació del govern de Salvador Illa, posa els pèls de punta.
Com també fa pensar l’admiració incontinent de Salvador Illa per Josep Tarradellas, i de retruc per monestir de Poblet. Ni l'un ni l’altre, ni Tarradellas ni Illa- són sants de la meva devoció. Tarradellas per la seva figura polièdrica i excessivament personalista. Illa per no haver estat capaç de mantenir l’orientació dels seus antecessors, també socialistes, al Palau de la Generalitat.
Aquest dies el president ha arrossegat el seu govern a fer una estada a Poblet, km 0 de l’imaginari tarradellista. Ha estat una bona tria a nivell logístic. La remodelació de les instal·lacions hoteleres del monestir el van dotar del confort imprescindible, res a veure amb l’hostatgeria de fa uns anys de fa un parell de dècades, per donar aixopluc a unes sessions de treball que haurien de servir per traçar un full de ruta al nou govern.
En el nomenament del nou govern ja vaig dir la meva i li vaig atorgar, com és costum, 100 dies de marge abans de pronunciar-me al respecte. Encara no toca, doncs. 

Sí que és significatiu el degotall de noms que van apareixent als mitjans de comunicació, com és el cas de la Cristina Farrés. I em ve al cap un refrany castellà que hi té molt a veure: quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija. Que així sigui.

Pregons de festa major

Des de 1988, el primer any que vaig viure en directe un pregó invitat per la Xè, que recordo les festes majors de Vilafranca bàsicament pels pregons, a més a més de les cercaviles i els castells, naturalment.
Pregonar la festa és del tot necessari.  El pregó marca l’inici, llargament anunciat pel que fa a la vila, de la FM Aprofitar l’ocasió per passar comptes pendents amb qui sigui -cosa que ha passat més d’un any- és intolerable.
Com pregona la teoria dels instants previs, els moments anteriors al que ha de passar poden arribar a ser tremendamente estimulants i emotius.
En un moment o altre als pregons es fa referència als pregons precedents. S’acostuma a dir que el que s’està a punt de pregonar ja ha estat pregonat per moltes altres persones amb encert, en un exercici de bona educació i de companyonia gremial suposo.
M’atreveixo a posar, negre sobre blanc, una idea que fa temps que tomba pel meu caparró. Es podria fer un pregó frankenstein, elaborat amb fragments destacats d’altres pregons festamajorencs, citant les fonts i comentant breument el que calgués. De ben segur que el resultat podria arribar a ser memorable.
Enllaço i per tant comparteixo l’accés a la majoria de pregons de la FM de Vilafranca des de 1963 fins a l’actualitat. En falten pocs. Si s’em fa arribar algun pregó dels que hi falten l’incorporaré de bon grat. https://ja.cat/FMpregons
Comparteixo també un megamix festamajorenc de gamma extra, de Gerard Morató Viñas i Miquel Villalba Castells, de fa ja 8 anys però plenament vigent https://ja.cat/megamixfestamajorenc
Que tinguem un bon pregó 2024. A veure si és tan bo com el de l'any passat!. 

Espero que el pregoner, psicòleg de professió, hagi trobat el divan que -segons diuen- anava buscant dies enrere per a l'escenografia del pregó i que faci una bona sessió psicoanalítica de la festa major vilafranquina, que el tema dóna molt de sí.
Bona festa major!

PS1. En acabar el pregó vaig fer un comentari en petit comitè. Aquest: “doncs no, no m’ha agradat el pregó. Ni el continent ni el contingut. El pitjor dels últims 8 o 10 anys. Egocèntric. Llarg. Prosaic. Més bona voluntat que encert. Decebedor. Llàstima!”.
No he estat l'única persona decebuda pel pregó, com és natural. Miro ara d’afinar una mica més sense pretendre fer un comentari de textos exhaustiu, que no és la meva intenció.
- Encabir en un pregó una tirallonga de causes justes i nobles no és la millor opció. La llista és interminable i aquest no és l’objectiu del pregó.
- Dissertar sobre els problemes de salut mental, el consumisme, l’individualisme uns quants ismes més del món actual pot estar bé però en petites dosis, que les sobredosis són nefastes.
- El pregoner té tot el dret a parlar en primera persona, només faltaria, però sense perdre el món de vista. L’egocentrisme embafa. Hi ha vida més enllà d’un mateix, la família, la pròpia història personal, el partit on milites i el ball que has ballat a la teva joventut..
- No es pot abusar dels elements teatrals, que sempre haurien de ser accessoris. L'ànima del pregó, sempre la paraula.
- Fer pujar a l’escenari desenes de persones a fer una desfilada no és garantia de res.
- Una hora i quart és una durada excessiva, desmesurada, tant si seus a plaça en una cadira incòmoda com si l’escoltes per la ràdio o el mires per PTV
- Un pregó prosaic no és un bon pregó. Li cal finesa, amorosir les paraules i no abusar de les consignes.
- Ser graciós no és gens fàcil. Proposar-s’ho és arriscat. El resultat no acostuma a ser satisfactori.
- “Donar pa a les oques” és una expressió que he sentit molts cops en relació als pregons. Donar massa pa pot ser indigest.
- El cagondéu als morros del rector de la basílica de Santa Maria de Vilafranca, lamentable. Tota una declaració de principis. Aquest episodi en un context musulmà o jueu hagués provocat un bany de sang.
- Demanar als administradors del 2023 que pugin a l’escenari a fer el que no van fer en el seu moment amb l’estampa no és de rebut. És patètic.
- Forçar les pauses per provocar els aplaudiments de la concurrència no està bé.
- El “puta Espanya” del final del pregó, innecessari. Totalment prescindible.
Doncs això. Llàstima! L’any que ve serà millor -o no-.
PS2. 2/9/2024
Unes quantes consideracions respecte a la festa major 2024.
- Centralitzar els concerts al centre vila, especialment amb els dos escenaris a les rambles, i en menor grau a la plaça de Jaume I i el Tívoli és sens dubte l’opció més funcional pel que fa a la mobilitat i seguretat.
- Els horaris nocturns no haurien de ser inacabables. Que hi hagi concerts que comencin a les 3 o les 4 i acabin a quarts de 6 de la matinada no és de rebut. Els veïns afectats no s’ho mereixen ni tampoc no hi ha cap necessitat.
- El volum dels equips de so és de delicte. Totalment desmesurat i innecessari. Els veïns de la Girada o de Moja no haurien de sentir els concerts des de casa seva.
- El jovent indepe des de fa 29 anys ja té la seva festa i es munta el seu tinglado. La programació musical de grups per a la gent jove o de mitjana edat sembla que ja funciona.
La gent gran també té algun ball, les sardanes i les havaneres. El nens i nenes gaudeixen d’algun espectacle fet a mida. I jo em pregunto: i els boomers? Què hem de fer? Com és que no es pensa en nosaltres? Ni música, ni teatre… ni foc, ni fum, ni cendra. De la gent nouvinguda i de les altres cultures ja no en parlo, que no vol dir que no hi pensi.

Romànic

A @RomanicCatala revisen documentalment i de manera magistral els 10 estereotips sobre el romànic. Som-hi! https://x.com/RomanicCatala/status/1826624885529202688
𝟭. Que el romànic és fosc, estret i hermètic? Home, parlem-ne.
𝟮. Que el romànic és un art 'auster'?
𝟯. Que el romànic és un art rural?
𝟰. Que el romànic és 'fosc', llòbrec i fins i tot 'tètric'?
𝟱. Que el romànic és ruïnós, mal fet i que cau a trossos?
𝟲. Que els pintors i escultors 'no en sabien' o que 'eren primitius'?
𝟳. Que els pintors i escultors romànics no coneixien la tercera dimensió?
𝟴. Que el romànic s'oposa expressament a l'Antiguitat grecoromana?
𝟵. Que els artistes romànics no es preocupaven per l'autoria individual?
𝟭𝟬. Que el romànic només és un art de la pedra?
Genial el fil de @JoanPauInarejos que es pot seguir també a les xarxes socials.
M’encanta el romànic, més que cap altre art. I trobo genial que el romànic fos capaç de predir Eric Clapton.

La Colla Vella, amb carro fins a Vilafranca

LLegeixo a La Fura que la Colla Vella de Valls recupera enguany la tradicional anada amb carro a Vilafranca per festa major. Quina matada!
La colla vallenca rememora la tradició d’anar en carro a Vilafranca per la seva festa major, tal com es feia durant la primera meitat del segle XIX.
Trenta-un anys després de l’últim cop, avui 26 d’agost els castellers de la Vella rescataran del fons dels armaris les espardenyes, les armilles i les gorres per recórrer, en carro, el mateix camí per actuar a Sant Fèlix. La previsió és que arribin a Vilafranca demà pels volts de les set de la tarda, per després fer una actuació simbòlica a la plaça Jaume I.
La Vella farà una estada de tres dies a la capital de l’Alt Penedès, tot esperant Sant Fèlix.. Des de la colla vallenca assenyalen que la recuperació de l’anada en carro a Vilafranca servirà per homenatjar aquells castellers que van endegar aquesta tradició, “el Rabassó, l’Escolà i el Gerxo de Xacó”.
Un viatge d’una cinquantena de km que en cotxe es pot fer en mitja hora mal comptada però que en carro dóna per molt i molt més. Bon viatge i bona actuació castellera! I esperem que no els robin els carros, com al Manolo Escobar.

Teatre Apolo. “Corta el cable rojo”

El fenomen “Corta el Cable Rojo” continua triomfant Barcelona amb la seva segona temporada. Un espectacle amb 12 temporades ininterrompudes a la Gran Via de Madrid.
“Corta el cable rojo” és un xou de comèdia creat davant del públic, cada dia diferent, interpretat a través de la creativitat, el risc, l’humor i la improvisació. L’objectiu és “riure el màxim possible”. Amb música en directe i atrevides projeccions.
Les propostes inesperades del públic donen lloc a personatges desbocats, situacions insospitades, reptes ben difícils, balls sorprenents, cançons tronxants… Només cal esperar la sortida del públic per veure als seus somriures.
La platea plena de gom a gom confirma la bona acollida de l'espectacle. Un teatre en paral·lel a l’oferta del Teatre Nacional de Catalunya i d’altres sales de BCN
Estic convençut que el 90% del públic no és client habitual dels espectacles teatrals de la ciutat. Hi ha vida més enllà del teatre de text i dels musicals, que també està bé.

Vacances

Llegeixo al calendari dels pagesos, un pou de sabiduria amb 163 anys d’història, que la paraula vacances prové del llatí "vacans", que significa estar lliure, desocupat, vacant.
Així doncs les vacances són un agradable temps lliure que podem omplir fent el que més ens agradi. Com, per exemple, caminar per un bosc de bedolls sentint les pròpies passes…
S’acaba l’agost i s’acaben les vacances d’estiu. A Vilafranca ja fa dies que es respira ambient de festa major. A les tardes vespres se senten les músiques del balls, els carrers i les terrasses s’omplen de gent, s’inauguren exposicions… es viu i es parla de festa major.
Les vacances com a estat mental, com a necessitat que contraresta la vida laboral no sempre satisfactòria i a cops molt estressant.
La gent sense feina difícilment en pot tenir de vacances. Les persones jubilades, tampoc, però això ja és una altra història.

Matarranya

Des de 2015 un grupet de la colla fugim del turisme de masses i anem a destins d’interior practicant un turisme sostenible i respectuós. Un turisme slow que permet gaudir de la natura, el patrimoni, la història i la gastronomia.
El Matarranya és una comarca de l'Aragó, a la província de Terol. Pertany íntegrament a la Franja de Ponent, territori oriental de l'Aragó on es parla català.
Presenta una superfície de 933 km² i una població de 8.259 habitants (2017), repartits en 18 municipis. Vall-de-roures n'és la capital administrativa. A part d'estes dues poblacions, cap altra supera el miler d'habitants.
La comarca del Matarranya es troba en un espai geogràfic que històricament ha estat un nexe entre les terres de l'interior i la costa del Mediterrani. La seva proximitat al mar i el fet de trobar-se en un punt d'unió entre el País Valencià i Catalunya li ha donat a la comarca un caràcter mediterrani i un paper de frontera al llarg de la seva història (Viquipèdia Matarranya https://ca.wikipedia.org/wiki/Matarranya)
Hem gaudit de les vacances fugint del turisme frenètic, les xarxes socials i les multituds. Visca el turisme lent com alternativa!

13. Animals racionals? Va home va!

Barry Markovsky (Per què tenim mania al número 13? Vilaweb 12/8/2024) comenta les explicacions històriques que semblen justificar l'antipatia cap al número tretze, però tot plegat és una superstició.
Milions de persones al món occidental comparteixin la mateixa idea errònia fins al punt d’afectar el comportament a gran escala. I aquest és el gran poder del 13, de la seva superstició.
L’origen de la mala reputació del 13 és poc clar i especulatiu. L’explicació històrica és tan senzilla com la seva juxtaposició fortuïta amb l’afortunat 12.
En la cultura occidental el 12 sol representar la “plenitud”: hi ha 12 mesos l’any, els déus de l’Olimp són 12, els signes del zodíac són 12 i els apòstols de Jesús són 12…
Contra això, el tretze contrasta amb la sensació de bondat i perfecció. El 12 és rodó. El tretze resta fora.
També assignem atributs foscs al 13 per la mateixa raó que molts creuen en els “efectes de la lluna plena”. Les creences que la lluna plena influeix en la salut mental, els índexs de criminalitat, els accidents i més calamitats humanes han estat desmentides a bastament.
Animals racionals? Va home va!

La filosofia, la metafísica, la teologia i la ciència. Filoacudits.

El diàleg entre ciència, filosofia, metafísica i teologia és permanent. En aquest sentit, Aristoteles potser va ser el pensador més coherent de la història.
Corre a la xarxa una brama que ve a dir el següent:
- Filosofia és com estar en un espai fosc buscant un gat negre.
- Metafísica és com estar en un espai fosc buscant un gat negre que no hi és..
- Teologia és com estar en un espai fosc buscant un gat negre que no hi és i cridar L’he trobar!.
- Ciència és encendre la llum.
La ciència per si sola no pot explicar la bellesa ni el sentit de la vida. La filosofia pot ser una bona caixa d’eines en el nostre dia a dia.
Sempre recomano un llibre: “Plató i un ornitorinc entren en un bar… Entendre la filosofia amb acudits” (Daniel Klein i Thomas Cathcart, La Campana, 2008).
Es llegeix amb delit. Ironia i rigor al mateix temps. És fantàstic, hi ha una colla d’acudits que ocupen el mateix terreny d’idees que les disciplines filosòfiques.
Els autors ens fan veure què significa la lògica, l’existencialisme, la relativitat, l'ètica, etc., a través d’aquest llibre ple de vida.
Pot haver-hi un llibre més original? Una aproximació a la filosofia a través d’acudits. Un exemple: Morty arriba a casa i es troba la dona i el seu millor amic Lou despullats al llit. Quan Morty està a punt d'obrir la boca, Lou surt d’un salt del llit i li diu: “Abans que diguis res, amic meu, a qui et creuràs, a mi o als teus ulls?”
Aquest acudit clàssic sembla una pocasoltada però si l’analitzem a fons veiem que incideix en el cor mateix de la filosofia empírica: la qüestió de quina és la mena d’informació sobre el món de la qual podem estar segurs. En desafiar la preeminència de l’experiència sensorial, Lou planteja la pregunta sobre quina mena de dades son segures i per què.

Vinc a unir i servir

Llegeixo el titular de les declaracions del flamant 133 (tot i que n’hi ha que diuen 155) president de la Generalitat, Salvador Illa. “Vinc a unir i servir”. En el pitjor dels casos serà a unir Catalunya a Espanya i a servir els interessos de l’estat.
L’anècdota de la investidura d’ahir al saló de sant Jordi és que, en cloure el traspàs de la presidència amb el cant d’els segadors, el protocol només havia previst música per a les dues primeres estrofes. Els assistents van cantar sols la tercera, aquella que diu “Quan convé seguem cadenes”. Serà una premonició, un mal auguri? Temps al temps.
Se li gira feina al govern del Salvador Illa. Li donarem els 100 dies de marge reglamentari, temps suficient per anar veient el pa que s’hi dóna.

Llàgrimes de sant Llorenç. Fly me to the Moon

Un dels espectacles astronòmics més fascinants de l’any és la pluja de meteors dels Perseids, coneguda popularment com les Llàgrimes de Sant Llorenç. Aquesta pluja de meteors es pot observar del 17 de juliol al 24 d’agost. Durant aquest període, els cels de Catalunya s’il·luminaran oferint una oportunitat única per a l’observació astronòmica.
El nom de Llàgrimes de Sant Llorenç fa referència al dia del màrtir cristià, rostit a la graella pel que sembla, cosa que demostra una sofisticació torturadora envejable, que se celebra el 10 d’agost, just abans del màxim d’aquesta pluja de meteors, establint una connexió cultural amb la tradició.
Ahir al vespre una colla d’amics ens vam desplaçar al santuari de la Mare de Déu de Foix per tal de sopar i gaudir d’aquest espectacle celestial. Com que la lluna està en fase de quart minvant, la lluminositat era poc intensa i, per tant, ideal per veure l’espectacle.
Una quarantena de persones vam compartir l’espai i vam gaudir d’unes vistes celestials esplèndides. No va ser un espectacle extraordinari doncs amb prou feines vam veure quatre meteors fugaços però vam passar una bona estona.
Estirats i amb el cel per tot sostre. Talment com fa 50, 500, 5.000 o 50.000 anys. I amb el dubtes existencials de sempre: la lluna ens espia o ens il·lumina? Que hi ha algú més a l’espai sideral?
Se sent el cant d’un grill. Que canti un grill no et fa sentir sentir tan sol a l’univers.

I parlant de la lluna no em puc estar de recomanar-vos la darrera pel·lícula d'Scarlett Johansson, Fly me to the Moon, una comèdia romàntica sobre la cursa espacial de la dècada de 1960, amb una veu celestial de l'actriu capaç de vendre la lluna. 

Madura i estelar, a anys llum de la depredadora sexual de Match point (2005), Johansson ha estat reconeguda com una de les dones més atractives del món per diversos mitjans de comunicació. Els que la coneixen parlen del seu esperit tranquil, que no té res a veure amb el d'una diva.

Principi de realitat

En la psicologia freudiana i la psicoanàlisi el principi de realitat és la capacitat que té la ment de jutjar la realitat del món exterior i d'actuar-hi en conseqüència. Es podria comparar amb el triomf de la raó sobre la passió, del cap sobre el cor, de la ment racional sobre l'emocional.
Aquests dies convulsos políticament parlant estic rellegint un parell de llibres: “Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés” (Jordi Muñoz. L’Avenç, 2020) i “Repensar el ‘procés’ a través del diálogo” (Vicenç Fisas Armengol Icaria, 2021)..
El primer és un assaig polític des d’una perspectiva independentista d’esquerres. Un llibre escrit des del sobiranisme però que no està pensat per agradar a tothom dins d’aquest espai Una reflexió desapassionada sobre les causes i implicacions que posa de manifest la necessitat de ser crítics i exigents amb nosaltres mateixos, sense exageracions, això sí.
Analitza l’independentisme mirant cap enfora i també cap endins. El descriu com un moviment cívic, democràtic i progressista que busca ampliar l’esfera de drets i llibertats de la ciutadania però que també ha equivocat molt aquests anys. Ha comès alguns errors de fons que han de ser revisats críticament per poder avançar.
El principal error, segons l’autor, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, que mai no s’hauria d’haver produït. I no només perquè no es donessin les condicions per fer-la efectiva sinó també perquè era una decisió mancada de legitimitat suficient.
La repressió i la divisió interna que es va originar en el que va ser una lectura divergent del que va passar el 2017 ho dificulta tot enormement dins del panorama sobiranista.
La tesi que defensa és que l'independentisme ha de superar aquella etapa, posar en el centre de la seva estratègia la necessitat de comptar amb un suport clarament majoritari, articular políticament el 70% de la societat catalana. Està convençut que una solució democràtica hauria de passar per alguna forma d’amnistia i per un referèndum.
També fa alguna proposta estratègica més concreta per sortir de l’atzucac. El diàleg amb l’estat pot ajudar el sobiranisme avançar posicions, tant si dóna fruits concrets com si no en dona. L’aposta pel diàleg amb l’estat és estratègica.
El sobiranisme necessita no només ampliar el suport sinó també articular un espai de consens procedimental molt més ampli que inclogui partidaris i contraris a la independència, un acord sobre el mètode de resolució de mocràtica del conflicte polític. La idea d'una solució dialogada compta amb un gran suport de l’opinió pública.
Ara bé, atesa la probabilitat baixa que aquests procés de diàleg pugui donar fruits, seria un error per a l’independentisme posar tots els ous en aquest cistell i desmobilitzar el moviment. Sembla raonable per al sobiranisme intentar combinar el diàleg amb l’estat i el govern de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures de moviment. L’important és no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula.
Vicenç Fisas Armengol, analista de conflictes i processos de pau, pensa que per sentit comú s’ha de repensar el Procés en la seva totalitat ( “Per sentit comú, s’ha de repensar el Procés en la seva totalitat” Gerard Pruna. ARA 20/4/2021).
El Procés està en un bloqueig perquè es va dissenyar amb molta pressa un projecte de ruptura. Fer la llei de transitorietat, preparar estructures d’estat i redactar esborranys de Constitució abans de preguntar a la gent és començar la casa per la teulada.
El referèndum no es va fer bé. La part contrària no va anar a votar, per tant, no és un referèndum que es pugui homologar.
Ha faltat principi de realitat. Creure que, amb un referèndum prohibit, l’endemà hi hauria una filera de països reconeixent el nou país és una fantasia força infantil. També era ingenu pensar que l’Estat es quedaria de braços plegats. Qualsevol estat d’Europa reaccionaria durament.
Les diferències estratègiques a la part catalana dificulten el diàleg. No és que hi hagi diferències de matís; és la nit i el dia.
S’ha de repensar el Procés en la seva totalitat. Com? ¿Vols situar-te al nivell del que han aconseguit Escòcia i el Quebec? Doncs aleshores seu a la taula i dona’t el temps que calgui. Però què passa si l’altra part no fa cap gest? Quina opció et queda? Si l’altra part no fa res i tenia possibilitats de fer coses, aleshores sí que t’has de plantejar quin és el pas següent. Però no pots oblidar que les coses unilaterals no estan acceptades en el món internacional. Tampoc pots anar el primer dia demanant que et signin amnistia i autodeterminació. Això no es fa així. Tu tens el dret a tenir aquests objectius com a finals, però entremig has de tenir una agenda més àmplia.
Vicenç Fisas sosté que la crisi política derivada del procés català podria ser el resultat d'una certa ingenuïtat o desconeixement a l'hora de calcular els temps, la forma, l'estratègia, les reaccions i la realitat internacional, quan en un context similar mai un procés unilateral de ruptura ha aconseguit la independència.
L'autor convida a repensar tot el procés iniciat a partir del 2013, amb un punt culminant el 2017, per explorar una via negociada i bilateral que pugui desbloquejar la situació actual, amb gairebé la meitat de la població catalana dividida entre partidaris i detractors de la independència.
A partir de dades, estadístiques i comparacions internacionals, tenint en compte que es tracta d'un conflicte polític, mostra com només des d'acords polítics de gran importància i àmpliament consensuats, amb un diàleg permanent, sincer i compromès, es podrà canalitzar la crisi cap a una sortida satisfactòria.

Encara som aquí, sí, on érem. I no, no ho tenim a tocar.

Vicent Partal a l’editorial d’ahir de Vilaweb (I, políticament, de què ha servit això de Puigdemont?) fa uns comentaris encertats sobre la jornada.
- “Puigdemont ho va fer miques, tot això. De normalitat, com ha explicat tota la premsa mundial i com ha vist tothom que no vol tancar els ulls, res de res.
- Això d’ahir és un acte impecable de desobediència civil. De manual.
- Puigdemont ha eclipsat Illa fins al punt que el dirigent socialista no ha pogut ser protagonista ni el dia de la seua investidura.
- Estalviant-se, doncs, la presó, aconsegueix el mateix efecte d’impedir una investidura “normal” sense pagar el preu de la privació de llibertat.
- L’audàcia de l’operació Retorn, com en el seu moment ja va passar amb l’audàcia de l’operació Urnes, o amb el canvi de cotxe sota el túnel, o amb la peripècia de l’exili, ha servit per a posar en evidència la impossibilitat pràctica de derrotar Catalunya per la via de la repressió i la violència.”
Aquesta darrera afirmació, en negreta, és la que grinyola, al meu entendre.
L’audàcia de l’operació retorn és meritòria i enginyosa, de manual també, però no ve a demostrar res d’això. Sí que ve a demostrar la inoperància d’un govern autonòmic i d’unes forces policials que han desplegat un aparell antiterrorista per detenir un expresident de la Generalitat i que, a sobre i sense cap necessitat, han provocat retencions d’hores i molèsties a la població. Un govern que ni tan sols va ser capaç de gestionar unes oposicions docents com Déu mana setmanes enrere.
Ahir hi va haver pirotècnia, escapisme, moviments de masses. inoperància policial i política de pa sucat amb oli, ben cert. Espectacle. Focs d’encenalls tot plegat. Molta audàcia, molta inoperància i poca intel·ligència. Si jo pogués faria una esmena a la totalitat.
Encara som aquí, sí, on érem. I no, no ho tenim a tocar.

Estampes de festa major

Els administradors de la Festa Major de Vilafranca 2024 han presentat, aquest dimarts al vespre en un acte obert a tothom al camí de Sant Pau, l’estampa de la Festa Major de Vilafranca 2024 que ha dissenyat la il·lustradora Cristina Gallardo Cendra i que presenta un Sant Fèlix enmig de la vinya en un clar homenatge “a les persones que treballen la terra a casa nostra”. La il·lustradora Cristina Gallardo ha canviat la palma del sant per una branca d’olivera en homenatge al poble palestí.
Gallardo confessava que, des del moment en què li van fer l’encàrrec, va tenir molt clara la temàtica: “Volia parlar de la realitat de la pagesia al Penedès. Volia parlar d’identitat”.
Els administradors han confessat que els agrada molt, perquè “és un Sant Fèlix que toca de peus a terra. Deixa el vestuari de prevere i el veiem com un treballador”. Afegeixen que els encanta “el fet que hagi fet una interpretació del sant i no pas la imatge que tots coneixem”. Pensen que “és trencadora al mateix temps que és respectuosa”.
Tenim doncs una estampa que trenca amb el marc mental de la clàssica estampa, una imatge impresa de tema religiós, per aportar un compromís amb la pagesia i una causa universal, la del poble palestí, que resol la il·lustradora amb encert substituint la palma del sant per una branca d’olivera.
M’agraden les estampes clàssiques, especialment la que va fer el Marc Sadurní el 2019, però reconec que és bona la diversitat de plantejaments i que és la gent jove qui ha de revolucionar el panorama.

Nudisme

El nudisme és un moviment que promou una manera de viure en harmonia amb la natura, mitjançant la nuesa, l’autoacceptació i el respecte a l'entorn i el medi ambient.
A la platja del Prat de Vilanova, al tram nord, hi ha molts nudistes, que alternen amb d’altres banyistes que no ho són, en pau i harmonia, així com cal.
Els cossos despullats fan de bon veure, són natura en estat pur, pel davant i pel darrere, de pèl a pèl. Veieu si no aquesta fotografia (Arenys de Mar, 17 de juny de 2022. Un grup de naturistes corre cap a l'aigua de la platja de la Musclera. La Directa #580 juliol 2024).

Pacificar el centre vila

L’ajuntament s’ha empescat uns canvis de sentit circulatori amb la bona intenció de pacificar el trànsit del centre de Vilafranca. Un objectiu lloable que, com tants d’altres, no ha tingut els resultats previstos.
I és que no n’hi ha prou amb encarregar un estudi del trànsit i pensar que, tant sí com no, canviant el sentit de la circulació d'un parell de carrers i posant un semàfor al pas de zebra més concorregut de la vila ja estarà tot resolt. Sobre el paper tot s’aguanta però la realitat és tossuda.
Els canvis fets no solucionen les dificultats del trànsit en hores punta, ans al contrari. I el nou semàfor del pas de zebra de la cruïlla de les rambles amb la plaça del Penedès posa de manifest la prioritat dels vehicles per sobre dels vianants.
Vés que no hàgim de demanar un pas subterrani, recuperar el que hi havia abans de les obres dels aparcament subterranis!
Els canvis, de per sí, no són ni bons ni dolents. I fer canvis d’aquesta magnitud només té sentit si la millora és significativa, però aquest no és el cas. Sap greu.

Intel·ligència animal (IA)

A la xarxa social X -antic Twitter- es pot trobar de tot… i força, tot i que ja no és el que era des que aquell esgarriacries, bocamoll, cantamanyanes, filibuster, torreneules … d’Elon Musk s’ho va fer seu com aquell que compra una joguina.
I ja que parlem del gran repertori d'insults que tenim en català, us enllaço una recopilació dels renecs més mítics del capità Haddock https://x.com/i/status/1817562185746239542
Uns quants exemples d’IA -intel·ligència animal-.
Alguns ocells posen en pràctica el principi d'Arquímedes per a aconseguir aigua. https://x.com/MeteoBarrufet/status/18145440122
Els Picapedra fan ús de tecnologia punta
https://x.com/Arteymas_/status/1814134590342083066
Charles Chaplin demostra que dos no es barallen si un no vol https://x.com/Arteymas_/status/1810937973526921597
Tot això i molt més a X

Jocs olímpics d'aquí i d’allà

Aquests dies tenim Jocs Olímpics oficials… i jocs olímpics alternatius. Si el baró de coubertin aixequés el cap… potser tornaria a la tomba sense més dilació, veient com s’han instrumentalitzat per part dels estats.
El que em resulta més xocant, gairebé patètic, és l’ànsia d’alguns comentaristes esportius que ens volen fer passar bou per bèstia grossa: “el català que ha eliminat la selecció de bàsquet espanyola”, “tercera medalla catalana dels jocs: el regatista Florian Trittel guanya l’or en la classe 49er”…
Totalment fora de lloc. Talment com si visquessin en un món paral·lel. Els organismes públics haurien de marcar unes pautes clares, amb sentit comú, per tal d’impedir aquest tipus de comentaris i l’ús anglicismes innecessaris.
Doncs no, Catalunya no té estat propi, ni seleccions, ni participa en cap olimpíada… a data d’avui. I no emboliquem la troca ni endolcim la trista realitat, pel bé comú.

“Phubbing” Coi de mòbils!

Ja tenim un nou anglicisme, el 'phubbing', ignorar la persona amb qui estàs per parar atenció al telèfon, que pot pot provocar desconfiança i rebuig i acabar amb la teva relació de parella. (El 'phubbing'. Catherine Pearson ARA 21/2/2024).
Aquesta pràctica pot consistir en una sèrie de comportaments diferents, des de mirar el mòbil enmig d'una conversa fins a consultar-lo quan una conversa s'estanca una mica o tenir sempre el telèfon a prop.
Se’ns ofereixen 5 hàbits per deixar de mirar tant el mòbil, tots bons.
- Desactivar les notificacions.
- Arxivar els xats.
- Evitar endur-se el carregador.
- Allunyar-se del mòbil. És recomanable deixar-lo fora de l'habitació a la nit.
- Buscar un rellotge tradicional. Fer-lo servir de despertador i per mirar l'hora durant el dia. Evitar mirar la pantalla per saber l'hora.
Coi de mòbils!

Abans i després de banyar-me al Sena