26 d’abril de 2015

Vull anar a Ellis Island

Acabo de llegir Un home que se'n va, l'últim de Vicenç Villatoro.
A la presentació a l'Agrícol, el passat 17 de març, tant David Monteagudo com l'autor ja van parlar amb encert de la novel.la. La història de l'emigració de l'avi de Vicenç Villatoro.

A estonetes, sense presses, l'he anat llegit. I bé. M'ha agradat. Posats a fer alguna objecció, excessivament llarga potser.

Villatoro se'n surt en el seu propòsit de projectar-se a si mateix per donar vida a la figura del seu avi, el veritable protagonista del relat.
Escriptura i vida es creuen. En format de novel·la, per facilitar les coses.

Miquel Pairolí va escriure que la memòria "és com el port en què la nau, per atzarosa que sigui la travessia, trobarà refugi segur". I aquest és el cas.

Ahir a la tarda, assegut a la terrassa del Zurich, veien passar amunt i avall centenars de persones de procedència diversa, molts d'ells emigrants com Vicenç Villatoro i com jo mateix, vaig recordar les darreres planes de la novela. El desig de l'autor d'anar a Ellis Island, Nova York, l'illa dels immigrants. Un lloc on tornar a néixer.

Ara fa unes setmanes, al cineclub, ens van obsequiar amb una molt bona pel·lícula: El sueño de Ellis, de James Gray (2013).
L'any 1921 un parella de germanes poloneses arriben a la terra promesa, a Nova York. Quan arriben a Ellis Island  una d'elles, malalta de tuberculosi, és col·locada en quarentena.
L'altra farà el que calgui -i més- per salvar-la.  L'ambientació dEllis Island està molb ben aconseguida.

És un altre viatge pendent.