7 d’abril de 2015

Va de cactus i no va de retro(running)

Aquests darrers dies han estat galdosos pel que fa a la descoberta d'anglicismes i pràctiques esportives innovadores

Després del coaching a pedals ha estat el retrorunning , que es veu que no és només córrrer d'esquena sinó tota una filosofia de la vida. M'ho posen fàcil: l'anar de cul com tota una filosofia de la vida. Potser sí... Diria que no.

M'inclino cap a l'horticultura i  la jardineria, unes pràctiques molt més nostrades i reparadores. 
Veure treballar la Montse a l'altre costat del filat, és tonificant. Ens posem al dia sense parar de feinejar. Ella revisa els seus cactus i jo les tomaqueres, els quatre enciams i les cebes  de Figueres que acabo de plantar. 
Això sí que és una filosofia de la vida! Després del parèntesi hivernal, la Montse rescata el centenar de cactus, tot un mini jardí botànic, que tenia protegits, a l'espera del bon temps.
N'hi ha de tot tipus i de tota mida. S'hi passa unes  hores fent neteja, afegint terra als testos, tallant i replantant... amb una delicadesa extraordinària.

Em fa pensar en un poema de la Montserrrat Abelló, Paraules no dites - vida diària:

M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues.
La infinita ruta d'una arrrel.
La majestat ombrívola d'un arbre.
La immediata transparència
de l'aigua per retrobnar-me.

Sóc filla del meu temps
impotent de miracles.

Ben lluny però del coaching a pedals i del retrorunning. És que ni el nom...