Formes polítiques i intel·ligència artificial: què està passant? VP*25

Dimarts 8/4, al Vilapensa, un diàleg interessant de Pompeu Casanovas i Marta Poblet: Formes polítiques i intel·ligència artificial: què està passant?
Constaten que la intel·ligència artificial planteja canvis en la cognició, la producció i l’organització social. Uns dubtes cabdals: està la democràcia en risc davant les noves formes totalitàries? La democràcia totalitària és el futur que ens espera? Què està passant en definitiva?
I una qüestió rellevant: l'anàlisi de dades de la persona. Conèìxer una mitjana no és tan útil, el que es vol és realment l’individu per poder predir la seva personalitat i evitar del tot l’enquesta.

Com al món de la moda, vaja. Deixar estar el pret a porter i fer el vestit o el trajo a mida, com les modistes i els sastres.

Un elefant a l’habitació

Impecable l’article de l'Ignasi Aragay (Un elefant a l’habitació. Ara 8/4/2025).
Ve a dir que cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir. Què és el que avui ens passa estranyament inadvertit tot i tenir-ho davant dels ulls?
El símbol del Partit Republicà dels USA és un elefant, justament. I aquest fet em fa pensar, miro de relacionar els dos fets. Estic convençut que els nordamericans tenen un elefant a l’habitació. I que molts d’ells no el volen veure.
Nosaltres, des de la distància oceànica, segurament som més conscient de la magnitud de la tragèdia. El que no tinc clar és que arribem a ser capaços d’evitar el naufragi col·lectiu. Oh Europa, Europa, Europa!

Va d’aranzels

La brevetat sempre és necessària per fer-se entendre, que no vol dir que els problemes complexos tinguin una fàcil i curta solució.
L’economista Miquel Puig parla dels aranzels de Trump i com afecta això a Europa. Clar i català. El que es pot arribar a explicar en 1´48" https://x.com/diariara/status/1909240286330450277?s=48
Naturalment que es podria parlar llarga estona però, al capdavall, ja està tot dit. O gairebé.

La Pissarreta d'en Partal: Les absurdes conseqüències dels aranzels de Trump

En un món a ningú no fabrica tots els components de res al mateix país, els aranzels de Trump poden acabar fent molt de mal a la competitivitat de les empreses dels Estats Units https://www.vilaweb.cat/noticies/video-la-pissarreta-den-partal-les-absurdes-consequencies-dels-aranzels-de-trump/  

Copilot - Chat GPT - IA generativa

Interessa i preocupa el tema de la intel·ligència artificial (IA). Hi ha qui confon aquesta revolució tecnològica amb eines com ChatGPT o Copilot, uns simples xatbot que maneguen bé el llenguatge i ajuden en certes tasques, capaços d'escriure articles sintàcticament decents, però equivalen a internet el 1994: un balbuceig.
En essència, la intel·ligència artificial és una màquina capaç d'aprendre-ho tot. Hi ha gent que pronostica que en deu anys haurà canviat el món.
Unes quantes consideracions al respecte de l'impacte de la IA en un futur immediat.
Contra el gust personal, la innovació, la provocació i la crítica, els paràmetres que valoren i modelen la cultura a internet són el simplisme, l’homogeneïtat, la comercialitat i la vulgaritat.
Els algorismes i la dependència de molts milions de persones de les xarxes socials i el món digital tenen un efecte nefast en la producció cultural i la intel·ligència del públic consumidor o espectador. Facebook, X, Netflix, TikTok, Instagram, YouTube o Spotify són maquinàries aplanadores insaciables al servei del consum i els beneficis del capitalisme, amb una inclinació ideològica visible per idees conservadores i retrògrades. Som en un punt de no-retorn o encara podem redreçar la situació en benefici de la creació lliure i les idees innovadores i crítiques? La cultura podrà recuperar el lloc que li correspon en les nostres societats? (De quina manera han aplanat i han desvirtuat la cultura els algorismes? Xavier Montanyà. Vilaweb 20/02/2025)
La producció artificial de continguts mitjançant la informació de bancs de dades, a banda d’una vulneració dels drets d’autoria, és un mecanisme de control devastador que distorsiona la realitat i entumeix el pensament crític.
L’aparició de la intel·ligència artificial generativa ens situa davant d’un suposat escenari de múltiples oportunitats i avantatges, però aquest panorama d’entusiasme és només un miratge que desdibuixa el veritable caràcter opressiu i invasor d’aquesta tecnologia. Per mitjà d’un discurs publicitari enganyós, les empreses desenvolupadores la presenten com una solució per a qualsevol mena de problema. Però, a la pràctica, està causant més danys que beneficis en els àmbits on s’està utilitzant. Això desencadena una controvèrsia global al voltant de la legalitat, l’ètica i la seguretat d’aquest nou model de negoci basat en l’extracció i la comercialització de dades allotjades a internet. (IA generativa, una maquinació extractivista. Nia Soler La Directa, setembre 2024).
La Mònica Planas es pregunta si parlar amb els morts a través de la IA és una oportunitat o un risc.
Yuval Harari constata que en la intel·ligència artificial, hi ha un potencial totalitari.
El potencial de la IA sembla no tenir límits però la seva implantació genera contradiccions. El capitalisme de dades i la reducció dels llocs de treball es posen sobre la taula com uns dels principals riscos.
Com bé haureu notat, la IA ha passat a ser, en aquests mesos, el nostre pa de cada dia. Les aplicacions de missatgeria l’estan incorporant, ja quasi no ens sorprèn trobar imatges manipulades arreu… i malgrat estar tan present, segueixen obrint-se dilemes ètics i problemàtiques socials al seu pas.
Un d’ells, és el “colonialisme de dades”, també conegut com a “tecnofeudalisme”. No, no… això no vol dir que tornem a l’edat mitjana! Així és com descriu l’economista i polític grec Yanis Varoufakis, una hipotètica nova forma de capital que està extenent-se a través de les grans plataformes d’internet. (Joan Caballero, coordinador de sistemes de la informació a Som Connexió).

Dormir al ras

Un té la sensació que dormir al ras és viure al ras. A la intempèrie, i no només filosòficament parlant. Ras i curt.
Llegeixo a La Fura que a Vilafranca hi ha 20 persones que viuen al ras, segons un cens elaborat per l’ajuntament, en una quinzena de punts, especialment a la zona del CAP Nord, al Parc del Poble Nou, a la ronda de Mar, a les avingudes Tarragona i Barcelona i al voltant del Centre d’Acollida Abraham.
Paral·lelament al cens, i conjuntament amb Creu Roja, el consistori ha impulsat el Punt de Trobada, un espai diürn adreçat a aquest col·lectiu.
Aquest espai, situat a les instal·lacions de Creu Roja de Vilafranca (carrer Eugeni d’Ors, 22) té tres dependències diferenciades: una que funciona com a consigna equipada amb departaments i penjadors perquè els usuaris puguin deixar les seves pertinences mentre s’estiguin al centre, una sala polivalent de descans equipada amb mobiliari, nevera, microones, llibres i jocs de taula, i un despatx perquè els responsables de Creu Roja puguin atendre els usuaris de manera individualitzada oferint un acompanyament individualitzat, escolta activa i orientació sobre recursos socials, sanitaris i laborals. El Punt de Trobada estarà obert de dimarts a dijous entre 9 i 13.30 h i tindrà capacitat per oferir atenció a entre 5 i 7 persones.
Aquest nou servei que s’acaba de posar en marxa se suma al Centre Abraham, l’alberg municipal per a persones sense sostre que gestiona Càritas. Aquest equipament té capacitat per a deu persones (homes) que poden pernoctar un màxim de sis nits A més, disposa d’un servei de dutxes (també per a dones) i de bugaderia a l’abast de totes les persones que viuen al ras, pernoctin o no al centre.

Va d’hospitals

Vaig d'acompanyant a l’hospital oncològic Duran i Reynals. Constato un canvi de terminologia del tot innecessari. Les sales d’espera d’abans ara són un espai d’atenció personal o quelcom similar, un eufemisme del tot prescindible ja que si alguna cosa fas sens dubte és esperar el teu torn tot mirant les pantalles cada cop que se sent un senyal acústic cridaner.
Sales espaioses i ben il·luminades. Fins i tot n’hi ha una equipada amb sofàs, seients còmodes i materials de lectura.
He pres de casa un llibre de lectura, que als hospitals no se sap mai el temps d’espera, la Nova antologia poètica -ara ja no tant nova- de Miquel Martí i Pol. Repasso poemes, alguns dels quals em fan pensar en aquest hospital.

De tant en tant la mort i jo som u,
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls, 

dignament, que diríem per entendre'ns. 

Després les coses tornen al seu lloc

i cadascú reprèn la seva via.

Res a veure amb les imatges de les sèries hospitalàries. Aquí no hi ha teatre ni això és un plató. Tot és real com la vida mateixa i es parla i es pensa en la vida. I en la mort, també en la mort.

IA

Ara fa un any el CCCB va dedicar una exposició a la intel·ligència artificial (IA). Molt interessant per cert, sobretot si tenim en consideració que som en un moment de desconcert ideològic generalitzat.
Sembla ser que la IA ja és un tema polític i hi ha països que han desenvolupat estratègies pròpies. La Xina sap que si lidera la IA liderarà el món i està invertint molts diners.
Enric González ho té clar (Sobre la humanitat, l'ètica i com sobreviure. ARA 16/2/2024).
Avui més de 5.000 milions de persones fan servir internet. El 99% de la informació (incloent-hi el que fa referència al seu compte corrent bancari) transita per internet. El món és inconcebible sense internet.
Ha estat un canvi ràpid. El primer smartphone, l'iPhone, va aparèixer el 2007. Avui gairebé tots en tenim un.
Ara feu-vos a la idea que aquest canvi, el d'internet, va ser lentíssim comparat amb el pròxim. I, en comparació amb el pròxim, no va canviar gran cosa.
Parlo de la intel·ligència artificial. Hi ha qui confon aquesta revolució tecnològica amb eines com ChatGPT, un simple xatbot (en realitat no tan simple, perquè en la seva creació hi van participar tipus com Bill Gates i Elon Musk) que manega bé el llenguatge i ajuda en certes tasques. Aquest xatbot és capaç d'escriure articles sintàcticament decents, però equival a internet el 1994: un balbuceig.
En essència, la intel·ligència artificial és una màquina capaç d'aprendre-ho tot. En cinc anys, deu com a màxim, haurà canviat el món. Serà el millor advocat, el millor periodista, el millor metge, etcètera. I sabrà com sobreviure. Penseu en el Hal 2000 de 2001, una odissea de l'espai, però a sac. No només s'acabarà amb molts oficis i professions: si se li permet un desenvolupament orgànic, s'acabarà, per lògica, amb individus tan estúpids com nosaltres.
No em creguin a mi. Llegeixin per exemple “La ola que viene”, de Mustafa Suleyman. Suleyman implora que s'estableixin límits universals a la IA i que s'utilitzi de forma ètica, perquè si no, després d'uns anys d'avenços meravellosos en medicina i molts altres camps (les màquines dirigiran els serveis públics i les empreses, podran crear, o no, virus terrorífics, fabricaran òrgans o éssers vius diferents combinant les lletres que componen l'ADN), arribarà la catàstrofe.
Aquí tornem al principi, a l'ètica col·lectiva. ¿Serem capaços d'establir límits a una tecnologia omnipresent i omnipotent? ¿Serem capaços de fer-la servir per al bé i no per al mal? Suleyman diu que la IA planteja una “amenaça existencial”. I resulta convincent.
La IA ha piratejat el sistema operatiu humà? Bona pregunta de Yuval Noah Harari, historiador, autor de 'Sàpiens', 'Homo Deus' i 'Imparables', que creu que la intel·ligència artificial pot ser una amenaça per a la civilització humana.A tall de prova faig una primera incursió en el maneig del ChatGPT Li demano informació sobre els aspectes més importants del pensament polític de Maquiavel i la resposta que em dóna és sintètica, essencial, de lectura fàcil i definitiva. El text general és bo. Si un simple xatbot és capaç de generar aquest text, fins a on pot arribar la IA? https://chatgpt.com/share/67e5a7e0-0a78-8009-8968-c1feb4a89e0c

Lot de supervivència

La Comissió Europea ha presentat aquest 26 de març del 2025 la seva Estratègia d'Alerta i Previsió per als ciutadans com una manera de “recolzar i potenciar la capacitat d'Europa de prevenir i respondre a les amenaces que van sorgint”.
Dins de les 30 claus que componen aquesta estratègia hi ha la crida a la ciutadania perquè preparin queviures i subministraments necessaris per sobreviure a les 72 hores posteriors a episodis com l'agressió d'un altre Estat o desastres ocasionats per la crisi climàtica.
Brussel·les proposa que els habitatges europeus disposin de prou subministraments per a sobreviure tres dies en cas de guerra o crisi.
Sembla ser que finalment els lobbies de la guerra, de la indústria armamentística vaja, han aconseguit els seus propòsits: inocular la por a l'ànima dels ciutadans i construir un relat d’èxit: muntar un escenari de guerra, de conflicte permanent. (Què ha de contenir el lot de supervivència per a 72 hores que proposa la Unió Europea? Vilaweb 26/3/2025)
Aquest lot de supervivència hauria de permetre que els ciutadans disposessin de prou aigua, aliments, medicaments i bateries per a sobreviure durant tres dies.
La comissària Hadja Lahbib, de Preparació i Gestió de Crisis, ha publicat un vídeo en clau d’humor en què explica què hauria d’incloure aquest lot de supervivència. En la descripció, s’explica que s’ha d’estar “a punt per a qualsevol cosa” i afirma que “aquesta ha de ser la nostra nova manera de vida europea”. Amb un toc d’humor, la comissària explica que a la bossa hi porta, per a sobreviure setanta-dues hores, les ulleres, còpies de la documentació, una llanterna, espelmes i un encenedor, aigua, una navalla suïssa, medicació, alguna cosa per a menjar, diners en efectiu –perquè la targeta podria ser que no servís–, un carregador i una bateria, una ràdio de piles i també recomana un joc de cartes. Vegeu-ne el vídeo: https://ja.cat/lotsupervivencia
Aquesta ha de ser la nostra nova manera de vida europea? Va home va!

Les institucions europees intenten generar pànic col·lectiu per justificar el gir cap al rearmament i la militarització. És escandalós. (Jordi Salvia)

Com diu la Rosamaria Cendrós, a casa ja tenim a punt el kit de supervivència, no sé si aguantarà gaire, que comenci el festival i així anirem per feina.

La Competència @lacompetencia En Jep Cabestany comenta el kit de supervivència de la Unió Europea per quan vingui l’apocalipsi. https://x.com/i/status/1905273613034664265 

Una filosofia de l’amistat

Acabo de llegir el darrer assaig de la Marina Garcés (La passió dels estranys. Una filosofia de l’amistat, Galàxia Gutenberg, 2025). Un bon llibre, com és habitual. Potser un pèl exhaustiu i erudit pel meu gust.
L’amistat és l’únic vincle sense llei, proclama la Marina. Unes altres perles de l'autora:
L’amistat és tan quotidiana i tan rara que no n’hem fet una institució.
És molt fàcil i molt difícil parlar de l'amistat. És molt fàcil i molt difícil saber qui són els nostre amics. És molt fàcil i molt difícil perdre'ls. És molt fàcil i molt difícil retrobar-los.
L’amistat és el vincle afectiu que es dóna entre aquells que no estan units per altres relacions -ja siguin familiars, laborals, de veïnatge, de nacionalitat o d’un altre tipus- ni sotmesos a cap de les seves finalitats.
L’amistat és una relació estranya. Tan estranya que no ha generat una institucio ni una legalitat pròpies.
L’amistat és, per tant, un vincle que no s’escriptura, però que ha generat molta escriptura: cartes, dedicatòries, felicitacions, oracions fúnebres, relats, novel·les, pel·lícules, missatges, les xarxes socials…
Em ve al cap l’escena final de Thelma i Louise (Ridley Scott, 1991) o Les amistats perilloses (Stephen Frears, 1988) o Els amics de Peter (Kennett Branagh, 1992). I també aquell acudit del personatge que entra em una llibreria i pregunta: ¿Tiene un libro que se titula “Cómo hacer amigos”, caragüevo?

Del tot imprescindible si parlem de l’amistat aquesta escena de El llibre de la selva https://youtu.be/UQtL8BHI93M?t=17

De compres. Groenlàndia vs. Califòrnia

En diuen Hygge i és un concepte 100% danès: Es diu que fa a les llars més càlides i a la gent més feliç. Es pronuncia "hu-ga".
Hygge és molt més que això: és una actitud davant de la vida i és el que ha ajudat Dinamarca a superar Suïssa i Islàndia com el país més feliç del món.
"Necessitem més sol, palmeres i patins": més de 200.000 danesos responen a Trump que volen "comprar" Califòrnia. Una petició satírica surt al pas dels plans del republicà per apropiar-se de Groenlàndia.
https://www.ara.cat/internacional/europa/danesos-ofereixen-california-resposta-trump-groenlandia-comprar_1_5282256.html
Totalment d’acord amb el comentari de Mary Anne Trump.

Groucho i Marx

Amb els temps que corren ens calen més Grouchos i més Marxs. Més ironia i més personatges de la talla de Karl Marx.
Groucho, amb els seus germans, va formar els germans Marx revolucionant el cinema amb pel·lícules com Sopa de Ganso o Una Nit a l'Òpera.
El seu estil sarcàstic i la seva rapidesa mental el van convertir en icona de l'humor. Va deixar frases per a la història:
"Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d'altres."
"Mai oblido una cara, però si escau, estaré encantat de fer una excepció."
Doncs això, una mica més d’ironia i no tant postureig ni tanta mala baba.

Guerra a la guerra

Se senten veus de guerra. Sergi Picazo al digital CRÍTIC manifesta que sempre han apostat pel periodisme de pau, no pel periodisme de guerra. Per això, en aquests moments de creixent bel·licisme arreu del món, ens ofereixen continguts i reflexions per explorar els camins de pau.
Segons l'Escola de Cultura de Pau, l'any passat hi havia 36 guerres obertes a tot el món, la majoria de les quals, en concret 18, a l'Àfrica subsahariana, amb tot el que passa avui al Congo especialment.
I, mentrestant, la Unió Europea, esbojarradament, ha iniciat una mena de cursa armamentística i militarista per gastar 800.000 milions d'euros en armament contra una suposada "invasió russa".
Al llibre 'Negociar la paz en temps de guerra' (Catarata, 2024) Vicenç Fisas , analista de conflictes i de processos de pau, reivindica l'esperança en els processos de pau: la meitat de les guerres dels darrers 35 anys han acabat per un acord de pau, i només el 14%, per una victòria militar.
Un manifest contra el rearmament a Europa que val la pena considerar:

https://forms.komun.org/manifiesto-contra-el-rearme-y-la-guerra-en-europa 

Arribats en aquest punt no se m’acut altra cosa que tirar de la vella i irrefutable consigna: feu l’amor i no la guerra!

Ojo l’ull

Aquesta expressió tan poc ortodoxa l’he sentida algun cop. La trobo curiosa, enginyosa i xocant.
La Mònica Planas (Arrencar-se els ulls en directe. ARA 19/3/2025) comenta un dels programes més morbosos i obscens de Mediaset: Codigo 10.
Es veu que part de la família d’un dels invitats al programa havia posat en dubte que ell fos invident i, per tant, ell va decidir demostrar-ho en un exercici carregat d’una indubtable força dramàtica.
Els espectadors van ser testimonis d’un moment televisiu delirant: “¡Se ha puesto en tela de juicio hasta que soy ciego! ¡Y estoy hasta los cojones ya! ¡Soy ciego de verdad, maldita sea!”, i amb agressivitat es va posar els dits a la cara i es va arrencar les dues pròtesis oculars que dissimulaven la seva ceguesa. “¡Mira mis ojos!”, va exclamar allargant la mà als dos presentadors, mostrant-los els dos ulls falsos al palmell.
El tal José Manuel es va tornar a col·locar les pròtesis, però, tornant de la publicitat, el programa repetia l’escena sencera del buidatge de cassoletes. L'espectacle, patètic i còmic a la vegada, semblava una paròdia de la tele més infame.
Em ve al cap un episodi d’un montblanquí ja difunt, conco i molt de la broma, que també portava incorporat un ull postís i que quan dinava en algun establiment i trobava un cambrer nou sempre li feina la mateixa broma. Es treia l’ull postís i el posava al plat que tenia a taula, fos una amanida o qualsevol altra menja, tot dient molt empipat alguna cosa com ara
- Ei, tu! Què coi m’has portat a taula! Què hi fa aquest ull a la meva amanida?
Us imagineu l’escena? N’hi ha per llogar-hi cadires!

Lamine Yamal

Que un jove de barri humil sigui el referent de tants infants d'arreu del país és potentíssim en termes de cohesió social. Pinta bé, de moment.
Si el seu pare el deixa estar en pau i l’allau de milions no li fan perdre l’oremus pot arribar a marcar una època i a fer-nos gaudir d’un espectacle futbolístic. Esperem-ho! 

I ja de pas treiem del llindar de la pobresa la vergonyosa quantitat de nois i joves, ⅓ del total segons les estadístiques, que viuen desemparats a casa nostra. O els rescatem ara o serà una generació perduda.

Un món de bojos

Uns quants retalls de premsa que constaten que vivim en un món de bojos. O no?
“Vivim en un món en què l’1% de la població mundial té tants diners com el 99% restant”.
“Denuncien la construcció d'una carretera de 4 carrils en plena selva amazònica per facilitar el trànsit dels participants en la Cimera del Clima al Brasil”.
“Els ideòlegs actuals són grans empreses tecnològiques com Google, Amazon, Facebook i Microsoft, amb fronteres difuses i uns interessos molt clars: fer-se més rics”.

Amb filosofia

La filosofia és una caixa d’eines formidable per anar esquivant els obstacles vitals, d’altra banda inevitables. Cal viure amb filosofia.
Tot el que es faci per tal d’evitar caure en mans d’una colla de xarlatans que es mouen a les xarxes és necessari, imprescindible per no prendre mal.
Els docents exigeixen des del Parlament que torni la tercera hora d'aquesta assignatura a primer de batxillerat (Catalunya, a la cua en hores de filosofia: "Necessitem temps per pensar". Cesc Maideu. ARA 13/3/2025).
Conèixer què vol dir veritat i mentida en un món envaït per les notícies falses. Comprendre que "les generalitzacions sovint són fal·làcies" en un moment en què molts parlen pel broc gros. I dialogar en un món dividit. "Entendre que la polarització s'evita quan pots tolerar no estar d'acord amb el teu amic i seguir sent el seu amic". Els docents de filosofia defensen que l'assignatura que imparteixen va molt més enllà dels mites i les teories dels clàssics. Permet a l'alumne "pensar", "dubtar", "fer autocrítica" i "plantejar-s'ho tot".
Catalunya és el territori on es fan menys hores de filosofia al batxillerat: cinc a la setmana entre els dos cursos (dues a primer i tres a segon).
Per tot plegat més de 400 professors s'han unit sota la plataforma Docents de Filosofia per la 3a hora, ja que creuen que "filosofar" crea persones crítiques, i que per fer-ho es necessita un temps que no tenen.
En aquest sentit, una altra de les demandes és que l'optativa de filosofia a quart d'ESO sigui present en tots els centres. Què menys!

Marc Giró i el català

El presentador Marc Giró ha estat molt aplaudit aquestes darreres hores per la defensa de la llengua catalana que va fer en el monòleg inicial del seu programa Late xou, que s’emet cada dimarts a la 1 de Televisió Espanyola.
Mònica Planas Callol (ARA 12/3/2025) ho comenta molt encertadament.
Cinquanta anys després del final de la dictadura de Franco, reivindicar una obvietat com la utilitat del català i el dret dels ciutadans a aprendre’l és gairebé un acte heroic que provoca visques i al·leluies en els seus parlants. Molt ben dit, Marc Giró. I gràcies per recordar a tothom que encara estem així de malament.

Al meu entendre aquest és el camí. Aquesta és la manera, educada, contundent, irònica i no agressiva ni insultant de defensar la causa, en la línia també del programa radiofònic La competència de RAC1, sense acritud als llavis ni la retòrica tronada de l’Espanya ens roba i altres consignes i ocurrències.

https://x.com/i/status/1899584871929958755  

Atrapats al gel. La llegendària expedició a l’Antàrtida de Shackleton

Segueixo amb interès i preocupació l’estat de salut dels 9 alpinistes catalans accidentats en una allau a Armènia. Troben el cos de l'excursionista català mort i 7 més estan ferits. A l’alta muntanya no existeix el risc 0.
Segueixo un fil a X @SofiaSici sobre l’epopeia de Shackleton. Gairebé increïble. 
El 1915, 28 homes s'enfrontaren a una mort segura a l'Antàrtida. L'expedició Imperial Transantàrtica, dirigida per Ernest Shackleton, tenia un objectiu audaç: creuar l'Antàrtida a peu. 1.800 milles de gel. El darrer continent inexplorat pels humans.
El seu vaixell Endurance va ser construït per resistir qualsevol cosa. Però el 19 de gener de 1915 va passar l'impensable: el gel va començar a esclafar la seva embarcació com si fos una llauna. Shackleton, es va adonar que estaven a punt de perdre-ho tot…
La tripulació va observar impotent com la seva llar de 10 mesos era destrossada fins a convertir-se en estelles. El somni de Shackleton de creuar l'Antàrtida era mort. Van quedar encallats a 1.200 milles de la civilització. La temperatura: a -45°C. Sense ràdio.
La tripulació va arrossegar els bots salvavides a través del gel durant 5 mesos. Pren 5 homes i navega 800 milles a través del pitjor oceà del món fins a la illa Geòrgia del Sud. Les probabilitats d’èxit? Gairebé nul·les però no tenia elecció.
Van caldre quatre intents de rescat però el 30 d'agost del 1916, Shackleton va tornar a la Illa Elefant. Contra tot pronòstic, no havia perdut un sol home.La llegenda diu que per reclutar la tripulació Shackleton va posar un anunci als diaris amb aquest text: es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, retorn sefgur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit.

This is art. Va d’exposicions amb MAJÚSCULES… i sense escrúpols

El divendres passat a la sala dels Trinitaris es va inaugurar l’exposició de Miguel Ángel Encuentra Visions YI. Un estudi sobre la llibertat a partir del rigor tècnic. S’ha de veure. A mi se’m fa difícil en general, més enllà de l’art figuratiu, comentar aquest tipus d’exposicions, de la mateixa manera que m’és difícil copsar les menges d’alguns plats de la nouvelle cuisine.
I en ve al cap una notícia de fa una dècada però que no caduca, que és intemporal: Un museu suec exposa dos captaires com a obres d'art. La parella posa en una de les sales d'art contemporani durant dues hores al dia a 15 euros cada hora.
Realment this is art, amb MAJÚSCULES… i sense escrúpols. 

 https://www.lavanguardia.com/vida/20150309/54428857957/museo-mendigos-obras-de-arte.html

Cançons d’amor i desamor

Escolto atentament un tema recent: Com que m'has dit que m'estimes, jo ja no t'estimo tant. Mushkaa i Guillem Gisbert canten plegats una cançó de desamor. Una proposta ben curiosa i que combina molt bé, que enganxa, vaja.
Només la veu de Mushkaa no la salvaria, ni l’hagués acabat d’escolar, però la combinació la salva.
Trobareu la lletra i la música al digital de cultura Catorze 14 https://www.catorze.cat/musica/cumbia-guillem-gisbert-mushkaa_1226638_102.html
No m’ha agradat tant com la versió de Mishima del hit de Miley Cyrus Flowers, un himne a l’amor propi i a deixar enrere les relacions que ens fan mal. L’enllaço https://ja.cat/mishimaroses
Ai l’amor!

L'humor a la música clàssica

Qui ha dit que l’humor no té cabuda a la música clàssica? A la conferència de l’aula d’extensió universitària d’ahir, de Pere Andreu Jariod, periodista, músic i divulgador de música clàssica es van aclarir els dubtes.
A tall d’exemple at the opera https://www.youtube.com/watch?v=yV_dzvA_INU 

7Pianista que té un ensurt quan la cantant d’òpera canta https://youtu.be/SNuVVSmZuOw

Crims. La veritat no prescriu mai

El 2005 vaig llegir amb molt d'interès Tor tretze cases i tres morts de Carles Porta, editat per La Campana. Llibre amè i interessant.
No tenia la més remota idea de l’èxit que tindria en Carles Porta. A 20 anys vista resulta espectacular i al·lucinant la seva trajectòria d’èxit. A les llibreries, a la ràdio, als audiovisuals: programes de televisió, videojocs…
A part del morbo i l’interès pels crims i la part fosca de la vida, és innegable la vàlua literària, la posada en escena, la banda sonora sonora dels relats.
Tot plegat constitueix un relat atractiu i de qualitat que arrossega una gernació de seguidors incondicionals, ben allunyat del relat fred i sense matisos d’algun mitjà de comunicació decimonònic com a ara El Caso.
I no, la veritat no prescriu mai.

Carnaval, carnaval… a Vilafranca del Penedès

De patètic qualificaria, i sense cap mena de dubte, el programa de la festa de carnaval organitzada per l’ajuntament de Vilafranca.
Tinc la sensació que fa un grapat d’anys que se le empesquen totes per tal de tirar endavant una festa que no està arrelada a la vila de manera significativa i que, amb més voluntat que encert, es perpetra any rere any amb petites variants.
L’espectacle de dijous gras a la plaça de sant Joan, amb un parell de centenars de persones fent cua per arreplegar una llesca de pa amb botifarra, i que es repetirà aquest vespre amb la sardinada al Tívoli és gairebé grotesc.
El sainet de la mort del Rei Carnestoltes XXIIè i I de Vilafranca s’ha mort després de ser atropellat al c/ Cal Bolet tot el que té de novetós ho té d’intrascendent https://ja.cat/carnestoitesVilafranca
M’estalvio fer comentaris maliciosos sobre el cartell de la festa, que no costaria gaire. I, per acabar-ho de reblar, fer la rua de carnaval el primer divendres de quaresma… Va home va! Com per a fer-s’ho mirar!

Balandrau vs. Everest

Sento que s’està rodant un pel·lícula sobre la tragèdia del Balandrau. Recordo la data fatídica del 30 de desembre de 2000 quan al Balandrau i a altres indrets del Pirineu, es van viure hores d’autèntica tragèdia i hi van perdre la vida 10 persones.
Jordi Cruz Serra, que va presentar a Vilafranca ara fa un temps un llibre sobre la tragèdia, 3 nits de torb i 1 Cap d’Any, va afirmar que les previsions meteorològiques cada cop són més precises i aconsella informar-se bé abans d’anar a la muntanya i que, en cas de mal temps, es tingui un pla B. Va fer una afirmació contundent: Al Balandrau hi ha dies que hi ha més fred que un dia bo a l’Everest.
I parlant de l'Everest, pura infàmia la corrua de turistes d’alt nivell adquisitiu agafats a una barana, endollats a l'oxigen i assistits pels seus xerpes personals, disposats a coronar l’Everest a cop de talonari. Un més dels molts disbarats de la relació humana amb la natura. I en diuen alpinisme!
En qualsevol cas el cim de l’Everest a vista de dron, brutal:@marcvidal 12/11/2024 https://x.com/marcvidal/status/1856392744073392285

Colònies de gats

Vilanimals Vilafranca informa que la Plataforma Defensa Dels Gats Comunitaris, ha enviat una carta oberta a l'Excm. Sr. Salvador Illa Roca, President de la Generalitat de Catalunya, on manifesta el ferm rebuig a l'esborrany del protocol que afecta els gats comunitaris i les colònies felines a la nostra comunitat.
A la carta oberta enviada al president, sol·licita una taula de treball amb les parts implicades en la gestió de les colònies felines, instant la Generalitat a adoptar un protocol que respecti els drets dels gats comunitaris i fomenti la cooperació amb les entitats que vetllen pel seu benestar.
La plataforma espera que aquesta acció impulsi un diàleg constructiu amb les autoritats competents per trobar solucions més adequades i respectuoses amb els drets dels animals atenent la llei 7/2023 i les directrius tècniques elaborades per la Direcció General dels animals.
Gats i gossos són les mascotes més populars del món. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia i uns 100 milions de gossos.
A Espanya es calcula que hi ha 9 milions de gossos, 6 milions de gats, 7 milions d'ocells, 1,5 milions d’ocells i rèptils… una animalada! I la tendència va en augment pel que fa als gats i en decadència pel que fa als gossos.
Al meu entendre tots els animals de companyia doncs això, a casa fent companyia i controlats. Ni gats comunitaris, ni ossos ni llops escampats per les muntanyes.

Tast d’idees. L’eròtica del poder

Ahir dimecres a les 19h, a l’Auditori de Vinseum, 7a jornada del cicle Tast d’idees. 'El poder transforma les persones? L’eròtica del poder: del consentiment a l’abús' amb Magda Oranich i Eva Moreno.
Un tast no tan lluït com en altres ocasions. La Magda Oranich aguanta però va perdent pistonada i l’Eva, correcta i prou.
En resum, molt parlar del poder i poc de l’eròtica.

Conflicte

Punyent i encertada l’editorial d’avui de Vicent Partal (La nostra part en la gran guerra civil. Vilaweb). Copio uns quants fragments clarificadors.
No és nou –i és ben trist haver-ho de repetir–, això de tenir compatriotes que fan professió d’odi contra la pròpia llengua.
El conflicte, aparentment, és sobre la llengua. Una altra vegada. Però en realitat, i com sempre, va més enllà, va molt més enllà. Perquè al capdavall és un conflicte entre la ignorància i el coneixement, entre el provincianisme i la universalitat, entre la submissió i la dignitat.
A casa nostra aquests personatges /…/ promouen l’aberrant consulta a les famílies valencianes, que va començar ahir, sobre quina llengua cal fer servir a l’escola. I quin acudit més “genial” aquest! Del nivell de demanar als pares si els xiquets han de fer matemàtiques o si és millor que les deixen a banda.
La veritable guerra civil de la humanitat és la que enfronta, d'ençà de la prehistòria, els qui volen entendre contra els qui prefereixen creure.
De manera que, lluitant pel català a l’escola –us propose que avui siguem orgullosament conscients d’això i ens en felicitem–, no lluitem tan sols pel català. Ni per l’escola tan sols.
Doncs això. Clar i valencià.

La màgia del Far West

Per què ens fascina tant el gènere western? Perquè en períodes fundacionals, quan tot està per fer, tot és possible. Així neixen els mites.
El western relata l’arribada de l’home occidental a territori salvatge, i la seva conquesta sense més llei que els fets consumats. Aquesta és la resposta de Ricard Mas (La màgia del Far West. El Temps 19/11/2018).
De molt joves els diumenges a la tarda anàvem al cine, l’única pantalla que teníem al nostre abast. I una de les pelis sempre era de l’oest, d’indis i pistolers.Estem visquent una temporada de trets i d’abundància d’armes blanques a casa nostra. Mala peça al teler! Al pas que anem bé que li haurem de donar la raó a la Trinca quan allò que com el far west no hi ha res!

“The brutalist”

Brutal la pel·lícula The brutalist. De llarga durada, amb ¼ d’hora de recés per anar a fer un riu, que la bufeta ja no aguanta les tres hores llargues del metratge.
Una pel·lícula brutal, commovedora, carregada de contingut, ben ambientada i interpretada, amb una fotografia i una banda sonora fantàstiques…
L’última frase de The Brutalist, i no revelo res perquè pertany a un epíleg en què la tensió ja s’ha resolt, diu “és igual el que et diguin els altres: el que importa és la destinació, no el camí”. Nem-hi pensant.
Amb algun cop de guió potser inversemblant i innecessari al meu entendre però que en qualsevol cas no desmereix l’obra.
I, com a novetat trencadora, la mirada gens dolça al fet migratori, a l’acollida als immigrants per part de la societat benestant nordamericana. Quina mala llet que es destil·la! Sorprenent i aclaridor, que ja era hora que algú plantegés un desenllaç que no fos un happy end.
M’han estat molt útils per entendre la pel·lícula un parell d’articles recents publicats al digital Núvol. Us els recomano, sobretot si no sou arquitectes.
“The brutalist” a la catalana. Albert Nogueras, arquitecte. Núvol 30/1/2025 https://ja.cat/brutalistalacatalana 

Esdevenir edifici brutalista i després morir. Joan Burdeus. Núvol 12/2/2025 https://www.nuvol.com/art/arquitectura/esdevenir-edifici-brutalista-i-despres-morir-416549

21 de març Dia Mundial de la Poesia 2025

Disset anys després de la teva mort continues igual que present que sempre. Miquel Martí i Pol. 

Tota la nostra vida es lliga a tu 

com en la nit les flames a la fosca.

Poble català… posa’t a caminar!

El català només és la llengua habitual d'un terç de la població segons l'enquesta que acaba de publicar Política Lingüística. Ara més que mai, fem cas al que deia Carme Junyent: Perquè el català no mori l'hem de parlar amb tothom. https://x.com/catorzecat/status/1892171300539392469?s=43
Totalment d’acord amb la reflexió de Sebastià Alzamora (Salvar el català dels seus salvadors. ARA 10/2/2025):
És imprescindible allunyar la llengua de patriotismes, discursos, proclames i prejudicis, és a dir, de la depressió i la ira del post-Procés. El català ha de ser, a Catalunya, la llengua dels independentistes, dels espanyolistes, dels que els és igual i dels que no en volen sentir ni a parlar. Ha de ser la llengua de l'escola i de l'administració, però també la llengua dels mitjans, les xarxes i l'oci. No pot de cap manera permetre's ser reduïda a la llengua dels patriotes, perquè aleshores sí que estem perduts. Els salvapàtries, els impartidors de lliçons i bronques, els detectors de culpables, els propensos als atacs de solemnitat: tot això és contraproduent. També la cantarella de la mort de la llengua, un concepte que va començar a debatre's com a conjectura però que s'ha convertit en un tòpic esgrimit per esbravar derrotismes i frustracions nacionalistes. El català no necessita salvadors, només necessita parlants.
El sociolingüista Miquel Àngel Pradilla analitza l'última enquesta d'usos lingüístics i avança diferents mesures per garantir el futur del català. És contundent: És clau que el català formi part del requisit laboral per viure a Catalunya.

Clar i català. Cal un pla audaç, transversal i intel·ligent per fer front a aquest panorama desolador. I no ens calen ni apocalíptics ni integrats. Poble català… posa’t a caminar!

Diccionari per a boomers. Més de 100 mots per entendre l’argot juvenil.

L’ajuntament de Tàrrega, des de l'àrea de feminismes i joventut, ens vol fer la vida més fàcil, així que presenta el nou diccionari per a boomers.
Un diccionari amb més de 100 mots pensat per aquelles persones que volen entendre millor el llenguatge de les persones joves d'avui en dia. Una proposta agosarada.
Tranquil·litat. Per entendre el llenguatge dels adolescents ens porten la solució.
En aquest document podreu trobar més de 100 mots que us ajudaran a entendre els vostres fills i filles, nebots, nebodes, nets i netes.
També hi podreu trobar paraules clau per poder escriure missatges com uns autèntics adolescents. No serà gens fàcil aprendre l’idioma juvenil, ja que com bé sabeu viuen en la generació de tot al moment.
Les seves paraules i expressions poden durar entre una setmana o dues, però també dos mesos o tres anys. Com que no se sap mai quan aquestes paraules seran cosa del passat i estaran passades de moda, us haureu de ficar les piles per aprendre-ho tot el més ràpid possible!.
Tingueu també en compte que dins de cada grup de joves pot haver-hi un argot propi. És a dir, paraules que només utilitza aquest grup.Una proposta agosarada. Diccionari per a boomers. https://ja.cat/diccionariperaboomers

Tiburón

Llegeixo el darrer article, molt bo com sempre, de la Mònica Planas (50 anys de 'Tiburón'. ARA).
El 1975, a Hollywood, es va posar de moda un acudit: “Què té les dents blanques, guanya milions de dòlars, devora les dones i no és Warren Beatty?”, la resposta era Jaws, la pel·lícula de Steven Spielberg del tauró assassí que queixalava banyistes que nedaven innocentment al mar. Aquest 18 de febrer Tiburón fa 50 anys. Ja fa mig segle de la seva estrena. Una pel·lícula que va provocar un punt d’inflexió en la manera de consumir el cinema i que es va convertir en una icona de la cultura popular. Recordo perfectament la peli i l’impacte emocional que va tenir.
Ara que per taurons, el Tiburón vilafranquí, personatge singular. Josep Maria Santacana i Sardà, conegut popularment com el Tiburón, denominació que algú li va estampar de jove quan el va veure nedar un dia a la platja. A ell li va agradar i va veure que li esqueia, tot i que oficialment feia constar a les seves targetes de visita un altre càrrec: Josep Maria Santacana Sardà, policia muntada del Canadà.
Diu Joan Solé Bordes (Vilafranca, vila feliç, un itinerari. Vilapensa 2019) que aquest veritable filòsof popular del Penedès, del que ens en queden els seus pensaments al llibre Jo, Fèlix i al pregó de la Festa Major de 1983, a més d’articles a la premsa local, és una mostra excel·lentíssima de l’art d’envellir de manera feliç, de ser un ancià –que deia ell– al costat de la persona estimada i fent la penitència que correspon a l’edat.
El Santacana Tiburón també va tenir la seva decadència. Invertia les hores dels seus dies d’ancianitat caminant amunt i avall pel passadís de casa seva, tot recitant una mena de mantra: Som iaiets, som iaiets!
Va haver de veure, però, com el reconeixien els vilafranquins fent-li un cap gros. Va ser el 1990 i poc després va anar de parella amb el de la seva Cutxi. Quan en les diades de Festa Major a peu de carrer els veia ballar, no se’n sabia estar del noble i justificat pecat de l’enveja i exclamava:
-Guaita aquest fill de p... com salta i jo no puc ni caminar!
Una altra de les seves sentències cèlebres ve a dir que no cal que pateixis que facis el que facis la cagaràs. Amén!

Montoya

Molt bon article de l’Antoni Bassas (Com si fóssim uns Montoyas. ARA 13/2/2025). Constata com les escoles, els pares i mares i les altres fonts pedagògiques de tota la vida han perdut l'oligopoli de l'educació. I com s’està avançant cap a la creació de rivieras sobre runes on els ciutadans es van convertint en Montoyas que viuen segregats i corrent com pollastres sense cap allà on bufa la pluja d'algoritmes que cau incessantment.
Des que la setmana passada es va fer viral, a escala mundial, una escena de La isla de las tentaciones amb Montoya corrent desesperat, han aparegut múltiples arguments absurds per justificar aquest format.
L’episode viral que han perpetrat al programa La isla de las tentaciones aquest personatge, el Montoya, és escandalosament cutre i significatiu. Banalisme i alienació en grau superlatiu.
La Mònica Planas repassa magistralment i sense contemplacions l’espectacle del programa (Manual d’excuses ridícules per defensar l’indefensable. ARA 11/2/2025) Si voleu riure amb el Montoya, amb un acudit boníssim del malaguanyat Eugenio, us facilito l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=miuBSVrNQew Genital!

Dia mundial de la ràdio

Avui, dia mundial de la ràdio. Les emissores fan programacions especials. La ràdio, des de fa un segle, fa companyia les 24h del dia.
Amb la incorporació dels pòdcasts, les emissions emmagatzemades a internet com a arxiu digital, han revifat els darrers 20 anys el panorama radiofònic.
Llarga vida a la ràdio!

Tast d'idees 29/1/2025

L’Ajuntament de Vilafranca engega el 2024 un nou projecte que, sota el nom de Tast d’Idees, pretén donar resposta a les inquietuds i preocupacions, quotidianes i actuals, de la societat i de la ciutadania de Vilafranca.
Ahir al vespre, a l'auditori de Vinseum, va tenir lloc la 6a jornada del programa Tast d'idees. Aquest cop sobre el tema l’oblit del passat facilita la irrupció dels extremismes ideològics? La responsabilitat de preservar la memòria històrica.
Auditori ple de gom a fom, que ja fa goig. Una bona representació del Montagut, en suport d’un dels conferenciants, Josep M. Lluró, més incisiu i mordaç que l’altre conferenciant, Jordi Pons, cap de política de TV3.
L’un i l’altre ens avisen del panorama que ens espera. Dels canvis que ja estan arribant i de molts altres que s’acosten, sense cap mena de dubte. Sempre és interessant debatre amb gent intel·ligent i capaç. De tot el debat em quedo amb un concepte per a mi nou i molt encertat: apocalipsi cultural.

Donald Trump i les amistats perilloses

Trump ja ha pres possessió i ja se sap qui hi haurà al darrere de la seva administració. Joe Biden ja ens va advertir dies enrere: vull advertir d’algunes coses que em preocupen molt. Es tracta d’una perillosa concentració de poder en mans de molt poques persones ultrariques i de les perilloses conseqüències si el seu abús de poder queda sense control.
Sense embuts, Biden adverteix dels perills del complex industrial tecnològic en mans d’una oligarquia amb riquesa extrema, poder i influència que literalment ho amenaça tot: la nostra democràcia, els nostres drets i llibertats bàsiques i una oportunitat justa per a tots de tirar endavant”. Sembla com si el president Biden hagués reservat les seves energies per al moment del comiat, diu Josep Ramoneda.
Preocupa el govern dels rics del cagar que hi darrere Donald Trump. Ja no som només davant un personatge histriònic i arrogant, com el 2016, sinó d'algú que pot acabar sent un titella d'una nova generació de megarics que no tenen cap respecte ni pel concepte de bé comú ni per les regles de la democràcia i el sistema de contrapesos instaurat pels pares fundadors. Aquesta barreja de fe sense límits en la tecnologia, al marge de tota ètica, i menyspreu per les institucions tradicionals resulta encara molt més inquietant i recorda temps molt foscos de la història. ( L'oligarquia que s'amaga darrere de Trump. ARA 19/1/2025)
A la presa de possessió hi eren tots els brolIgarques, una contracció de bro (abreviatura de germà, en anglès) i oligarca, que aquests dies ha inundat els mitjans de comunicació per explicar la influència d’aquesta nova aristocràcia, formada per figures com Elon Musk, Mark Zuckerberg, Peter Thiel, David Sacks o Marc Andreessen, en el nou govern de Trump. I sense ànims de dissimular: hi eren per fer negoci.
Aquesta ambició connecta amb el concepte de tecnofeudalisme, una idea desenvolupada en l’última dècada per economistes i teòrics socials per descriure l’evolució del capitalisme. Aquesta teoria explica com les grans empreses tecnològiques han passat de ser competidores en mercats oberts a convertir-se en monopolis que controlen infraestructures essencials, recursos digitals i dades personals, i concentren un poder immens de manera similar als senyors feudals medievals. En aquest context, els ciutadans es converteixen en dependents d’aquestes plataformes per treballar, comunicar-se o consumir, mentre els seus drets i la seva autonomia es redueixen. (Dels oblidats als broligarques. Núria Ferragut ARA 26/1/2025).Com diu Alfredo Pascual, periodista, a la xarxa X el Rubicó del capitalisme era això, corrompre la vida pública fins que la societat pensi que els seus interessos coincideixen amb els de les grans corporacions. Si és així ja hem begut oli! Mala peça al teler.

Jo confesso. Jaume Cabré

Visiono a Filmin un molt bon documental sobre Jaume Cabré: Jaume Cabré, la música de les paraules. Un retrat de l’autor a partir de les veus d’una trentena d’amics, editors, escriptors, professors universitaris, estudiosos de la seva obra i músics. Amb una sentència contundent i arriscada de l’enyorat Àlex Susanna: jo estic convençut que si el problema polític d’aquí s’hagués resolt, el Jaume seria premi Nobel de literatura.
He llegit 4 o 5 vegades el Jo confesso des de la seva publicació el 2011, Ahir el vaig tornar a començar, i no em canso.
No em cansen les històries ni els personatges. M’encanta el domini i la diversitat de recursos que és capaç d’emprar i que posa sempre al servei de les històries, com ara el joc de les persones narratives, passant d’un personatge a un altre, canviat el punt de vista de manera constant.
Una altra novetat narrativa són els salts en el temps de la narració, de manera que un punt i a banda pot esdevenir un viatge en el temps i l’espai de dècades o de segles, tot trencant les barreres del temps.

Com diu Àlex Milian (Cabré, les veus i les confessions. El Temps 15/4/2019) al capdavall, Cabré viu i treballa per rescatar històries i acostar-les al lector amb el màxim d’eines possibles. Com les veus del Pamano, que els que han de morir senten pujar des del riu, l’escriptor ha vingut per salvar unes quantes històries del curs del temps.

Va de calçots i d’andròmines

Comença la temporada de calçots! Com cada any, des del 1981, Valls dóna el tret de sortida de la temporada amb la Gran Festa de la Calçotada. Publiquem unes imatges originals de càmera de la tercera Gran Festa de la Calçotada, feta l'any 1984 https://ja.cat/valls1984
Més enllà de la típica calçotada també hi ha vida. Els calçots donen molt de sí. A la revista Cuina d’aquest mes de genere hi trobareu 10 receptes de calçots, i totes fan molt bona pinta! https://ja.cat/recpetescalcots
Si sou un bon grapat de comensals calçotaires, cap problema! Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé. https://ja.cat/maquinacalcots
Bona calçotada!

Babygirl

Un altre thriller eròtic, dirigit per la neerlandesa Halina Reijn. Protagonitzada per una Nicole Kidman estel·lar, un Banderas crepuscular i més gent que actua amb correcció.
Explora l'univers de la sexualitat femenina, amb més voluntat que encert al meu entendre, tot i que no m'atreveixo a entrar en més consideracions per raons òbvies. Un exercici d'honestedat sobre el desig femení i les dinàmiques de poder, i aquí sí que hi estic d’acord.
Què difícil que deu ser fer un bon guió, trabar bé les històries i fer que siguin versemblants, amb el ritme adequat i els cops d’efecte imprescindibles.
Justet per passar l’estona. I prou. No aporta res de nou al panorama cinematogràfic.

El Gat Saberut. Història i curiositats

El Gat Saberut és un web https://www.elgatsaberut.com/ que funciona com un blog i té dos propòsits principals:
1️⃣ Explicar-te la història de la humanitat, i especialment de Catalunya, de forma amena i senzilla, amb explicacions de context, mapes i cronologies. Tot això evitant un to acadèmic, però mantenint el rigor.
2️⃣ Omplir-te el cap de temes de cultura general que t'ajudaran a descobrir el món en què vius.Interessant. Casualment l’he descobert tot buscant informació sobre l'expedició catalana a Còrdova del 1010, una expedició mercenària catalana que va saquejar Còrdova. https://www.elgatsaberut.com/2022/11/lexpedicio-catalana-cordova.html

No es pot creuar el carrer sense haver llegit Walter Benjamin

No es pot creuar el carrer sense haver llegit Walter Benjamin, solia dir un company de classe a la universitat. Una parrafada genial, defoinitiva.
Benjamin és una gran figura de la història del pensament, filòsof, historiador, crític de la cultura, contacontes, apassionat guionista radiofònic i divertit joglar…
Paradigma de la barbàrie de les guerres i del feixisme, que va optar pel suïcidi quan es va veure en mans de la Gestapo.
Cap persona s’hauria de veure en un tràngol similar, en un dilema moral i vital d'aquesta magnitud. Cap guerra és justificable.El memorial Passatges a Walter Benjamin, situat en les proximitats del cementiri de Portbou, inaugurat el 15 de maig de 1994, és obra de Dani Karavan i és un símbol de cultura i de pau, que estén el reconeixement a tots els éssers anònims que marxen a l’exili cercant la llibertat.

Discursos de cine. No dispareu al guionista

Polèmica i batussa sonada pel discurs d’Eduard Sola, guanyador del Gaudí a millor guió original per "Casa en flames", al lliurament dels premis. No tant pel que va dir, que també, sinó pel que no va dir.
Un al·legat en primera persona, personal i no sempre transferible, i això és el que no s’ha tingut em compte per part de la majoria de crítiques de la gent que ha tingut la pell molt fina.
Totalment d’acord amb l’opinió de David Miró: El millor discurs en una gala que he sentit en molt de temps. https://x.com/i/status/1880758275203031081
Si ho arribo a saber, no el faig. Sóc un home tranquil, que estic a casa escrivint. No m'imaginava l'huracà, ha declarat Eduard Sola al programa Els Matins de TV3 https://t.co/V2FrF4mKxv
L'actor Pep Ambròs irromp a la Gala dels #PremisGaudí amb un discurs reivindicatiu, a tenir també molt en compte:: Penseu realment que el cinema català és això? Ens comparem amb Hollywood? https://x.com/i/status/1880902226379780162
Diuen que les comparacions són odioses… però inevitables. Com diu la Mercè Valero, aquest discurs de Joan Moragues, Premi Ciutat de Palma de Novel·la per "Les estrelles no parlen" en defensa del català i dels lligams familiars és per emmarcar. La història més important no la llegirem a cap llibre, la viurem en carn i ossos, amb les persones que ens estimen. https://x.com/i/status/1881620778359439536

Relació avis i nets

Bárbara Julbe a l’’ARA Criatures del 15 de gener analitza què fa que la relació entre avis i nets sigui tan especial? I la clava: a diferència dels progenitors, que han de posar límits, els avis tenen un altre rol més permissiu i d’acompanyament, però la seva funció no és la de criar els nets.
En el sistema familiar, avis i nets es relacionen amb un magnetisme especial. Una relació particular, majoritàriament positiva, que no es dona en la mateixa intensitat entre pares i mares envers els fills. Els avis, en aquest cas, estimen amb devoció els nets i els nets senten admiració pels seus avis, sense que els anys restin força a aquest vincle.
Del que es tracta, entre tots, és de saber trobar l’equilibri en què cadascú trobi el seu paper.
Javier Wilheim, psicòleg expert en famílies i adolescents, diu que està més permès socialment que els avis transgredeixin les normes dels pares i està bé que així sigui perquè, d’aquesta manera, els avis esdevenen un refugi emocional.
És tasca dels progenitors criar i posar límits. Els avis, en canvi, han de tenir un altre rol més permissiu i d’acompanyament o, fins i tot, de trencar alguns d’aquests límits que li vinguin de El rol dels avis no és fer de pares, perquè els avis no estan en l’energia de criar, sinó en la d’acompanyar en la criança , diu Vicky Mateugust.
Assegura Jaume Cela, que en aquesta experiència d’avi una de les facetes que més li agrada és veure “com els fills fan de pares i com, a vegades, també la pifien... Tot plegat és divertit i apassionant alhora”.
Cada cop més parelles decideixen no tenir fills i els seus pares també han d'acceptar que no tindran nets. Estem parlant del dol silenciós de no ser avis, però això ja és una altra història.

Elon Musk i cia… a cagar a la via!

Podem ser molt crítics amb l'Elon Musk megalòman que ha emmerdat Twitter, amb tripijocs il·legals pel que sembla, i dona suport incondicional a Trump. A mi, de fet, em fa ja un pèl de fàstic el personatge.
El Temps especula sobre el futur que ens espera amb l’arribada d’Elon Musk al poder dels EEUU (Tot el que està arribant amb Elon Musk. El Temps 13/1/2025)
Amb Musk la ultradreta se sent més còmoda i legitimada per a expandir el seu relat tant com siga possible en base a intoxicacions, mitges veritats i mentides que arriben a un gruix de la població que cada vegada sent més atracció per l’extrema dreta i cada vegada infravalora més la democràcia. És difícil imaginar un suïcidi polític més tràgic que el que es pot pronosticar amb aquesta dinàmica.
Al nostre país no ens escapem d’aquesta espiral tan dramàtica. L’actuació indefensable en relació a uns quants casos judicials contra qualsevol falsa causa independentista del jutge Aguirre -que avui finalment es jubila!-, les noves informacions en relació a les estafes del nòvio poca-solta de l’Ayuso, les revelacions dels casos de policies infiltrats criminalment en col·lectius alternatius…
Vox deu la seva existència i el seu èxit electoral a aquestes pràctiques, Aliança Catalana també se’n beneficia –i fins i tot rep elogis per part de distingits propagandistes ultradretans del nacionalisme espanyol– i el PP, incomprensiblement, s’uneix a aquesta lluita ignorant que ells mateixos en seran víctimes si algun dia Musk i els seus culminen amb èxit el seu treball. Cal fer front a aquesta conjuntura des de tots els fronts possibles.
En un apunt meu del blog (Fer la llei a algú, 7/9/2017) deia que fer la llei a algú al DIEC2 és defineix com "imposar-li la pròpia voluntat". L'Alcover-Moll va més enllà: "véncer-lo, enganyar-lo, matar-lo, perjudicar-lo sia com sia". Convertir en un mur inflanquejable la Constitució és només una manera de fer-nos la llei.
A tots els qui ens volen fer la llei, ja sigui a títol personal o com a país, no els voldria cap mal terminal. Només que haguessin de fer llit uns quants anys… a 40 de febre! I que, en despertar, no coneguessin ni la mare que els va parir, que no en deu tenir cap culpa, segurament.

Visites guiades

Cap de setmana de visites guiades pel Penedès. Dissabte visita única, singular, sobre la història del conjunt monumental de sant Martí Sarroca. Diumenge al castell de sant Raimon de Penyafort, a santa Margarida i els Monjos.Totes seran guiades per Marc Jobani, historiador i guia professional que sap connectar molt bé amb la gent.
És interessant conèixer la història de Sa Roca des de la mirada de les dones del castell. Dispòsia, Guisla de Besora, Alamanda d'Entença i Sibil·la de Fortià tenen moltes coses a dir quan parlem del Castell de Sant Martí.
El castell de sant Raimon, ara ja gairebé del tot restaurat, és de visita obligada si vols conèixer la història del nostre país.
I a cavall dels dos conjunt monumentals, Mir Geribert, príncep d’Olèrdola, personatge força desconegut però gairebé mític. No és fàcil imaginar què hagués passat si en Mir Geribert hagués sortit victoriós ara fa mil anys del contenciós amb el compte de Barcelona i el monestir de sant Cugat. Us imagineu un Penedès independent, a la manera d’Andorra?

Notícies

Apunto i comento uns quants titulars del dia.
Les periodistes catalanes engeguen un ‘Me too’ denunciant els abusos soferts a la feina durant anys. Sap greu haver de reviure episodis del passat ben tristos. Són periodistes valentes. Endavant amb les atxes!
L’incendi sense precedents que ha destruït una de les zones més emblemàtiques de Los Angeles. Sap greu però molt pitjor fóra que el foc hagués arribat a la vinya de l’avi.
D’infiltrats n’hi ha hagut sempre, però és la primera vegada que se’n saben tants detalls. Dones valentes, crims i violència d’Estat. No tot s’hi val, a la merda el “tot per la pàtria”, ens hi va la vida i la salut.
Franco i la manipulació de la història.
Elon Musk posa Salvador Illa contra les cordes.
Francisco Franco, Elon Musk i tota la corrua de dictadors i polítics corruptes de mala jeia haurien de desaparèixer de les nostres vides. El món seria més amable sense ells.

Un grat record per Pepe Mujica, que s'acomiada: Fins aquí he arribat.
I president Illa, no vagi amb el lliri a la mà. Ni mentides ni mitges veritats. “A Catalunya no hi ha impunitat. Qui la fa la paga.” Va home, va! Això no és cert ni al barri de La Mina ni a Vilafranca del Penedès.

El 10 de gener de 1918 comença a Barcelona "el motí de les dones", la 1a vaga organitzada exclusivament per dones. 16 dies de manifesacions al carrer, una lluita culminada amb la destitució del governador, una baixada de preus i una millora de la provisió de productes bàsics. Dones!

Urgències

Dissabte passat a la tarda vaig anar al servei d’urgències de l’Hospital de Vilafranca. Una bronquitis molesta em tenia preocupat i pensava que valia la pena enllestir el tema abans de l’inici del pont.
No va ser una bona idea. Després de 30 minuts d’espera abans no m’atengués ningú em van derivar cap a la sala d’espera real, l’autèntica. Gairebé 50 persones, algunes per terra i d’altres dretes, esperant el seu torn.
Sento comentaris queixosos de persones que porten dues o tres hores d’espera però l’argument definitiu me’l dóna una persona coneguda que surt de la consulta després de cinc hores d’espera.
Passo pel taulell de recepció i anul·lo la meva visita. L’endemà diumenge, vigília de Reis, a les 8 del matí hi torno. En una hora em visiten, a toc de pito això sí, i amb la sala d’espera mig plena.
Constato que el sistema sanitari està col·lapsat, que no anem bé, i que hi ha massa metgesses i infermers catalans arreu del món i pocs allà on tocaria, a casa nostra.

Les valls

Acabo de llegir La força de les arrels de Lluís Foix (Columna, 2024). Un llibre de lectura plàcida i estimulant sobre el microcosmos de la Vall del Corb.
La Vall del Corb la vam resseguir en bici amb el Conti ara una uns anys. I fins i tot vam passar pel davant de la casa del Lluís Foix.
Aquest vespre començaré a rellegir de nou La vida de la Rebecca Jones (Angharad Price, :Rata_ 2018), un homenatge als habitants de la vall de Maesglasau, al País de Gal·les, un relat de les penúries i alegries d’una família al llarg del segle XX. Esplèndid, una magnífica experiència de lectura.
Jo també tinc la meva vall, la Vall, a Montblanc. La vall on anàvem d’excursió, de ben joves, a pescar crancs al riu, a fer cabanes, a jugar… N’hi ha hagut moltes d’altres, però cap com aquella. Pura nostàlgia… què hi farem!

Reis d’Orient 2025

L’escamot de @RomanicCatala ens ofereix un bonic regal: 10 curiositats dels Reis d’Orient. Seguiu l'estrella! https://x.com/RomanicCatala/status/1875163421316157660
Diada assenyalada la d’avui, dia de Reis. Per a tothom, petits i grans. Una meravellosa alienació mental col·lectiva apta per a tots els públics.
Més que grans propòsits, uns quants desitjos, alguns confessables i d'altres no tant.
Que els nounats creixin sans i feliços. I que les parelles que vulguin portar un fill a aquest món de bojos se’n surtin.
Que les persones grans, grans, tinguin un bon any lluny dels CAPs i els hospitals.
Que la gent jove tingui feines ben remunerades. I que qui busqui una nova ocupació laboral la trobi i sigui satisfactòria.
Que puguem acabar les obres de la casa sense ensurts per a poder-la estrenar i fer-la nostra.
Salut i peles! I bon any