Black Friday / Black is black

El professor Andrei Boar explica l'efecte que tenen els descomptes per al cervell del consumidor (La psicologia del Black Friday. ARA 17/11/2025)
Ja el tenim aquí. Com cada any, arriba el Black Friday i, amb ell, les ofertes que poden tornar irracionals les persones. Sabíeu que comprar genera una sensació de recompensa per a la ment? Tot és qüestió de química: mana la dopamina i la sensació de posar-se un mateix al centre. En aquestes dates, aquest efecte s’accentua.
No us descobriré res nou, però val la pena aplicar el sentit comú: aquesta època és habitual tant per les estafes com per les ofertes falses.
Pel que fa a les ofertes "falses", és habitual que alguns comerços apugin el preu els dies previs i l'abaixin després perquè sembli que hi ha descompte.
En resum, setmana Black Friday. Una proposta més de la compra compulsiva i enganyosa. Va home va!

Jo em quedo amb el Black is black de Los Bravos https://youtu.be/LkgyV_tTQfQ

FRANCO. Anem tard després de 50 anys

Un parell de comentaris: 1) L’ensenyament del franquisme arriba tard i 2) En lloc de criminalitzar els joves i dir que són d’extrema dreta, ens hem de preguntar què hem fet malament.
Algunes iniciatives relacionades amb els 50 anys de la mort de Franco.
La de VilaWeb: ajudeu-nos a explicar la violència quotidiana del franquisme.
Aquesta setmana fa cinquanta anys de la mort de Franco, i un dels articles que preparem és l’explicació de com n’era, d’arbitrària i quotidiana, la repressió de la dictadura, que és una de les coses que es posa més en qüestió, tants anys després. Per això us demanem el vostre testimoniatge, el d’aquells que vàreu viure la dictadura.
La de la revista Sàpiens: Amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de Franco, dediquem un número doble a la seva figura i a les trames polítiques i econòmiques que va ordir. Un treball rigorós, profund i necessari per entendre per què aquell règim encara ressona en la nostra societat.
I, per fer-ho com cal, et convidem a brindar amb nosaltres: si et subscrius a Sàpiens abans del 16 de novembre, rebràs una ampolla de cava per obrir-la el 20N. Cinquanta anys després, tornem a brindar per la fi d’una dictadura.
Perquè recordar també és celebrar. Perquè la història no s’oblida: s’explica, s’aprèn i, de tant en tant, se celebra amb un brindis.
Afegeixo algunes reflexions sobre el tema.
El 20 de novembre farà 50 anys que va morir. Mai va fer cap tuit, esclar. Tanmateix, el seu fantasma és ben present a les xarxes. Mentre l’extrema dreta treu més pit que mai i enalteix amb impunitat el franquisme o penja el cartell d’assassí des d’una finestra del Parlament a Lluís Companys, la judicatura continua sent un mur insalvable per a les víctimes del franquisme.
La democràcia és fràgil i les enquestes no són gaire optimistes. Segons les entrevistes de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) d’aquest novembre, a Catalunya només quatre de cada deu homes joves d'entre 18 i 25 anys consideren que la democràcia és un sistema preferible a tots els altres.
50 anys de la mort de Franco Franco, tendència entre els joves: el preu d’un passat impune. Sílvia Marimon ARA 17/11/2025
https://www.ara.cat/cultura/memoria-historica/franco-tendencia-joves-preu-d-passat-impune_130_5556752.html?utm_source=newsletter&utm_medium=cms&utm_campaign=firmes&utm_content=20251115firmes
L’ensenyament del franquisme arriba tard: “Tenim un problema amb els temaris”. Ot Bou. VilaWeb 17/11/2025 https://www.vilaweb.cat/noticies/ensenyament-franquisme-instituts/
Ara és fer servir de manera ignominiosa el sistema judicial, els mitjans de comunicació i les xarxes socials contra un enemic polític per tal de desacreditar-lo i anul·lar-lo políticament.
«Cop d'estat», l'article de ⁦‪@antoniseguramas‬⁩ naciodigital.cat/opinio/cop-des…
https://naciodigital.cat/opinio/cop-destat.html
En definitiva, és fer servir de manera ignominiosa el sistema judicial, els mitjans de comunicació i les xarxes socials contra un enemic polític per tal de perjudicar-lo, desacreditar-lo, deslegitimar-lo, fer-li perdre temps i diners i, en darrera instància, anul·lar-lo políticament. Els polítics independentistes van ser pioners a patir aquesta forma indigna d’entendre la política que persegueix alimentar la confrontació per reduir el debat polític a blanc i negre, sense grisos, amb mi o contra mi, la qual cosa ha esdevingut el comportament habitual de la dreta i de l’extrema dreta.
I, lentament, si ningú hi posa remei, el govern d’Espanya sembla lliscar inexorablement cap a una conjuntura electoral que afavorirà a la dreta i l’extrema dreta que s’alimenten de fake news, rumors falsos, mentides i un odi exacerbat.
Franco. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-xavier-montanya-es-van-legalitzar-els-motius-del-cop-destat-de-franco/
El llegat del dictador. El Temps 4/11/2025
https://www.eltemps.cat/article/66667/el-llegat-del-dictador?id_butlleti_enviar=423&utm_source=butlleti_article&utm_medium=butlleti&utm_campaign=el-llegat-del-dictador
Com més joves, més de dretes. Nacio Digital 5/11/2025 Neus Climent
Les percepcions són només això, però serveixen per entendre el rumb que segueix la societat. Algunes pistes de cap a on avança Catalunya les ha donat l'enquesta de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) que s'ha presentat aquest dimarts. Una de les dades més alarmants és que els joves, sobretot homes, cada cop abracen idees més properes a l'autoritarisme i a l'extrema dreta. El qüestionament del sistema democràtic, la crítica al feminisme i la negació de la violència de gènere o el negacionisme climàtic aterren amb força entre els menors de 25 anys.
Gemma Tarafa a CRÌTIC: "En lloc de criminalitzar els joves i dir que són d’extrema dreta, ens hem de preguntar què hem fet malament"https://mail.google.com/mail/u/0/?ogbl#inbox/WhctKLbmtMDhTfxFzHDQCnLvlwDLdfhSTsPDpntjgMDzVrBxjRxDTDNRcpBbPSggVBfXtRl

Existeixen els horòscops genètics?

Ahir la conferència de l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran de Vilafranca a càrrec de Gemma Marfany Nadal, biologia, catedràtica de genètica a la Universitat de Barcelona, i investigadora de la UB, del Institut de Recerca de Sant Joan de Déu i altres institucions, sobre el tema ‘Existeixen els horòscops genètics?’, molt bona. Genitatl m’atreviria a dir tot fent-me l’agosarat amb aquesta ocurrència lingüística.
Ens va venir a explicar el coi d’ADN i el potencial de la recerca genètica. Molt interessant, de debò. Com per a pensar-hi… amb un cert grau de preocupació.

Canelons

L'edició d'enguany del Plat Favorit dels Catalans ha estat molt disputada. Des del 14 d'octubre fins al 10 de novembre, s’han rebut gairebé 25.000 vots per triar quin era el plat més representatiu de la cuina catalana.
Els canelons s'afegeixen als guanyadors anteriors del concurs: l'escudella i carn d'olla (2016), el pollastre i capó del prat (2017), la coradella de Molins de Rei (2018), el cebiche (2019), els cargols a la catalana (2020), el fricandó (2021), la botifarra amb seques (2022), el biquini (2023) i les sardines (2024).
Els canelons han obtingut 2.813 vots, el suquet de peix ha estat el segon plat més votat, amb 2.735 vots, mentre que la botifarra amb seques ha quedat en tercera posició amb 1.952 vots i la quarta posició de la final ha estat per als cargols, que han obtingut 784 vots.
Bons els canelons… i encara una mica més bons encara els minicanelons de Cal Ton. Sublims!

Gallines

La gallina és la femella del gall, més petita que el mascle, amb la cresta menys desenvolupada i els tarsos sense esperons.
És un gallina ve a dir que és una persona covarda.
La gallina dels ous d'or és la gallina que tots voldríem tenir, encara que no tinguem gallines.
La gallina cega és un joc en què un dels jugadors, tapat d'ulls, ha d'atrapar un altre jugador i endevinar qui és.
El Govern espanyol ha pres la decisió de prohibir la criança de gallines de corral a l'aire lliure a causa de l'increment del risc de grip aviària al nostre país. Per aquest motiu, el Ministeri d'Agricultura, Ramaderia i Pesca ha comunicat que la mesura entrarà en vigor a partir del proper dilluns 10 de novembre.
Segons la nova normativa, queda prohibit a Espanya la criança d'aviram a l'aire lliure, així com les fonts d'aigua compartides amb aus silvestres i la cria d'ànecs i oques amb altres espècies. Aquesta decisió segueix les ordres de confinament similars a les adoptades pel govern d'Irlanda, França i el Regne Unit les últimes setmanes.
A Catalunya, la normativa específica de l'autoconsum regula que la cria de gallines ponedores per al consum familiar no ha de superar les 30 gallines ponedores.o 50 pollastres de cria.
En resum, que cal enregistrar-les i no deixar-les a la intempèrie si no volem tenir problemes administratius. Prohibida la criança de gallines de corral a l'aire lliure

Fronteres

Ahir, a la gala d’inauguració del Most Festival, vam poder veure ‘Frontera’, la darrera pel·lícula de la Judith Colell, un thriller històric que ens explica les aventures d’un grup de persones que, malgrat les amenaces, s’arrisquen a saltar-se les normes per ajudar els jueus que s’escapaven de la repressió nazi.
Núria Cadenes guanya el premi Proa amb una novel·la plena de pulsió ètica 'Qui salva una vida’ parteix de la història del seu besoncle, mossèn Joan, que als anys quaranta del segle XX, a Puigcerdà, va bastir una xarxa amb persones anònimes que, jugant-se la vida, van ajudar molts perseguits pel nazisme a passar la frontera.
El tema de les fronteres dóna molt de joc, de sempre. Tiro del XatGPT que em ve a dir que “ les fronteres són una creació humana, un intent d'ordenar l'infinit. Tracem línies sobre la terra com si el món pogués dividir-se en parts, però la natura no coneix límits: els rius segueixen el seu curs, el vent no s'atura davant d'un mur. Potser les fronteres diuen més de nosaltres que dels llocs que separen. /…/ I tanmateix, també ens recorden que cada frontera és una invitació a creuar-la, a mirar l'altre costat i reconèixer que, malgrat els murs i les distàncies, compartim la mateixa terra.” Prou correcte, oi?

Desconfiança i distorsions cognitives

La confiança és imprescindible en les relacions humanes. Altrament no anem enlloc. De fet sí, anem abocats al desastre.
Aquest dies un informe sobre la joventut posa en evidència la manca de confiança. Carlos Baraibar, cap de verificació de 3CatInfo, ens parla de la seva feina i de l'enquesta del CEO -centre d’estudis d’opinió- sobre postveritat i les teories de la conspiració. "Estem en un punt de desconfiança cap al que no és el més proper."
Sembla ser que 1/3 dels catalans tenen pensament conspiratiu, desconfiança en les institucions, permeabilitat en les teories de la postveritat, total confiança en les xarxes socials i els influenciadors…
D’altra banda les distorsions cognitives són com aquests filtres que distorsionen la realitat i ens fan veure tot més fosc del que és realment. Són pensaments automàtics que alimenten l'ansietat i fan que el món sembli més amenaçador.
Entre una cosa i l’altra, estem ben arreglats. Quin panorama!

Olives

Llegeixo un article d’allò més interessant sobre les olives, sobre les oliveres (“Tres mil·lenis de Mediterrània en un pot d’olives”. Pau Fabregat. La Directa #594 novembre 2025).
Ve a dir que quan mengem una oliva trencada estem menjant el fruit d’un arbre que potser té centenars d’anys, que pot haver estat llaurat, esporgat i collit per diferents generacions d’un mateix llinatge.
L’oliva no només és un fruit: és un llegat cultural i d’identitat mediterrània que avui encara persisteix a les nostres comarques de l’interior.
Les olives van arribar a la península Ibèrica des de l’altra banda de la Mediterrània, de la mà de la civilització fenícia, cap al segle VII aC, però va ser durant l’època de l’imperi romà que es va expandir el seu cultiu arreu del Mare Nostrum
Avui l'olivera continua tenint un caire simbòlic a Palestina, on és considerada un símbol de resistència vers el colonialisme israelià.
Dies enrere vaig veure unes imatges esgarrifoses. L’arrencada de més de 10.000 oliveres per part de les tropes israelianes a Cisjordània, l’únic mitjà de subsistència per a molts dels habitants palestins de la zona. Un altre crim de guerra. Arbres centenaris convertits en botí de guerra.
M’encanten les olives. I m’encanta l’oli. Em costa d’entendre que a algú no li agradin, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
I abomino el crim de guerra esmentat… i tots els altres.

Abraçades amb història

Milers de persones es congregaren la setmana passada a Granollers per veure la líder espiritual hindú Amma.
Amma és una líder espiritual mundial que difon "l'altruisme", "l'amor", la "caritat". Així la defineixen uns quants dels seus milers de devots. Dijous passat uns 5.000 omplen el Palau d'Esports de Granollers, però en els últims tres dies n'han passat uns 15.000. Les cues s'allarguen hores per poder recollir un tiquet que et permet abraçar-la. I què senten un cop ho han fet? "Cadascú sent una cosa diferent", és la resposta més repetida. De l'Argentina a Catalunya per una abraçada de l'Amma: "Ja no sóc el mateix".
La Mònica Planas dissecciona el tema en un article potent : “Abraçades amb història. "Les abraçades són el baròmetre d’allò que no gosem dir-nos" ARA 25/09/2026.
Ve a dir que les abraçades són el baròmetre d’allò que no gosem dir-nos: que ens estimem, que compartim la felicitat, que ens hem trobat a faltar, que ens perdonem, que ens ho hem passat bé, que estem agraïts, que sentim el mateix dolor o que sempre hi serem per al que faci falta.
Cada abraçada té la seva història. Cada abraçada té un passat, ni que sigui immediat. Per aquest motiu, mai entendré els que regalen abraçades pel carrer o els gurus que organitzen cimeres col·lectives per abraçar-se. Si no hi ha història, no hi ha abraçada que valgui.
La resta, les abraçades de cortesia, protocolàries i místiques, pura anècdota, foc d’encenalls.

Sang

Avui he fet una donació de sang, com faig quan toca des de fa més de 25 anys, cada trimestre si es tracta de sang i cada mes si és de plasma.
Llegeixo a l’ARA d’ahir 1 de novembre una entrevista suggeridora a la Mar Gómez, periodista i escriptora, autora del llibre “Sangre”, que fa un recorregut sobre la sang a través de la medicina, la literatura, la religió o la identitat. “Les sagnies eren el paracetamol d’avui”, no em direu que no és un bon titular.
Recordo la reacció immediata del meu pare ara fa uns anys a una transfusió de sang. Va passar de mort a vida en poc temps i l’eufòria només li va durar una estona, però quina verborrea…
Recordo haver menjat sang, sense entrar en detalls, i que no em va entusiasmar.
El que sí m'entusiasma és la sang que raja en algunes pel·lícules dels germans Cohen - al film “Mort entre les flors” a tall d’exemple-. Mai no és gratuïta i sempre és benvinguda si el guió ho justifica.

Dia de tots sants i dia dels difunts. La Xè i el seu viure sense baranes

Dies per pensar en els que estimem i que no hi són. Però que sí que hi són, en realitat, i ens acompanyen, perquè ja formen part de nosaltres (Xavier Antich).
I què em dieu del dol? “El temps ho cura tot”, però a la seva manera: el temps ens mata a tots. (Eva Piquer).
Ja fa més de mig any que trobem a faltar la Xè. Aquests dies hi ha portes obertes a casa seva pels familiars i amics. Es podem recollir, com a record i per tal de donar-los una segona, o tercera o quarta vida més de sis mil llibres i multitud d’estris i objectes domèstics.
Doncs sí, ahir dia de tots sants i avui dia dels difunts, com la resta de dies de l’any, la trobem a faltar. Trobem a faltar la Xè i el seu viure sense baranes.

Rosalia

Alguns comentaris elogiosos sobre la Rosalia.
En poc més de 24 hores, 'Berghain', la nova cançó de Rosalía, ja acumula prop de 4 milions de visualitzacions a YouTube. El crític musical i cap de Cultura de l'ARA, Xavi Cervantes, ha escoltat a consciència el nou treball de la cantant catalana i ens en fa una lectura en profunditat.
Llegeix la crítica: https://ara.cat/cultura/musica/rosalia-estrena-berghain-primera-canco-disc-lux_1_5542157.html
El músic i director Jordi Savall destaca els coneixements musicals de Rosalía després de fer-se públic el primer avançament del nou disc de la cantant. Escolta la conversa sencera al #NitCatRàdio: https://3cat.cat/3cat/jordi-savall-la-musica-es-lunic-cami-que-ens-queda-no-pot-mentir/audio/1259248/
@BernatDedeu
La formació musical ha de ser clàssica. Després, amb la base apresa, fots el que vulguis. T’ho aconsella una compatriota.
@DucMantua
La Rosalía, t’agradarà o no, però artísticament està a anys llum per davant de tota la resta d’artistes de la seva generació. I aquest avançament apunta a quelcom sensacional.
@cinefiliacult
Rosalía es una artista total❤️
Gonza Gallego @gonzagallego_
'Berghain 'es un disparo a la cabeza, es extrema, asfixiante, arriesgada, bellísima en su caos, una búsqueda de luz desesperada y un salto al vacío rotundo. Visualmente exquisita. Doy gracias de compartir tiempo con una artista de la talla de Rosalía.
Esta tía se ha puesto a cantar OPERA en ALEMÁN mezclado con español e inglés con una orquesta y unos visuals que parece una película no hay ni un solo artista en el panorama nacional ni internacional que esté haciendo lo que está haciendo ella qué locura
https://x.com/i/status/1982845134753746993osalia

No anem a l’hora

Ja s’ha portat a terme el canvi d’hora de l’octubre del 2025. Llegir-ne més
https://www.vilaweb.cat/noticies/canvi-hora-hivern-rellotge/
Recullo algunes opinions interessants sobre el tema.
El debat no hauria de centrar-se en l’horari d’estiu o d’hivern, sinó en el ritme de vida d’aquest país… dinar a les 15:00, botigues obertes fins a les 21:30 o més tard, sopar a les 22:00 i el prime time televisiu a les 22:45. és impossible no estar cansats col·lectivament. (Llorenç @LGranell)
Matinar a les 6.30h, col·legis oberts a les 8.00h i comerços a les 9.00h, dinar a les 13.00h, botigues tancades a les 19.00h, sopar a les 20.00h i a les 22.30h al llit. Com a Itàlia, Croàcia o Grècia. L'únic canvi horari que desitjo és aquest. (Pep Antoni Roig @quadern_tactil)
S’ha de tornar a l’horari català, el dels nostres besavis. Llevar-se a les 6, començar a treballar a les 7, dinar a les 12-13, sopar a les 19-20. Dormir a les 22. I per això cal tornar a la nostra hora, la britànica. Ja ho diu la dita, a l’agost a les set ja és fosc! (Guerau ||*|| @Guerau06)
https://www.vilaweb.cat/noticies/horari-desfasat-paisos-catalans-franco-nazisme/
Posats a triar, em quedo amb l’horari d’hivern, l’actual. Que s’hi vegi a les 7 m’està la mar de bé. Llevar-se d'hora, fer els àpats d’hora i anar a dormir d’hora.

Sarkozy i el comte de Montecristo

Veure un expresident a la garjola no és una cosa gaire habitual, malauradament.
Així és la vida de Sarkozy a la presó: una cel·la de 9m² i escortes les 24h
Llegeixo a l’ARA que l'expresident de la República francesa compleix una condemna de cinc anys per associació il·lícita per haver rebut diners del règim libi de Moammar al-Gaddafi en el cas del finançament de la campanya electoral del 2007.
Tot i la saturació, Sarkozy ocupa una cel·la individual de l'ala d'aïllament. En aquesta àrea, els presos no tenen cap contacte amb altres interns. L'expresident està en aïllament per evitar que altres reclusos el puguin molestar, agredir o fotografiar. La seva cel·la té 9 m², un llit, un vàter i dutxa, un televisor, un escriptori, una línia telefònica controlada i una placa per cuinar.
Sarkozy també té escorta policial les 24 hores. En un gest sense precedents, el ministre de l'Interior ha decidit situar dos agents a l'interior de la presó que vetllaran perquè el conservador no pateixi cap agressió. La decisió ha rebut les crítiques dels vigilants de la presó, que veuen com es posa en dubte la seva capacitat de garantir la seguretat dels interns.
Com tots els presos, Sarkozy té dret a tres visites a la setmana, a més de les dels seus advocats.
Durant les primeres hores, l'exinquilí de l'Elisi va fer esport i va començar a escriure un llibre en què relatarà el seu pas per la presó. També s'ha endut dos llibres per llegir: una biografia de Jesús i el clàssic d'Alexandre Dumas “El comte de Montecristo”, que relata l'empresonament injust i posterior fugida del protagonista.
Dubto que la tria llibresca sigui la més encertada en el seu cas. I dubto que el llibre que sembla ser que ha començat a escriure sigui cap èxit de vendes.
És un cadàver polític i mediàtic. Punt i final. I ho dic sense cap mena d’animadversió ni empatia envers la seva persona. Bon vent i barca nova!

Patti Smith i Horses. Arriba un moment en què de tot fa ja 50 anys

Llegeixo al suplement dominical de l’ARA que se celebren els 50 anys de l’àlbum Horses de Patti Smith. Com passa el temps!
Al Montblanc de la 2a meitat dels 70, a la mítica discoteca Carnaby, quan punxaven la Patti Smith volia dir que s’acabava l’estona de ball lent i començava el rock de debò debò.
Si estaves de sort i t’havies pogut arrapar a una mossa maleïes els ossos de tots els parents de 1r grau del disc jockey en sentir les primeres notes de la Patti. Si no havies estat de sort, te n’alegraves perquè podies tornar a la pista a suar la cansalada durant mitja hora més, fins a la propera tongada de temes lents.
Ara, 50 anys després, encara m’agrada la Patti Smith. Encara l’escolto tot sovint. I encara belluga la punyetera. Llarga vida al rock'n'rol…

La Sénia, país del moble

Hem estat el cap de setmana passat a la Sénia, molt ben acollits per la Susanna i el Sergio. Per un doble motiu, passar un cap de setmana en bona companyia i visitar la fira d’artesania de la fusta i moble i també les botigues de mobles.
La fira és una delícia. Quina mà de coses que es poden fer artesanalment amb traça i paciència!
Visitar les botigues de mobles, en jornada de portes obertes, també ha estat una grata experiencia. I, naturalment ens hem firat, una taula i un sofà pel menjador de la casa nova.
El camp d’aviació de la Sénia es mereix una visita guiada, com els voltants del pantà d’Ulldecona.
La parla de la gent de l’Ebre, peculiar i agradable, fa de molt bon sentir.
Doncs això, una sortida de proximitat reconfortant i molt recomanable.

L'Islam també va formar part de la història de Catalunya

Dolors Bramon, Dra. en filosofia, filologia semítica i història medieval. Professora d'estudis àrabs i islàmics ha pronunciat la conferència “L'Islam també va formar part de la història de Catalunya” en el marc de les activitats de L’AULA d’Extensió Universitària per a la Gent Gran.
Interessant, rigurosa, trencadora de relats pseudohistòrics i maliciosos… i fins i tot divertida. Hem rigut i hem somrigut amb ganes.
Amb una conclusió demolidora: “Abans vàrem ser moros que catalans i molt probablement tots tenim, entre d’altres, avantpassats que varen ser musulmans”. Clar i català. I a qui li piqui que es rasqui.

La condició humana i la causa jueupalestina

Hannah Arendt fou una politòloga alemanya d'origen jueu que va escriure sobre l'activitat política, el totalitarisme i la modernitat. Entre les seves obres destaquen "Els orígens del totalitarisme" i "Eichmann a Jerusalem"
Va idear el concepte de la banalitat del mal per explicar com els que varen permetre el genocidi jueu varen ser persones buròcrates que eren gent ordinària, criatures del seu temps. Persones que no eren essencialment malvades van renunciar a qüestionar ordres.
Les reflexions d’Arendt són, malauradament pertinents en l’actualitat. Sembla que no pugui ser, que les víctimes es puguin convertir en botxins, oi?

Genocidi

¿Hem de discutir si això és massacre, crims de guerra, genocidi o monstruositat? Fer-ho només ha servit per dissimular i pervertir el fet vergonyós que les nacions d’Europa han estat incapaces de moure un dit per evitar aquests fets, portin el nom que portin. Ni els sofistes de la Grècia clàssica, ni les discussions bizantines, ni les disputes escolàstiques van ser tan infructuoses. (Jordi Llovet)
El silenci, la hipocresia, el relativisme de pa sucat amb oli, la passivitat i la fredor que hi ha hagut amb Gaza cremaran a la consciència d’Europa. Una fallida moral a gran escala. (Ot Bou)
Doncs això, un genocidi retransmès en directe des de fa un parell d’anys. Un genocidi interminable.

10 anys de Benvinguts a Pagès

Aquest cap de setmana la festa del sector primari català torna a obrir portes i ho fa per desena vegada. Benvinguts a Pagès La Festa, el cap de setmana de portes obertes de la pagesia, torna els dies 4 i 5 d'octubre, amb una oferta de més de 300 agents entre explotacions agrícoles, ramaderes i pesqueres, allotjaments rurals, activitats paral·leles, petits elaboradors i restaurants de cuina de proximitat.
Una experiència única entre camps, animals i molta vida de pagès. Una bona oportunitat per conèixer i redescobrir l’origen del que mengem i aproximar-se al dia a dia de la pagesia. https://benvingutsapages.cat
No em direu que no és trist que tot el sector primari estigui amb l’aigua al coll. I tot nosaltres en som una mica responsables, cadascú en la mesura de les seves possibilitats. Hauríem de ser capaços de no desmantellar aquest sector, una veritable estructura d’estat. Ens hi va la vida.

La “flotilla” i els brindis al sol

La “flotilla” ha arribat al final del seu periple sense que hagi passat res que no fos previsible.
Sóc dels que hem vist amb molt d'escepticisme un episodi com aquest, un gest més efectista que efectiu en paraules de Josep Ramoneda.
Com diu Najat Hachmi els protagonistes no deixen mai d’enfocar-se a si mateixos.
Totalment d’acord amb el comentari de Antoni Gelonch: “Considero q l’interès exagerat dels mitjans d comunicació x aquesta ocurrència d la “flotilla” és inversament proporcional a l’interès entre la població. En el cas dels mitjans d comunicació públics arriba a ser obscè,i sembla dissenyat com a campanya promocional d’algú o d quelcom”.
La frontera entre la creació d’un corredor humanitari i fer un brindis al sol no és del tot clara. La diferència entre el que és sublim i el que és ridícul és, a cops, tan prima que resulta gairebé imperceptible.

Sala de plens amb menys testosterona

Llegeixo que comencen les obres de reforma de la sala de plens de l’Ajuntament de Vilafranca.
Els treballs tindran una durada prevista de sis mesos i tenen per objectiu millorar la funcionalitat i la imatge de l’espai, tot mantenint-ne els valors patrimonials.
Arribats en aquest punt no me’n puc estar de fer una proposta que fa molt de temps que em balla pel cap, cada cop que contemplo la sala vaja.
Proposo que retirin les imatges, tots els quadres dels prohoms que pengen de les parets, una dotzena aproximadament, tot homes excepte la mare Ràfols si no m’erro. És una decoració anacrònica, totalment fora de lloc a data d’avui. I d'aquesta manera potser la mare Ràfols no patirà d’angoixa ni de solitud envoltada de tants mascles.

Som -també- el que llegim

Aquest setembre he tornat a llegir un parell de llibres de capçalera que rellegeixo molt de tant en tant: Les veus del Pamano (Jaume Cabré, 2004) i L’ombra del vent (Carlos Ruiz Zafón, 2002). Què bons! Quin goig i quin gaudi.
Són dos del grapat de llibres més selectes que he llegit. Junt amb Les memòries d’Adrià, Cien años de soledad, l’Atles furtiu, Jo confesso i algun altre que ara no em ve al cap.A cagar a la via la Maria Pombo, la youtuber de pa sucat amb oli que diu que té 3 milions de seguidors i que aquestes darreres setmanes ha provocat una polèmica considerable amb unes declaracions provocatives sobre la lectura, sobre la inutilitat de la lectura com a font de plaer i de coneixement. La ignorància, a cops, és molt però que molt agosarada.

Un món de bojos

El govern espanyol vol prohibir fumar a les terrasses dels bars i restaurants.
Uns quants emprenyats amb l’Estat d’Israel organitzen una “flotilla” per fer arribar ajuda humanitària a Gaza i per conscienciar el món mundial del genocidi que s’hi està perpetrant.
Un president d’un govern esperona la població a manifestar-se de la manera que consideri oportuna, i una cursa ciclista en surt malparada.
Un ajuntament català penja al saló de plens un retrat del rei de l’Estat fet amb imatges petites de la repressió de l’1 d’octubre.
Seure a mirar la teva pel·lícula estrangera preferida o compartir-la amb el teu entorn pot ser un delicte castigat amb la mort a Corea del Nord.Estem vivint un autèntic malson. En qualsevol cas, i com deia el canceller alemany Helmut Kohl, els enormes canvis al món no poden ser una excusa per no saber on vas.

Execucions per mirar pel·lícules estrangeres a Corea del Nord

Llegeixo ben apalancat a la gandula que seure a mirar la teva pel·lícula preferida o compartir-la amb el teu entorn pot ser un delicte castigat amb la mort a Corea del Nord. Copio uns fragments de la notícia.
Sota la demonització de la cultura, el règim de Kim Jong-un ha promulgat lleis com la del rebuig al pensament i la cultura reaccionària (2020), que criminalitzen l’accés i la difusió de mitjans estrangers: llibres, música, pel·lícules, sèries de televisió i fins i tot expressions lingüístiques que no encaixin amb la ideologia socialista de Corea del Nord. Aquestes lleis preveuen penes molt severes, inclosa la pena de mort.
Moltes de les execucions es fan en públic per sembrar la por i dissuadir la temptació de consumir continguts externs, i solen ser per afusellament després de judicis sumaris sense garanties processals.
Centenars de milers de persones continuen desaparegudes i no se sap què se n'ha fet, inclosos ciutadans estrangers segrestats de Corea del Sud, el Japó i altres països.
Paral·lelament, l'ONU constata l'existència de camps de presoners, tot i que el règim segueixi negant-ho. S'hi envien persones acusades de delictes polítics, com llegir mitjans estrangers o practicar religions prohibides. I fins i tot s'hi poden enviar els familiars de persones que han estat acusades d'algun delicte. Sobre les condicions, els testimonis que apareixen a l'informe parlen de fam massiva, execucions sumàries, treballs extenuants i morts constants.
Talment com fa 20, 50, 100 anys o uns quants segles arreu del món. Un té la sensació que la Humanitat no avança, que dóna tombs en espiral, en un bucle infinit.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. A cagar a la via María Pombo

La Maria Pombo es una youtuber que diu que té 3 milions de seguidors. Molt coneguda a casa seva a l'hora de dinar… m'atreviria a dir jo amb una certa dosi de mala llet.
Aquestes darreres setmanes ha provocat una polèmica considerable amb unes declaracions provocatives sobre la lectura, sobre la inutilitat de la lectura com a font de plaer i de coneixement.
És bo que es parti de tu… ni que sigui per a bé, en general, oi? I suposo que és d’això del que es tractava i el que pretenia aquesta creadora de continguts de pa sucat amb oli.
Aquestes són les seves declaracions: "A todos nos han inculcado leer. Todos hemos tenido que probar el leer un libro. Hay que superarlo. A todo el mundo no le gusta leer".
Enllaço una carta oberta en resposta a les seves declaracions, publicada a la xarxa social X, que la repassa de dalt a baix amb arguments de pes, i que espero que l’esmentada Maria pugui arribar a entendre https://x.com/Spanish_Revo/status/1963491898666201484
S’ha iniciat el curs a les escoles i una de les tasques fonamentals serà justament l’aprenentatge de la lectoescriptura per part dels nens i nenes. Aquesta habilitat serà fonamental pel desenvolupament intel·lectual i social… malgrat el que diguin personatges intranscendents i de vol gallinaci. A cagar a la via Maria Pombo!

Dues setmanes després… sant Fèlix torna al carrer. Que potser hem perdut l’oremus?

Les relíquies de Sant Fèlix van arribar a Vilafranca del Penedès un 11 de setembre de 1700. Just 325 anys després s’ha posat en marxa una processó extraordinària per culminar tot un any de commemoracions.
La regidora de cultura, Àngels Dalmau, ha destacat que es tracta d’un acte excepcional amb una doble finalitat: honorar Sant Fèlix i que Vilafranca es converteixi en la capital de totes les festes patrimonials de Catalunya.
No vull desaprofitar l’oportunitagt de fer algunes consideracions gratuïtes al respecte.
La primera en relació a l’oportunitat de la celebració. No és una xifra rodona el 325. S’hagués pogut celebrar, si és que calia celebrar alguna cosa, els dies previs a la Festa Major, sense contraprogramar els actes de la diada de l’11 de setembre.
La segona en relació al perfil de l’acte. Encabir amb calçador un bon grapat de balls i elements d’altres festes forànies tampoc no calia, ni que es pretengui convertir Vilafranca en la capital de totes les festes patrimonials de Catalunya.
La tercera, en relació a l’esmentada capitalitat. El que cal és no tant convidar i pagar el beure a un bon grapat de balls i elements foranis com repensar la nostra Festa Major, que fa un quart de segle que no se’n parla gaire. L’últim debat que recordo és de finals del segle passat a les pàgines del 3 de Vuit.
Tinc la sensació que a la regidora de Cultura li fan fer cada paperot… Com aquell que no vol m’ha vingut al cap la instal·lació artística “Ceps que cauen del cel” del poeta Santi Borrell, ubicada a la vinya de titularitat municipal situada al davant del Complex Aquàtic el 6 de juny.
No sé, no sé… Em fa l'efecte que hem perdut l’oremus.

Conferència de l'Andreu Mayayo al Saló de Cent

Ahir 9 de setembre, amb motiu de la celebració de l’Onze de Setembre, l’Andreu Mayayo va pronunciar una conferència al Saló de Cent sobre el tema “I després de Franco, què?”
Una aproximació històrica rigorosa i amena de ¾ d’hora, la durada ideal.
Un bona conferència en un espai noble i majestuós, en bona companyia. L'estampa familiar, envejable.
Escoltar un discurs no excessivament llarg, ben pensat i suggeridor… escoltar un bon conferenciant com l’Andreu per exemple, és un plaer.

Bon inici escolar per a tothom!

A "La vida que aprenc" (Arcàdia) el periodista Carles Capdevila va aplegar articles que parlen de la memòria íntima, la bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana amb totes les seves contradiccions.
En aquest vídeo l'autor llegeix un dels articles del llibre, acompanyat de les il·lustracions de Marta Bellvehí.
A “L'hora de l'adeu” la seva filla de 3 anys repeteix, amb ulls tristos, que està molt contenta, i que quan el papa se’n vagi no plorarà.

  https://www.catorze.cat/lectura/tast-editorial/l-hora-de-l-adeu_137639_102.html
No podem controlar la vida, però podem jugar a imaginar-la. Aquest anunci de Volvo mostra com una nena intenta controlar el nerviosisme del primer dia, al final es tracta de viure i a veure què passa. https://youtu.be/bBFIVhOeOI0?si=AAZJI1VSvX4FuI85
Bon inici escolar per a tothom❣️

FM 25 - 6 … i visca la Festa Major!

La festa representa l'espai que ens permetrà respìrar a fons, allunyant-nos d'una realitat massa immediata. Ens ofereix el refugi de la transgressió i de l'espontaneitat.
La festa major és una ocasió renovada any rere any de viure les emocions, les il·lusions, les alegries d’una manera contínua i perllongada: bon menjar i beure, diversió assegurada i no haver de treballar, que suposo que deuen ser des de sempre uns dels grans ideals de la humanitat. Amb un ritual antic i repetit. Un moment privilegiat de fer poble en el sentit més noble de la paraula.
Era una ruptura en la vida quotidiana, s’estrenava la roba, es gastaven els diners en menjar, en convidar els parents, es permetia l’alcohol i el ball...
És la festa grossa, que s’allarga uns quants dies. En consonància amb el calendari agrícola però que s’han mantingut fins a data d’avui, obeint en certa manera a les mateixes raons de temps passats, d’esbargir-se uns quants dies.
Durant dècades, els balls de les festes major eren el principal lloc de trobada d’homes i dones per festejar. El Tinder dels nostres avantpassats. Històries que començaven amb un ball, amb l'orquestra de fons. El ball era una mica l’escenari públic on es feia la trobada, sota l’atenta mirada del control familiar, l’espai on es configurava tot.
 A partir dels anys seixanta es van començar a obrir les primeres discoteques. Per fi els joves podien tenir un lloc de trobada sense l'atenta mirada dels adults i dels familiars.
Avui dia a les festes majors s’hi celebren activitats per a totes les edats i cadascú té el seu espai.

 … i visca la Festa Major!

FM 25 - 5 Castells

Els castells són un espectacle total, o no? I no només perquè ho digui la UNESCO, que també.
Montblanquí d’adopció el meu interès pels castells no té el seu origen a la Conca doncs la recuperació de la colla castellera de Montblanc, els Torraires, és molt tardana.
Des del meu aterratge al Penedès el 1990 que tinc molt d’interès pel món casteller. Sóc soci dels Castellers de Vilafranca i, al llarg dels anys, he participat amb diferent intensitat en les diades castelleres. En un principi com a simple espectador, després i durant molts anys suant la cansalada a galeres i els darrers anys, ja altra vegada com a simple espectador, a plaça o al sofà de casa, que també s’hi està bé.
El meu company de plaça i patiments a galeres, el Conti, per motius de salut ja no em pot acompanyar, des de 2015, i això ho va capgirar tot de dalt a baix.
El treball en equip, la solidaritat, l’autosuperació, el sentiment de pertinença i la integració són els valors que encarnen una pràctica cultural amb més de dos segles d’història i declarada el 2010 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
En resum, força, equilibri, valor i seny! (I si pot ser a parts iguals)
Que la diada castellera de sant Fèlix sigui apoteòsica i que ningú no prengui mal.

FM 25 - 4 Tronada i cercavila

Tot necessita un innici, un principi, que ja és també la manera d’anar acabant.
La tronada, amb permís del pregó, és l’inici de tot plegat, si més no per a la majoria de gent, que no pas pels administradors.
Saragata tremenda i breu que fa tremolar el terra i foragita tots els animals no racionals de les rambles.
La cercavila, esplèndida. Tots els balls nets i polits, ben descansats i amb ganes d’iniciar la festa. Poder-la veure i viure a peu de carrer i també des dels balcons de la Parellada 61 és un privilegi.
Cap a 2/4 de 2 ja hem vist passar tots els balls i es té la sensació que ja s’ha enllestit el primer tram festamajorenc, encara que tot just la festa acaba de començar.
Ja no hi ha retorn, ja hem fet el primer tast del que ens espera.
Aquest any, sense la Xè, res no serà igual.

Pregonar la FM

El pregó de la Gemma i la Clara, un pregó espectacle, desmesurat i en primeríssima persona. En consonància amb la tendència dels darrers anys ens han ofert un pregó llarg, d’uns 80 minuts, farcit de figurants que han pujat a l’escenari amb una taula parada que feia goig.
Han fet el que volien, suposo, el que saben fer bé. Interpretar a duo, que no llegir i prou, un text en primera persona especialment durant la primera part del pregó.
En tot moment han prevalgut les emocions personals per damunt de qualsevol altra consideració.
La festa major com a casa, l’àmbit de tots els àmbits. I una aposta decidida per la terra i la pagesia, el comerç de proximitat i els treballadors autònoms.
Excessivament desmesurat al meu entendre. M’hagués agradat més -jo sóc de la vella guàrdia, dels que pensem ue un pregó s'ha de poder escoltar per la ràdio- de ¾ d’hora, que el relat en primera persona no hagués abusat tant i tant del primer pla, i que la corrua de figurants no hagués estat interminable.
En resum, que hii ha tants possibles pregons com vilatans i les pregoneres han fet el pregó de la seva vida.

Pregó de Festa Major 2025 de Clara Soler i Gemma Muray

https://www.rtvvilafranca.cat/programa/festa-major/f/31025-20250828a/  

Des de 1988, el primer any que vaig viure en directe un pregó invitat per la Xè, que recordo les festes majors de Vilafranca bàsicament pels pregons, a més a més de les cercaviles i els castells, naturalment.
Pregonar la festa és del tot necessari. Anunciar la festa significa, d'alguna manera, proclamar la vida.
El pregó marca l’inici, llargament anunciat pel que fa a la vila, de la FM
En un moment o altre als pregons es fa referència als pregons precedents. S’acostuma a dir que el que s’està a punt de pregonar ja ha estat pregonat per moltes altres persones amb encert, en un exercici de bona educació i de companyonia gremial suposo.
M’atreveixo a posar, negre sobre blanc, una idea que fa temps que tomba pel meu caparró. Es podria fer un pregó frankenstein, elaborat amb fragments destacats d’altres pregons festamajorencs?.
Enllaço i per tant comparteixo l’accés a la majoria de pregons de la FM de Vilafranca des de 1963 fins a l’actualitat. En falten pocs. https://drive.google.com/drive/folders/19ijayiqRpign-lLPzdvOKxDjszyLL99M?usp=sharing
Comparteixo també un megamix festamajorenc de gamma extra, de Gerard Morató Viñas i Miquel Villalba Castells, de fa ja 9 anys però plenament vigent https://ja.cat/megamixfestamajorenc
Bona festa major!

FM25 - 2 Programa

Les coses -i tant se val que parlem d’una cadira, d’un fanal públic o d’una setrillera- sempre que sigui possible, han de ser boniques… i funcionals. El programa de la FM 25 no és precisament bonic ni funcional.
Unes pàgines sense marges que costen de llegir, especialment vora el llom a tall d’exemple.
La seva consulta es veu dificultada, encartonada i mai més ben dit, per l’estructura de cartó on s’encaixa el regal, un malbaratament de cel·lulosa difícilment justificable mediambientalment parlant.
La lletra de grans dimensions facilita la lectura, això sí. Sí que es fa un bon ús dels codis QR.
Donar cabuda a continguts sonors també ha estat una bona idea tot i que, com també passa amb el regal i amb els sis paisatges de la FM, és més la salsa que els cargols.
Les composicions fetes amb IA, curioses si més no.
Les 8 pàgines d’agraïments, un centenar, excessius i alguns totalment innecessaris.
No és al meu entendre un programa rodó. Correcte i prou.

L'estampa, ordinària.

FM25 - 1 Horaris

El setembre de 2014, a partir d’un article del Manel Cervera, el Manu (Els horaris de la FM El 3 de vuit, 19/09/2014) i d’unes reflexions escrites de la Dolors Rovira, vaig debatre amb el Manu el tema sempre obert dels horaris de la Festa Major (FM) de Vilafranca.
El Manu va anotar del 2001 al 2014 les hores de finalització dels principals actes de la FM La conclusió del seu article era contundent: cada any s’acaba més tard i la sensació que tot acaba molt tard, massa tard, és força generalitzada.
Enteníem tots dos que una de les feines pendents i sempre ajornada, malgrat algun intent del Consell de Festa Major -l’òrgan participatiu que vetlla des de 2007 pel compliment del protocol de la més típica- és justament l’endreça dels horaris festamajorencs. La nostra opinió estava en línia amb unes reflexions de la Dolors Rovira.
El meu posicionament era els més radical de tots. Allà va!.
Dia 29. La cercavila pot començar a les 11 i no a les 12, i es pot escurçar. Els balls passen per davant de l’ajuntament, sense empostissat ni balls de lluïment. Actuen les dues colles castelleres vilafranquines. Avui és el seu dia, no el 31. Cap a les 3 de la tarda es podria anar a dinar.
Dia 30. A les 9, i no a les 10, entrada d’ofici amb lluïment dels balls, colles castelleres i la banda. Mentre es fa l’ofici les colles castelleres ja es col·loquen a plaça. Se suprimeix l’entrada de les colles amb el pilar de 4. A les 11 comença la jornada castellera, amb possibilitats d’acabar cap a les 3 de la tarda.
Dia 31. Diada dels balls, no hi ha castells. Lluïment dels balls a partir de les 11h a l’empostissat de la plaça de la vila. Els falcons fan la seva actuació. Entra la banda a la plaça i toca l’himne de Catalunya. Tot plegat pot acabar cap a les 3 de la tarda. Toc de vermut.
Processons. Només amb els balls, sense les colles castelleres. Sortida a les 7 de la tarda.
Entenc que aquests són uns possibles canvis per anar endreçant la nostra FM tal com es pregona cada any sense que ningú s'atreveixi a arromangar-se de valent.

Escapada a la vall d’Àssua

El cap de setmana del 9 i 10 d’agost hem fet una escapada a la vall d’Àssua, una vall de la comarca del Pallars Sobirà en els termes municipals de Rialb i de Sort, amb la Roser i el Ton com a cicerones.
L’estada a l’hostal Vall d’Àssua d’Altron, insuperable.
La intervenció artística de Santi Moix a l’església de sant Víctor de Seurí es mereix una atenció especial. La seva contemplació és una experìencia artística extraordinària i quasi religiosa. És comprensible que hi hagi persones que facin milers de km per veure-la i viure-la.
La visita a l’ecomuseu Els pastors de la vall d’Àssua (Llessui) és del tot recomanable. Un ecomuseu de petit format i sense pretencions però ben dimensionat i pensat que aplega tot allò que és substancial al mode de vida dels pastors de la vall.
A la formatgeria Casa Mateu de Surp hi trobareu una gran varietat de formatges.
La visita als pobles de la vall és molt recomanable i les distàncies són curtes.
Amb pany i forrallat és una mostra d’art de carrer, a l’aire lliure, al cor de la vall d’Àssua.
Les portes de les cases, els corrals i les cases dels pobles d’Altron i Sorre, rovell d'ou de la part obaga de la vall, fan d’expositors improvisats de les obres d’una quarantena d’artistes.
La vall d’Àssua és també un paisatge de novel·la a l'Alt Pirineu. Aquesta petita i desconeguda vall pirinenca s’ha colat entre les lletres de diverses novel·les d'èxit: les de Jaume Cabré, a Les veus del Pamano; Maria Barbal, a Pedra de tartera, País Íntim o Mel i metzines; Josep Virós, ja fa més anys, a Verd madur… totes, cada una a la seva manera i dins el seu gènere, coincideixen en parlar d’un món rural en evolució, on els protagonistes se senten fermament lligats, i que influeix decisivament en les seves vides.
A la vall d’Àssua hi tornarem. I tenim pendent alguna ruta literària.
La mala notícia és que el Pirineu català ja fa molt de temps que s’està despoblant i envellint. La bona, que hi ha molta gent que aposta fort per donar-li nova vitalitat i fer emergir un món que mai no hauria de desaparèixer.

En memòria del Manu

El Manu és mort. La seva mort es fica en les nostres vides i les canvia, les trasbalsa.
Deia tot sovint que a partir d’una edat llevar-se i no tenir cap mal és estar mort.
Confessava dies enrere que sense dues de les habilitats socials més preuades, el parlar i el caminar, la vida ja no era plena. La vida té sentit, arribats en aquest punt, per les abraçades que tens pendents, pels projectes a mig fer, per les converses i les polèmiques inevitables…
Tot sovint, a mode de salutació, dèiem: bon dia i bona hora! I bona mort quan sigui l'hora, com a afegitó que venia a reblar-ho tot.
Fer coses i fer-les bé és una bona manera de passar per la vida. I d'això el Manu en sabia un tou. Joan Carles Mèlich afirma que som éssers que trobem a faltar.
Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. Cada mort que vivim és la desaparició de tot un món, únic, irrepetible.
La mort havia de venir i ja ha arribat, com ens fa saber Antoni Massanell i Esclassans

Vindrà la mort un dia qualsevol
i tot ja esdevindrà d'altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s'hi marcirà cap primavera.

Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Una abraçada immensa a tota la família!

Eulàlia Bosch i el blanc o el negre

Acabo de llegir En terra de meravelles de l’Eulàlia Bosch (Angle editorial. El fil d’Ariadna, 2025). Una meravella de llibre. La Clàudia Rius en parlava en un preciós article ara fa uns dies (Aquells moments en què la vida sembla la línia d’un cercle perfecte. Arallegim 21/06/2025).
Terra de meravelles és un recull de memòries que quan s’acaba et deixa amb ganes d’agendar una trobada amb l’autora per seguir la conversa diu la Clàudia Rius. Totalment d’acord.
Vaig descobrir la professora de filosofia Eulàlia Bosch ara fa uns 20 anys tot llegint Educació i vida quotidiana. Històries breus de llarga durada. (Eumo editorial, 2004), llibre que encara de tant en tant rellegeixo, ni que sigui entre línies i els fragments més rellevants, que són molts. I això des de la primera pàgina, amb aquest fragment:
    Tenia la mirada perduda en la pàgina que la seva mare li llegia, quan de sobte va preguntar: “Mare, tu     què mires: el blanc o el negre?”.
Els textos de l’Eulàlia són una invitació estimulant i entusiasta per no desconnectar l’art de la vida.
Ve a dir que les històries que ha reunit en aquest darrer llibre has estat escrites al dictat de l’experiència viscuda i juntes volen ser un homenatge a aquesta presència del món de les arts que li permet ampliar els horitzons de la seva vida quotidiana.

Passi-ho bé! I visca la Trinca… amb voluntat, ambició i talent.

La Trinca era un grup de música i espectacle català format per Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual.
Va ser un dels fenòmens musicals i escenogràfics més populars de la dècada dels 70 i primers anys vuitanta als Països Catalans.
La seva original proposta artística es basava en la crítica social i política sempre amb humor, fent paròdia, i amb atrevides posades en escena.
La Trinca es va destacar per l’ús d’un català viu i popular i un humor trapella.
La Trinca són un exemple més de l’esclat cultural català dels seixanta. Es troben a faltar artistes de la seva talla en un panorama artìstic dominat pel papanatisme on fins i tot els noms dels artistes no són nostrats.
La situació actual del país no és tan adversa com la dels anys seixanta. La globalització actual, l’alienació amb la societat de consum i l’acomodament porten els joves a lluites que no són gaire radicals.
Caldrà explorar altres fórmules si es vol instigar un nou esclat cultural, tal com ja van fer en el seu moment els protagonistes del Seixantisme, que ho van canviar tot amb voluntat, ambició i talent.
Tantes i tantes estones escoltant cançons de La Trinca, algunes de les quals a dia d'avui sembla que no hagin envellit.
Descansa en pau, Toni Cruz.

El meu avi… i el reggaeton

Aquest cap de setmana les havaneres han estat protagonistes, també d’un sainet que s’hagués pogut evitar perfectamen. S’ha cantat El meu avi a Calella. El públic ha reaccionat amb sentit comú i bon criteri.
Llegeixo quins són els orígens de les havaneres a Catalunya. Segons dos especialistes en la matèria, l'explicació és sorprenent: "Era el reggaeton del segle XIX i escandalitzava l'Església".
El món de l'havanera és una construcció de mitjans del segle XX diu Anna Costal, musicòloga. Va començar sent una moda, el segle XIX, i que no va ser fins als anys 60 del segle passat que es va assentar com ara la coneixem.
L'havanera era una moda i es ballava als salons burgesos i a les tavernes més populars, manifesta Joan Gay, musicòleg.
Era una música que estava a l'ordre del dia i que ballava tothom, se la coneixia com "el ball dels enamorats". Igual que el reggaeton, entusiasmava els joves i també tenia una càrrega sexual, que va acabar incomodant l'Església catòlica.

Llarga vida a les havaneres i a cagar a la via el reggaeton!

Desobeir és  dignitat! Elmeu avi, cantat per tothom!  https://x.com/cendros_cat2048/status/1941621129883304393 

Les ganes de viure i el sentit de la vida

Uns quantes reflexions sobre les ganes de viure i el sentit de la vida. Paraules de l’Eva Piquer i d’altres.
La tristesa calça sabatots de plom. Eva Piquer arallegim 06012018 

https://llegim.ara.cat/opinio/tristesa-calca-sabatots-plom_1_1250973.html
L’únic problema, quan el món s’omple d’absència, és que hi hagi tantes coses que no puguis fer sense que t’ataquin la tristor i el mal espantós al pit.
“És hivern, avui, als carrerons de l’ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s’enfonsen al fang i m’empresonen”. Són paraules de Sònia Moll recollides en un altre llibre preciós, ‘Creixen malgrat tot les tulipes’ (Viena).
L’hivern comença el 21 de juny. Eva Piquer arallegim 18/11/2017

https://llegim.ara.cat/opinio/lhivern-comenca-juny_1_1272085.html
És possible i fins i tot probable que trobem abans algun sentit a la vida si el busquem en les coses petites. I gairebé estem obligats a buscar-lo si no volem desaprofitar l’única vida que tenim.
A l’assaig El sentit de la vida (Ara Llibres), el filòsof i teòleg Francesc Torralba observa: “Per trobar sentit a la vida no cal, necessàriament, proposar-se grans horitzons, emprendre gestes heroiques i, menys encara, hipotecar el present amb el futur. Cal trobar sentit a cada ara, perquè l’ara és, de fet, l’únic que existeix. L’ahir ja no hi és i el demà és pura expectativa”.
Malgrat tots els malgrats. Jo també he tingut por de perdre –he tingut por d'haver perdut– aquesta alegria que ens neix qui sap on i ens dóna sentit.
Eva Piquer. Catorze. Juny 2025 

https://www.catorze.cat/cambres/hivernacle/malgrat-tots-malgrats_1226854_102.html
Les ganes de viure. Parlo de la il·lusió per tirar endavant, del motor que ens empeny dia rere dia a treure partit del dia.
Jo també he tingut por de perdre –he tingut por d'haver perdut– aquesta alegria que ens neix qui sap on i ens dóna sentit.
Sempre ens sembla que encara tindrem temps de fer segons què, però l’única certesa és que el temps sempre guanya.
El futur arriba massa aviat, diuen que va dir Einstein.
La vida té el sentit que tu li donis.

Hannah Arendt, la banalitat del mal i el tot per la pàtria

Hannah Arendt pensava lliurement. La banalitat del mal, una aportació cabdal de Hannah Arendt, és la capacitat de les persones per transformar actes cruels en rutines quotidianes, tractant-los com si fossin tasques normals.
Per a Arendt la banalitat del mal era la incapacitat de reflexió sobre per què es fa allò que es fa. Al seu llibre Eichmann in Jerusalem defineix Eichmann com una persona que havia renunciat a reflexionar sobre la capacitat crítica que ens defineix com a persones.
Arendt ens convida a mantenir-nos alerta davant les amenaces de la manipulació, la desensibilització i la normalització de la violència alhora que considera la participació política activa una cosa essencial per evitar la deriva cap a la violència i la guerra, és a dir, l'absència de política.
El biopic sobre Arendt que el 2012 va dirigir Margarethe von Trotta va general una onada de rebuig entre bona part de la comunitat jueva. Al contrari que Eichmann, ella va decidir pensar pel seu compte, i ho va pagar amb el rebuig que va rebre el llibre i el film, també per part de persones que valorava i estimava.
La història del criminal Eichmann és de cine. La seva detenció, trasllat, enjudiciament, condemna i execuciò demostren l’astúcia i el saber fer del servei secret israelià, sens dubte.
No aplaudiré pas una actuació d’aquest calibre però, i ho dic amb tota contundència, jo no hagués mogut ni un dit per evitar-la.
No aplaudiré, ni justificaré tampoc cap de les actuacions de les autoritats de l'estat d’Israel des de fa molts anys a Palestina.
I ja per anar acabant, estic fart de sentir que es qualifiqui d'antisemita tothom qui critica els crims de guerra d'Israel.
En cap cas el “tot per la pàtria” justifica cap injustícia, i encara més cap crim. Ni a Alemània, ni a Israel… ni tampoc a l’Estat Espanyol.

Quatre coses que he après sobre el 'phishing' aquesta setmana

Aquesta setmana he patit un intent de 'phishing' , estafa a través de la xarxa. I he après quatre coses. D’això se’n dia aprendre a bastonades.
Els ciberdelinqüents no perden cap oportunitat per actuar. En un article d'opinió de l'Equip de Dret Bancari del Col·lectiu Ronda (‘Phishing’: la responsabilitat -quasi- objectiva dels bancs) queda clar que any rere any, s’incrementa exponencialment el nombre de casos denunciats de robatori de dades, suplantació d’identitat i, en general, atacs cibernètics contra el patrimoni.
Centenars de milers de denúncies que descriuen tot tipus de pràctiques criminals i ben sofisticades, perpetrades per uns ciberdelinqüents que cada vegada adopten tècniques més sofisticades per desenvolupar la seva activitat criminal i obtenir fraudulentament la informació de seguretat (claus secretes, números PIN, contrasenyes…) que els permetran fer compres online, ordenar transferències o contractar préstecs al nostre nom.
Et poden estafar de mil maneres, i cap de bona. Hi ha un mercat negre de compravenda de dades que no para quiet pel que sembla.
El que sí que podem fer és fer cas del sentit comú i no posar les coses fàcils als ciberdelinqüent, que prou que costa.

Incendis

L'incendi de Torrefeta ja està estabilitzat, però els bombers hi continuen treballant.
Ha estat un incendi de característiques molt violentes i imprevisibles, amb puntes de velocitat de 28 km/h, una de les més altes registrades mai a Europa.
Recordo l’únic incendi que he viscut en directe, a Montblanc els anys 80, i encara m’esgarrifo només de pensar-hi. Una temperatura, una fumera i una por foramida.
També recordo la peça teatral Incendis del dramaturg libanès Wajdi Mouawad, damb la participació d’Oriol Broggi i la Perla 29. El febrer de 2012, a la Biblioteca de Catalunya. Memorable.
Incendis és clarament una tragèdia moderna amb reminiscències clàssiques. Uns personatges que lluiten aferrissadament contra un destí que els va en contra. Una adaptació moderna del mite d’Èdip però que s’embranca amb un món complex i feroç com és el d’avui.
Com diu l’autor, "Hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes”.

Dia de l'Orgull LGTBIQ+

Des del Comitè 28J i la Ruda han programat un seguit d’activitats al voltant de la commemoració del Dia de l’Orgull LGTBIQ+ que s’ha celebrat aquest dissabte 28 de juny.
El col·lectiu LGTBI denuncia que el sistema sanitari no està preparat per una atenció correcta. La medicina el que veu és el sexe i el cos, i no es planteja gaires preguntes més.
Molt em temo que la majoria de mortals no sanitaris tampoc estem del tot al cas. Hi ha un dossier de l’ARA del tot aclaridor: ‘La revolució del gènere’. ARA feminismes 28/6/2021. Lara Bonilla, Marta Rodríguez Carrera i Thaïs Gutiérrez Vinyets. https://ja.cat/revoluciogenere
Home i dona. Masculí i femení. Aquesta classificació binària del món en deixa fora moltes persones que no s’hi identifiquen. Són persones amb altres identitats de gènere i orientacions sexuals representades per la sigla LGTBIQA+. Les noves generacions reivindiquen aquesta diversitat i empenyen la societat a ampliar la mirada més enllà dels genitals.
Rosa Almirall, directora de Trànsit, explica que hi ha dues teories, situades als extrems. Hi ha un corrent biologicista que intenta explicar la identitat de gènere amb paràmetre biològics (“per un gen diferent que s’està buscant, per una estructura cerebral diferent en identitats masculines o femenines...”), mentre que a l’altra banda hi ha un corrent que nega el biologicisme i assumeix altres criteris, com ara la construcció social. “Penso que hi ha una barreja de les dues coses, probablement hi ha alguna cosa biològica i també de construcció social, però no sabem en quin percentatge”.

Vergonya aliena… i també pròpia

Vergonya aliena quan sento que l’1% més ric del món ha guanyat prou diners des del 2015 per posar fi a la pobresa 22 vegades. Dit d'altra manera, les 3.000 persones més riques del món, totes milmilionàries, acumulen el 14,6% del PIB mundial mentre que es preveuen 2,9 milions de morts en els propers cinc anys per les retallades en cooperació internacional. Entremig de les guerres ens oblidem del conflicte permanent de la pobresa mundial.
Vergonya aliena pel paper trist i lamentable de la Unió Europea en tots els conflictes que ens tenallen i als quals és incapaç de donar una resposta justa.
Vergonya aliena per les decisions preses pels capitostos de l’OTAN en relació a invertir el 5% del PIB en armament.
Vergonya aliena pel sistema judicial de l’estat espanyol, per la justícia en general, els òrgans dirigents de la qual està en mans de funcionaris perversos i incontrolats.
Vergonya aliena per polítics com ara Felipe González, que esclata contra l’amnistia i amenaça de deixar de votar el PSOE. Ell, el de “OTAN de entrada NO”, amb la seva impostura, incapaç de plegar i retirar-se definitivament, d’una punyetera vegada vaja. Com s’atreveix a dir que "Com podem demanar perdó a uns delinqüents?" Ell, que durant 14 anys va ser president de govern, incapaç de desmantellar, modernitzar i democratitzar els aparells de l’estat, i de posar ordre en un partit socialista que quan ell va plegar feia aigües per tot arreu. I ara vol alliçonar-nos a tots plegats…

Tenint en compte que va ser elegit secretari eneral del PSOE al congrés de Suresnes del 1974, on es reivindicava el dret d'autodeterminació, això de Felipe González actuant com a palanganer de PP/Vox és de traca Corrupció política i moral.
Vergonya aliena pel penós funcionament de la DGAIA, que hauria hagut de ser modèlic pel bé del país.
Vergonya aliena per la instal·lació artística “Ceps que cauen del cel”, del poeta Santi Borrell, ubicada a la vinya de titularitat municipal situada al davant del Complex Aquàtic de Vilafranca. No aporta res, és simplona i irrellevant i no té cap gràcia, ni tan sols la ubicació és encertada. Totalment prescindible.
Vergonya aliena perquè els darrers 25 anys no han comportat una millora apreciable ni del meu país ni del món mundial.
Com a país ens hem engreixat això sí -hem passat de 6 a 8 milions- però no tenim pas una figura esbelta sinó plena de greixos i sacsons. Ni l’estat espanyol, ni Europa ni cap altre indret del món ha millorat apreciablement, ans el contrari. Ni s’albira cap canvi en positiu a curt termini, que encara és més frustrant. Doncs això vergonya aliena i també pròpia, per la part que em toca, que no em vull pas escapolir-me.

Cal saber com engegar a la merda… o a cagar a la via que ve a ser el mateix

Alba Cardalda, psicòloga i neurocientífica, ho té clar i net: No sabem com engegar a la merda. Aquesta és la tesi del llibre “Com engegar a la merda de manera educada” (Rosa dels Vents, 2025).
Diu que sí, que en general tenim molta necessitat d’engegar a la merda però que no sabem com fer-ho, no sabem com marcar límits.
Els límits són la barrera simbòlica i invisible a través de la qual diem "Per aquí, no". Marca la manera com ens poden tractar i com tractem nosaltres. I són personals, per a mi poden ser uns i per a tu uns altres.
A la pregunta de com es posen els límits respons que l’ideal és fer-ho tenint en compte els sentiments de l’altre i sent alhora honestos amb nosaltres mateixos.
Defineix una relació sana com aquella on pots ser tu mateix i expressar com et sents sense ser jutjat. I on hi ha una base d’honestedat i llibertat.
Diu que els límits són amor perquè hi ha d'haver aquesta honestedat de poder-li dir a l'altre el que no volem o no ens agrada. Quan creiem que l’amor ha de ser incondicional és quan es comencen a traspassar límits perillosos. És sovint la llavor de relacions de maltractament o d’abús de poder.
Clar i català. Cal saber com engegar a la merda… o a cagar a la via que ve a ser el mateix.

Va de pensions

El deute de les administracions públiques de l’Estat (abril 2025) és de 1,663 bilions d’€, un 102,7% del PIB Les comunitats autònomes han elevat el deute fins als 338.453 milions d’€, equivalent a un 20% del PIB Preocupant tot plegat.
El panorama pel que fa a les pensions, i a mitjà termini, és desolador. Dels pressupostos del 2023 un 42% del total es va destinar a les pensions, uns 190.687 milions d’€, el doble que fa 15 anys, tal com podem consultar a l’article Sense pensions d'aquí 20 anys. Un té la sensació que tocar les pensions implica perdre les eleccions, i així ens va.

https://empreses.ara.cat/opinio/pensions-d-20-anys_1_4704722.html
L’economista Miquel Puig fa unes propostes agosarades, carregades de sentit comú.
Sovint és diu que serà gràcies a la immigració que podrà pagar les pensions, perquè els catalans cada vegada tenen menys fills. Però què té de certa aquesta afirmació i com s'hauria de fer? Ho explica l'economista@miquelpuigraposo.

https://www.instagram.com/reel/DJoMeypSe2I/?igsh=NmwzN3Fqd3ZkMmls

El Roderic, jubilat de fa tres anys

L’estiu de 2022, ara fa tot just 3 anys, amb 40 anys acumulats de magisteri, em vaig jubilar. Una operació de la vista i el convenciment que no calia transformar-me en un més de la generació tap em van empènyer a prendre la decisió.
A la feina ho vam celebrar sense estridències ni convencionalismes, a la meva manera, a cent passes mal comptades des del Servei Educatiu de l’Alt Penedès.
Els equips de professionals del Servei Educatiu (CRP, EAP, LIC, CREDA, Inspecció, Gestora) vam fer una visita guiada al Parquet i a l’estudi de l’artista Fèlix Plantalech. I vam rematar la celebració amb un piscolabis d'elaboració pròpia al pati del Parquet .
La jubilació, que és un estat mental, una bicoca de les bones, té danys col·laterals menors, segons com es miri. Et priva dels dinars/sopars d’empresa i et deixa al marge de les vacances de la classe treballadora més ben posicionada, no d’aquells que desgraciadament treballen per ser pobres.
És un estat mental que reprograma les teves rutines diàries, et canvia el sistema operatiu i posiciona al capdamunt del teu rànquing allò que et ve de gust fer en aquell moment, al marge d’altres ocupacions.

Amb l’hereu de casa, el Miquel, vam elaborar un vídeo que de tant en tant repasso, amb un somriure als llavis… https://ja.cat/elrodericesjubila

Fer regals als mestres a final de curs

La polèmica està servida. Cal i/o es poden fer regals als mestres a final de curs?
Entenc que aquesta és una pràctica arrelada en el temps però que, a data d’avui, compte! Pot ser motiu de controvèrsies i potencials conflictes de tota mena. Que alguns regals als mestres s'han convertit en una aportació econpòmica banal via bizum.

Hi ha moltes altres maneres de mostrar gratitud. Millor buscar la complicitat  els 365 dies de lany.
Se n’ha parlat a bastament darrerament. Enllaço algunes de les aportacions que he trobat dels mitjans de comunicaicó.

Cal fer regals als mestres? Magda Minguet. ARA 21/06/2025 

https://criatures.ara.cat/opinio/cal-regal-als-mestres_129_5410562.html  
Algunes escoles comencen a prohibir els regals als mestres per evitar conflictes: els grups de WhatsApp de pares bullen aquests dies amb aquest debat

https://3cat.cat/324/regal-als-mestres-si-o-no-la-batalla-daquests-dies-al-xat-de-whatsapp-de-pares/noticia/3357194/
Cal fer un regal de final de curs als mestres? Algunes escoles aboleixen aquesta pràctica per evitar que les famílies s'hi sentin obligades 

https://3cat.cat/324/regal-als-mestres-si-o-no-la-batalla-daquests-dies-al-xat-de-whatsapp-de-pares/noticia/3357194/ 

Fer regals als mestres a final de curs, aprovat o cancel·lat? Marc Giró. https://x.com/som3cat/status/1934693669895868896

Surten els gegants... i arriba la Patum!

Catalunya és una terra de gegants. A molts pobles i ciutats hi trobareu una parella molt i molt alta que no para de ballar els dies de festa grosa.

La vigília de Corpus, a Vilafranca, surten els gegants. Amb nans i capgrossos. Sempre és un goig poder-los contemplar.

A Berga, ha arribat la Patum. Un espectacle total, meravellós, únic. Un parell de cops que hi he participat, el primer a plaça al salt de plens i el segon com a simple espectador, han estat una experiència memorable. Espectacular!

I un rave!

No m’ha agradat la pel·lícula premiada a Cannes Sirat. I em sap greu tenint en consideració l’equip tècnic i humà que hi ha al darrere.Molt més entenedora i interessant l’entrevista a un dels seus protagonistes, Sergi López https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-sergi-lopez-sirat/
La peli ve a ser com un puzle on no totes les peces encaixen. I amb un guió a voltes forçat, efectista i no sempre creïble. L’episodi del camp de mines en el camí cap al sud del Marroc és l’exemple més increïble.
La festa rave, entesa com a festa que té lloc en un edifici de grans dimensions o a l'aire lliure, durant la qual els participants ballen tota la nit amb música tecno, està ben filmada però la filosofia de vida que hi ha al darrera, l’actitud vital dels protgonistes amb prou feines s’entreveu, i és una llàstima.

De l’autoestop al BlaBlaCar

Un té la sensació que l’autoestop, aquesta manera de viatjar per carretera consistent a fer aturar un vehicle i fer-se transportar de franc, ja ha passat a la història.
Anys enrere era del tot habitual topar amb gent fent dit que es deia aleshores a les carreteres del nostre país. Recordo haver portat autoestopistes en trajectes curts. El darrer, fa una pila d’anys, un jove canadenc del Quebec que anava de Tarragona al monestir de Poblet.
Diria que de l’autoestop hem passat al BlaBlaCar, una plataforma comunitària de pagament d'ús compartit de l'automòbil del 2006, gratuïta fins a l'any 2011. Amb 10 milions d'usuaris el 2014, BlaBlaCar és el líder de les plataformes d'ús compartit de l'automòbil d'Europa.
Gran invent. Funcional, operatiu, sostenible, dinàmic… Bla, Bla… i no és car!

Donald Trump i la mare que el va parir

Avui és l'aniversari de Donald Trump. He pensat -de bon rotllo, eh!- en la seva mare, que ja el va clissar de ben petit encara que pel que es veu ha estat incapaç de fer descarrilar la seva carrera política.
Paraules textuals de la mare: "Sí, és un idiota amb sentit comú zero, i sense habilitats socials, però és el meu fill. Desitjo que no faci carrera política. Seria un desastre" Mary Anne Trump

La política s’ha convertit en una cosa detestable?

La Xisca Homar (La política s’ha convertit en una cosa detestable. Filosofia salvatge. Sembra llibres 2023) així ho manifesta.
Ve a dir que, i malgrat tot, som animals polítics. La política oficial s’ha convertit en una cosa detestable, en una esfera de despropòsits i desconfiança.
El pitjor és que acceptem una gran mentida: que la política és a un costat i a l’altre hi ha a vida.
Hi ha d’haver una altra manera de fer política. Volem viure d’una altra manera i sabem que és possible.

L'àguila negra

La revista Enderrock publica un reportatge sobre “El vol català de l’àguila negra fa 40 anys”. https://www.enderrock.cat/noticia/22916/vol-catala-aguila-negra-fa-40-anys
El 28 de maig de 1970 la cantant francesa Monique Andrée Serf va llençar al mercat el seu nou disc. Era l’onzè de la cantant i, com tots els anteriors, també estava signat amb el nom que la va identificar artísticament: Barbara. El disc portava el nom d’una de les peces que contenia l’àlbum i que esdevindria referencial en la seva discografia: “L’aigle noir”, és a dir, “L’àguila negra”.
“L’aigle noir” ha estat àmpliament versionada, però una de les primeres que ho va fer va ser Maria del Mar Bonet.
Quan era preguntada pel significat dels seus versos deia sempre que explicava un somni que havia tingut, "més bell encara que la mateixa cançó". A les seves memòries, però, va revelar una realitat molt més dura: quan tenia 10 anys, va ser víctima d'abús sexual per part del seu pare.
Barbara va morir el 1997 i va deixar unes memòries inacabades. Al passatge que parla de “L’aigle noir” la cantant fa una revelació fonamental i que contradiu totes les explicacions que havia formulat fins al moment i confessa que, de petita, va patir abusos sexuals per part del seu pare quan la família Serf vivia a Tarbes. “Cada cop tinc més por del meu pare. Ho sent. Ho sap. Necessito tant la meva mare, però com puc parlar amb ella? I què dir-li? Que trobo estrany el comportament del meu pare? Tinc deu anys i mig. Els nens callen perquè ens neguem a creure’ls. Perquè se sospita que s’ho inventen. Perquè tenen vergonya i se senten culpables. Perquè tenen por. Perquè creuen que són els únics del món amb el seu terrible secret. D’aquestes humiliacions infligides a la infància, d’aquestes altes turbulències, d’aquestes baixades fins al fons, sempre he ressorgit. Per descomptat, va necessitar un veritable gust per la vida, un desig de ser feliç, un desig d’aconseguir plaer en braços d’un home, per sentir-se un dia purificada de tot, molt temps després”.
Fins i tot de les conductes més reprovables poden néixer cançons tan sentides com aquesta, “L’àguila negra”.
La lletra, preciosa, la trobareu aquí: L'àguila negra. Bon ocell, porta'm amb tu al país/ d'altres temps. Catorze. https://www.catorze.cat/musica/l-aguila-negra-bonet_171805_102.html

Ceps que cauen del cel

S’ha inaurugat amb tota solemnitat, en presència la regidora de Cultura Àngels Dalmau, la instal·lació artística “Ceps que cauen del cel”, del poeta Santi Borrell, ubicada a la vinya de titularitat municipal situada al davant del Complex Aquàtic de Vilafranca.
Salvant totes les distàncies em recorda els westerns de la meva joventut on, als afores dels pobles, penjaven algun pobre desgraciat que havia comès qualsevol delicte, o els cartells que avisaven els possibles malfactors que tothom que accedís al poble s’hauria de sotmetre a l’imperi de la llei.
No m’agrada la instal·lació artística. No aporta res, és simplona i irrellevant i no té cap gràcia, ni tan sols la ubicació és encertada. Totalment prescindible.

Per la Xè!

La Xè va morir sobtadament a la Guyana el passat 17 d’abril. Una mort a deshora. Avui 8 de juny hagués fet 70 anys.
La mort potser fa menys por que el procés de veure-la venir… però que arribi sobtadament, sense cap avís, de ben segur que no és cap cosa desitjable.
Si volem seguir vius arriba un moment que hem de deixar anar els morts. Un punt i principi de viure sense la persona estimada.
Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes. Edicions del Periscopi) ve a dir que la seva veritat és aquell dolor i la necessitat, després de la mort de la seva parella, d’aprendre a reescriure el guió de la seva vida. De reinventar-se,vaja.
L’únic problema, quan el món s’omple d’absència, és que hi hagi tantes coses que no puguis fer sense que t’ataquin la tristor i el mal espantós al pit, diu Eva Piquer (La tristesa calça sabatots de plom. arallegim).
De cap de les maneres podem perdre les ganes de viure. Parlo de la il·lusió per tirar endavant, del motor que ens empeny dia rere dia a treure partit del dia. La vida té el sentit que tu li donis. Malgrat tots els malgrats.
Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Per la Xè!

Miquel, Martí… i prou!

Estem d’aniversaris. El Martí n’ha fet 27 i el Miquel avui en fa 29. La celebració familiar, conjunta, aquest any a cal Florit, a les Cabanyes, residència compartida del Miquel.
Tal com ja vaig apuntar ara fa un any, vull pensar que el millor encara els ha d’arribar. I que la vida té sentit per les coses que ens queden per fer, per dir i escoltar.
Del que es tracta és de tenir una bona carta de navegació, de mirar el futur amb cautela i a la distància curta, de no encallar-se.
Res no seria ben bé igual sense la presència dels fills. Els estimem amb una intensitat tal que, de vegades, pot arribar a fer patir. Els estimem tal qual, tal com són.
Els joves, deia Jaume Perich, estan convençuts que tenen la veritat, però quan finalment consegueixen imposar-la ni són joves ni és veritat.
A l’estudi de casa, font inesgotable de llibres i d’altres andròmines, trobo tres llibres sobre pares i fills, de la meva època de criança. Ser pare (Bill Cosby. Urano, 1987); Una relació: pares i fills (Joan Corbella. Columna, 1993) i Condició de pare (Joan Barril. La Campana, 1997).
Bill Cosby reconeix que no és fàcil ser pare i que ni hi ha receptes per a saber com superar els obstacles. Es cura en salut, s’estalvia donar consells, i ens parla amb tendresa i sentit de l’humor.
El Dr. Joan Corbella, psiquiatre nacional de Catalunya en el seu moment, constata que de totes les relacions afectives, cap és més gratuïta que la d’un home o una dona amb cadascun dels seus fills (hi estic d’acord, sempre que no parlem de diners!).
Joan Barril, excel·lent observador, descobreix què pensa, què sent i què fa el pare davant les successives sorpreses que li ofereix la criatura que ha comparegut en la seva vida. Amb fina ironia, naturalment.
Ja ho veieu, cap llibre com els recents sobre les noves criances i les maternitats intensives, responsables… i malgrat tot prou bé que han pujats els dos plançons!
Per molts anys Miquel i Martí! Una abraçada immensa, que no de cortesia. Per molts anys! Que acabeu de passar un bon dia https://youtu.be/olQ0rvqGK60

L’ortografia no és de ciències ni de lletres

Com bé diu Vicent Partal (L'ortografia no és de dretes. Vilaweb 6/6/2025) el debat sobre l'ortografia no és un debat sobre l'ortografia. Aquí es debat fins a quin punt estem disposats a exigir als joves una mínima competència. I això és una qüestió política de primer ordre.
L’ortografia, diu en Partal, és un codi. I no és una qüestió de justícia: l’ortografia és, simplement, necessària. Necessària per a la cohesió social, per a la transmissió cultural, per a la dignitat de la llengua i de les persones que la parlen. Qui escriu malament no tan sols fa un mal servei al lector: se’l fa a si mateix.

És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia. (Joan Fuster)
En resum, que l’ortografia és necessària, tant si ets de ciències com de lletres.La Neus on Instagram ho explica amb molta traça https://ja.cat/ortografiacatalana

Pits, mames, tetes, metes, popes o mamelles… que el nom no fa la cosa

El pit, mama, teta, meta, popa o mamella és la regió superior del tronc d'un animal, especialment en mamífers, com és el cas dels éssers humans.
La mida i la forma dels pits és variable. En ambdós sexes, els mugrons tenen una capacitat erèctil com a resposta tant a estímuls sexuals,com al fred.
Els pits compleixen un paper fisiològic i cultural en la funció sexual humana. Com a zona erògena, és important la seva participació en les relacions sexuals. Fins aquí la Viquipèdia. Ara continuo pel meu compte.
Anatòmicament parlant els pits femenins són un prodigi de la naturalesa. Per la seva forma i tamany, per la seva consistència, pel seu tacte, pels mugrons que els coronen…
Ho confesso. Sóc un enamorat incondicional dels pits femenins, al meu entendre els òrgans més voluptuosos i extraordinaris del cos femení.
Tenir una bona pitrera i lluir-la ha de ser una cosa escandalosament desitjable. Captiva, enlluerna, es fa mirar, tant pel que es veu com pel que s’insinua, que també té la seva gràcia.
Donar el pit, llevar el pit, tenir el pit carregat, veu de pit, tenir pit, pit de la camisa, a pit descobert, pit a pit, posar-se la mà al pit, pit avall, pit i fora!
Arribats en aquest punt hauríem de parlar dels sostenidors, substituts de les cotilles, o del moviment Allibera el mugró creat al 2012 per l'activista i cineasta Lina Esco, qui qüestiona la convenció de considerar indecent l'exposició dels pits de la dona, al contrari que l'exposició del tors de l'home, però això ja és una altra història. Continuarà.

Caminar… Germans, anem plegats a l'aplec!

Aquest matí hem fet una caminada pel Parc del Foix, amb 57 participants, a càrrec del grup Anem a Caminar de Santa Margarida i els Monjos, en el marc del Remeiart 2025.
Una caminada plàcida, calorosa malgrat fet bona part del recorregut a l’ombra del arbres. Una ruta circular amb sortida i arribada al castell de Penyafort.
Anem a Caminar és un grup més que, de manera altruista i totalment voluntariosa, organitza sortides pel Penedès i pel territori català. I tot això gestionat a través d’un grup de whatsapp. Altres iniciatives similars que jo conegui són els Caminaires de la Girada, el Centre Excursionista del Penedès, el Garraf Coopera…
Acabo de llegir de fa poc Caminar, l’obra de referència de Henry David Thoreau (1817-1862), el gurú del caminar, un cant d’amor a la Natura profundament original i avançat al seu temps.
A Caminar hi exposa la seva filosofia, de l’art de fer camí, com la manera més intensa de desvetllar els sentits i l’ànima humana. Perquè caminar ens permet retrobar la comunició ancestral, cada vegada més perduda, amb la Natura.
Interessant però, alhora, difícil de dur a terme, a no ser que es prengui una opció radical de vida.
Arribats en aquest punt en venen al cap unes quantes parrafades manllevades:
Caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Germans, anem plegats a l’aplec!
Tot és camí, tot és drecera… si ens dem la mà. Jo tunejo aquesta última dita: tot és camí, tot és drecera… si portes plena la fiambrera!

Pobresa infantil i misèria col·lectiva

Esfereïdora la crua realitat de la pobresa infantil a Catalunya: Pobresa infantil: 460.000 nens i nenes. Elena Costas. ara 24/5/2025 https://ja.cat/pobresainfantil
Més de 460.000 nens i nenes catalans viuen en risc de pobresa o exclusió social. És a dir, un de cada tres. Infants que no tenen garantit un mínim consum de proteïnes per créixer de manera saludable. Que viuen en llars on no es pot mantenir una temperatura adequada. Amb famílies que no poden fer front a despeses imprevistes, o que no poden marxar de vacances com a mínim una setmana a l’any. I això passa en un país on l’economia no deixa de créixer –per sobre l’espanyola i l’europea– i amb una taxa d’atur tan baixa com no la vèiem des d’abans de la crisi financera del 2008.
És en aquest context que la setmana passada Salvador Illa i la consellera Mònica Martínez Bravo van presentar l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya.
Pobresa infantil, pobresa adulta amb % de persones que treballen per ser pobres i no poder viure amb dignitat, pobresa moral per part de tots i cadascun de nosaltres, incapaços de rebel·lar-nos contra tanta misèria material i moral…

1.000 dies del Miquel i la Patrícia

Joan Fuster va dir que quan dues persones es posen d’acord, segur que hi ha hagut un malentès…
La Patrícia i el Miquel ens comenten que fa 1.000 dies que són parella, que s’estimen vaja.
Si tot govern es mereix 100 dies de marge abans de començar a passar comptes, entenc que 1.000 dies pot ser un temps suficient per saber si una relació de parella és viable o fa aigües per tot arreu.
Són joves. El millor encara els ha d’arribar. Jo diria que no els falta la carta de navegació, que miren el futur amb cautela i a la curta distància.
Hi ha amors com lluernes, que et guien en la fosca; hi ha amors oceànics, que t’arrabassen com un tsunami, hi ha amors discrets, d’una senzillesa balsàmica. Hi ha amors… i desamors.
Que tard o d’hora puguin dir, poeticament parlant, que

Tota la meva vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.

Que el seu viatge a Ítaca sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Un bell viatge en definitiva.
I si, en el pitjor dels casos, naufraguen com a parella, que esperem que no, que tots dos siguin generosos i honestos. Que siguin capaços de reconduir la seva vida en pau i harmonia.
Per molts dies!

La felicitat sobre rodes

Com sempre, molt bo l’article de la Mònica Planas a l’ARA: La felicitat sobre rodes: per què els jugadors del Barça circulant en bicicleta provoquen tanta empatia? https://ja.cat/felicitatsobrerodes Copio alguns fragments.
La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment.
De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant.
Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.
A Elogi de la bicicleta, l’antropòleg francès Marc Augé sentenciava: “Ningú pot fer un elogi de la bicicleta sense parlar d’ell mateix. La bici forma part de la història de cadascun de nosaltres. L’aprenentatge ens remet a moments particulars de la infantesa i l’adolescència.
Per a algú de la meva generació, parlar de la bicicleta és evocar, fatalment, molts records. Però aquests records no són només personals; estan arrelats a una època i a un mitjà, en una història compartida amb milions d’altres”.
Les imatges t’encomanaven el somriure i, a la vegada, una enorme nostàlgia per aquesta felicitat tan absoluta, inconscient, incondicional, eixelebrada, que et fa creure que voles, que encara no té cap por ni cap esquerda.

Vidents, mèdiums, curanderos… i influencers

De tota aquesta colla de galifardeus, visionaris i esgarriacries salvaria, ni que sigui pels pèls, els curanderos, persones que usen procediments no verificats per la ciència per curar malalts o alleugerir els símptomes de les malalties.
La resta, especialment els coi d’influencers, la majoria dels quals m'atreviria a dir que no saben fer la o amb un canuto i als quals se’ls podria acusar sense gaires dificultats d’intrusisme, a cagar a la via.
De ben segur que no sóc el primer en fer aquestes consideracions però j també ho havia de dir. Quin descans!

De la final de la Lliga de Campions Femenina de la UEFA al Judici Final

A les finals s’hi ha d’arribar… i si és possible guanyar-les. El Barça de futbol femení hi ha arribat i això ja és motiu de satisfacció plena, que no total.
Al Judici Final o Dia del Judici Final, que és la denominació religiosa de la fi del món en què tota la humanitat serà jutjada pels seus actes, també hi arribarem tots -pensen els creients-, tant si com no, i aquí sí que la victòria no està pas garantida.

Bròquil is over

Mor Sebastiao Salgado, el fotògraf dels invisibles. El seu llegat inclou sèries com “Exodus” i la seva defensa de la selva de l’Amazones.
Aquesta és una seva declaració de principis: “La fotografia és la meva vida. Totes les meves fotos corresponen a moments que he viscut intensament. Totes aquestes imatges existeixen perquè la vida, la meva vida, m'ha impulsat a fer-les.”
Deia que va anar a buscar els minerals, vegetals i animals tal com vivien fa una desena de milers d’anys. I d’aquí bona part de la seva originalitat.
També hem de dir adéu a Ignasi Riera, escriptor compromès amb la cultura i la lluita obrera. Autor d’una extensa obra, havia estat diputat d'ICV Un bon polític i escriptor, que ja és molt.

Vaia merda! Gallinassa de la bona

Als anys 70, a les granges de gallines ponedores de Montblanc -en una de les quals treballaven els pares- cada dos o tres mesos venien uns treballadors poc qualificats a treure els excrements de les gallines, la gallinassa vaja, de sota les gàbies, carregar-la amb una pala en uns carretons similars al de jardineria i abocar-la al remolc d’uns camions amb destinació a l’horta valenciana.
Una feina dura, pudenta, soferta i d’allò més pesada. Encara recordo alguns dels operaris, el Lorenzo i el “Pequeño” entre d’altres, tot i que parlo de fa 50 anys.
Aquest matí jo mateix he fet per una breu estona una feina similar: carregar la gallinassa en un carretó de jardineria i escampar-la a l’hort per tal d’adobar-lo naturalment i poder obtenir una bona collita d'hortalisses.
No sé que se’ns fa a hores d’ara de la gallinassa de les granges de la Conca de Barberà. És possible que ja no es faci arribar a l’horta valenciana. Em costa pensar que hi hagi persones disposades a fer aquesta feina tot i que, de ben segur, d’alguna manera es deu haver d’enretirar la gallinassa de les granges.

La gran apagada. Integrem bé

Estem rehabilitant una casa. És per això que ens estem informant sobre les plaques fotovoltaiques, poca broma.
Em venen al cap les declaracions de dies enrere d’Antonio Turiel, físic del CSIC, en relació a la gran apagada del 28 d’abril: "L'apagada es deu a la integració descontrolada de l'energia renovable. Una situació previsible, evitable i fins i tot estúpida". I jo m’ho crec. https://www.youtube.com/live/KhcvR8oOPIk
Diu que no s'ha fet una bona integració, la qual cosa és de sentit comú.
Dieu-me agosarat però m’atreveixo a anar més enllà. Que potser hem fet una bona integració de les persones nouvingudes? I de les persones neurodivergents? I sobre tantes i tantes altres coses…
Se’ns està fent creure que la gran apagada va ser un fet tant i tant extraordinari que tardarem mesos, potser anys, a entendre el que va passar. I no, això no cola. Excuses de mal pagador. Em mereix molta més confiança l’opinió simple i contundent d’Antonio Turiel que les tesis enrebassades de molta altra gent, siguin polítics, tècnics o youtubers de mala jeia.
La brevetat és del tot imprescindible per fer-se entendre. I l’honestedat també. Benvinguda sigui la lectura fàcil.

NO-DO Polònia. Oh, electricitat! https://x.com/i/status/1925650098869915773  

Zig Zag

El Zig Zag, el centre d’expressió plàstica per excel·lència de Vilafranca està d'aniversari. Celebra els seus primers 25 anys d’existència.
I ho fa amb una exposició, un llibre i una festa de celebració, que l’ocasió bé s’ho mereix.
La Montse es va llençar a la piscina el 2000 i l’aventura va anar i va bé, ara ja sota la batuta del Marc.
El Miquel i el Martí de casa van ser usuaris del Zig Zag ja de bon començament. De fet el Martí encara ho és a hores d’ara.
Sempre he pensat que la fórmula d’èxit ha estat diversificar les activitats i personalitzar les propostes d'activitats. A casa tenim un espai Zig Zag amb un recull d’algunes de les moltes peces fetes al llarg dels anys.
L’exposició que podem veure a la sala dels Trinitaris és una delícia, de petit format i sense pretensions però una petita i emotiva joia.
Per molts anys més de Zig Zag!

El tercer paisatge

Ara fa uns dies, a Vic, vaig descobrir un concepte nou per a mi: el tercer paisatge. La descoberta em sorprèn, m’incombeix, m’interpel·la.
Hi ha un blog molt interessant que en parla a bastament de la filosofia, la geografia i l’antropologia del paisatge. http://paisatge.blogspot.com/2018/02/el-tercer-paisatge.html
http://paisatge.blogspot.com/2024/
Considerem unes àrees de l’espai de la superfície de la Terra que, per un motiu o altre, romanen o han quedat fora del camp de les decisions que es prenen en matèria territorial, fora de regulacions i reglamentacions.
Espais no-actuats, i, per tant, tan sols sotmesos a l’acció de la naturalesa genuïna, al curs natural dels fets. Sotmesos, en fi, a una radical incertidumbre sobre el seu futur, el seu desenvolupament, tots dos impredecibles.
Es tracta del ‘Tercer Paisatge’, una creació de Gilles Clément per referir-se, en resumides comptes, a uns paisatges que ho són bàsicament en potència, oberts a qualsevol possibilitat, i que aspiren a convertir-se, algun dia inconcret, en alguna cosa concreta.
D’alguna forma, aquests espais estan presidits per la indefinició, de manera que es poden considerar una mena de ‘reserves’, espais de transició en trànsit de convertir-se en quelcom definit.
Els erms rurals, les torberes, les riberes dels rius, els terraplens de ferrocarril, els espais residuals sorgits de l’abandonament de l’obra pública per manca pressupostària, les estructures esquelètiques dels edificis la construcció dels quals s’ha paralitzat indefinidament, urbanitzacions senceres no concloses, terrenys orfes. Tots ells són retalls en els que la naturalesa vegetal torna a manifestar-se en forma d’espècies ruderals o d’altres un poc més reconeixibles.
Des d’una perspectiva paisatgística –i la del geògraf del paisatge–, penso en la dignitat d’aquests llocs en els quals encara és possible una manifestació espontània de la naturalesa, per minúscula que sigui. Llocs en els que és possible observar una evolució pròpia, autònoma, independitzada i lliure de la intervenció humana.
Dic que m’incombeix, que m’interpel·la, i que hi estic implicat perquè sóc el propietari d’una trentena d'hectàrees de terres a la meseta castellana, al municipi d’Alcalá de la Vega.
Terres ermes des de fa 60 anys i amb les quals no sé què fer. No s’albira cap projecte de futur per aquests terrenys plens argilagues i matolls que creixen descontroladament. Aquest és el meu tercer paisatge particular. No em direu que no és trist tot plegat! Diuen que és un dany col·lateral de la España vacía.

Eurovisión. Quin festival!

L’any passat ja vaig fer un apunt sobre el festival d’Eurovisión.
“Ja hi tornem a ser. El festival d’Eurovisión torna a la càrrega, com cada any des de l’any de la picor. Amb la mateixa polèmica, el mateix mal gust i la mateixa tossuderia de sempre.
La cançó triada “Zorra” m’és ben bé igual, enganxifosa i amb regust masclista. Com la posada en escena.
Que el 2024 encara se celebri aquest festival pintoresc, caspós i ple de rampoines és un altre símptoma de la decadència musical i moral i de la manca de visió de futur de l’Europa actual, que no sap on va.
Una banalització de la música, de la cultura i de la política. Doncs això, que pleguin d’una punyetera vegada!”
Vaig fer curt. La tirallonga d’agravis és molt més llarga. Per què coi es manté un festival cada any que passa més hortera? Què coi pinten al festival estats com Israel, Rússia o Austràlia, a tall d’exemple? Qui ho paga tot això i, posats a preguntar, qui se’n beneficia de tot plegat?
Veient aquests dies a les xarxes alguns dels finalistes constato que les actuacions tenen un denominador comú: molta pirotècnia, una posada en escena de cabaret d’oli i sofregit, unes peces musicals d’escassa vàlua...
Una altra cosa és el fervor nacionalista que poden aixecar, a tall d’exemple la representant d’Espanya, una tal Melody -molt coneguda a casa seva a l’hora de dinar- que perpetra una cançó lleugera i sense més consideracions: “Una diva es valiente”. https://x.com/i/status/1922465079246602405
Reconec que cal ser valent per atrevir-se a cantar-la dalt de l’escenari amb una colla de mansos que, mig a les fosques, no paren quiets, i que fan més nosa que servei. Sempre penso “a que se la fotaran com algú es despisti una mica”.
Vaticino, sense bola de vidre això sí, que Europa no farà res de profit fins que no sigui capaç de desempallegar-se d’aquest espectacle insípid, hortera, caspós, banal, escandalós, soporífer, car i fatu.
A cagar a la via el festival! I visca la bona música, que també n’hi ha per sort.
En Buenafuente li dedica algun comentari sucós a la Melody https://x.com/i/status/1923126584484966486