Surten els gegants!

La vigília de Corpus, a Vilafranca, surten els gegants. Amb nans, capgrossos i àliga. Sempre és un goig poder-los contemplar.
A Berga, ha arribat la Patum. Un espectacle total, meravellós, únic. Un parell de cops que hi he participat, el primer a plaça al salt de plens i el segon com a simple espectador, han estat una experiència memorable. Espectacular!

I un rave!

No m’ha agradat la pel·lícula premiada a Cannes Sirat. I em sap greu tenint en consideració l’equip tècnic i humà que hi ha al darrere.Molt més entenedora i interessant l’entrevista a un dels seus protagonistes, Sergi López https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-sergi-lopez-sirat/
La peli ve a ser com un puzle on no totes les peces encaixen. I amb un guió a voltes forçat, efectista i no sempre creïble. L’episodi del camp de mines en el camí cap al sud del Marroc és l’exemple més increïble.
La festa rave, entesa com a festa que té lloc en un edifici de grans dimensions o a l'aire lliure, durant la qual els participants ballen tota la nit amb música tecno, està ben filmada però la filosofia de vida que hi ha al darrera, l’actitud vital dels protgonistes amb prou feines s’entreveu, i és una llàstima.

De l’autoestop al BlaBlaCar

Un té la sensació que l’autoestop, aquesta manera de viatjar per carretera consistent a fer aturar un vehicle i fer-se transportar de franc, ja ha passat a la història.
Anys enrere era del tot habitual topar amb gent fent dit que es deia aleshores a les carreteres del nostre país. Recordo haver portat autoestopistes en trajectes curts. El darrer, fa una pila d’anys, un jove canadenc del Quebec que anava de Tarragona al monestir de Poblet.
Diria que de l’autoestop hem passat al BlaBlaCar, una plataforma comunitària de pagament d'ús compartit de l'automòbil del 2006, gratuïta fins a l'any 2011. Amb 10 milions d'usuaris el 2014, BlaBlaCar és el líder de les plataformes d'ús compartit de l'automòbil d'Europa.
Gran invent. Funcional, operatiu, sostenible, dinàmic… Bla, Bla… i no és car!

Donald Trump i la mare que el va parir

Avui és l'aniversari de Donald Trump. He pensat -de bon rotllo, eh!- en la seva mare, que ja el va clissar de ben petit encara que pel que es veu ha estat incapaç de fer descarrilar la seva carrera política.
Paraules textuals de la mare: "Sí, és un idiota amb sentit comú zero, i sense habilitats socials, però és el meu fill. Desitjo que no faci carrera política. Seria un desastre" Mary Anne Trump

La política s’ha convertit en una cosa detestable?

La Xisca Homar (La política s’ha convertit en una cosa detestable. Filosofia salvatge. Sembra llibres 2023) així ho manifesta.
Ve a dir que, i malgrat tot, som animals polítics. La política oficial s’ha convertit en una cosa detestable, en una esfera de despropòsits i desconfiança.
El pitjor és que acceptem una gran mentida: que la política és a un costat i a l’altre hi ha a vida.
Hi ha d’haver una altra manera de fer política. Volem viure d’una altra manera i sabem que és possible.

L'àguila negra

La revista Enderrock publica un reportatge sobre “El vol català de l’àguila negra fa 40 anys”. https://www.enderrock.cat/noticia/22916/vol-catala-aguila-negra-fa-40-anys
El 28 de maig de 1970 la cantant francesa Monique Andrée Serf va llençar al mercat el seu nou disc. Era l’onzè de la cantant i, com tots els anteriors, també estava signat amb el nom que la va identificar artísticament: Barbara. El disc portava el nom d’una de les peces que contenia l’àlbum i que esdevindria referencial en la seva discografia: “L’aigle noir”, és a dir, “L’àguila negra”.
“L’aigle noir” ha estat àmpliament versionada, però una de les primeres que ho va fer va ser Maria del Mar Bonet.
Quan era preguntada pel significat dels seus versos deia sempre que explicava un somni que havia tingut, "més bell encara que la mateixa cançó". A les seves memòries, però, va revelar una realitat molt més dura: quan tenia 10 anys, va ser víctima d'abús sexual per part del seu pare.
Barbara va morir el 1997 i va deixar unes memòries inacabades. Al passatge que parla de “L’aigle noir” la cantant fa una revelació fonamental i que contradiu totes les explicacions que havia formulat fins al moment i confessa que, de petita, va patir abusos sexuals per part del seu pare quan la família Serf vivia a Tarbes. “Cada cop tinc més por del meu pare. Ho sent. Ho sap. Necessito tant la meva mare, però com puc parlar amb ella? I què dir-li? Que trobo estrany el comportament del meu pare? Tinc deu anys i mig. Els nens callen perquè ens neguem a creure’ls. Perquè se sospita que s’ho inventen. Perquè tenen vergonya i se senten culpables. Perquè tenen por. Perquè creuen que són els únics del món amb el seu terrible secret. D’aquestes humiliacions infligides a la infància, d’aquestes altes turbulències, d’aquestes baixades fins al fons, sempre he ressorgit. Per descomptat, va necessitar un veritable gust per la vida, un desig de ser feliç, un desig d’aconseguir plaer en braços d’un home, per sentir-se un dia purificada de tot, molt temps després”.
Fins i tot de les conductes més reprovables poden néixer cançons tan sentides com aquesta, “L’àguila negra”.
La lletra, preciosa, la trobareu aquí: L'àguila negra. Bon ocell, porta'm amb tu al país/ d'altres temps. Catorze. https://www.catorze.cat/musica/l-aguila-negra-bonet_171805_102.html

Ceps que cauen del cel

S’ha inaurugat amb tota solemnitat, en presència la regidora de Cultura Àngels Dalmau, la instal·lació artística “Ceps que cauen del cel”, del poeta Santi Borrell, ubicada a la vinya de titularitat municipal situada al davant del Complex Aquàtic de Vilafranca.
Salvant totes les distàncies em recorda els westerns de la meva joventut on, als afores dels pobles, penjaven algun pobre desgraciat que havia comès qualsevol delicte, o els cartells que avisaven els possibles malfactors que tothom que accedís al poble s’hauria de sotmetre a l’imperi de la llei.
No m’agrada la instal·lació artística. No aporta res, és simplona i irrellevant i no té cap gràcia, ni tan sols la ubicació és encertada. Totalment prescindible.

Per la Xè!

La Xè va morir sobtadament a la Guyana el passat 17 d’abril. Una mort a deshora. Avui 8 de juny hagués fet 70 anys.
La mort potser fa menys por que el procés de veure-la venir… però que arribi sobtadament, sense cap avís, de ben segur que no és cap cosa desitjable.
Si volem seguir vius arriba un moment que hem de deixar anar els morts. Un punt i principi de viure sense la persona estimada.
Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes. Edicions del Periscopi) ve a dir que la seva veritat és aquell dolor i la necessitat, després de la mort de la seva parella, d’aprendre a reescriure el guió de la seva vida. De reinventar-se,vaja.
L’únic problema, quan el món s’omple d’absència, és que hi hagi tantes coses que no puguis fer sense que t’ataquin la tristor i el mal espantós al pit, diu Eva Piquer (La tristesa calça sabatots de plom. arallegim).
De cap de les maneres podem perdre les ganes de viure. Parlo de la il·lusió per tirar endavant, del motor que ens empeny dia rere dia a treure partit del dia. La vida té el sentit que tu li donis. Malgrat tots els malgrats.
Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Per la Xè!

Miquel, Martí… i prou!

Estem d’aniversaris. El Martí n’ha fet 27 i el Miquel avui en fa 29. La celebració familiar, conjunta, aquest any a cal Florit, a les Cabanyes, residència compartida del Miquel.
Tal com ja vaig apuntar ara fa un any, vull pensar que el millor encara els ha d’arribar. I que la vida té sentit per les coses que ens queden per fer, per dir i escoltar.
Del que es tracta és de tenir una bona carta de navegació, de mirar el futur amb cautela i a la distància curta, de no encallar-se.
Res no seria ben bé igual sense la presència dels fills. Els estimem amb una intensitat tal que, de vegades, pot arribar a fer patir. Els estimem tal qual, tal com són.
Els joves, deia Jaume Perich, estan convençuts que tenen la veritat, però quan finalment consegueixen imposar-la ni són joves ni és veritat.
A l’estudi de casa, font inesgotable de llibres i d’altres andròmines, trobo tres llibres sobre pares i fills, de la meva època de criança. Ser pare (Bill Cosby. Urano, 1987); Una relació: pares i fills (Joan Corbella. Columna, 1993) i Condició de pare (Joan Barril. La Campana, 1997).
Bill Cosby reconeix que no és fàcil ser pare i que ni hi ha receptes per a saber com superar els obstacles. Es cura en salut, s’estalvia donar consells, i ens parla amb tendresa i sentit de l’humor.
El Dr. Joan Corbella, psiquiatre nacional de Catalunya en el seu moment, constata que de totes les relacions afectives, cap és més gratuïta que la d’un home o una dona amb cadascun dels seus fills (hi estic d’acord, sempre que no parlem de diners!).
Joan Barril, excel·lent observador, descobreix què pensa, què sent i què fa el pare davant les successives sorpreses que li ofereix la criatura que ha comparegut en la seva vida. Amb fina ironia, naturalment.
Ja ho veieu, cap llibre com els recents sobre les noves criances i les maternitats intensives, responsables… i malgrat tot prou bé que han pujats els dos plançons!
Per molts anys Miquel i Martí! Una abraçada immensa, que no de cortesia. Per molts anys! Que acabeu de passar un bon dia https://youtu.be/olQ0rvqGK60

L’ortografia no és de ciències ni de lletres

Com bé diu Vicent Partal (L'ortografia no és de dretes. Vilaweb 6/6/2025) el debat sobre l'ortografia no és un debat sobre l'ortografia. Aquí es debat fins a quin punt estem disposats a exigir als joves una mínima competència. I això és una qüestió política de primer ordre.
L’ortografia, diu en Partal, és un codi. I no és una qüestió de justícia: l’ortografia és, simplement, necessària. Necessària per a la cohesió social, per a la transmissió cultural, per a la dignitat de la llengua i de les persones que la parlen. Qui escriu malament no tan sols fa un mal servei al lector: se’l fa a si mateix.

És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia. (Joan Fuster)
En resum, que l’ortografia és necessària, tant si ets de ciències com de lletres.La Neus on Instagram ho explica amb molta traça https://ja.cat/ortografiacatalana

Pits, mames, tetes, metes, popes o mamelles… que el nom no fa la cosa

El pit, mama, teta, meta, popa o mamella és la regió superior del tronc d'un animal, especialment en mamífers, com és el cas dels éssers humans.
La mida i la forma dels pits és variable. En ambdós sexes, els mugrons tenen una capacitat erèctil com a resposta tant a estímuls sexuals,com al fred.
Els pits compleixen un paper fisiològic i cultural en la funció sexual humana. Com a zona erògena, és important la seva participació en les relacions sexuals. Fins aquí la Viquipèdia. Ara continuo pel meu compte.
Anatòmicament parlant els pits femenins són un prodigi de la naturalesa. Per la seva forma i tamany, per la seva consistència, pel seu tacte, pels mugrons que els coronen…
Ho confesso. Sóc un enamorat incondicional dels pits femenins, al meu entendre els òrgans més voluptuosos i extraordinaris del cos femení.
Tenir una bona pitrera i lluir-la ha de ser una cosa escandalosament desitjable. Captiva, enlluerna, es fa mirar, tant pel que es veu com pel que s’insinua, que també té la seva gràcia.
Donar el pit, llevar el pit, tenir el pit carregat, veu de pit, tenir pit, pit de la camisa, a pit descobert, pit a pit, posar-se la mà al pit, pit avall, pit i fora!
Arribats en aquest punt hauríem de parlar dels sostenidors, substituts de les cotilles, o del moviment Allibera el mugró creat al 2012 per l'activista i cineasta Lina Esco, qui qüestiona la convenció de considerar indecent l'exposició dels pits de la dona, al contrari que l'exposició del tors de l'home, però això ja és una altra història. Continuarà.

Caminar… Germans, anem plegats a l'aplec!

Aquest matí hem fet una caminada pel Parc del Foix, amb 57 participants, a càrrec del grup Anem a Caminar de Santa Margarida i els Monjos, en el marc del Remeiart 2025.
Una caminada plàcida, calorosa malgrat fet bona part del recorregut a l’ombra del arbres. Una ruta circular amb sortida i arribada al castell de Penyafort.
Anem a Caminar és un grup més que, de manera altruista i totalment voluntariosa, organitza sortides pel Penedès i pel territori català. I tot això gestionat a través d’un grup de whatsapp. Altres iniciatives similars que jo conegui són els Caminaires de la Girada, el Centre Excursionista del Penedès, el Garraf Coopera…
Acabo de llegir de fa poc Caminar, l’obra de referència de Henry David Thoreau (1817-1862), el gurú del caminar, un cant d’amor a la Natura profundament original i avançat al seu temps.
A Caminar hi exposa la seva filosofia, de l’art de fer camí, com la manera més intensa de desvetllar els sentits i l’ànima humana. Perquè caminar ens permet retrobar la comunició ancestral, cada vegada més perduda, amb la Natura.
Interessant però, alhora, difícil de dur a terme, a no ser que es prengui una opció radical de vida.
Arribats en aquest punt en venen al cap unes quantes parrafades manllevades:
Caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Germans, anem plegats a l’aplec!
Tot és camí, tot és drecera… si ens dem la mà. Jo tunejo aquesta última dita: tot és camí, tot és drecera… si portes plena la fiambrera!

Pobresa infantil i misèria col·lectiva

Esfereïdora la crua realitat de la pobresa infantil a Catalunya: Pobresa infantil: 460.000 nens i nenes. Elena Costas. ara 24/5/2025 https://ja.cat/pobresainfantil
Més de 460.000 nens i nenes catalans viuen en risc de pobresa o exclusió social. És a dir, un de cada tres. Infants que no tenen garantit un mínim consum de proteïnes per créixer de manera saludable. Que viuen en llars on no es pot mantenir una temperatura adequada. Amb famílies que no poden fer front a despeses imprevistes, o que no poden marxar de vacances com a mínim una setmana a l’any. I això passa en un país on l’economia no deixa de créixer –per sobre l’espanyola i l’europea– i amb una taxa d’atur tan baixa com no la vèiem des d’abans de la crisi financera del 2008.
És en aquest context que la setmana passada Salvador Illa i la consellera Mònica Martínez Bravo van presentar l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya.
Pobresa infantil, pobresa adulta amb % de persones que treballen per ser pobres i no poder viure amb dignitat, pobresa moral per part de tots i cadascun de nosaltres, incapaços de rebel·lar-nos contra tanta misèria material i moral…

1.000 dies del Miquel i la Patrícia

Joan Fuster va dir que quan dues persones es posen d’acord, segur que hi ha hagut un malentès…
La Patrícia i el Miquel ens comenten que fa 1.000 dies que són parella, que s’estimen vaja.
Si tot govern es mereix 100 dies de marge abans de començar a passar comptes, entenc que 1.000 dies pot ser un temps suficient per saber si una relació de parella és viable o fa aigües per tot arreu.
Són joves. El millor encara els ha d’arribar. Jo diria que no els falta la carta de navegació, que miren el futur amb cautela i a la curta distància.
Hi ha amors com lluernes, que et guien en la fosca; hi ha amors oceànics, que t’arrabassen com un tsunami, hi ha amors discrets, d’una senzillesa balsàmica. Hi ha amors… i desamors.
Que tard o d’hora puguin dir, poeticament parlant, que

Tota la meva vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.

Que el seu viatge a Ítaca sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Un bell viatge en definitiva.
I si, en el pitjor dels casos, naufraguen com a parella, que esperem que no, que tots dos siguin generosos i honestos. Que siguin capaços de reconduir la seva vida en pau i harmonia.
Per molts dies!

La felicitat sobre rodes

Com sempre, molt bo l’article de la Mònica Planas a l’ARA: La felicitat sobre rodes: per què els jugadors del Barça circulant en bicicleta provoquen tanta empatia? https://ja.cat/felicitatsobrerodes Copio alguns fragments.
La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment.
De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant.
Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.
A Elogi de la bicicleta, l’antropòleg francès Marc Augé sentenciava: “Ningú pot fer un elogi de la bicicleta sense parlar d’ell mateix. La bici forma part de la història de cadascun de nosaltres. L’aprenentatge ens remet a moments particulars de la infantesa i l’adolescència.
Per a algú de la meva generació, parlar de la bicicleta és evocar, fatalment, molts records. Però aquests records no són només personals; estan arrelats a una època i a un mitjà, en una història compartida amb milions d’altres”.
Les imatges t’encomanaven el somriure i, a la vegada, una enorme nostàlgia per aquesta felicitat tan absoluta, inconscient, incondicional, eixelebrada, que et fa creure que voles, que encara no té cap por ni cap esquerda.

Vidents, mèdiums, curanderos… i influencers

De tota aquesta colla de galifardeus, visionaris i esgarriacries salvaria, ni que sigui pels pèls, els curanderos, persones que usen procediments no verificats per la ciència per curar malalts o alleugerir els símptomes de les malalties.
La resta, especialment els coi d’influencers, la majoria dels quals m'atreviria a dir que no saben fer la o amb un canuto i als quals se’ls podria acusar sense gaires dificultats d’intrusisme, a cagar a la via.
De ben segur que no sóc el primer en fer aquestes consideracions però j també ho havia de dir. Quin descans!

De la final de la Lliga de Campions Femenina de la UEFA al Judici Final

A les finals s’hi ha d’arribar… i si és possible guanyar-les. El Barça de futbol femení hi ha arribat i això ja és motiu de satisfacció plena, que no total.
Al Judici Final o Dia del Judici Final, que és la denominació religiosa de la fi del món en què tota la humanitat serà jutjada pels seus actes, també hi arribarem tots -pensen els creients-, tant si com no, i aquí sí que la victòria no està pas garantida.

Bròquil is over

Mor Sebastiao Salgado, el fotògraf dels invisibles. El seu llegat inclou sèries com “Exodus” i la seva defensa de la selva de l’Amazones.
Aquesta és una seva declaració de principis: “La fotografia és la meva vida. Totes les meves fotos corresponen a moments que he viscut intensament. Totes aquestes imatges existeixen perquè la vida, la meva vida, m'ha impulsat a fer-les.”
Deia que va anar a buscar els minerals, vegetals i animals tal com vivien fa una desena de milers d’anys. I d’aquí bona part de la seva originalitat.
També hem de dir adéu a Ignasi Riera, escriptor compromès amb la cultura i la lluita obrera. Autor d’una extensa obra, havia estat diputat d'ICV Un bon polític i escriptor, que ja és molt.

Vaia merda! Gallinassa de la bona

Als anys 70, a les granges de gallines ponedores de Montblanc -en una de les quals treballaven els pares- cada dos o tres mesos venien uns treballadors poc qualificats a treure els excrements de les gallines, la gallinassa vaja, de sota les gàbies, carregar-la amb una pala en uns carretons similars al de jardineria i abocar-la al remolc d’uns camions amb destinació a l’horta valenciana.
Una feina dura, pudenta, soferta i d’allò més pesada. Encara recordo alguns dels operaris, el Lorenzo i el “Pequeño” entre d’altres, tot i que parlo de fa 50 anys.
Aquest matí jo mateix he fet per una breu estona una feina similar: carregar la gallinassa en un carretó de jardineria i escampar-la a l’hort per tal d’adobar-lo naturalment i poder obtenir una bona collita d'hortalisses.
No sé que se’ns fa a hores d’ara de la gallinassa de les granges de la Conca de Barberà. És possible que ja no es faci arribar a l’horta valenciana. Em costa pensar que hi hagi persones disposades a fer aquesta feina tot i que, de ben segur, d’alguna manera es deu haver d’enretirar la gallinassa de les granges.

La gran apagada. Integrem bé

Estem rehabilitant una casa. És per això que ens estem informant sobre les plaques fotovoltaiques, poca broma.
Em venen al cap les declaracions de dies enrere d’Antonio Turiel, físic del CSIC, en relació a la gran apagada del 28 d’abril: "L'apagada es deu a la integració descontrolada de l'energia renovable. Una situació previsible, evitable i fins i tot estúpida". I jo m’ho crec. https://www.youtube.com/live/KhcvR8oOPIk
Diu que no s'ha fet una bona integració, la qual cosa és de sentit comú.
Dieu-me agosarat però m’atreveixo a anar més enllà. Que potser hem fet una bona integració de les persones nouvingudes? I de les persones neurodivergents? I sobre tantes i tantes altres coses…
Se’ns està fent creure que la gran apagada va ser un fet tant i tant extraordinari que tardarem mesos, potser anys, a entendre el que va passar. I no, això no cola. Excuses de mal pagador. Em mereix molta més confiança l’opinió simple i contundent d’Antonio Turiel que les tesis enrebassades de molta altra gent, siguin polítics, tècnics o youtubers de mala jeia.
La brevetat és del tot imprescindible per fer-se entendre. I l’honestedat també. Benvinguda sigui la lectura fàcil.

NO-DO Polònia. Oh, electricitat! https://x.com/i/status/1925650098869915773  

Zig Zag

El Zig Zag, el centre d’expressió plàstica per excel·lència de Vilafranca està d'aniversari. Celebra els seus primers 25 anys d’existència.
I ho fa amb una exposició, un llibre i una festa de celebració, que l’ocasió bé s’ho mereix.
La Montse es va llençar a la piscina el 2000 i l’aventura va anar i va bé, ara ja sota la batuta del Marc.
El Miquel i el Martí de casa van ser usuaris del Zig Zag ja de bon començament. De fet el Martí encara ho és a hores d’ara.
Sempre he pensat que la fórmula d’èxit ha estat diversificar les activitats i personalitzar les propostes d'activitats. A casa tenim un espai Zig Zag amb un recull d’algunes de les moltes peces fetes al llarg dels anys.
L’exposició que podem veure a la sala dels Trinitaris és una delícia, de petit format i sense pretensions però una petita i emotiva joia.
Per molts anys més de Zig Zag!

El tercer paisatge

Ara fa uns dies, a Vic, vaig descobrir un concepte nou per a mi: el tercer paisatge. La descoberta em sorprèn, m’incombeix, m’interpel·la.
Hi ha un blog molt interessant que en parla a bastament de la filosofia, la geografia i l’antropologia del paisatge. http://paisatge.blogspot.com/2018/02/el-tercer-paisatge.html
http://paisatge.blogspot.com/2024/
Considerem unes àrees de l’espai de la superfície de la Terra que, per un motiu o altre, romanen o han quedat fora del camp de les decisions que es prenen en matèria territorial, fora de regulacions i reglamentacions.
Espais no-actuats, i, per tant, tan sols sotmesos a l’acció de la naturalesa genuïna, al curs natural dels fets. Sotmesos, en fi, a una radical incertidumbre sobre el seu futur, el seu desenvolupament, tots dos impredecibles.
Es tracta del ‘Tercer Paisatge’, una creació de Gilles Clément per referir-se, en resumides comptes, a uns paisatges que ho són bàsicament en potència, oberts a qualsevol possibilitat, i que aspiren a convertir-se, algun dia inconcret, en alguna cosa concreta.
D’alguna forma, aquests espais estan presidits per la indefinició, de manera que es poden considerar una mena de ‘reserves’, espais de transició en trànsit de convertir-se en quelcom definit.
Els erms rurals, les torberes, les riberes dels rius, els terraplens de ferrocarril, els espais residuals sorgits de l’abandonament de l’obra pública per manca pressupostària, les estructures esquelètiques dels edificis la construcció dels quals s’ha paralitzat indefinidament, urbanitzacions senceres no concloses, terrenys orfes. Tots ells són retalls en els que la naturalesa vegetal torna a manifestar-se en forma d’espècies ruderals o d’altres un poc més reconeixibles.
Des d’una perspectiva paisatgística –i la del geògraf del paisatge–, penso en la dignitat d’aquests llocs en els quals encara és possible una manifestació espontània de la naturalesa, per minúscula que sigui. Llocs en els que és possible observar una evolució pròpia, autònoma, independitzada i lliure de la intervenció humana.
Dic que m’incombeix, que m’interpel·la, i que hi estic implicat perquè sóc el propietari d’una trentena d'hectàrees de terres a la meseta castellana, al municipi d’Alcalá de la Vega.
Terres ermes des de fa 60 anys i amb les quals no sé què fer. No s’albira cap projecte de futur per aquests terrenys plens argilagues i matolls que creixen descontroladament. Aquest és el meu tercer paisatge particular. No em direu que no és trist tot plegat! Diuen que és un dany col·lateral de la España vacía.

Eurovisión. Quin festival!

L’any passat ja vaig fer un apunt sobre el festival d’Eurovisión.
“Ja hi tornem a ser. El festival d’Eurovisión torna a la càrrega, com cada any des de l’any de la picor. Amb la mateixa polèmica, el mateix mal gust i la mateixa tossuderia de sempre.
La cançó triada “Zorra” m’és ben bé igual, enganxifosa i amb regust masclista. Com la posada en escena.
Que el 2024 encara se celebri aquest festival pintoresc, caspós i ple de rampoines és un altre símptoma de la decadència musical i moral i de la manca de visió de futur de l’Europa actual, que no sap on va.
Una banalització de la música, de la cultura i de la política. Doncs això, que pleguin d’una punyetera vegada!”
Vaig fer curt. La tirallonga d’agravis és molt més llarga. Per què coi es manté un festival cada any que passa més hortera? Què coi pinten al festival estats com Israel, Rússia o Austràlia, a tall d’exemple? Qui ho paga tot això i, posats a preguntar, qui se’n beneficia de tot plegat?
Veient aquests dies a les xarxes alguns dels finalistes constato que les actuacions tenen un denominador comú: molta pirotècnia, una posada en escena de cabaret d’oli i sofregit, unes peces musicals d’escassa vàlua...
Una altra cosa és el fervor nacionalista que poden aixecar, a tall d’exemple la representant d’Espanya, una tal Melody -molt coneguda a casa seva a l’hora de dinar- que perpetra una cançó lleugera i sense més consideracions: “Una diva es valiente”. https://x.com/i/status/1922465079246602405
Reconec que cal ser valent per atrevir-se a cantar-la dalt de l’escenari amb una colla de mansos que, mig a les fosques, no paren quiets, i que fan més nosa que servei. Sempre penso “a que se la fotaran com algú es despisti una mica”.
Vaticino, sense bola de vidre això sí, que Europa no farà res de profit fins que no sigui capaç de desempallegar-se d’aquest espectacle insípid, hortera, caspós, banal, escandalós, soporífer, car i fatu.
A cagar a la via el festival! I visca la bona música, que també n’hi ha per sort.
En Buenafuente li dedica algun comentari sucós a la Melody https://x.com/i/status/1923126584484966486

La casa, l'àmbit de tots els àmbits

Josep Ramoneda a l’article La casa (ARA 5/1/2025) https://www.ara.cat/opinio/casa_129_5245885.html en parla amb tota claretat:
La casa és l’espai propi de la privacitat de les persones, un lloc determinant en el pas pel món per poder ser responsable de la pròpia existència, un marc de referència en un món accelerat sovint desconcertant. No tenir habitatge porta a la pèrdua de reconeixement, a la marginació. Tots sabem que l'emancipació passa per la casa.
L’habitatge és un dret i no hauria de ser una mercaderia més al servei de l’especulació. Els projectes cooperatius són una alternativa al sistema.
Sílvia Soler (Cases. ARA 10/2/2025 https://www.ara.cat/opinio/cases_129_5280436.html)
reconeix que la casa és una dèria seva des de fa molts anys. I ara, gràcies a un llibre que he llegit, disposa dels arguments intel·lectuals per justificar-la. Siruela Ensayo ha publicat “Filosofía de la casa, el espacio doméstico y la felicidad”, del florentí Emanuele Coccia.
Aquest autor italià comença per reconèixer que la filosofia, durant segles, ha oblidat l’àmbit domèstic, arrossegada per l’interès masculí de brillar en societat i tenir poder i influència a la ciutat. Però, a parer de Coccia, aquest oblit ha significat tant com fer impensable la felicitat. Perquè la casa és, en realitat, el nostre intent d’acollir la porció de món –coses, persones, llocs, imatges, esdeveniments– que fan possible la nostra felicitat.
Tornant al llibre de Coccia: una altra raó que m’ha donat l’autor per entendre la seducció que exerceix la casa sobre mi és que les cases són quasi éssers vius. Una casa –diu Coccia– mai no està del tot acabada, mai no deixem de construir-la. Es podria dir que l’anem domesticant (com fa el Petit Príncep amb la guineu: "Si em domestiques ens necessitarem l’un a l’altre, per mi seràs únic al món"). La casa on vivim és única al món.
Tothom que viu en una casa hi deixa una empremta, per això una casa sempre ens permet desxifrar el somni de felicitat dels que van construir-la o triar-la per viure abans que nosaltres.
A casa estem fent obres en una casa on confiem poder anar a viure abans de final d’any. Totalment recomanable la lectura del llibre esmentat, d’alt contingut filosòfic i domèstic.
L’espai domèstic i la felicitat van de bracet. I la filosofia de la casa és inevitable. Diu l’autor del llibre que la casa és l’aconteixement moral per excel·lència. Jo m’atreviria a dir que la casa, sense cap mena de dubte, és l’àmbit de tots els àmbits.

Desmuntant mites sobre la immigració

Unes quantes opinions rellevants sobre la immigració.
Avui, la immigració —segur que n’hi ha d’altres— és un gran elefant que tenim davant dels nassos i preferim ignorar: l’explotem, no li donem papers, la tenim malvivint entre nosaltres i, per si no fos prou, li donem les culpes del nostre malestar. Ase dels cops i boc expiatori. Quan hi va haver la pandèmia, potser la gent va començar a veure, en el silenci dels carrers buits, tots els elefants invisibles amb els quals convivim. Però ens n’hem oblidat ben prest, oi?
Un elefant a l’habitació. Ignasi Aragy. ARA 12/4/2025 

https://llegim.ara.cat/opinio/elefant-l-habitacio_129_5334105.html
El diagnòstic correcte és aquest. A molts no els agrada perquè marca el camí més difícil, però és l'únic efectiu per sobreviure com a nació: fer una inversió enorme en incorporar els immigrants a la catalanitat mentre es capgira el model econòmic. La resta és directament mentida. Jordi Graupera. Pilar Carracelas @pilarcarracelas 3 de maig https://x.com/pilarcarracelas/status/1918606403649827024
Desmuntant mites sobre la immigració. Lídia Farré ARA 27/04/2025
https://empreses.ara.cat/opinio/desmuntant-mites-immigracio_129_5356751.html
Immigració. Reptes i oportunitats. Joan Ramon Rovira ARA 20/04/2025
https://empreses.ara.cat/opinio/immigracio-reptes-oportunitats_129_5350003.html 

A mode de conclusió: La immigració és un repte que no podem ignorar, però també una oportunitat per prosperar col·lectivament. Per fer front al repte i aprofitar l’oportunitat caldrà mantenir la societat cohesionada al voltant d’uns valors bàsics compartits, més enllà del càlcul econòmic. La immigració ens transformarà profundament com a país, i hem d’aconseguir que sigui cap a millor.

Pepe Mújica i el sentit de la vida

L'expresident de l'Uruguai José Mujica ha mort d'un càncer d'esòfag el 13 de maig del 2025, just una setmana abans de fer els noranta anys. Fa pocs mesos, a la BBC li van preguntar quin sentit havia trobat a la vida, i va respondre això:
La vida humana, gràcies al nostre desenvolupament intel·lectual, ens permet escollir un motiu per viure, ens permet donar un sentit a la vida. Aquest és el premi de tenir consciència, però no necessàriament l'exercitem: a vegades sí, a vegades, no. ¿Què vol dir donar un sentir a la vida? Tenir un motiu principal que ompli els capítols i les preocupacions de la nostra existència.
Tot està fet perquè mai en tinguis prou i has d'aconseguir més, i treballar més i mési més, ¿per què?
Bona pregunta! I tota pregunta es mereix una resposta...
Al digital Catorze hi trobareu l’entrevista completa. Val la pena. Pepe Mujica: «Gran part de la societat s'autoexplota»https://www.catorze.cat/lectura/mujica_1226512_102.html

La Competència. M’encanten els Òscars!

És la 4a vegada que faig un apunt al meu blog en els darrers anys sobre el programa de RAC1 La Competència.
Totalment d’acord amb l’article d’avui de Sergi Mas a El Periódico (Els Òscars https://ja.cat/ElsOscars )
L'èxit d'un programa de ràdio rau, per sobre de coincidències en el nom i en la seva manera de fer, en quatre aspectes: el talent de qui el prescriu (vaga qualsevol comentari), a l'ofici (tots dos són animals de ràdio), la capacitat d'improvisació i un bon equip que els acompanya. I aquí els Òscars reuneixen quatre de quatre.
Els ôscars no només fan una tasca radiofònica meritòria -no és gens fàcil fer riure ni somriure amb els temps que corren- sinó que, a més a més, són exemplars en la defensa de la llengua catalana i de la catalanitat.
L'enhorabona i per molts anys de ràdio!
L'arbitratge "trapella" del Barça-Madrid: truquem al Comitè Tècnic d'Àrbitres https://x.com/lacompetencia/status/1921962940212695443
El Barça guanya el Madrid i acaricia la Lliga: llegim el dietari de Travis Scott.https://x.com/lacompetencia/status/1921927838074040602

Conclave

No m’ha acabat de fer el pes la pel·lícula Cónclave, un thriller ambientat al Vaticà. Falla el guió i si falla el guió ja hem begut oli, al meu entendre.
Aquesta setmana comença el conclave que ha d'elegir el nou papa de Roma, el substitut del monarca Francesc.
La pissarreta d’en Partal: El conclave, les eleccions més estranyes i curioses que es fan és molt entenedora. https://www.vilaweb.cat/noticies/video-la-pissarreta-den-partal-el-conclave-les-eleccions-mes-estranyes-i-curioses-que-es-fan/
És del tot improcedent la desfilada del Catalunya Ràdio, de l’equip del Ricard Ustrell en concret, cap a Roma en aquest cas aprofitant que el dimecres començarà la primera sessió del conclave. Suggereixo que es paguin aquestes escapades de la seva butxaca i que deixin de fer el mico.
Ahir vaig veure una pintada definitiva sobre el tema: “Jesús te ama. El fin se hacerca”. No em direu que no és una premonició premium!

1 de maig 2025

Enllaço l'apunt de l'1 de maig de 2024. No se m'acut res millor. 

Charlot i el Primer de Maig. Fulles mortes (Fallen Leaves). Kaurismäki abraça Chaplin per compondre un enlluernador al·legat a la dignitat del proletariat.

https://rodericvillalba.blogspot.com/2024/05/charlot-i-el-primer-de-maig-fulles.html 

La música que emociona. Perquè la vida, sense música, només seria soroll.

Emocionant la cançó de Mishima HdHFMD, versió de DtMF de Bad Bunny, dedicat a Marc Lloret, el teclista de la banda, que va morir el febrer passat.
Igual que la cançó original, la lletra és un plany per no haver aprofitat prou el temps al costat de l’amic desaparegut. El grup la va interpretar per primera vegada en directe al concert de sant Jordi de dimarts passat. https://www.youtube.com/watch?v=3s5XDCis144
M’ha agradat, però no tant com la versió que va fer Mishima en català del hit de Miley Cyrus "Flowers" i que van cantar al concert a la Paloma el 21 d’abril de 2023. Amb la veu de David Carabén, aquest himne a l’amor propi i a deixar enrere les relacions que ens fan mal, és una balada fantàstica, meravellosa. https://www.catorze.cat/el-piano/roses-202848/
Perquè la vida, sense música, només seria soroll.

El sentit d'un final. L’única història. Julian Barnes

He llegit un parell de novel·les de Julian Barnes: El sentit d'un final i L’única història. Totes dues molt però que molt bones.
El sentit d’un final és una novel·la breu, però intensa. Molt intensa. És un treball de condensació formidable, amb la destil·lació de la vida del narrador i no només de la seva, sinó també dels personatges que l’envolten.
A més d’una història magníficament explicada (amb això ja tindríem una bona novel·la) ens trobem amb reflexions que ens fan pensar i de les que aprendrem alguna cosa. El sentit d’un final va guanyar el Man Booker prize del 2011.
A les darreres novel·les Julian Barnes dona voltes a la qüestió de la memòria i de la veritat.
Planteja un dilema recorrent que es pot plantejar en aquests termes: “Què preferirìeu: estimar molt i patir molt o estimar poc i patir poc?”
Com diu Miquel Berga, costa fer balanç de la pròpia vida quan ja no en té remei.
Les indagacions de Barnes apunten sempre a les interconnexions entre temps, memòria i identitat.
Amb els anys un accepta aquesta afirmació inquietant: els joves imaginen futurs que no seran i els vells imaginen passats que no van ser. L’bora de Barnes suggereix que el temps no és un fixador. El temps, si de cas, és un dissolvent.
En qualsevol cas és millor haver estimat i perdut que no pas no haver estimat mai, o no?

XÈ

Vaig llegir una entrevista a la Mercè Senabre, la Xè, al diari El País el 1982 si no m’erro. Quan tres anys més tard la Carme Ortoll me la va presentar jo li vaig fer saber que ja la coneixia, si més no de referències.
Em va introduir a la festa major vilafranquina. Quin pregó el del Miquel González amb un avantpassat seu de nom Roderic de protagonista del seu relat!
L’estiu de 1989 vaig participar, gràcies a la seva invitació, a l’expedició d’administradors de la més típica del 1988 a l’antiga URSS, ja a punt de desmantellar-se.
El desembre de 1989 vaig anar a viure al pis de sobre del de la Xè, al 5è 1a del carrer Misser Rufet. Com a veïna, excel·lent. A vegades els dos pisos semblaven talment com un dúplex. Els de dalt i la de baix compartíem àpats, jornades cinematogràfiques i tota mena de trobades.
A partir dels anys 90 formem part d’un grup d’amics -la colla del sopar al mes- que ens trobem mensualment i de manera rotatòria a casa d’algun dels seus membres per compartir un àpat… i la vida. La colla ha superat divorcis i nous emparellaments però cap trompada com aquesta. Encara estem estabornits tot plegats.
El 1995 van celebrar el seu 40è aniversari a la sala de baix i al pati de casa meva. Tota una sorpresa i una festassa de la qual tinc un record inesborrable.
Sempre, i quan dic sempre vull dir sempre, a les verdes i a les madures, l’he sentit al meu costat de manera incondicional.
I ara, a punt de fer els 70, és morta, de manera sobtada i imprevista a la Guyana, al continent americà.
Xavier Antich, filòsof, diu: no sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
Cada mort que vivim és només nostra. Dir adéu a algú, i dir-li sabent que és per sempre, és quedar-nos amb el que ens ha donat, amb el que ha fet de nosaltres el que som.
A llibre de l’Eclesiastès podem llegir una metàfora sobre els moments de la vida, que diu així: “ Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Hi ha un temps per a cada cosa”.
La sensació que encara no tocava no me la puc treure del cap. Ara sí que la trobarem a faltar de debò. Ara toca enterrar els morts i reparar els vius, que diria Txèkhov. Una abraçada immensa al Kari, el Bo, el Fe i la resta de la família.

I acabo amb un fragment d’un poema de l’Antoni Massanell i Esclassans

Vindrà la mort un dia qualsevol
i tot ja esdevindrà d’altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s’hi marcirà cap primavera.

Xè, sàpigues que d’alguna manera i poèticament parlant,

tota la nostra vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.

Una abraçada immensa!

“Conversa con Dios”, una experiència quasi religiosa

Sento a la ràdio que l’Església catòlica ha interposat una demanda contra els creadors de l’app de Google Play “Conversa con Dios”. Es veu que tenen por de perdre d’exclusiva…
Aquesta és la informació que ofereix a la plataforma sobre aquesta aplicació: “T'agradaria tenir una conversa íntima i sincera amb Déu? Vols expressar-li els teus dubtes, agraïments, peticions o lloances? Et sents sol, angoixat, confós o esperançat? Si la resposta és sí, llavors aquesta aplicació és per a tu.

Conversa amb Déu és una aplicació que us permet comunicar-vos amb Déu d'una manera fàcil, ràpida i personalitzada. Només has d'escriure el que li vols dir, i rebràs una resposta inspirada en la bíblia, l'alcorà, el talmud, el bhagavad gita, o el llibre sagrat de la teva preferència. També podràs escoltar la veu de Déu, i sentir la seva presència al teu cor.
Conversa amb Déu és una aplicació que t'acosta a Déu, i t'ajuda a enfortir la teva fe, la teva esperança i el teu amor. Descarrega-la ja i comença a conversar amb Déu”.
Ja ho veieu, la intel·ligència artificial no té límits. No només et permet conversar amb el difunts sinó que també pots mantenir un diàleg directe des de qualsevol dispositiu electrònic amb Ell, amb Déu, el difunts de tots els difunts. I no només per escrit sinó que pots sentir la seva veu. Increïble!
Si no fos perquè sóc ateu convençut (això sí, gràcies a Déu) ja m’hagués enregistrat a l’aplicació “Conversa con Dios”.
Animeu-vos! De ben segur que es tracta d’una experiència quasi religiosa…

Vargas Llosa o la constatació que l'art no necessàriament ens fa més bones persones

Vicent Partal ens recorda que l'exemple de vides com la de Mario Vargas Llosa ens encara a tots a una evidència indiscutible: l'art no necessàriament ens fa més bones persones. (Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé. Vilaweb 15/4/2025).
La paradoxa és tan vella com la literatura mateixa: com pot un esperit sensible contenir simultàniament dins el seu cervell idees tan reaccionàries i violentes com les que professava Vargas Llosa?
Cal encarar-se a una evidència indiscutible: l’art no necessàriament ens fa més bones persones.
Un escriptor que comença la seva vida pública com un fervorós revolucionari comunista i l’acaba com l’adalil batallador del neoliberalisme més reaccionari i socialment destructiu. Un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món i de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com cap altre, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell.
A l’època d'estudiant em van fer llegir La ciudad y los perros que suposo que d’alguna manera em deuria ajudar a soportar el mal tràngol del servei militar. No he llegit cap altra obra seva, ni ho faré ara a mode d’homenatge.
Qualsevol comparativa amb Gabriel García Márquez li resulta clarament desfavorable, i no només literàriament parlant, que també, sinó també des d’un punt de vista humanista, de trajectòria vital i de justícia social.

DIPÒSIT a ESPAI - 11. VIC. Gràcies Neus!

Com diu Josep Ramoneda, la casa és l’espai propi de la privacitat de les persones, un lloc determinant en el pas pel món per poder ser responsable de la pròpia existència, un marc de referència en un món accelerat sovint desconcertant. No tenir habitatge porta a la pèrdua de reconeixement, a la marginació. Tots sabem que l'emancipació passa per la casa.
La proposta que es presenta a l'Espai 11 de Vic (DIPÒSIT. Crònica d’un anar i venir entre el palimpsest i la catacresi. Neus Villar Cortázar) parteix de la memòria històrica, de l'aproximació als materials de la terra i de les reflexions sorgides a partir de la reconstrucció d'una vivenda antiga que té cent anys d'història.
"Dipòsit" és un projecte que convida a la introspecció, a connectar amb els nostres arrels i a reflexionar sobre com ens relacionem amb el nostre entorn.
La casa com a testimoni d'un passat que reescrivim, com a context que embolcalla i sosté allò que diem.
"Giro el cap i tot mirant enrere desfaig camí, repuntant la vida. No en cal gaire, tan sols per agafar embranzida i continuar cosint."
Una proposta brillant i suggeridora, minimalista i evocadora, ubicada en un espai que ni fet a mida, una vivenda, l’ESPAI-11, al carrer de la riera,11, de Vic. Un espai privat obert a tota mena de propostes artístiques, sota la tutela d’un altre artista de cap a peus, el Joan Vall.
Completem la matinal artística a Vic amb una visita al taller d'arquitectura SP25, al carrer sant Pere, 11, també de Vic.
David Oliva i Elisenda Planas, arquitectes, no només tenen un estudi d’arquitectura i gestionen projecte d’obra nova i rehabilitació sinó que fan instal·lacions d'arquitectura efímera, ofereixen un espai de tallers infantils d'arquitectura (Estudi Kraft) i gestionen una sala d’exposicions, La Tintoreria, en aquests moments amb una exposició, Gos perdut, on les casetes de gos es presenten com un monument o panteó familiar dels éssers estimats que van marxar. Molta feina i molt ben feta. I tot això en uns baixos recuperats del desús i l’ostracisme.I, ja per acabar, vam incorporar un nou i estimulant concepte al nostre bagatge cultural, el tercer paisatge, però això ja és una altra história. Continuarà.

Bessones 100%

Bessones, de cap a peus, des de fa una setantena d’anys aproximadament. I això, en un poble de 7.000 habitants com ara Montblanc, s’hi fa notar.
Bessones al 100%, en la roba, els complements, el maquillatge i el pentinat… i tot el que veiem a simple vista. Desconec el tema de la roba interior.
Fan patxoca, i no conec cap altre cas similar. Com que passegen molt pel poble les he vistes un parell de cops darrerament, que també és casualitat.
Temps enrere vaig fer un narració breu pensant en elles: “Ben bé iguals i canvi de parella”.
La Joana i la Mercè són bessones granadetes, dones grans jubilades de fa anys. Des de sempre que han estat ben bé iguals, i no només físicament sinó a tots els nivells: pentinat, indumentària, complements, caràcter, gesticulació, timbre de veu… Viuen al mateix replà.
La juguesca més incerta i agosarada dels seus homes és esbrinar amb quina de les dues estan dinant, passejant o abraçant-se sota els llençols.

Formes polítiques i intel·ligència artificial: què està passant? VP*25

Dimarts 8/4, al Vilapensa, un diàleg interessant de Pompeu Casanovas i Marta Poblet: Formes polítiques i intel·ligència artificial: què està passant?
Constaten que la intel·ligència artificial planteja canvis en la cognició, la producció i l’organització social. Uns dubtes cabdals: està la democràcia en risc davant les noves formes totalitàries? La democràcia totalitària és el futur que ens espera? Què està passant en definitiva?
I una qüestió rellevant: l'anàlisi de dades de la persona. Conèìxer una mitjana no és tan útil, el que es vol és realment l’individu per poder predir la seva personalitat i evitar del tot l’enquesta.

Com al món de la moda, vaja. Deixar estar el pret a porter i fer el vestit o el trajo a mida, com les modistes i els sastres.

Un elefant a l’habitació

Impecable l’article de l'Ignasi Aragay (Un elefant a l’habitació. Ara 8/4/2025).
Ve a dir que cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir. Què és el que avui ens passa estranyament inadvertit tot i tenir-ho davant dels ulls?
El símbol del Partit Republicà dels USA és un elefant, justament. I aquest fet em fa pensar, miro de relacionar els dos fets. Estic convençut que els nordamericans tenen un elefant a l’habitació. I que molts d’ells no el volen veure.
Nosaltres, des de la distància oceànica, segurament som més conscient de la magnitud de la tragèdia. El que no tinc clar és que arribem a ser capaços d’evitar el naufragi col·lectiu. Oh Europa, Europa, Europa!

Va d’aranzels

La brevetat sempre és necessària per fer-se entendre, que no vol dir que els problemes complexos tinguin una fàcil i curta solució.
L’economista Miquel Puig parla dels aranzels de Trump i com afecta això a Europa. Clar i català. El que es pot arribar a explicar en 1´48" https://x.com/diariara/status/1909240286330450277?s=48
Naturalment que es podria parlar llarga estona però, al capdavall, ja està tot dit. O gairebé.

La Pissarreta d'en Partal: Les absurdes conseqüències dels aranzels de Trump

En un món a ningú no fabrica tots els components de res al mateix país, els aranzels de Trump poden acabar fent molt de mal a la competitivitat de les empreses dels Estats Units https://www.vilaweb.cat/noticies/video-la-pissarreta-den-partal-les-absurdes-consequencies-dels-aranzels-de-trump/  

Copilot - Chat GPT - IA generativa

Interessa i preocupa el tema de la intel·ligència artificial (IA). Hi ha qui confon aquesta revolució tecnològica amb eines com ChatGPT o Copilot, uns simples xatbot que maneguen bé el llenguatge i ajuden en certes tasques, capaços d'escriure articles sintàcticament decents, però equivalen a internet el 1994: un balbuceig.
En essència, la intel·ligència artificial és una màquina capaç d'aprendre-ho tot. Hi ha gent que pronostica que en deu anys haurà canviat el món.
Unes quantes consideracions al respecte de l'impacte de la IA en un futur immediat.
Contra el gust personal, la innovació, la provocació i la crítica, els paràmetres que valoren i modelen la cultura a internet són el simplisme, l’homogeneïtat, la comercialitat i la vulgaritat.
Els algorismes i la dependència de molts milions de persones de les xarxes socials i el món digital tenen un efecte nefast en la producció cultural i la intel·ligència del públic consumidor o espectador. Facebook, X, Netflix, TikTok, Instagram, YouTube o Spotify són maquinàries aplanadores insaciables al servei del consum i els beneficis del capitalisme, amb una inclinació ideològica visible per idees conservadores i retrògrades. Som en un punt de no-retorn o encara podem redreçar la situació en benefici de la creació lliure i les idees innovadores i crítiques? La cultura podrà recuperar el lloc que li correspon en les nostres societats? (De quina manera han aplanat i han desvirtuat la cultura els algorismes? Xavier Montanyà. Vilaweb 20/02/2025)
La producció artificial de continguts mitjançant la informació de bancs de dades, a banda d’una vulneració dels drets d’autoria, és un mecanisme de control devastador que distorsiona la realitat i entumeix el pensament crític.
L’aparició de la intel·ligència artificial generativa ens situa davant d’un suposat escenari de múltiples oportunitats i avantatges, però aquest panorama d’entusiasme és només un miratge que desdibuixa el veritable caràcter opressiu i invasor d’aquesta tecnologia. Per mitjà d’un discurs publicitari enganyós, les empreses desenvolupadores la presenten com una solució per a qualsevol mena de problema. Però, a la pràctica, està causant més danys que beneficis en els àmbits on s’està utilitzant. Això desencadena una controvèrsia global al voltant de la legalitat, l’ètica i la seguretat d’aquest nou model de negoci basat en l’extracció i la comercialització de dades allotjades a internet. (IA generativa, una maquinació extractivista. Nia Soler La Directa, setembre 2024).
La Mònica Planas es pregunta si parlar amb els morts a través de la IA és una oportunitat o un risc.
Yuval Harari constata que en la intel·ligència artificial, hi ha un potencial totalitari.
El potencial de la IA sembla no tenir límits però la seva implantació genera contradiccions. El capitalisme de dades i la reducció dels llocs de treball es posen sobre la taula com uns dels principals riscos.
Com bé haureu notat, la IA ha passat a ser, en aquests mesos, el nostre pa de cada dia. Les aplicacions de missatgeria l’estan incorporant, ja quasi no ens sorprèn trobar imatges manipulades arreu… i malgrat estar tan present, segueixen obrint-se dilemes ètics i problemàtiques socials al seu pas.
Un d’ells, és el “colonialisme de dades”, també conegut com a “tecnofeudalisme”. No, no… això no vol dir que tornem a l’edat mitjana! Així és com descriu l’economista i polític grec Yanis Varoufakis, una hipotètica nova forma de capital que està extenent-se a través de les grans plataformes d’internet. (Joan Caballero, coordinador de sistemes de la informació a Som Connexió).

Dormir al ras

Un té la sensació que dormir al ras és viure al ras. A la intempèrie, i no només filosòficament parlant. Ras i curt.
Llegeixo a La Fura que a Vilafranca hi ha 20 persones que viuen al ras, segons un cens elaborat per l’ajuntament, en una quinzena de punts, especialment a la zona del CAP Nord, al Parc del Poble Nou, a la ronda de Mar, a les avingudes Tarragona i Barcelona i al voltant del Centre d’Acollida Abraham.
Paral·lelament al cens, i conjuntament amb Creu Roja, el consistori ha impulsat el Punt de Trobada, un espai diürn adreçat a aquest col·lectiu.
Aquest espai, situat a les instal·lacions de Creu Roja de Vilafranca (carrer Eugeni d’Ors, 22) té tres dependències diferenciades: una que funciona com a consigna equipada amb departaments i penjadors perquè els usuaris puguin deixar les seves pertinences mentre s’estiguin al centre, una sala polivalent de descans equipada amb mobiliari, nevera, microones, llibres i jocs de taula, i un despatx perquè els responsables de Creu Roja puguin atendre els usuaris de manera individualitzada oferint un acompanyament individualitzat, escolta activa i orientació sobre recursos socials, sanitaris i laborals. El Punt de Trobada estarà obert de dimarts a dijous entre 9 i 13.30 h i tindrà capacitat per oferir atenció a entre 5 i 7 persones.
Aquest nou servei que s’acaba de posar en marxa se suma al Centre Abraham, l’alberg municipal per a persones sense sostre que gestiona Càritas. Aquest equipament té capacitat per a deu persones (homes) que poden pernoctar un màxim de sis nits A més, disposa d’un servei de dutxes (també per a dones) i de bugaderia a l’abast de totes les persones que viuen al ras, pernoctin o no al centre.

Va d’hospitals

Vaig d'acompanyant a l’hospital oncològic Duran i Reynals. Constato un canvi de terminologia del tot innecessari. Les sales d’espera d’abans ara són un espai d’atenció personal o quelcom similar, un eufemisme del tot prescindible ja que si alguna cosa fas sens dubte és esperar el teu torn tot mirant les pantalles cada cop que se sent un senyal acústic cridaner.
Sales espaioses i ben il·luminades. Fins i tot n’hi ha una equipada amb sofàs, seients còmodes i materials de lectura.
He pres de casa un llibre de lectura, que als hospitals no se sap mai el temps d’espera, la Nova antologia poètica -ara ja no tant nova- de Miquel Martí i Pol. Repasso poemes, alguns dels quals em fan pensar en aquest hospital.

De tant en tant la mort i jo som u,
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls, 

dignament, que diríem per entendre'ns. 

Després les coses tornen al seu lloc

i cadascú reprèn la seva via.

Res a veure amb les imatges de les sèries hospitalàries. Aquí no hi ha teatre ni això és un plató. Tot és real com la vida mateixa i es parla i es pensa en la vida. I en la mort, també en la mort.

IA

Ara fa un any el CCCB va dedicar una exposició a la intel·ligència artificial (IA). Molt interessant per cert, sobretot si tenim en consideració que som en un moment de desconcert ideològic generalitzat.
Sembla ser que la IA ja és un tema polític i hi ha països que han desenvolupat estratègies pròpies. La Xina sap que si lidera la IA liderarà el món i està invertint molts diners.
Enric González ho té clar (Sobre la humanitat, l'ètica i com sobreviure. ARA 16/2/2024).
Avui més de 5.000 milions de persones fan servir internet. El 99% de la informació (incloent-hi el que fa referència al seu compte corrent bancari) transita per internet. El món és inconcebible sense internet.
Ha estat un canvi ràpid. El primer smartphone, l'iPhone, va aparèixer el 2007. Avui gairebé tots en tenim un.
Ara feu-vos a la idea que aquest canvi, el d'internet, va ser lentíssim comparat amb el pròxim. I, en comparació amb el pròxim, no va canviar gran cosa.
Parlo de la intel·ligència artificial. Hi ha qui confon aquesta revolució tecnològica amb eines com ChatGPT, un simple xatbot (en realitat no tan simple, perquè en la seva creació hi van participar tipus com Bill Gates i Elon Musk) que manega bé el llenguatge i ajuda en certes tasques. Aquest xatbot és capaç d'escriure articles sintàcticament decents, però equival a internet el 1994: un balbuceig.
En essència, la intel·ligència artificial és una màquina capaç d'aprendre-ho tot. En cinc anys, deu com a màxim, haurà canviat el món. Serà el millor advocat, el millor periodista, el millor metge, etcètera. I sabrà com sobreviure. Penseu en el Hal 2000 de 2001, una odissea de l'espai, però a sac. No només s'acabarà amb molts oficis i professions: si se li permet un desenvolupament orgànic, s'acabarà, per lògica, amb individus tan estúpids com nosaltres.
No em creguin a mi. Llegeixin per exemple “La ola que viene”, de Mustafa Suleyman. Suleyman implora que s'estableixin límits universals a la IA i que s'utilitzi de forma ètica, perquè si no, després d'uns anys d'avenços meravellosos en medicina i molts altres camps (les màquines dirigiran els serveis públics i les empreses, podran crear, o no, virus terrorífics, fabricaran òrgans o éssers vius diferents combinant les lletres que componen l'ADN), arribarà la catàstrofe.
Aquí tornem al principi, a l'ètica col·lectiva. ¿Serem capaços d'establir límits a una tecnologia omnipresent i omnipotent? ¿Serem capaços de fer-la servir per al bé i no per al mal? Suleyman diu que la IA planteja una “amenaça existencial”. I resulta convincent.
La IA ha piratejat el sistema operatiu humà? Bona pregunta de Yuval Noah Harari, historiador, autor de 'Sàpiens', 'Homo Deus' i 'Imparables', que creu que la intel·ligència artificial pot ser una amenaça per a la civilització humana.A tall de prova faig una primera incursió en el maneig del ChatGPT Li demano informació sobre els aspectes més importants del pensament polític de Maquiavel i la resposta que em dóna és sintètica, essencial, de lectura fàcil i definitiva. El text general és bo. Si un simple xatbot és capaç de generar aquest text, fins a on pot arribar la IA? https://chatgpt.com/share/67e5a7e0-0a78-8009-8968-c1feb4a89e0c

Lot de supervivència

La Comissió Europea ha presentat aquest 26 de març del 2025 la seva Estratègia d'Alerta i Previsió per als ciutadans com una manera de “recolzar i potenciar la capacitat d'Europa de prevenir i respondre a les amenaces que van sorgint”.
Dins de les 30 claus que componen aquesta estratègia hi ha la crida a la ciutadania perquè preparin queviures i subministraments necessaris per sobreviure a les 72 hores posteriors a episodis com l'agressió d'un altre Estat o desastres ocasionats per la crisi climàtica.
Brussel·les proposa que els habitatges europeus disposin de prou subministraments per a sobreviure tres dies en cas de guerra o crisi.
Sembla ser que finalment els lobbies de la guerra, de la indústria armamentística vaja, han aconseguit els seus propòsits: inocular la por a l'ànima dels ciutadans i construir un relat d’èxit: muntar un escenari de guerra, de conflicte permanent. (Què ha de contenir el lot de supervivència per a 72 hores que proposa la Unió Europea? Vilaweb 26/3/2025)
Aquest lot de supervivència hauria de permetre que els ciutadans disposessin de prou aigua, aliments, medicaments i bateries per a sobreviure durant tres dies.
La comissària Hadja Lahbib, de Preparació i Gestió de Crisis, ha publicat un vídeo en clau d’humor en què explica què hauria d’incloure aquest lot de supervivència. En la descripció, s’explica que s’ha d’estar “a punt per a qualsevol cosa” i afirma que “aquesta ha de ser la nostra nova manera de vida europea”. Amb un toc d’humor, la comissària explica que a la bossa hi porta, per a sobreviure setanta-dues hores, les ulleres, còpies de la documentació, una llanterna, espelmes i un encenedor, aigua, una navalla suïssa, medicació, alguna cosa per a menjar, diners en efectiu –perquè la targeta podria ser que no servís–, un carregador i una bateria, una ràdio de piles i també recomana un joc de cartes. Vegeu-ne el vídeo: https://ja.cat/lotsupervivencia
Aquesta ha de ser la nostra nova manera de vida europea? Va home va!

Les institucions europees intenten generar pànic col·lectiu per justificar el gir cap al rearmament i la militarització. És escandalós. (Jordi Salvia)

Com diu la Rosamaria Cendrós, a casa ja tenim a punt el kit de supervivència, no sé si aguantarà gaire, que comenci el festival i així anirem per feina.

La Competència @lacompetencia En Jep Cabestany comenta el kit de supervivència de la Unió Europea per quan vingui l’apocalipsi. https://x.com/i/status/1905273613034664265 

Una filosofia de l’amistat

Acabo de llegir el darrer assaig de la Marina Garcés (La passió dels estranys. Una filosofia de l’amistat, Galàxia Gutenberg, 2025). Un bon llibre, com és habitual. Potser un pèl exhaustiu i erudit pel meu gust.
L’amistat és l’únic vincle sense llei, proclama la Marina. Unes altres perles de l'autora:
L’amistat és tan quotidiana i tan rara que no n’hem fet una institució.
És molt fàcil i molt difícil parlar de l'amistat. És molt fàcil i molt difícil saber qui són els nostre amics. És molt fàcil i molt difícil perdre'ls. És molt fàcil i molt difícil retrobar-los.
L’amistat és el vincle afectiu que es dóna entre aquells que no estan units per altres relacions -ja siguin familiars, laborals, de veïnatge, de nacionalitat o d’un altre tipus- ni sotmesos a cap de les seves finalitats.
L’amistat és una relació estranya. Tan estranya que no ha generat una institucio ni una legalitat pròpies.
L’amistat és, per tant, un vincle que no s’escriptura, però que ha generat molta escriptura: cartes, dedicatòries, felicitacions, oracions fúnebres, relats, novel·les, pel·lícules, missatges, les xarxes socials…
Em ve al cap l’escena final de Thelma i Louise (Ridley Scott, 1991) o Les amistats perilloses (Stephen Frears, 1988) o Els amics de Peter (Kennett Branagh, 1992). I també aquell acudit del personatge que entra em una llibreria i pregunta: ¿Tiene un libro que se titula “Cómo hacer amigos”, caragüevo?

Del tot imprescindible si parlem de l’amistat aquesta escena de El llibre de la selva https://youtu.be/UQtL8BHI93M?t=17

De compres. Groenlàndia vs. Califòrnia

En diuen Hygge i és un concepte 100% danès: Es diu que fa a les llars més càlides i a la gent més feliç. Es pronuncia "hu-ga".
Hygge és molt més que això: és una actitud davant de la vida i és el que ha ajudat Dinamarca a superar Suïssa i Islàndia com el país més feliç del món.
"Necessitem més sol, palmeres i patins": més de 200.000 danesos responen a Trump que volen "comprar" Califòrnia. Una petició satírica surt al pas dels plans del republicà per apropiar-se de Groenlàndia.
https://www.ara.cat/internacional/europa/danesos-ofereixen-california-resposta-trump-groenlandia-comprar_1_5282256.html
Totalment d’acord amb el comentari de Mary Anne Trump.

Groucho i Marx

Amb els temps que corren ens calen més Grouchos i més Marxs. Més ironia i més personatges de la talla de Karl Marx.
Groucho, amb els seus germans, va formar els germans Marx revolucionant el cinema amb pel·lícules com Sopa de Ganso o Una Nit a l'Òpera.
El seu estil sarcàstic i la seva rapidesa mental el van convertir en icona de l'humor. Va deixar frases per a la història:
"Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d'altres."
"Mai oblido una cara, però si escau, estaré encantat de fer una excepció."
Doncs això, una mica més d’ironia i no tant postureig ni tanta mala baba.

Guerra a la guerra

Se senten veus de guerra. Sergi Picazo al digital CRÍTIC manifesta que sempre han apostat pel periodisme de pau, no pel periodisme de guerra. Per això, en aquests moments de creixent bel·licisme arreu del món, ens ofereixen continguts i reflexions per explorar els camins de pau.
Segons l'Escola de Cultura de Pau, l'any passat hi havia 36 guerres obertes a tot el món, la majoria de les quals, en concret 18, a l'Àfrica subsahariana, amb tot el que passa avui al Congo especialment.
I, mentrestant, la Unió Europea, esbojarradament, ha iniciat una mena de cursa armamentística i militarista per gastar 800.000 milions d'euros en armament contra una suposada "invasió russa".
Al llibre 'Negociar la paz en temps de guerra' (Catarata, 2024) Vicenç Fisas , analista de conflictes i de processos de pau, reivindica l'esperança en els processos de pau: la meitat de les guerres dels darrers 35 anys han acabat per un acord de pau, i només el 14%, per una victòria militar.
Un manifest contra el rearmament a Europa que val la pena considerar:

https://forms.komun.org/manifiesto-contra-el-rearme-y-la-guerra-en-europa 

Arribats en aquest punt no se m’acut altra cosa que tirar de la vella i irrefutable consigna: feu l’amor i no la guerra!

Ojo l’ull

Aquesta expressió tan poc ortodoxa l’he sentida algun cop. La trobo curiosa, enginyosa i xocant.
La Mònica Planas (Arrencar-se els ulls en directe. ARA 19/3/2025) comenta un dels programes més morbosos i obscens de Mediaset: Codigo 10.
Es veu que part de la família d’un dels invitats al programa havia posat en dubte que ell fos invident i, per tant, ell va decidir demostrar-ho en un exercici carregat d’una indubtable força dramàtica.
Els espectadors van ser testimonis d’un moment televisiu delirant: “¡Se ha puesto en tela de juicio hasta que soy ciego! ¡Y estoy hasta los cojones ya! ¡Soy ciego de verdad, maldita sea!”, i amb agressivitat es va posar els dits a la cara i es va arrencar les dues pròtesis oculars que dissimulaven la seva ceguesa. “¡Mira mis ojos!”, va exclamar allargant la mà als dos presentadors, mostrant-los els dos ulls falsos al palmell.
El tal José Manuel es va tornar a col·locar les pròtesis, però, tornant de la publicitat, el programa repetia l’escena sencera del buidatge de cassoletes. L'espectacle, patètic i còmic a la vegada, semblava una paròdia de la tele més infame.
Em ve al cap un episodi d’un montblanquí ja difunt, conco i molt de la broma, que també portava incorporat un ull postís i que quan dinava en algun establiment i trobava un cambrer nou sempre li feina la mateixa broma. Es treia l’ull postís i el posava al plat que tenia a taula, fos una amanida o qualsevol altra menja, tot dient molt empipat alguna cosa com ara
- Ei, tu! Què coi m’has portat a taula! Què hi fa aquest ull a la meva amanida?
Us imagineu l’escena? N’hi ha per llogar-hi cadires!

Lamine Yamal

Que un jove de barri humil sigui el referent de tants infants d'arreu del país és potentíssim en termes de cohesió social. Pinta bé, de moment.
Si el seu pare el deixa estar en pau i l’allau de milions no li fan perdre l’oremus pot arribar a marcar una època i a fer-nos gaudir d’un espectacle futbolístic. Esperem-ho! 

I ja de pas treiem del llindar de la pobresa la vergonyosa quantitat de nois i joves, ⅓ del total segons les estadístiques, que viuen desemparats a casa nostra. O els rescatem ara o serà una generació perduda.

Un món de bojos

Uns quants retalls de premsa que constaten que vivim en un món de bojos. O no?
“Vivim en un món en què l’1% de la població mundial té tants diners com el 99% restant”.
“Denuncien la construcció d'una carretera de 4 carrils en plena selva amazònica per facilitar el trànsit dels participants en la Cimera del Clima al Brasil”.
“Els ideòlegs actuals són grans empreses tecnològiques com Google, Amazon, Facebook i Microsoft, amb fronteres difuses i uns interessos molt clars: fer-se més rics”.

Amb filosofia

La filosofia és una caixa d’eines formidable per anar esquivant els obstacles vitals, d’altra banda inevitables. Cal viure amb filosofia.
Tot el que es faci per tal d’evitar caure en mans d’una colla de xarlatans que es mouen a les xarxes és necessari, imprescindible per no prendre mal.
Els docents exigeixen des del Parlament que torni la tercera hora d'aquesta assignatura a primer de batxillerat (Catalunya, a la cua en hores de filosofia: "Necessitem temps per pensar". Cesc Maideu. ARA 13/3/2025).
Conèixer què vol dir veritat i mentida en un món envaït per les notícies falses. Comprendre que "les generalitzacions sovint són fal·làcies" en un moment en què molts parlen pel broc gros. I dialogar en un món dividit. "Entendre que la polarització s'evita quan pots tolerar no estar d'acord amb el teu amic i seguir sent el seu amic". Els docents de filosofia defensen que l'assignatura que imparteixen va molt més enllà dels mites i les teories dels clàssics. Permet a l'alumne "pensar", "dubtar", "fer autocrítica" i "plantejar-s'ho tot".
Catalunya és el territori on es fan menys hores de filosofia al batxillerat: cinc a la setmana entre els dos cursos (dues a primer i tres a segon).
Per tot plegat més de 400 professors s'han unit sota la plataforma Docents de Filosofia per la 3a hora, ja que creuen que "filosofar" crea persones crítiques, i que per fer-ho es necessita un temps que no tenen.
En aquest sentit, una altra de les demandes és que l'optativa de filosofia a quart d'ESO sigui present en tots els centres. Què menys!

Marc Giró i el català

El presentador Marc Giró ha estat molt aplaudit aquestes darreres hores per la defensa de la llengua catalana que va fer en el monòleg inicial del seu programa Late xou, que s’emet cada dimarts a la 1 de Televisió Espanyola.
Mònica Planas Callol (ARA 12/3/2025) ho comenta molt encertadament.
Cinquanta anys després del final de la dictadura de Franco, reivindicar una obvietat com la utilitat del català i el dret dels ciutadans a aprendre’l és gairebé un acte heroic que provoca visques i al·leluies en els seus parlants. Molt ben dit, Marc Giró. I gràcies per recordar a tothom que encara estem així de malament.

Al meu entendre aquest és el camí. Aquesta és la manera, educada, contundent, irònica i no agressiva ni insultant de defensar la causa, en la línia també del programa radiofònic La competència de RAC1, sense acritud als llavis ni la retòrica tronada de l’Espanya ens roba i altres consignes i ocurrències.

https://x.com/i/status/1899584871929958755  

Atrapats al gel. La llegendària expedició a l’Antàrtida de Shackleton

Segueixo amb interès i preocupació l’estat de salut dels 9 alpinistes catalans accidentats en una allau a Armènia. Troben el cos de l'excursionista català mort i 7 més estan ferits. A l’alta muntanya no existeix el risc 0.
Segueixo un fil a X @SofiaSici sobre l’epopeia de Shackleton. Gairebé increïble. 
El 1915, 28 homes s'enfrontaren a una mort segura a l'Antàrtida. L'expedició Imperial Transantàrtica, dirigida per Ernest Shackleton, tenia un objectiu audaç: creuar l'Antàrtida a peu. 1.800 milles de gel. El darrer continent inexplorat pels humans.
El seu vaixell Endurance va ser construït per resistir qualsevol cosa. Però el 19 de gener de 1915 va passar l'impensable: el gel va començar a esclafar la seva embarcació com si fos una llauna. Shackleton, es va adonar que estaven a punt de perdre-ho tot…
La tripulació va observar impotent com la seva llar de 10 mesos era destrossada fins a convertir-se en estelles. El somni de Shackleton de creuar l'Antàrtida era mort. Van quedar encallats a 1.200 milles de la civilització. La temperatura: a -45°C. Sense ràdio.
La tripulació va arrossegar els bots salvavides a través del gel durant 5 mesos. Pren 5 homes i navega 800 milles a través del pitjor oceà del món fins a la illa Geòrgia del Sud. Les probabilitats d’èxit? Gairebé nul·les però no tenia elecció.
Van caldre quatre intents de rescat però el 30 d'agost del 1916, Shackleton va tornar a la Illa Elefant. Contra tot pronòstic, no havia perdut un sol home.La llegenda diu que per reclutar la tripulació Shackleton va posar un anunci als diaris amb aquest text: es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, retorn sefgur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit.

This is art. Va d’exposicions amb MAJÚSCULES… i sense escrúpols

El divendres passat a la sala dels Trinitaris es va inaugurar l’exposició de Miguel Ángel Encuentra Visions YI. Un estudi sobre la llibertat a partir del rigor tècnic. S’ha de veure. A mi se’m fa difícil en general, més enllà de l’art figuratiu, comentar aquest tipus d’exposicions, de la mateixa manera que m’és difícil copsar les menges d’alguns plats de la nouvelle cuisine.
I en ve al cap una notícia de fa una dècada però que no caduca, que és intemporal: Un museu suec exposa dos captaires com a obres d'art. La parella posa en una de les sales d'art contemporani durant dues hores al dia a 15 euros cada hora.
Realment this is art, amb MAJÚSCULES… i sense escrúpols. 

 https://www.lavanguardia.com/vida/20150309/54428857957/museo-mendigos-obras-de-arte.html

Cançons d’amor i desamor

Escolto atentament un tema recent: Com que m'has dit que m'estimes, jo ja no t'estimo tant. Mushkaa i Guillem Gisbert canten plegats una cançó de desamor. Una proposta ben curiosa i que combina molt bé, que enganxa, vaja.
Només la veu de Mushkaa no la salvaria, ni l’hagués acabat d’escolar, però la combinació la salva.
Trobareu la lletra i la música al digital de cultura Catorze 14 https://www.catorze.cat/musica/cumbia-guillem-gisbert-mushkaa_1226638_102.html
No m’ha agradat tant com la versió de Mishima del hit de Miley Cyrus Flowers, un himne a l’amor propi i a deixar enrere les relacions que ens fan mal. L’enllaço https://ja.cat/mishimaroses
Ai l’amor!

L'humor a la música clàssica

Qui ha dit que l’humor no té cabuda a la música clàssica? A la conferència de l’aula d’extensió universitària d’ahir, de Pere Andreu Jariod, periodista, músic i divulgador de música clàssica es van aclarir els dubtes.
A tall d’exemple at the opera https://www.youtube.com/watch?v=yV_dzvA_INU 

7Pianista que té un ensurt quan la cantant d’òpera canta https://youtu.be/SNuVVSmZuOw

Crims. La veritat no prescriu mai

El 2005 vaig llegir amb molt d'interès Tor tretze cases i tres morts de Carles Porta, editat per La Campana. Llibre amè i interessant.
No tenia la més remota idea de l’èxit que tindria en Carles Porta. A 20 anys vista resulta espectacular i al·lucinant la seva trajectòria d’èxit. A les llibreries, a la ràdio, als audiovisuals: programes de televisió, videojocs…
A part del morbo i l’interès pels crims i la part fosca de la vida, és innegable la vàlua literària, la posada en escena, la banda sonora sonora dels relats.
Tot plegat constitueix un relat atractiu i de qualitat que arrossega una gernació de seguidors incondicionals, ben allunyat del relat fred i sense matisos d’algun mitjà de comunicació decimonònic com a ara El Caso.
I no, la veritat no prescriu mai.

Carnaval, carnaval… a Vilafranca del Penedès

De patètic qualificaria, i sense cap mena de dubte, el programa de la festa de carnaval organitzada per l’ajuntament de Vilafranca.
Tinc la sensació que fa un grapat d’anys que se le empesquen totes per tal de tirar endavant una festa que no està arrelada a la vila de manera significativa i que, amb més voluntat que encert, es perpetra any rere any amb petites variants.
L’espectacle de dijous gras a la plaça de sant Joan, amb un parell de centenars de persones fent cua per arreplegar una llesca de pa amb botifarra, i que es repetirà aquest vespre amb la sardinada al Tívoli és gairebé grotesc.
El sainet de la mort del Rei Carnestoltes XXIIè i I de Vilafranca s’ha mort després de ser atropellat al c/ Cal Bolet tot el que té de novetós ho té d’intrascendent https://ja.cat/carnestoitesVilafranca
M’estalvio fer comentaris maliciosos sobre el cartell de la festa, que no costaria gaire. I, per acabar-ho de reblar, fer la rua de carnaval el primer divendres de quaresma… Va home va! Com per a fer-s’ho mirar!

Balandrau vs. Everest

Sento que s’està rodant un pel·lícula sobre la tragèdia del Balandrau. Recordo la data fatídica del 30 de desembre de 2000 quan al Balandrau i a altres indrets del Pirineu, es van viure hores d’autèntica tragèdia i hi van perdre la vida 10 persones.
Jordi Cruz Serra, que va presentar a Vilafranca ara fa un temps un llibre sobre la tragèdia, 3 nits de torb i 1 Cap d’Any, va afirmar que les previsions meteorològiques cada cop són més precises i aconsella informar-se bé abans d’anar a la muntanya i que, en cas de mal temps, es tingui un pla B. Va fer una afirmació contundent: Al Balandrau hi ha dies que hi ha més fred que un dia bo a l’Everest.
I parlant de l'Everest, pura infàmia la corrua de turistes d’alt nivell adquisitiu agafats a una barana, endollats a l'oxigen i assistits pels seus xerpes personals, disposats a coronar l’Everest a cop de talonari. Un més dels molts disbarats de la relació humana amb la natura. I en diuen alpinisme!
En qualsevol cas el cim de l’Everest a vista de dron, brutal:@marcvidal 12/11/2024 https://x.com/marcvidal/status/1856392744073392285

Colònies de gats

Vilanimals Vilafranca informa que la Plataforma Defensa Dels Gats Comunitaris, ha enviat una carta oberta a l'Excm. Sr. Salvador Illa Roca, President de la Generalitat de Catalunya, on manifesta el ferm rebuig a l'esborrany del protocol que afecta els gats comunitaris i les colònies felines a la nostra comunitat.
A la carta oberta enviada al president, sol·licita una taula de treball amb les parts implicades en la gestió de les colònies felines, instant la Generalitat a adoptar un protocol que respecti els drets dels gats comunitaris i fomenti la cooperació amb les entitats que vetllen pel seu benestar.
La plataforma espera que aquesta acció impulsi un diàleg constructiu amb les autoritats competents per trobar solucions més adequades i respectuoses amb els drets dels animals atenent la llei 7/2023 i les directrius tècniques elaborades per la Direcció General dels animals.
Gats i gossos són les mascotes més populars del món. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia i uns 100 milions de gossos.
A Espanya es calcula que hi ha 9 milions de gossos, 6 milions de gats, 7 milions d'ocells, 1,5 milions d’ocells i rèptils… una animalada! I la tendència va en augment pel que fa als gats i en decadència pel que fa als gossos.
Al meu entendre tots els animals de companyia doncs això, a casa fent companyia i controlats. Ni gats comunitaris, ni ossos ni llops escampats per les muntanyes.

Tast d’idees. L’eròtica del poder

Ahir dimecres a les 19h, a l’Auditori de Vinseum, 7a jornada del cicle Tast d’idees. 'El poder transforma les persones? L’eròtica del poder: del consentiment a l’abús' amb Magda Oranich i Eva Moreno.
Un tast no tan lluït com en altres ocasions. La Magda Oranich aguanta però va perdent pistonada i l’Eva, correcta i prou.
En resum, molt parlar del poder i poc de l’eròtica.

Conflicte

Punyent i encertada l’editorial d’avui de Vicent Partal (La nostra part en la gran guerra civil. Vilaweb). Copio uns quants fragments clarificadors.
No és nou –i és ben trist haver-ho de repetir–, això de tenir compatriotes que fan professió d’odi contra la pròpia llengua.
El conflicte, aparentment, és sobre la llengua. Una altra vegada. Però en realitat, i com sempre, va més enllà, va molt més enllà. Perquè al capdavall és un conflicte entre la ignorància i el coneixement, entre el provincianisme i la universalitat, entre la submissió i la dignitat.
A casa nostra aquests personatges /…/ promouen l’aberrant consulta a les famílies valencianes, que va començar ahir, sobre quina llengua cal fer servir a l’escola. I quin acudit més “genial” aquest! Del nivell de demanar als pares si els xiquets han de fer matemàtiques o si és millor que les deixen a banda.
La veritable guerra civil de la humanitat és la que enfronta, d'ençà de la prehistòria, els qui volen entendre contra els qui prefereixen creure.
De manera que, lluitant pel català a l’escola –us propose que avui siguem orgullosament conscients d’això i ens en felicitem–, no lluitem tan sols pel català. Ni per l’escola tan sols.
Doncs això. Clar i valencià.

La màgia del Far West

Per què ens fascina tant el gènere western? Perquè en períodes fundacionals, quan tot està per fer, tot és possible. Així neixen els mites.
El western relata l’arribada de l’home occidental a territori salvatge, i la seva conquesta sense més llei que els fets consumats. Aquesta és la resposta de Ricard Mas (La màgia del Far West. El Temps 19/11/2018).
De molt joves els diumenges a la tarda anàvem al cine, l’única pantalla que teníem al nostre abast. I una de les pelis sempre era de l’oest, d’indis i pistolers.Estem visquent una temporada de trets i d’abundància d’armes blanques a casa nostra. Mala peça al teler! Al pas que anem bé que li haurem de donar la raó a la Trinca quan allò que com el far west no hi ha res!

“The brutalist”

Brutal la pel·lícula The brutalist. De llarga durada, amb ¼ d’hora de recés per anar a fer un riu, que la bufeta ja no aguanta les tres hores llargues del metratge.
Una pel·lícula brutal, commovedora, carregada de contingut, ben ambientada i interpretada, amb una fotografia i una banda sonora fantàstiques…
L’última frase de The Brutalist, i no revelo res perquè pertany a un epíleg en què la tensió ja s’ha resolt, diu “és igual el que et diguin els altres: el que importa és la destinació, no el camí”. Nem-hi pensant.
Amb algun cop de guió potser inversemblant i innecessari al meu entendre però que en qualsevol cas no desmereix l’obra.
I, com a novetat trencadora, la mirada gens dolça al fet migratori, a l’acollida als immigrants per part de la societat benestant nordamericana. Quina mala llet que es destil·la! Sorprenent i aclaridor, que ja era hora que algú plantegés un desenllaç que no fos un happy end.
M’han estat molt útils per entendre la pel·lícula un parell d’articles recents publicats al digital Núvol. Us els recomano, sobretot si no sou arquitectes.
“The brutalist” a la catalana. Albert Nogueras, arquitecte. Núvol 30/1/2025 https://ja.cat/brutalistalacatalana 

Esdevenir edifici brutalista i després morir. Joan Burdeus. Núvol 12/2/2025 https://www.nuvol.com/art/arquitectura/esdevenir-edifici-brutalista-i-despres-morir-416549

21 de març Dia Mundial de la Poesia 2025

Disset anys després de la teva mort continues igual que present que sempre. Miquel Martí i Pol. 

Tota la nostra vida es lliga a tu 

com en la nit les flames a la fosca.

Poble català… posa’t a caminar!

El català només és la llengua habitual d'un terç de la població segons l'enquesta que acaba de publicar Política Lingüística. Ara més que mai, fem cas al que deia Carme Junyent: Perquè el català no mori l'hem de parlar amb tothom. https://x.com/catorzecat/status/1892171300539392469?s=43
Totalment d’acord amb la reflexió de Sebastià Alzamora (Salvar el català dels seus salvadors. ARA 10/2/2025):
És imprescindible allunyar la llengua de patriotismes, discursos, proclames i prejudicis, és a dir, de la depressió i la ira del post-Procés. El català ha de ser, a Catalunya, la llengua dels independentistes, dels espanyolistes, dels que els és igual i dels que no en volen sentir ni a parlar. Ha de ser la llengua de l'escola i de l'administració, però també la llengua dels mitjans, les xarxes i l'oci. No pot de cap manera permetre's ser reduïda a la llengua dels patriotes, perquè aleshores sí que estem perduts. Els salvapàtries, els impartidors de lliçons i bronques, els detectors de culpables, els propensos als atacs de solemnitat: tot això és contraproduent. També la cantarella de la mort de la llengua, un concepte que va començar a debatre's com a conjectura però que s'ha convertit en un tòpic esgrimit per esbravar derrotismes i frustracions nacionalistes. El català no necessita salvadors, només necessita parlants.
El sociolingüista Miquel Àngel Pradilla analitza l'última enquesta d'usos lingüístics i avança diferents mesures per garantir el futur del català. És contundent: És clau que el català formi part del requisit laboral per viure a Catalunya.

Clar i català. Cal un pla audaç, transversal i intel·ligent per fer front a aquest panorama desolador. I no ens calen ni apocalíptics ni integrats. Poble català… posa’t a caminar!

Diccionari per a boomers. Més de 100 mots per entendre l’argot juvenil.

L’ajuntament de Tàrrega, des de l'àrea de feminismes i joventut, ens vol fer la vida més fàcil, així que presenta el nou diccionari per a boomers.
Un diccionari amb més de 100 mots pensat per aquelles persones que volen entendre millor el llenguatge de les persones joves d'avui en dia. Una proposta agosarada.
Tranquil·litat. Per entendre el llenguatge dels adolescents ens porten la solució.
En aquest document podreu trobar més de 100 mots que us ajudaran a entendre els vostres fills i filles, nebots, nebodes, nets i netes.
També hi podreu trobar paraules clau per poder escriure missatges com uns autèntics adolescents. No serà gens fàcil aprendre l’idioma juvenil, ja que com bé sabeu viuen en la generació de tot al moment.
Les seves paraules i expressions poden durar entre una setmana o dues, però també dos mesos o tres anys. Com que no se sap mai quan aquestes paraules seran cosa del passat i estaran passades de moda, us haureu de ficar les piles per aprendre-ho tot el més ràpid possible!.
Tingueu també en compte que dins de cada grup de joves pot haver-hi un argot propi. És a dir, paraules que només utilitza aquest grup.Una proposta agosarada. Diccionari per a boomers. https://ja.cat/diccionariperaboomers

Tiburón

Llegeixo el darrer article, molt bo com sempre, de la Mònica Planas (50 anys de 'Tiburón'. ARA).
El 1975, a Hollywood, es va posar de moda un acudit: “Què té les dents blanques, guanya milions de dòlars, devora les dones i no és Warren Beatty?”, la resposta era Jaws, la pel·lícula de Steven Spielberg del tauró assassí que queixalava banyistes que nedaven innocentment al mar. Aquest 18 de febrer Tiburón fa 50 anys. Ja fa mig segle de la seva estrena. Una pel·lícula que va provocar un punt d’inflexió en la manera de consumir el cinema i que es va convertir en una icona de la cultura popular. Recordo perfectament la peli i l’impacte emocional que va tenir.
Ara que per taurons, el Tiburón vilafranquí, personatge singular. Josep Maria Santacana i Sardà, conegut popularment com el Tiburón, denominació que algú li va estampar de jove quan el va veure nedar un dia a la platja. A ell li va agradar i va veure que li esqueia, tot i que oficialment feia constar a les seves targetes de visita un altre càrrec: Josep Maria Santacana Sardà, policia muntada del Canadà.
Diu Joan Solé Bordes (Vilafranca, vila feliç, un itinerari. Vilapensa 2019) que aquest veritable filòsof popular del Penedès, del que ens en queden els seus pensaments al llibre Jo, Fèlix i al pregó de la Festa Major de 1983, a més d’articles a la premsa local, és una mostra excel·lentíssima de l’art d’envellir de manera feliç, de ser un ancià –que deia ell– al costat de la persona estimada i fent la penitència que correspon a l’edat.
El Santacana Tiburón també va tenir la seva decadència. Invertia les hores dels seus dies d’ancianitat caminant amunt i avall pel passadís de casa seva, tot recitant una mena de mantra: Som iaiets, som iaiets!
Va haver de veure, però, com el reconeixien els vilafranquins fent-li un cap gros. Va ser el 1990 i poc després va anar de parella amb el de la seva Cutxi. Quan en les diades de Festa Major a peu de carrer els veia ballar, no se’n sabia estar del noble i justificat pecat de l’enveja i exclamava:
-Guaita aquest fill de p... com salta i jo no puc ni caminar!
Una altra de les seves sentències cèlebres ve a dir que no cal que pateixis que facis el que facis la cagaràs. Amén!

Montoya

Molt bon article de l’Antoni Bassas (Com si fóssim uns Montoyas. ARA 13/2/2025). Constata com les escoles, els pares i mares i les altres fonts pedagògiques de tota la vida han perdut l'oligopoli de l'educació. I com s’està avançant cap a la creació de rivieras sobre runes on els ciutadans es van convertint en Montoyas que viuen segregats i corrent com pollastres sense cap allà on bufa la pluja d'algoritmes que cau incessantment.
Des que la setmana passada es va fer viral, a escala mundial, una escena de La isla de las tentaciones amb Montoya corrent desesperat, han aparegut múltiples arguments absurds per justificar aquest format.
L’episode viral que han perpetrat al programa La isla de las tentaciones aquest personatge, el Montoya, és escandalosament cutre i significatiu. Banalisme i alienació en grau superlatiu.
La Mònica Planas repassa magistralment i sense contemplacions l’espectacle del programa (Manual d’excuses ridícules per defensar l’indefensable. ARA 11/2/2025) Si voleu riure amb el Montoya, amb un acudit boníssim del malaguanyat Eugenio, us facilito l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=miuBSVrNQew Genital!

Dia mundial de la ràdio

Avui, dia mundial de la ràdio. Les emissores fan programacions especials. La ràdio, des de fa un segle, fa companyia les 24h del dia.
Amb la incorporació dels pòdcasts, les emissions emmagatzemades a internet com a arxiu digital, han revifat els darrers 20 anys el panorama radiofònic.
Llarga vida a la ràdio!

Tast d'idees 29/1/2025

L’Ajuntament de Vilafranca engega el 2024 un nou projecte que, sota el nom de Tast d’Idees, pretén donar resposta a les inquietuds i preocupacions, quotidianes i actuals, de la societat i de la ciutadania de Vilafranca.
Ahir al vespre, a l'auditori de Vinseum, va tenir lloc la 6a jornada del programa Tast d'idees. Aquest cop sobre el tema l’oblit del passat facilita la irrupció dels extremismes ideològics? La responsabilitat de preservar la memòria històrica.
Auditori ple de gom a fom, que ja fa goig. Una bona representació del Montagut, en suport d’un dels conferenciants, Josep M. Lluró, més incisiu i mordaç que l’altre conferenciant, Jordi Pons, cap de política de TV3.
L’un i l’altre ens avisen del panorama que ens espera. Dels canvis que ja estan arribant i de molts altres que s’acosten, sense cap mena de dubte. Sempre és interessant debatre amb gent intel·ligent i capaç. De tot el debat em quedo amb un concepte per a mi nou i molt encertat: apocalipsi cultural.