Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

31 de desembre del 2023

Promeses pel 2024

Posem el retrovisor al 2023, amb unes quantes paraules clau per explicar un any convuls: la sequera, la guerra entre Israel i Palestina, les dues cites electorals, l'oli d'oliva pels núvols, el "Coti x Coti" revolucionant la sardana, l’amnistia, la salut mental, la IA…
Ha estat un any de cançons de la fi de l’amor sorneguer -sal pique- de Shakira i d’una de les grans cançons de l’any: Flowers de Miley Cyrus, versionada per Mishima -Roses- de forma genial. 
El Matias i el Marc ens han deixat i això ha estat el més trist i lamentable de tot plegat.
El 31 de desembre no celebrem l'any que hem viscut sinó el que encara hem de viure. Celebrem l’any que no hem tingut temps d’espatllar i que, de moment, es conserva tal com ens l’imaginem. I, de passada, confirmem que les coses ens agrada més començar-les que no pas acabar-les.
Tornem les bones intencions: anar al gimnàs, aprendre idiomes… millor no capficar-se i deixar-ho estar per un altre dia, de debò.
Com afirma l’Ignasi Aragay (Quina promesa et faràs per al 2024? ARA 28/12/2023) fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius.
La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba. Si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres, deia Groucho Marx.
La filòsofa Marina Garcés (El temps de la promesa Anagrama) afirma que avui hem substituït promeses per projectes de consum, benestar, èxit i plaer, una "economia inflacionària de la promesa buida".
En qualsevol cas el primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat, les propagandístiques de la política, les futuristes de la tecnociència -la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica-...
En aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l’amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.
L’opuscle “La promesa” (Jordi Llavina, La Cultural, 2016) és una delícia, una exquisidesa. Ja voldria jo ser capaç un dia o altre de fer un escrit com ara aquest.
Salut, sort i que aconseguim tirar endavant els nostres propòsits el 2024! Els confessables i els inconfessables.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada