De novembre de 1980 a novembre de 1981 vaig fer el servei militar a Madrid. De l’11 al 13 de setembre de 2009 vam fer una escapada a la capital i aquest cap de setmana, del 24 al 26 de febrer de 2023 hi tornem, ara amb la colla d’amics que compartim taula un cop al mes des de fa gairebé 30 anysHe estat a Madrid doncs en tres moments ben diferents de la meva vida i també en tres etapes històriques ben diferents de la capital.
Al viatge d’anada cap a Madrid, a les acaballes de 1980, vaig coincidir al vagó del tren amb tres reclutes més. El Jaume, l’Àngel i el Salvador. Va ser l’inici d’una amistat que va perdurar durant tot el servei militar.
Després d’un mes d’instrucció ens van destinar a diferents casernes pels voltants de Madrid. L’Àngel i jo vam anar a raure a l’agrupació logística núm. 1 depenent de la divisió cuirassada Brunete, a tocar de la Universitat Autònoma de Madrid, on se suposava que en cas de conflicte s’havien de dur a terme les tasques logístiques. Mai no agrairé prou que no fos el cas, que no hi hagués cap necessitat de demostrar les suposades capacitats logístiques, del tot virtuals pel que vaig constatar en pròpia pell. L’episodi del 23F va ser definitiu i paradigmàtic.
A l’agrupació logística, curta de personal (una dotzena de comandaments i una altra de soldats pencaires) i de gambals la meva trasca durant 11 mesos va consistir en cosir a màquina tota mena d’artefactes militars: tendes de campanya, toldos de camions, cinturons… A fer de vaster militar, vaja. Sense cap mena d’experiència prèvia però com que ningú més estava interessat i a mi ja m’estava bé estalviar-me la instrucció militar i l’ús d’armes de foc doncs aixì va anar. I la veritat és que va ser la millor manera de passar el temps, talment com si fos un operari que treballa de 9 a 2 i de 3 a 5 de la tarda. Vaig descobrir la ràdio, que escoltava tota la jornada laboral, tot el dia, i que des de llavors sempre m'ha acompanyat. Algunes tardes ens arribàvem amb l’Àngel a la biblioteca de la Universitat Autònoma, a 15 minuts a peu. Era la nostra vàlvula d’escapament entre setmana doncs no teníem un bona comunicació amb la capital.
Cada quinze dies teníem el cap de setmana lliure. Un cap de setmana al mes tornàvem cap a casa amb autocar i un altre ens quedàvem a Madrid. Un company madrileny director de cinema ens feia de guia i ens va acomboiar durant molt de temps. Ens va fer descobrir el cinema d’autor i vam ser clients habituals dels cinemes Alphaville.
La nostra estada va ser laboriosa, tranquil·la i rutinària, la qual cosa va ser molt d'agrair, sobretot si la comparem amb altres casos dels quals vam tenir constància, amb maniobres constants, instrucció militar, maltractes psicològics i tedi constant.
L’episodi del cop d’estat del 23F ens va fer adonar de la fragilitat de la situació i de qui manava en realitat. Aquella tarda quan cap a les 6 vaig escoltar la ràdio i sentir els comentaris dels comandaments vaig ser conscient de la magnitud de la tragèdia i el primer que em va passar pel cap va ser pensar en el rastre documental que havia deixat del meu pas per la Joventut Comunista de Catalunya i pel PSUC. Al vespre vaig servir el sopar a la dotzena de comandaments de l'agrupació, de coronel a caporal. El sopar i una infinitat de licors de tota mena que es van multiplicar exponencialment a partir de quarts d’1 de la matinada després del missatge televisat del rei. Tothom pendent de la trucada que havien de rebre de les altes esferes i fent comentaris desafortunats i antidemocràtics sense cap mena d’escrúpol.
El Madrid d’aquella època no era el Madrid mastodòntic i devorador d’ara. La petja franquista era ben visible, com a Barcelona, i encara hi havia barris i zones depauperades. Una visita a les casetes del Pozo del Tío Raimundo, a Vallecas, encara el tinc present després de més de quaranta anys.
No era un Madrid xulesc, ni la megaciutat actual, ni la seu de tots els poders fàctics. Tenia un alcalde de prestigi, el professor Tierno Galván, i una certa complicitat amb els moviments culturals catalans. No hi havia l’animadversió ni els conflictes enquistats d’ara.
A poc a poc van anar passant les setmanes i els mesos. En acabat cadascú de nosaltres quatre va reconduir la seva vida. L’Àngel com a alt càrrec d’Aigües de Barcelona; el Jaume com a jurista, secretari d’ajuntament i dirigent d’ERC i el Salvador com a líder veïnal i sindical. Amb l’Àngel vam fer alguna trobada i amb el Jaume ens hem anat veient de tant en tant. Tinc un bon record, dins de la gravetat del que suposava un servei militar, de l’estada a Madrid i estic convençut que la nostra estada va ser molt més profitosa i satisfactòria que la de la majoria de gent que es trobava a la nostra situació.
L’estada a Madrid, de l’11 al 13 de setembre de 2009, va suposar el retrobament i la constatació dels canvis experimentats per la capital després de 28 anys. Vam estrenar l’AVE i el viatge de 3 hores se’m va fer curt. Madrid no és precisament la ciutat que més m’agradi però, com totes, també es mereix una visita.
Avui, 42 anys després, torno a Madrid. Ni Madrid ni jo som els mateixos que a la primera o a la segona estada Estic convençut que .l’escapada anirà bé. Espero que el temps acompanyi. És dels pocs lloc on he passat fred. Acabo amb una frase feta recurrent i expiatòria per alguns: “tant de dia com de nit tot el mal ve de Madrid.”
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú