El no del PSC i de Junts ad nauseam, situa l’aprovació del pressupost dels catalans sine qua non en la categoria de casus belli. Aragonès, a qui des de PSC i Junts ja han etiquetat de persona non grata, està disposat a tirar endavant el pressupost volens nolens, peti qui peti. Bé, aquesta és la versió oficial, si voleu èpica. Però entre els informats, o entre els instal·lats, és vox populi que no s’atrevirà a fer-ho. O potser és vox diaboli? Sigui com sigui, a Catalunya hi ha massa excitació, massa delirium tremens perquè tot plegat quedi com un coitus interruptus.
I, mentrestant, a l’Estat, on encara estan una mica in albis, es pregunten: Quo vadis, Catalunya? A priori sembla que voldrien que no anés enlloc, que es mantingués dins l’statu quo espanyol. Ben normal, nihil novum sub sole. Tanmateix, públicament no es mullen, com si l’assumpte estigués sub iudice. Ja veurem que fan a posteriori. ¿Miraran cap a un altre costat perquè, al capdavall, ja se sap que homo homini lupus?Però alguna cosa haurà de passar i, com que en política res no es pot provar in vitro, s’haurà de fer directament in vivo. I no és previsible que baixi a l’escenari polític cap Deus ex machina a solucionar-ho in extremis. Caldrà alguna mena de pacte: L’ideal seria un final ex aequo - win-win, en diuen ara?-. Però uns i altres tenen altres plans in mente. Stricto sensu, el punt exacte de discussió és qui té la legitimitat per decidir. Talment com si uns i altres haguessin perdut l’oremus.
Resumint: I bé, inter nos, em sembla que la cosa està incerta perquè, in pectore, les decisions ja estan preses a banda i banda. Així doncs, carpe diem i a votar. Alea iacta est. Quamprimum. Nihil obstat, Non multa sed multum. Post data : aquest escrit està elaborat -és una còpia simple- a partir de l’article “Quo vadis, Catalunya?” de l’Ignasi Aragay, inspirat en la lectura del llibre 100 llatinismes més vius que mai (Cossetània Edicions), de Núria Gómez i Enric Serra. Qualsevol llatinisme utilitzat forçadament és mea culpa.
Boníssim!
ResponElimina