Olives

Llegeixo un article d’allò més interessant sobre les olives, sobre les oliveres (“Tres mil·lenis de Mediterrània en un pot d’olives”. Pau Fabregat. La Directa #594 novembre 2025).
Ve a dir que quan mengem una oliva trencada estem menjant el fruit d’un arbre que potser té centenars d’anys, que pot haver estat llaurat, esporgat i collit per diferents generacions d’un mateix llinatge.
L’oliva no només és un fruit: és un llegat cultural i d’identitat mediterrània que avui encara persisteix a les nostres comarques de l’interior.
Les olives van arribar a la península Ibèrica des de l’altra banda de la Mediterrània, de la mà de la civilització fenícia, cap al segle VII aC, però va ser durant l’època de l’imperi romà que es va expandir el seu cultiu arreu del Mare Nostrum
Avui l'olivera continua tenint un caire simbòlic a Palestina, on és considerada un símbol de resistència vers el colonialisme israelià.
Dies enrere vaig veure unes imatges esgarrifoses. L’arrencada de més de 10.000 oliveres per part de les tropes israelianes a Cisjordània, l’únic mitjà de subsistència per a molts dels habitants palestins de la zona. Un altre crim de guerra. Arbres centenaris convertits en botí de guerra.
M’encanten les olives. I m’encanta l’oli. Em costa d’entendre que a algú no li agradin, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
I abomino el crim de guerra esmentat… i tots els altres.