Acabo de llegir el Viatge d’hivern (Jaume Cabré. Proa, 2018). L’autor desplega en 14 contes un repertori d’històries i de passions humanes profundes. I anticipa l'arquitectura de Jo confesso.
Molt agosarada aquesta última afirmació editorial. Viatge d’hivern és un bon recull amb algun conte d’antologia com ara el “Jo recordo” però a anys llum del Jo confesso.
Sóc un admirador de Cabré, de les veus i les confessions. Les veus del Pamano i Jo confesso són els meus llibres més estimats i rellegits. Mea culpa.
Àlex Milian (Cabré, les veus i les confessions. El Temps 16/4/2019) comenta que Cabré ha après a disfressar les seves capacitats tècniques i narratives sota un discurs centrat en les històries i els personatges.
El joc amb les persones narratives és una de les seves eines més fecundes, tot passant d’un personatge a un altre, canviant el punt de vista.
Una altra novetat narrativa són els salt en el temps de la narració, de manera que un punt i a banda pot esdevenir un viatge de dècades o de segles.
Allò que escriu Jaume Cabré resisteix una lectura en veu alta i té un ritme interior que funciona perquè intenta compondre a l’hora d’escriure.
L’escriptor ha vingut per salvar unes quantes històries del curs del temps. Gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú