Dissabte a la tarda anem al MNAC. És una debilitat no compartida per tota la prole. És ben meva, vaja. Hem pactat amb el Martí que anirem al CaixaForum, que és on ell hi vol anar doncs s'acaba l'exposiciò dels 25 anys de Pixar i, ja de pas, al MNAC.
La meva debilitat pel MNAC ve de lluny. I, pel que sembla, ha tingut efectes col·laterals: la desafecció del nostre fill gran, el Miquel. A parer seu les nostres visites a l'esmentat museu van ser constants al llarg de la seva infantesa -això ho diu als seus 18 anys-, fins el punt que en va quedar tip. Està vacunat contra el MNAC, em temo.
Al MNAC hi ha novetats. Una talla de sant Joan, del Vinseum, que ocupa un lloc preferent en l'escultura romànica en fusta a Catalunya. La talla representa una figura masculina imberbe, pràcticament de cara, amb una àliga davant les cames que l'identifica com l'evangelista Joan. L'elegància dels plecs, del lleu moviment del cos i dels volums potents del cap i de l'àliga en descobreixen la qualitat.
Està ubicat al costat de les figures del Davallament de santa Maria de Taüll, que, des de sempre, em tenen el cor robat. Tot plegat, una preciositat.
Ens movem per les dependències de l'Art Modern, inaugurades el setembre passat. I visitem l'exposició temporal del fotògraf Gabriel Casas, pioner de la fotografia d'avantguarda. M'agrada, tot i que en cap moment em fa oblidar la de Joan Colom de l'any passat.
Deambular pel MNAC és reconformant. És com ara seguir el fil conductor, el cordó umbilical que ens uneix amb gairebé mil anys d'història. Amb espais suficients, amb sofàs per descansar, amb cúpules majestuoses per passejar els dubtes i amb una esplèndida vista sobre BCN
CaixaForum és una altra història. És com una casa de pagès. Pots trobar-hi de tot... i força.
Ahir per exemple, l'exposició dels 25 anys de Pixar, que va arrossegar milers de persones, moltes d'elles gens consumidores d'ofertes museístiques m'atreviria a dir.
I, alhora, una altra sobre l'art mochica de l'antic Perú, o Jo veig el que tu noveus, una aproximació a la diversitat creativa de les persones diagnosticades amb un trastorn dins de l'espectre autista -TEA-, entre d'altres.
Barcelona capitaleja. Té una capacitat d'atracció bestial i mil i una cares, no pas totes conegudes. És un patrimoni ben nostre. Tot i que aquest és un altre tema...
.JPG)
.JPG)
La meva debilitat pel MNAC ve de lluny. I, pel que sembla, ha tingut efectes col·laterals: la desafecció del nostre fill gran, el Miquel. A parer seu les nostres visites a l'esmentat museu van ser constants al llarg de la seva infantesa -això ho diu als seus 18 anys-, fins el punt que en va quedar tip. Està vacunat contra el MNAC, em temo.
Al MNAC hi ha novetats. Una talla de sant Joan, del Vinseum, que ocupa un lloc preferent en l'escultura romànica en fusta a Catalunya. La talla representa una figura masculina imberbe, pràcticament de cara, amb una àliga davant les cames que l'identifica com l'evangelista Joan. L'elegància dels plecs, del lleu moviment del cos i dels volums potents del cap i de l'àliga en descobreixen la qualitat.
Està ubicat al costat de les figures del Davallament de santa Maria de Taüll, que, des de sempre, em tenen el cor robat. Tot plegat, una preciositat.
Ens movem per les dependències de l'Art Modern, inaugurades el setembre passat. I visitem l'exposició temporal del fotògraf Gabriel Casas, pioner de la fotografia d'avantguarda. M'agrada, tot i que en cap moment em fa oblidar la de Joan Colom de l'any passat.
Deambular pel MNAC és reconformant. És com ara seguir el fil conductor, el cordó umbilical que ens uneix amb gairebé mil anys d'història. Amb espais suficients, amb sofàs per descansar, amb cúpules majestuoses per passejar els dubtes i amb una esplèndida vista sobre BCN
CaixaForum és una altra història. És com una casa de pagès. Pots trobar-hi de tot... i força.
Ahir per exemple, l'exposició dels 25 anys de Pixar, que va arrossegar milers de persones, moltes d'elles gens consumidores d'ofertes museístiques m'atreviria a dir.
I, alhora, una altra sobre l'art mochica de l'antic Perú, o Jo veig el que tu noveus, una aproximació a la diversitat creativa de les persones diagnosticades amb un trastorn dins de l'espectre autista -TEA-, entre d'altres.
Barcelona capitaleja. Té una capacitat d'atracció bestial i mil i una cares, no pas totes conegudes. És un patrimoni ben nostre. Tot i que aquest és un altre tema...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada