29 de maig de 2015

Mecagontot !

Una trucada de la Lluïsa ahir, a 1/4 de 10 de la nit, em va esberlar el dia. I alguna cosa més em temo. El to de veu, trencat i esquerdat, em va fer pensar el pitjor i, durant un parell de segons, uns quants pensaments -i cap de bo- em vam passar pel cap.

Es va confirmar el pitjor de tots. "El Conti ha patit un ictus. Som a l'hospital Dr. Trueta de Girona. El coàgul és massa gran per a poder eliminar-lo de manera controlada. 
Els metges diuen que l'evolució de les properes hores seria determinant, sense més certeses".

Intentant controlar  les emocions però plorant desconsoladament, talment com ara, parlem uns minuts. I intento allò tan i tan difícil de donar ànims i fer veure la mitja ampolla plena a la persona que ha patit més directament la magnitud de la tragèdia. 

S'acaba la conversa. Sóc al carrer, davant de casa, palplantat. Em fan mal el ulls, el cap... i l'ànima. Encara sense alè penso que hi ha moments en què la vida es complica més del compte. En que la vida fa pujada. En que tot es descontrola i hi ha una trencadissa  que esmicola tots els paràmetres, totes les rutines, tot allò que ens dona estabilitat i confiança. 
I prenc consciència plena de què res no és per sempre, de la fragilitat de la vida. 

L'esperança és una pedra màgica que no vull perdre. Penso que els ceps novells que vam esporgar tots dos a la  Conca a començament d'any els veurem créixer plegats i que farem la primera collita l'estiu que ve i que continuarem despotricant de tot allò que ens envolta amb fina ironia, i que dinarem plegats de tant en tant al tros, i que aquesta trompada vital passarà sense deixar més seqüeles del compte,  i que la natura -capriciosa i imprevisible- no ens jugarà una mala passada.

I el temps passa. Tan a poc a poc que fa mal. El temps és com un tigre que ens devora... i jo sóc el tigre.