La roda del temps ja no funciona com abans. Ni el temps ni l'espai estan sota control.
Costa ocultar el rostre de la tristesa en una sala d'espera per a familiars i amics prenyada de dol, de dolor i de patiment.
Fa mal. Són moltes les maneres de viure aquestes situacions límit però totes tenen un denominador comú: els ulls perduts i la mirada trista. Res ni ningú no pot amagar la tenebrosa realitat. Tot penja d'un fil tan prim que ningú no gosa fer cap moviment maldestre.
Conti, em sap tan de greu tot plegat que gairebé no sé què dir-te. Vull trobar les paraules autèntiques, i no és fàcil. És més fàcil plorar i deixar-se arrossegar per les emocions que ho invaeixen tot, i t'arrosseguen, i et fan mal.
Et prenc la mà i constato l'activitat febril del teu cos que, tot i estar sedat, manté un pols desafiant amb la vida. I amb la mort. Un cos que pateix, que es resisteix a donar-se per vençut, que vol sobreviure a una trompada vital majúscula i que vol donar guerra, com sempre.
Ni l'estiu ni la tramuntana s'ho emportaran tot. I tot ho reprendrem quan arribi l'alba.
Tornaràs a pujar la persiana dels dies, faràs petons, rondinaràs, trepitjaràs les vinyes, feinejaràs a l'escola, et llevaràs d'hora, correràs de matinada, llegiràs, estimaràs la llum de la tarda, faràs mil i una coses, i plantaràs cara als treballs i als dies.
I és que el gran buit, el forat negre que ens aclapara, només tu pots omplir-lo. T'estem esperant.
Costa ocultar el rostre de la tristesa en una sala d'espera per a familiars i amics prenyada de dol, de dolor i de patiment.
Fa mal. Són moltes les maneres de viure aquestes situacions límit però totes tenen un denominador comú: els ulls perduts i la mirada trista. Res ni ningú no pot amagar la tenebrosa realitat. Tot penja d'un fil tan prim que ningú no gosa fer cap moviment maldestre.
Et prenc la mà i constato l'activitat febril del teu cos que, tot i estar sedat, manté un pols desafiant amb la vida. I amb la mort. Un cos que pateix, que es resisteix a donar-se per vençut, que vol sobreviure a una trompada vital majúscula i que vol donar guerra, com sempre.
Ni l'estiu ni la tramuntana s'ho emportaran tot. I tot ho reprendrem quan arribi l'alba.
Tornaràs a pujar la persiana dels dies, faràs petons, rondinaràs, trepitjaràs les vinyes, feinejaràs a l'escola, et llevaràs d'hora, correràs de matinada, llegiràs, estimaràs la llum de la tarda, faràs mil i una coses, i plantaràs cara als treballs i als dies.
I és que el gran buit, el forat negre que ens aclapara, només tu pots omplir-lo. T'estem esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada