FM 25 - 6 … i visca la Festa Major!

La festa representa l'espai que ens permetrà respìrar a fons, allunyant-nos d'una realitat massa immediata. Ens ofereix el refugi de la transgressió i de l'espontaneitat.
La festa major és una ocasió renovada any rere any de viure les emocions, les il·lusions, les alegries d’una manera contínua i perllongada: bon menjar i beure, diversió assegurada i no haver de treballar, que suposo que deuen ser des de sempre uns dels grans ideals de la humanitat. Amb un ritual antic i repetit. Un moment privilegiat de fer poble en el sentit més noble de la paraula.
Era una ruptura en la vida quotidiana, s’estrenava la roba, es gastaven els diners en menjar, en convidar els parents, es permetia l’alcohol i el ball...
És la festa grossa, que s’allarga uns quants dies. En consonància amb el calendari agrícola però que s’han mantingut fins a data d’avui, obeint en certa manera a les mateixes raons de temps passats, d’esbargir-se uns quants dies.
Durant dècades, els balls de les festes major eren el principal lloc de trobada d’homes i dones per festejar. El Tinder dels nostres avantpassats. Històries que començaven amb un ball, amb l'orquestra de fons. El ball era una mica l’escenari públic on es feia la trobada, sota l’atenta mirada del control familiar, l’espai on es configurava tot.
 A partir dels anys seixanta es van començar a obrir les primeres discoteques. Per fi els joves podien tenir un lloc de trobada sense l'atenta mirada dels adults i dels familiars.
Avui dia a les festes majors s’hi celebren activitats per a totes les edats i cadascú té el seu espai.

 … i visca la Festa Major!

FM 25 - 5 Castells

Els castells són un espectacle total, o no? I no només perquè ho digui la UNESCO, que també.
Montblanquí d’adopció el meu interès pels castells no té el seu origen a la Conca doncs la recuperació de la colla castellera de Montblanc, els Torraires, és molt tardana.
Des del meu aterratge al Penedès el 1990 que tinc molt d’interès pel món casteller. Sóc soci dels Castellers de Vilafranca i, al llarg dels anys, he participat amb diferent intensitat en les diades castelleres. En un principi com a simple espectador, després i durant molts anys suant la cansalada a galeres i els darrers anys, ja altra vegada com a simple espectador, a plaça o al sofà de casa, que també s’hi està bé.
El meu company de plaça i patiments a galeres, el Conti, per motius de salut ja no em pot acompanyar, des de 2015, i això ho va capgirar tot de dalt a baix.
El treball en equip, la solidaritat, l’autosuperació, el sentiment de pertinença i la integració són els valors que encarnen una pràctica cultural amb més de dos segles d’història i declarada el 2010 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
En resum, força, equilibri, valor i seny! (I si pot ser a parts iguals)
Que la diada castellera de sant Fèlix sigui apoteòsica i que ningú no prengui mal.

FM 25 - 4 Tronada i cercavila

Tot necessita un innici, un principi, que ja és també la manera d’anar acabant.
La tronada, amb permís del pregó, és l’inici de tot plegat, si més no per a la majoria de gent, que no pas pels administradors.
Saragata tremenda i breu que fa tremolar el terra i foragita tots els animals no racionals de les rambles.
La cercavila, esplèndida. Tots els balls nets i polits, ben descansats i amb ganes d’iniciar la festa. Poder-la veure i viure a peu de carrer i també des dels balcons de la Parellada 61 és un privilegi.
Cap a 2/4 de 2 ja hem vist passar tots els balls i es té la sensació que ja s’ha enllestit el primer tram festamajorenc, encara que tot just la festa acaba de començar.
Ja no hi ha retorn, ja hem fet el primer tast del que ens espera.
Aquest any, sense la Xè, res no serà igual.

Pregonar la FM

El pregó de la Gemma i la Clara, un pregó espectacle, desmesurat i en primeríssima persona. En consonància amb la tendència dels darrers anys ens han ofert un pregó llarg, d’uns 80 minuts, farcit de figurants que han pujat a l’escenari amb una taula parada que feia goig.
Han fet el que volien, suposo, el que saben fer bé. Interpretar a duo, que no llegir i prou, un text en primera persona especialment durant la primera part del pregó.
En tot moment han prevalgut les emocions personals per damunt de qualsevol altra consideració.
La festa major com a casa, l’àmbit de tots els àmbits. I una aposta decidida per la terra i la pagesia, el comerç de proximitat i els treballadors autònoms.
Excessivament desmesurat al meu entendre. M’hagués agradat més -jo sóc de la vella guàrdia, dels que pensem ue un pregó s'ha de poder escoltar per la ràdio- de ¾ d’hora, que el relat en primera persona no hagués abusat tant i tant del primer pla, i que la corrua de figurants no hagués estat interminable.
En resum, que hii ha tants possibles pregons com vilatans i les pregoneres han fet el pregó de la seva vida.
Des de 1988, el primer any que vaig viure en directe un pregó invitat per la Xè, que recordo les festes majors de Vilafranca bàsicament pels pregons, a més a més de les cercaviles i els castells, naturalment.
Pregonar la festa és del tot necessari. Anunciar la festa significa, d'alguna manera, proclamar la vida.
El pregó marca l’inici, llargament anunciat pel que fa a la vila, de la FM
En un moment o altre als pregons es fa referència als pregons precedents. S’acostuma a dir que el que s’està a punt de pregonar ja ha estat pregonat per moltes altres persones amb encert, en un exercici de bona educació i de companyonia gremial suposo.
M’atreveixo a posar, negre sobre blanc, una idea que fa temps que tomba pel meu caparró. Es podria fer un pregó frankenstein, elaborat amb fragments destacats d’altres pregons festamajorencs?.
Enllaço i per tant comparteixo l’accés a la majoria de pregons de la FM de Vilafranca des de 1963 fins a l’actualitat. En falten pocs. https://drive.google.com/drive/folders/19ijayiqRpign-lLPzdvOKxDjszyLL99M?usp=sharing
Comparteixo també un megamix festamajorenc de gamma extra, de Gerard Morató Viñas i Miquel Villalba Castells, de fa ja 9 anys però plenament vigent https://ja.cat/megamixfestamajorenc
Bona festa major!

FM25 - 2 Programa

Les coses -i tant se val que parlem d’una cadira, d’un fanal públic o d’una setrillera- sempre que sigui possible, han de ser boniques… i funcionals. El programa de la FM 25 no és precisament bonic ni funcional.
Unes pàgines sense marges que costen de llegir, especialment vora el llom a tall d’exemple.
La seva consulta es veu dificultada, encartonada i mai més ben dit, per l’estructura de cartó on s’encaixa el regal, un malbaratament de cel·lulosa difícilment justificable mediambientalment parlant.
La lletra de grans dimensions facilita la lectura, això sí. Sí que es fa un bon ús dels codis QR.
Donar cabuda a continguts sonors també ha estat una bona idea tot i que, com també passa amb el regal i amb els sis paisatges de la FM, és més la salsa que els cargols.
Les composicions fetes amb IA, curioses si més no.
Les 8 pàgines d’agraïments, un centenar, excessius i alguns totalment innecessaris.
No és al meu entendre un programa rodó. Correcte i prou.

L'estampa, ordinària.

FM25 - 1 Horaris

El setembre de 2014, a partir d’un article del Manel Cervera, el Manu (Els horaris de la FM El 3 de vuit, 19/09/2014) i d’unes reflexions escrites de la Dolors Rovira, vaig debatre amb el Manu el tema sempre obert dels horaris de la Festa Major (FM) de Vilafranca.
El Manu va anotar del 2001 al 2014 les hores de finalització dels principals actes de la FM La conclusió del seu article era contundent: cada any s’acaba més tard i la sensació que tot acaba molt tard, massa tard, és força generalitzada.
Enteníem tots dos que una de les feines pendents i sempre ajornada, malgrat algun intent del Consell de Festa Major -l’òrgan participatiu que vetlla des de 2007 pel compliment del protocol de la més típica- és justament l’endreça dels horaris festamajorencs. La nostra opinió estava en línia amb unes reflexions de la Dolors Rovira.
El meu posicionament era els més radical de tots. Allà va!.
Dia 29. La cercavila pot començar a les 11 i no a les 12, i es pot escurçar. Els balls passen per davant de l’ajuntament, sense empostissat ni balls de lluïment. Actuen les dues colles castelleres vilafranquines. Avui és el seu dia, no el 31. Cap a les 3 de la tarda es podria anar a dinar.
Dia 30. A les 9, i no a les 10, entrada d’ofici amb lluïment dels balls, colles castelleres i la banda. Mentre es fa l’ofici les colles castelleres ja es col·loquen a plaça. Se suprimeix l’entrada de les colles amb el pilar de 4. A les 11 comença la jornada castellera, amb possibilitats d’acabar cap a les 3 de la tarda.
Dia 31. Diada dels balls, no hi ha castells. Lluïment dels balls a partir de les 11h a l’empostissat de la plaça de la vila. Els falcons fan la seva actuació. Entra la banda a la plaça i toca l’himne de Catalunya. Tot plegat pot acabar cap a les 3 de la tarda. Toc de vermut.
Processons. Només amb els balls, sense les colles castelleres. Sortida a les 7 de la tarda.
Entenc que aquests són uns possibles canvis per anar endreçant la nostra FM tal com es pregona cada any sense que ningú s'atreveixi a arromangar-se de valent.

Escapada a la vall d’Àssua

El cap de setmana del 9 i 10 d’agost hem fet una escapada a la vall d’Àssua, una vall de la comarca del Pallars Sobirà en els termes municipals de Rialb i de Sort, amb la Roser i el Ton com a cicerones.
L’estada a l’hostal Vall d’Àssua d’Altron, insuperable.
La intervenció artística de Santi Moix a l’església de sant Víctor de Seurí es mereix una atenció especial. La seva contemplació és una experìencia artística extraordinària i quasi religiosa. És comprensible que hi hagi persones que facin milers de km per veure-la i viure-la.
La visita a l’ecomuseu Els pastors de la vall d’Àssua (Llessui) és del tot recomanable. Un ecomuseu de petit format i sense pretencions però ben dimensionat i pensat que aplega tot allò que és substancial al mode de vida dels pastors de la vall.
A la formatgeria Casa Mateu de Surp hi trobareu una gran varietat de formatges.
La visita als pobles de la vall és molt recomanable i les distàncies són curtes.
Amb pany i forrallat és una mostra d’art de carrer, a l’aire lliure, al cor de la vall d’Àssua.
Les portes de les cases, els corrals i les cases dels pobles d’Altron i Sorre, rovell d'ou de la part obaga de la vall, fan d’expositors improvisats de les obres d’una quarantena d’artistes.
La vall d’Àssua és també un paisatge de novel·la a l'Alt Pirineu. Aquesta petita i desconeguda vall pirinenca s’ha colat entre les lletres de diverses novel·les d'èxit: les de Jaume Cabré, a Les veus del Pamano; Maria Barbal, a Pedra de tartera, País Íntim o Mel i metzines; Josep Virós, ja fa més anys, a Verd madur… totes, cada una a la seva manera i dins el seu gènere, coincideixen en parlar d’un món rural en evolució, on els protagonistes se senten fermament lligats, i que influeix decisivament en les seves vides.
A la vall d’Àssua hi tornarem. I tenim pendent alguna ruta literària.
La mala notícia és que el Pirineu català ja fa molt de temps que s’està despoblant i envellint. La bona, que hi ha molta gent que aposta fort per donar-li nova vitalitat i fer emergir un món que mai no hauria de desaparèixer.

En memòria del Manu

El Manu és mort. La seva mort es fica en les nostres vides i les canvia, les trasbalsa.
Deia tot sovint que a partir d’una edat llevar-se i no tenir cap mal és estar mort.
Confessava dies enrere que sense dues de les habilitats socials més preuades, el parlar i el caminar, la vida ja no era plena. La vida té sentit, arribats en aquest punt, per les abraçades que tens pendents, pels projectes a mig fer, per les converses i les polèmiques inevitables…
Tot sovint, a mode de salutació, dèiem: bon dia i bona hora! I bona mort quan sigui l'hora, com a afegitó que venia a reblar-ho tot.
Fer coses i fer-les bé és una bona manera de passar per la vida. I d'això el Manu en sabia un tou. Joan Carles Mèlich afirma que som éssers que trobem a faltar.
Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. Cada mort que vivim és la desaparició de tot un món, únic, irrepetible.
La mort havia de venir i ja ha arribat, com ens fa saber Antoni Massanell i Esclassans

Vindrà la mort un dia qualsevol
i tot ja esdevindrà d'altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s'hi marcirà cap primavera.

Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Una abraçada immensa a tota la família!

Eulàlia Bosch i el blanc o el negre

Acabo de llegir En terra de meravelles de l’Eulàlia Bosch (Angle editorial. El fil d’Ariadna, 2025). Una meravella de llibre. La Clàudia Rius en parlava en un preciós article ara fa uns dies (Aquells moments en què la vida sembla la línia d’un cercle perfecte. Arallegim 21/06/2025).
Terra de meravelles és un recull de memòries que quan s’acaba et deixa amb ganes d’agendar una trobada amb l’autora per seguir la conversa diu la Clàudia Rius. Totalment d’acord.
Vaig descobrir la professora de filosofia Eulàlia Bosch ara fa uns 20 anys tot llegint Educació i vida quotidiana. Històries breus de llarga durada. (Eumo editorial, 2004), llibre que encara de tant en tant rellegeixo, ni que sigui entre línies i els fragments més rellevants, que són molts. I això des de la primera pàgina, amb aquest fragment:
    Tenia la mirada perduda en la pàgina que la seva mare li llegia, quan de sobte va preguntar: “Mare, tu     què mires: el blanc o el negre?”.
Els textos de l’Eulàlia són una invitació estimulant i entusiasta per no desconnectar l’art de la vida.
Ve a dir que les històries que ha reunit en aquest darrer llibre has estat escrites al dictat de l’experiència viscuda i juntes volen ser un homenatge a aquesta presència del món de les arts que li permet ampliar els horitzons de la seva vida quotidiana.

Passi-ho bé! I visca la Trinca… amb voluntat, ambició i talent.

La Trinca era un grup de música i espectacle català format per Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual.
Va ser un dels fenòmens musicals i escenogràfics més populars de la dècada dels 70 i primers anys vuitanta als Països Catalans.
La seva original proposta artística es basava en la crítica social i política sempre amb humor, fent paròdia, i amb atrevides posades en escena.
La Trinca es va destacar per l’ús d’un català viu i popular i un humor trapella.
La Trinca són un exemple més de l’esclat cultural català dels seixanta. Es troben a faltar artistes de la seva talla en un panorama artìstic dominat pel papanatisme on fins i tot els noms dels artistes no són nostrats.
La situació actual del país no és tan adversa com la dels anys seixanta. La globalització actual, l’alienació amb la societat de consum i l’acomodament porten els joves a lluites que no són gaire radicals.
Caldrà explorar altres fórmules si es vol instigar un nou esclat cultural, tal com ja van fer en el seu moment els protagonistes del Seixantisme, que ho van canviar tot amb voluntat, ambició i talent.
Tantes i tantes estones escoltant cançons de La Trinca, algunes de les quals a dia d'avui sembla que no hagin envellit.
Descansa en pau, Toni Cruz.