Immersos aquests dies en l’eterna pugna entre Halloween i Castanyada, i en el debat de si les festes yankees importades desplacen o no les tradicionals que tot bon català ha de tenir marcades al seu calendari, val a dirique la festivitat de Halloween és, fins i tot, més antiga i nostrada que els panellets. Toma castanya! (Laia Baldevey, NÚVOL, 31/10/2023)
A Catalunya, la diada de Tots Sants fou celebrada durant segles amb gran severitat. I s’allargava durant nou dies, el que es coneixia com el Novenari de les ànimes.
Era costum abandonar tot caràcter joiós i festiu un cop arribat el migdia, dedicar la tarda a la visita de cementiris i fossars, encara que no s’hi tinguessin avantpassats enterrats, i oferir el prec i el dol per les ànimes.
La canalla havia de resar un parenostre per cada castanya, advertida que, si no ho feia, els esperits la visitarien a la nit i li farien una estirada de peus per cada castanya.
La mainada o els captaires anaven per les cases demanant la voluntat a canvi de resar o cantar uns goigs per les ànimes dels difunts de la família.
Paulatinament, la severitat de Tots Sants va anar diluint-se per donar pas a un caràcter molt més festiu en la seva celebració.
Avui dia poca cosa queda de la litúrgia. Es manté el menjar i el beure i poca cosa més.
31 d’octubre del 2023
30 d’octubre del 2023
La Guerra dels mons i les fake news
La guerra dels mons (The War of the Worlds) és una novel·la de ciència-ficció escrita per H. G. Wells i publicada per primera vegada el 1898, que descriu una invasió marciana a la Terra. És la primera descripció coneguda d'una invasió alienígena de la Terra.El 30 d'octubre de 1938, Orson Welles, actor, guionista i director de cinema, a més de locutor de ràdio, va emetre un simulacre de noticiari, inspirat en la novel·la original. Es va interrompre la programació habitual per a emetre la notícia que una nau marciana havia aterrat a Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units). L'emissió va ser prou realista com per a espantar molts oients i fer-los creure que realment estava succeint, encara que es va dir des de bon principi que no era real i, fins i tot, entre actes, posaven publicitat.
Sigui com sigui, el relat radiofònic de La guerra dels mons queda ja gravat per sempre a l'imaginari social com el programa que va marcar un abans i un després a la història dels mitjans de comunicació, estudiat a cada facultat de ciències de la informació del món sencer i considerat com el preludi de les fake news que arriben fins als nostres dies.
La gent fuig espantada. Hi ha pànic col·lectiu i es congestionen les rutes dels voltants de Nova York. El clima és de Apocalipsi. Trucades telefòniques a parents per acomiadar-se o demanar perdó, a la policia per fer denúncies, hospitals en situacions d'emergència. Accidents de cotxes, violència, fins i tot diversos parts prematurs. Moltes persones s'amaguen als soterranis amb escopetes i llaunes de conserva. Tot ho desferma un programa de ràdio en viu. Una ficció que es va construir amb eines i recursos informatius.
Va tenir una idea genial, artística i disruptiva que va acabar mostrant l'enorme influència dels mitjans de comunicació. Als anys 30 era la ràdio, després van ser la televisió i els diaris. Avui s'hi han sumat les xarxes socials.
Sigui com sigui, el relat radiofònic de La guerra dels mons queda ja gravat per sempre a l'imaginari social com el programa que va marcar un abans i un després a la història dels mitjans de comunicació, estudiat a cada facultat de ciències de la informació del món sencer i considerat com el preludi de les fake news que arriben fins als nostres dies.
La gent fuig espantada. Hi ha pànic col·lectiu i es congestionen les rutes dels voltants de Nova York. El clima és de Apocalipsi. Trucades telefòniques a parents per acomiadar-se o demanar perdó, a la policia per fer denúncies, hospitals en situacions d'emergència. Accidents de cotxes, violència, fins i tot diversos parts prematurs. Moltes persones s'amaguen als soterranis amb escopetes i llaunes de conserva. Tot ho desferma un programa de ràdio en viu. Una ficció que es va construir amb eines i recursos informatius.
Va tenir una idea genial, artística i disruptiva que va acabar mostrant l'enorme influència dels mitjans de comunicació. Als anys 30 era la ràdio, després van ser la televisió i els diaris. Avui s'hi han sumat les xarxes socials.
29 d’octubre del 2023
Per què ens agrada tant queixar-nos?
Fantàstica la Laura Saula en les seves reflexions (Per què ens agrada tant queixar-nos? Aprendre a viure amb les regles del joc de la vida és un dels elements clau per deixar aquest mal hàbit Laura Saula ARA Estils 15/10/2023 ). Comparteixo algunes reflexions.
Diu un proverbi oriental que, si un mal té remei, no serveix de res queixar-se. De la mateixa manera, si el mal no té remei, tampoc serveix de res. És a dir, la queixa és inútil i només fa que omplir l’ambient i l’esperit de negativitat. I tot i això, som moltes les persones que vivim els dies entre queixes i laments.
¿Com pot ser que la queixa estigui tan estesa? La vida és complexa, amb moments bons i moments dolents. Per tant, hi ha motius reals per queixar-nos quan les coses no van com nosaltres voldríem. “No ens han educat per tenir una mirada justa de la vida, sinó molt crítica. Hauríem d’aprendre a tenir una mirada més apreciativa i, al mateix temps que una cosa no ens va bé, mirar el que sí que va bé”.
En general, acostumem a tenir una baixa tolerància a la frustració. Tot plegat incentiva que, al final, sigui molt difícil no caure en la temptació de que “Cal conèixer les regles del joc de la vida i saber que les coses no sempre seran com un vol que siguis. Hem de normalitzar aquest fet i, a partir d’aquí, veure que no té sentit queixar-nos d’aquesta normalitatxar-nos. “És més fàcil això que buscar-nos la vida”. Es veu la diferència entre les persones que se centren a voler resoldre les coses i les que només volen explotar emocionalment perquè les cuidin i els donin una solució.
“Hi ha molta gent que exigeix a la vida que tot sigui com ella vol. I aquí no estem jugant a l’oca, sinó al parxís. Per tant, aquestes són les regles del joc de viure. La vida fa el que pot i el que vol, i passa el que passa”
“Cal que entenguem que una cosa ens frustra perquè les nostres expectatives no s’han produït, i el que ens toca és generar circumstàncies perquè ens passi tot allò que volem”.
Compte especials amb els més petits i amb els adolescents! La intolerància a la frustració els pot complicar, i molt, la vida.
Doncs això, endavant, de derrota en derrota fins a la victòria final! I sense rondinar!
Diu un proverbi oriental que, si un mal té remei, no serveix de res queixar-se. De la mateixa manera, si el mal no té remei, tampoc serveix de res. És a dir, la queixa és inútil i només fa que omplir l’ambient i l’esperit de negativitat. I tot i això, som moltes les persones que vivim els dies entre queixes i laments.
¿Com pot ser que la queixa estigui tan estesa? La vida és complexa, amb moments bons i moments dolents. Per tant, hi ha motius reals per queixar-nos quan les coses no van com nosaltres voldríem. “No ens han educat per tenir una mirada justa de la vida, sinó molt crítica. Hauríem d’aprendre a tenir una mirada més apreciativa i, al mateix temps que una cosa no ens va bé, mirar el que sí que va bé”.
En general, acostumem a tenir una baixa tolerància a la frustració. Tot plegat incentiva que, al final, sigui molt difícil no caure en la temptació de que “Cal conèixer les regles del joc de la vida i saber que les coses no sempre seran com un vol que siguis. Hem de normalitzar aquest fet i, a partir d’aquí, veure que no té sentit queixar-nos d’aquesta normalitatxar-nos. “És més fàcil això que buscar-nos la vida”. Es veu la diferència entre les persones que se centren a voler resoldre les coses i les que només volen explotar emocionalment perquè les cuidin i els donin una solució.
“Hi ha molta gent que exigeix a la vida que tot sigui com ella vol. I aquí no estem jugant a l’oca, sinó al parxís. Per tant, aquestes són les regles del joc de viure. La vida fa el que pot i el que vol, i passa el que passa”
“Cal que entenguem que una cosa ens frustra perquè les nostres expectatives no s’han produït, i el que ens toca és generar circumstàncies perquè ens passi tot allò que volem”.
Compte especials amb els més petits i amb els adolescents! La intolerància a la frustració els pot complicar, i molt, la vida.
Doncs això, endavant, de derrota en derrota fins a la victòria final! I sense rondinar!
28 d’octubre del 2023
Religions… per amor de Déu!
Roger-Pol Droit escrivia el 2000 un llibre de petit format i de lectura fàcil i amena sobre les religions (Les religions explicades als fills. La Campana) per tal de respondre a les preguntes de la seva filla adolescent.
Un llibre que vol ser útil també als adults com a font d'informació cultural, precisa i objectiva, del tot necessària a data d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents, que han d’aprendre a conèixer-se. I també, és clar, ateus i agnòstics, que l’autor no oblida.
Judaisme, cristianisme, islam, hinduisme, budisme… què tenen en comú? Què els separa? Per què hi ha tantes religions i gent que no en té cap?
D’acord en què és indispensable de tenir punts de referència sobre aquestes qüestions, per “cultura general” i per la comprensió de les obres d’art. Per a la vida quotidiana en el món actual. Que no sigui que perdem l’oremus que deia el Salvador Alsius. I això no ho és tot. Les religions són un element essencial de l’experiència humana.
Vilafranca acollirà aquest dissabte la Nit de les Religions, per fomentar el coneixement mutu entre les diverses confessions religioses que conviuen a Vilafranca, emmarcada en la commemoració del 75è aniversari de la declaració universal dels Drets Humans, essent la llibertat de pensament, consciència i religió un d’aquests drets.
La Nit de les Religions començarà amb un acte inaugural dissabte a les 12h a l’auditori de VINSEUM amb una ponència de Lola López, antropòloga, i la presència de les autoritats i representants de les diverses confessions, amb parlaments de l’alcalde FranCisco Romero, de la regidora de Cultura, Àngels Dalmau, del director de la Fundació Pinnae, Joan Melero, i de la presidenta d’AUDIR, Montse Castellà. L’acte serà conduït per Jep Bargalló i comptarà amb l’actuació musical d’Anna Roig. Durant la tarda hi haurà diverses xerrades i exposicions audiovisuals en els diferents centres de culte de la Vila.
Hi participen la Comunitat Bahá’í, la Comunitat Budista de l’Interésser, l’Església Evangèlica Baptista, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, la Mesquita de Vilafranca del Penedès, les Parròquies de Vilafranca i Sukyo Mahikari.
Que vagi bé i que sigui del tot interessant, no se m’acut millor desig.
Roderic Villalba, ateu recalcitrant -gràcies a Déu-.
Un llibre que vol ser útil també als adults com a font d'informació cultural, precisa i objectiva, del tot necessària a data d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents, que han d’aprendre a conèixer-se. I també, és clar, ateus i agnòstics, que l’autor no oblida.
Judaisme, cristianisme, islam, hinduisme, budisme… què tenen en comú? Què els separa? Per què hi ha tantes religions i gent que no en té cap?
D’acord en què és indispensable de tenir punts de referència sobre aquestes qüestions, per “cultura general” i per la comprensió de les obres d’art. Per a la vida quotidiana en el món actual. Que no sigui que perdem l’oremus que deia el Salvador Alsius. I això no ho és tot. Les religions són un element essencial de l’experiència humana.
Vilafranca acollirà aquest dissabte la Nit de les Religions, per fomentar el coneixement mutu entre les diverses confessions religioses que conviuen a Vilafranca, emmarcada en la commemoració del 75è aniversari de la declaració universal dels Drets Humans, essent la llibertat de pensament, consciència i religió un d’aquests drets.
La Nit de les Religions començarà amb un acte inaugural dissabte a les 12h a l’auditori de VINSEUM amb una ponència de Lola López, antropòloga, i la presència de les autoritats i representants de les diverses confessions, amb parlaments de l’alcalde FranCisco Romero, de la regidora de Cultura, Àngels Dalmau, del director de la Fundació Pinnae, Joan Melero, i de la presidenta d’AUDIR, Montse Castellà. L’acte serà conduït per Jep Bargalló i comptarà amb l’actuació musical d’Anna Roig. Durant la tarda hi haurà diverses xerrades i exposicions audiovisuals en els diferents centres de culte de la Vila.
Hi participen la Comunitat Bahá’í, la Comunitat Budista de l’Interésser, l’Església Evangèlica Baptista, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, la Mesquita de Vilafranca del Penedès, les Parròquies de Vilafranca i Sukyo Mahikari.
Que vagi bé i que sigui del tot interessant, no se m’acut millor desig.
Roderic Villalba, ateu recalcitrant -gràcies a Déu-.
27 d’octubre del 2023
Maine i la Segona Esmena
Una de les tràgiques notícies del 26 d’octubre: centenars d'agents de policia busquen un reservista que hauria matat almenys 16 persones en un tiroteig a Maine, als EUA. L'estat de Maine, al nord de la costa est dels Estats Units és un dels més permissius amb la tinença d'armes. Lewiston és una ciutat de 38.000 habitants a 56 quilòmetres al nord de Portland, la principal ciutat de Maine.
I per enèsima vegada, una arma de guerra, un rifle d’assalt semiautomàtic. Aquest és el pitjor tiroteig massiu als Estats Units del 2023.
L'Associació Nacional del Rifle dels EUA és una organització nord-americana la finalitat de la qual és la defensa del dret a posseir armes tant per a la defensa personal com per a activitats recreatives. Es considera l'organització de drets civils més antiga dels Estats Units. El club posseeix 5 milions de socis.
El seu objectiu principal és protegir la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica. La Segona Esmena a la Constitució dels Estats Units d'Amèrica, del 1791, protegeix el dret del poble nord-americà a posseir i portar armes. Estats Units és un dels països amb menors limitacions per adquirir i portar armes de foc. Ni ell govern federal dels Estats Units ni els governs estatals i locals no poden violar el dret a portar armes. El 2016, quatre de cada deu nord-americans afirmaven tenir almenys una arma de foc a casa seva.
Em pregunto què passaria a Vilafranca del Penedès, amb una població similar a la de Lewiston si a la meitat de les cases hi hagués aquest tipus d’armes de foc. Potser alguna festa nocturna, alguna reunió inacabable de la comunitat de veïns, algun partit de futbol juvenil o alguna mani acabarien com el rosari de l’aurora. L’ocasió fa el lladre i les armes l’assassí.
I per enèsima vegada, una arma de guerra, un rifle d’assalt semiautomàtic. Aquest és el pitjor tiroteig massiu als Estats Units del 2023.
L'Associació Nacional del Rifle dels EUA és una organització nord-americana la finalitat de la qual és la defensa del dret a posseir armes tant per a la defensa personal com per a activitats recreatives. Es considera l'organització de drets civils més antiga dels Estats Units. El club posseeix 5 milions de socis.
El seu objectiu principal és protegir la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica. La Segona Esmena a la Constitució dels Estats Units d'Amèrica, del 1791, protegeix el dret del poble nord-americà a posseir i portar armes. Estats Units és un dels països amb menors limitacions per adquirir i portar armes de foc. Ni ell govern federal dels Estats Units ni els governs estatals i locals no poden violar el dret a portar armes. El 2016, quatre de cada deu nord-americans afirmaven tenir almenys una arma de foc a casa seva.
Em pregunto què passaria a Vilafranca del Penedès, amb una població similar a la de Lewiston si a la meitat de les cases hi hagués aquest tipus d’armes de foc. Potser alguna festa nocturna, alguna reunió inacabable de la comunitat de veïns, algun partit de futbol juvenil o alguna mani acabarien com el rosari de l’aurora. L’ocasió fa el lladre i les armes l’assassí.
26 d’octubre del 2023
L’amor romàntic ha mort en temps de Tinder?
Llegeixo una crítica de cinema interessant (L’amor en temps de Tinder. Joan Llobera, NÚVOL, 19/10/2023). La cineasta Helena Hufnagel explora la por al compromís i les noves narratives de les relacions contemporànies. La seva opinió és contundent: l’amor romàntic ha mort. I, en tot cas, què és l’amor? Es difícil tractar un concepte tan abstracte com és el de l’amor.
La normalització de la solitud i de les relacions polígames, que defugen l’antiga visió exclusiva de la parella, han acabat per reconfigurar la narrativa que tenim de l’amor romàntic. Sí, l’amor romàntic ha mort, i nosaltres l’hem matat.
L'escriptora Maria Climent ha publicat la novel·la 'A casa teníem un himne' (L’altra Editorial) és entrevistada (Vilaweb 25/10/2023) i el titular és contundent: “La meitat de les parelles se separen i la vida continua”. L’autora torna a abordar la culpa familiar, i les segones oportunitats vitals d’un trio format per una mare i dues filles.
Les vides són fràgils i líquides. Els rols poden canviar moltíssim. Aquest llibre tracta de segones oportunitats i de com atrevir-se a canviar les nostres vides. Imagina’t que no, que tu prens una decisió quan tens vint anys i t’hi has d’aferrar tota la vida. De fet, a la vida, és clar, la meitat de les parelles se separen i la vida continua.
Marta Orriols (Anatomia de les distàncies curtes, Periscopi, 2019) relata 19 contes on l’amor va apareixent i desapareixent, on la gent està molt sola. Les dones se senten aïllades, al marge. Els homes se senten apartats, sense rol. Les distàncies curtes de les quals parla el llibre són ben clares: tots els personatges es miren de cara algun problema, algun conflicte, alguna persona. Tots busquen alguna resposta, perquè d’això va una mica la vida i la literatura (fragment del pròleg de la Jann Díaz). I totes les parelles estan desajustades, com penjant d’un fil.
Amb tot això me n’assabento que la Isabel i l’Agustí celebren el 50è aniversari de casament. Això sí que és una parella, com les d’abans, per a tota la vida. Per molts anys!
Afegeixo unes quantes parrafades amb un punt d’ironia, que tot ajuda:
- Contra qui et cases?
- Els matrimonis poden acabar bé o durar tota la vida.
- La felicitat és un invent del segle XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un ase.
- Salud, dinero y amor.
La normalització de la solitud i de les relacions polígames, que defugen l’antiga visió exclusiva de la parella, han acabat per reconfigurar la narrativa que tenim de l’amor romàntic. Sí, l’amor romàntic ha mort, i nosaltres l’hem matat.
L'escriptora Maria Climent ha publicat la novel·la 'A casa teníem un himne' (L’altra Editorial) és entrevistada (Vilaweb 25/10/2023) i el titular és contundent: “La meitat de les parelles se separen i la vida continua”. L’autora torna a abordar la culpa familiar, i les segones oportunitats vitals d’un trio format per una mare i dues filles.
Les vides són fràgils i líquides. Els rols poden canviar moltíssim. Aquest llibre tracta de segones oportunitats i de com atrevir-se a canviar les nostres vides. Imagina’t que no, que tu prens una decisió quan tens vint anys i t’hi has d’aferrar tota la vida. De fet, a la vida, és clar, la meitat de les parelles se separen i la vida continua.
Marta Orriols (Anatomia de les distàncies curtes, Periscopi, 2019) relata 19 contes on l’amor va apareixent i desapareixent, on la gent està molt sola. Les dones se senten aïllades, al marge. Els homes se senten apartats, sense rol. Les distàncies curtes de les quals parla el llibre són ben clares: tots els personatges es miren de cara algun problema, algun conflicte, alguna persona. Tots busquen alguna resposta, perquè d’això va una mica la vida i la literatura (fragment del pròleg de la Jann Díaz). I totes les parelles estan desajustades, com penjant d’un fil.
Amb tot això me n’assabento que la Isabel i l’Agustí celebren el 50è aniversari de casament. Això sí que és una parella, com les d’abans, per a tota la vida. Per molts anys!
Afegeixo unes quantes parrafades amb un punt d’ironia, que tot ajuda:
- Contra qui et cases?
- Els matrimonis poden acabar bé o durar tota la vida.
- La felicitat és un invent del segle XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un ase.
- Salud, dinero y amor.
25 d’octubre del 2023
Viure de gorra. Francesc Pujols in memoriam
L’Ignasi Aragay feia un retrat i uns comentaris molt afinats sobre Francesc Pujols (Francesc Pujols, superheroi català, ARA llegim 7/5/2016), una de les personalitats intel·lectuals més extravagants que ha donat la Catalunya del segle XX en el terreny del pensament, un personatge inclassificable.
La seva famosa profecia en el sentit que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan voltem pel món, efectivament, s’està complint, però a l’inrevés. Els catalans, maltractats a casa nostra, no tenim més remei que seguir sortint a la recerca d’aventures que ens buiden les butxaques. Si restem a la terra mare, ens escuren; i si marxem, també.
Com diu l’Ignasi Aragay, la màgia pujoliana ha estat desemmascarada. Només ens resten, doncs, dues opcions: o seguim en un món de fantasia, el de Francesc Pujols, o ens llancem de cap a una altra cosa, assumint tots els perills que la realitat sempre comporta.
Viure de gorra, de renda o de la caritat són modes de vida ben diferents. Llàstima que en Francesc Pujols no l’encertés de ple!
La seva famosa profecia en el sentit que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan voltem pel món, efectivament, s’està complint, però a l’inrevés. Els catalans, maltractats a casa nostra, no tenim més remei que seguir sortint a la recerca d’aventures que ens buiden les butxaques. Si restem a la terra mare, ens escuren; i si marxem, també.
Com diu l’Ignasi Aragay, la màgia pujoliana ha estat desemmascarada. Només ens resten, doncs, dues opcions: o seguim en un món de fantasia, el de Francesc Pujols, o ens llancem de cap a una altra cosa, assumint tots els perills que la realitat sempre comporta.
Viure de gorra, de renda o de la caritat són modes de vida ben diferents. Llàstima que en Francesc Pujols no l’encertés de ple!
24 d’octubre del 2023
Contra el canvi climàtic
Avui celebrem el Dia Internacional Contra el Canvi Climàtic. Tenim el full de ruta per fer-hi front: l'Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic. Treballem 312 mesures que contemplen la vulnerabilitat social i la vessant territorial. https://t.co/H7uaZ1l8ov
El Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Generalitat de Catalunya diu que ho tenim tot controlat! Tranquil·litat i bons aliments doncs, que es veu que no cal patir.
El digital CRÍTIC fa un recull d’articles sobre el tema. Uns quants apunts:
"Estem tocant fons en els límits del planeta: a escala humana és gairebé irreversible".
“Hem de posposar l’extinció dels humans. Hem de guanyar uns quants milions d’anys”
“Als joves, els hem arruïnat el futur, i un jove, per definició, és més futur que passat”
(Fernando Valladares, biòleg i investigador del CSIC).
“Hi ha un conservacionisme que és molt de dretes”. Aquest model nostre de mobilitat i de consum és un desastre. És que no ho aguantarem. Més mobilitat aèria, més ampliació de l’aeroport… Ja es veu que és una voràgine. S’hauria de parar, és clar que sí. L’única via possible de superar aquesta crisi tan notòria és l’economia circular. Tallar tant com es pugui la dependència amb els hidrocarburs, perquè aquest és el gran verí. I buscar l’economia regenerativa, diguem-ne. Que allò que poses en marxa es pugui regenerar sense costos energètics ni socials.” (Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, geògraf i naturalista).
El Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Generalitat de Catalunya diu que ho tenim tot controlat! Tranquil·litat i bons aliments doncs, que es veu que no cal patir.
El digital CRÍTIC fa un recull d’articles sobre el tema. Uns quants apunts:
"Estem tocant fons en els límits del planeta: a escala humana és gairebé irreversible".
“Hem de posposar l’extinció dels humans. Hem de guanyar uns quants milions d’anys”
“Als joves, els hem arruïnat el futur, i un jove, per definició, és més futur que passat”
(Fernando Valladares, biòleg i investigador del CSIC).
“Hi ha un conservacionisme que és molt de dretes”. Aquest model nostre de mobilitat i de consum és un desastre. És que no ho aguantarem. Més mobilitat aèria, més ampliació de l’aeroport… Ja es veu que és una voràgine. S’hauria de parar, és clar que sí. L’única via possible de superar aquesta crisi tan notòria és l’economia circular. Tallar tant com es pugui la dependència amb els hidrocarburs, perquè aquest és el gran verí. I buscar l’economia regenerativa, diguem-ne. Que allò que poses en marxa es pugui regenerar sense costos energètics ni socials.” (Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, geògraf i naturalista).
23 d’octubre del 2023
Som podcast - per amor a l’art
L’allau de podcasts (alternativa i complement de la ràdio convencional) de la darrera temporada és una molt bona notícia. I no ho dic només per la CCMA (Catalunya àudio) ja que altres emissores i institucions s’han animat i ens han inundat de propostes, moltes d’elles molt interessants.
S’acaba d'estrenar un de nou: “Inclassificables”, un podcast per descobrir el món de l’art, que al primer lliurament explora els límits de la excentricitat heterodoxa d’Albert Serra.
Ahir diumenge 22 d’octubre l’ARA ens va obsequiar amb un diari especial. Amb motiu de la inauguració al Museu Picasso i a la Fundació Miró de la primera gran exposició conjunta dels dos centres, que recull unes 300 obres, l’ARA fa que les seves obres inundin tot el diari per mostrar, en l’actual context de guerra, la força i vigència d’un art que és un crit de llibertat. Un esdeveniment que pot arribar a ser el gran esdeveniment artístic de l’any. Hi haurem d’anar a l’exposició, per amor a l’art.
D’aquesta manera el diari s’apunta a les celebracions i mostra fins a quin punt l'obra i l’esperit dels dos artistes continuen lligades a l’actualitat.El recull d’obres d’art que s’han incorporat al diari és rellevant i encertat. Ha estat un molt bon obsequi, sí. Un espai d’art. L’art com a quelcom que ens emociona i ens ajuda a comprendre la vida.
S’acaba d'estrenar un de nou: “Inclassificables”, un podcast per descobrir el món de l’art, que al primer lliurament explora els límits de la excentricitat heterodoxa d’Albert Serra.
Ahir diumenge 22 d’octubre l’ARA ens va obsequiar amb un diari especial. Amb motiu de la inauguració al Museu Picasso i a la Fundació Miró de la primera gran exposició conjunta dels dos centres, que recull unes 300 obres, l’ARA fa que les seves obres inundin tot el diari per mostrar, en l’actual context de guerra, la força i vigència d’un art que és un crit de llibertat. Un esdeveniment que pot arribar a ser el gran esdeveniment artístic de l’any. Hi haurem d’anar a l’exposició, per amor a l’art.
D’aquesta manera el diari s’apunta a les celebracions i mostra fins a quin punt l'obra i l’esperit dels dos artistes continuen lligades a l’actualitat.El recull d’obres d’art que s’han incorporat al diari és rellevant i encertat. Ha estat un molt bon obsequi, sí. Un espai d’art. L’art com a quelcom que ens emociona i ens ajuda a comprendre la vida.
22 d’octubre del 2023
El forat negre de la soledat no desitjada
El 2018 vam poder veure la fotografia històrica d’un forat negre, un dels grans misteris de l’univers, que diuen que té una massa 6.500 milions de vegades la massa del Sol i és a 53,3 milions d’anys llum de la Terra.
Els forats negres, imaginats a principis del s. XX per Albert Einstein i teoritzats per Stephen Hawking als anys 70, són una massiva concentració de matèria comprimida en una àrea petita que genera un camp gravitatori que engoleix tot el que l’envolta, inclosa la llum.
Talment com la soledat no desitjada. M’hi fa pensar en una entrevista recent al Jordi Basté on se sincera sobre la soledat: "Vaig necessitar ajuda psicològica".
El presentador d'El Món a RAC1, Jordi Basté ha concedit una entrevista parlant de la soledat. El periodista va sorprendre als seus seguidors quan va publicar una storie al seu compte d'Instagram repiulant l'Obra social, Sensibilització, Voluntariat i Cooperació de Sant Joan de Déu, una entitat sense ànim de lucre, que aposta pels cafès solidaris, Una iniciativa que lluita contra la soledat no desitjada, que cada cop afecta més persones i que s'ha convertit en la nova pandèmia silenciosa.
"És la sensació d'una buidor, d'una foscor, gairebé d'un blanc i negre i tothom passa per això. Els adolescents viuen molts sols perquè es pensen que a través d'una pantalla ho tenen tot i és mentida…" afegeix. Per sortir d'aquesta buidor, el periodista assegura que "hi ha un moment que fas un "clec": "Per això és molt important la psicologia. Tu mateix t'has d'animar a que hi ha un moment a la vida en que el teu cervell apretarà un botó i el blanc i negre passarà al color, i deixaràs de sentir-te sol per sentir-te independent, que sembla el mateix, però és molt diferent".
Al Regne Unit temps enrere van crear el Ministeri de la Soledat per tal de front a aquesta epidèmia del segle XXI. Realment fa falta un ministeri per combatre la solitud?
Les dades del Regne Unit el 2018, desoladores: nou milions de britànics se senten sols sovint o sempre. Fins al 75% dels avis viuen sense ningú que els acompanyi i 200.000 poden passar fins un mes sense tenir una sola conversa amb un amic o familiar.A causa de les dimensions del problema, el gener del 2018, la primera ministra Theresa May va crear el Ministeri de la Soledat. A Espanya, tot i que les xifres són més baixes, la soledat es considera també un problema social.
És un tema que cap professió el considera seu. Està clar qui diagnostica i qui tracta una malaltia, però la solitud, un tema molt psicològic, toca molts perfils professionals. Des de la treballadora social fins al caixer del súper –explica la investigadora Laura Coll i Planas–. Les polítiques de salut pública han de ser intersectorials, perquè tenen a veure amb la salut, la vivenda, el treball o el benestar social– i necessitem que l’abordatge sigui clar”. De feina n’hi ha molta. Som-hi!
Els forats negres, imaginats a principis del s. XX per Albert Einstein i teoritzats per Stephen Hawking als anys 70, són una massiva concentració de matèria comprimida en una àrea petita que genera un camp gravitatori que engoleix tot el que l’envolta, inclosa la llum.
Talment com la soledat no desitjada. M’hi fa pensar en una entrevista recent al Jordi Basté on se sincera sobre la soledat: "Vaig necessitar ajuda psicològica".
El presentador d'El Món a RAC1, Jordi Basté ha concedit una entrevista parlant de la soledat. El periodista va sorprendre als seus seguidors quan va publicar una storie al seu compte d'Instagram repiulant l'Obra social, Sensibilització, Voluntariat i Cooperació de Sant Joan de Déu, una entitat sense ànim de lucre, que aposta pels cafès solidaris, Una iniciativa que lluita contra la soledat no desitjada, que cada cop afecta més persones i que s'ha convertit en la nova pandèmia silenciosa.
"És la sensació d'una buidor, d'una foscor, gairebé d'un blanc i negre i tothom passa per això. Els adolescents viuen molts sols perquè es pensen que a través d'una pantalla ho tenen tot i és mentida…" afegeix. Per sortir d'aquesta buidor, el periodista assegura que "hi ha un moment que fas un "clec": "Per això és molt important la psicologia. Tu mateix t'has d'animar a que hi ha un moment a la vida en que el teu cervell apretarà un botó i el blanc i negre passarà al color, i deixaràs de sentir-te sol per sentir-te independent, que sembla el mateix, però és molt diferent".
Al Regne Unit temps enrere van crear el Ministeri de la Soledat per tal de front a aquesta epidèmia del segle XXI. Realment fa falta un ministeri per combatre la solitud?
Les dades del Regne Unit el 2018, desoladores: nou milions de britànics se senten sols sovint o sempre. Fins al 75% dels avis viuen sense ningú que els acompanyi i 200.000 poden passar fins un mes sense tenir una sola conversa amb un amic o familiar.A causa de les dimensions del problema, el gener del 2018, la primera ministra Theresa May va crear el Ministeri de la Soledat. A Espanya, tot i que les xifres són més baixes, la soledat es considera també un problema social.
És un tema que cap professió el considera seu. Està clar qui diagnostica i qui tracta una malaltia, però la solitud, un tema molt psicològic, toca molts perfils professionals. Des de la treballadora social fins al caixer del súper –explica la investigadora Laura Coll i Planas–. Les polítiques de salut pública han de ser intersectorials, perquè tenen a veure amb la salut, la vivenda, el treball o el benestar social– i necessitem que l’abordatge sigui clar”. De feina n’hi ha molta. Som-hi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)