Brota el Penedès

Certament. Des de dilluns passat que en sóc conscient. Les varietats més primerenques de ceps (Chardonnay, xarel·lo...) ja broten !
De camí cap a Castellví de la Marca, a banda i banda de la carretera, ja es poden veure els primers brots. En qüestió de dies es multiplicaran exponencialment i les vinyes canviaran de fesomia i de cromatisme. 
Aquest és el nostre paisatge, que no l´únic. La floració, ara fa unes setmanes, dels arbres fruiters -bàsicament presseguers- va ser tot un espectacle també.
A l'Alt Camp i a la Conca de Barberà encara els falten uns quants dies, tal com hem pogut corroborar aquest matí. terra endins tot s'endarrereix unes quantes setmanes.

Alguns artistes penedesencs han fet del paisatge el seu tema recurrent. El Fèlix Plantalech, a tall d'exemple.  Des del 1987 que està al peu del canó. Amb un estil propi, fàcilment reconeixible diria jo.
Llegeixo un parell de publicacions recents seves. Variacions florals, amb textos de Sílvia Amigó (2010) i Cal·ligrafies varietals, amb textos d'una dotzena de penedesencs il·lustres (2013). De manufactura exquisida i amb unes il·lustracions precioses.

Al taller del Fèlix, al Maset dels Cosins, tot és pau i harmonia. El temps passa plàcidament, sense aturador però sense pressa, i la bona acollida sempre està garantida.

El paisatge com a àmbit de tots els àmbits, com a element que tot ho embolcalla, com a prolongació de nosaltres mateixos. El paisatge tal com l'entén Joan Nogué.

                                                             
                            El Penedès filferrat. Fèlix Plantalech, 2015. Més informació

Hem "perdut" l'oremus

Hem "perdut" l'oremus i moltes altres coses. Segurament devem ser una de les generacions que hem deixat més llençols esparracats amb tantes bugades com ens ha tocat de fer o de viure.
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
I que això fa que els joves -i tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals- no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
Això ho posa en evidència el llibre de Salvador Alsius "Hem perdut l'oremus", d'edicions la Campana, 1998.

Això em porta a parlar de la cultura religiosa a l'escola. La causa de tot plegat és, en bona part, la no aposta per la desconfessionalització de l'ensenyament de la religió i per la seva obligatorietat prèvia transformació en una assignatura de cultura religiosa, que és la solució a la qual han arribat les societats avançades.
A la província canadenca d'Ontario, a tall d'exemple, tenen cal que "l'escola és una institució on s'haurien d'estudiar totes les religions, i on no se n'hauria de practicar cap".
A l'estat espanyol, els acords amb la Santa Seu, signats a corre-cuita a la mort de Franco per tal de perpetuar uns privilegis injustificables, són la paret que justifica -per manca de voluntat política i de coratge- l'estatus quo. "Santa Rita Rita Rita, lo que se da no se quita".

En fi, que volia fer un apunt com Déu mana però he anat a tota hòstia i em fa por que això acabi com el parenostre. Potser és que no en sé de la missa la meitat, que no estic per hòsties, que em fan anar d'Herodes a Pilat  o que sempre  arribo a misses dites.
Ara que és el temps litúrgic en què es commemora la passió i la mort de Jesucrist, alcem les mans al cel, fem vida comtemplativa, procurem no pontificar, treiem el Sant Cristo gros només si realment és necessari. I, per a més inri, que aquest dies de recolliment no siguin un viacrucis. Amén.

Un article interessant: l'herència del cristianisme a debat. Josep Ramoneda i francesc Torralba. ARA 02.04.2015

 Una processó que us farà somriure, si més no. Són 36 segons. 

Avui és el Dia Internacional del Llibre Infantil i també el Dia Mundial de conscienciació sobre l'autisme. Dues bones causes, que n'hi ha moltes.

Una jornada particular

Dissabte 28, 31 anys després, torno a veure Una jornada particular, aquest cop a la Biblioteca de Catalunya, fila 5 seient 6.
El text de l'Ettore Scola, a mig camí entre el melodrama i la proposta neorealista, amb prou suggestió  per a desvetllar l'atenció del públic i amb prou nuclis d'interès per a suscitar reflexions i potser polèmiques (anotacions de Miquel Martí i Pol al llibret de l'estrena, el 1984). Ettore Scola va saber retratar la topada de dos veïns antagònics de manera magistral.
En realitat es tracta d'un drama romàntic, una mena de parèntesi en dues vides que ja tenen el destí marcat. Una relació puntual, però un bon punt alliberadora, de descoberta.

El muntatge actual, dirigit per Oriol Broggi, amb la complicitat de Clara Segura, Pablo Derqui i Màrcia Cisteró és bo.
La competència, però,  és molt forta. La pel·lícula,  Sofia Loren i  Marcello Mastroianni, són demolidors. I la posada en escena del 1984, amb Anna Lizaran i Josep Maria Florats, inoblidable. 
La vaig veure el 12 de maig del 1984, a la fila 14 butaca núm. 13 del teatre Condal. 
He trobat el tiquet al llibret del text de l'obra. I, a partir de les fotografies, el mecanisme de la memòria m'ha transportat al Condal.
L'obra era, pràcticament, el retorn del director i actor a Catalunya. I va ser la primera d'una llarga sèrie de posades en escena que difícilment oblidarem. 

Avui, ja a nivell personal, també és per a mi una jornada particular. El meu aniversari.
Fer-se gran és perdre futur i guanyar records. És, també, una cura d'humilitat. Un màster en tocar de peus a terra. O no?
Som una road movie, que diria Vicenç Pagès Jordà. La història més vella de totes les que es fan i es desfan.
Guillamino ho ha establert amb exactitud: 
La vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada.

El pont de Selma

Aquesta tarda he vist Selma, de l'Ava DuVernay, un al·legat  contra la segregació racial als Estats Units.  
Una pel·lícula històrica que intenta explicar quin paper poden tenir les reevindicacions ciutadanes en les grans conquestes dempcràtiques.
Basada en els fets reals que  van succeir a Selma, Alabama, el 7 de març de 1965.
50 anys després el president Obama ha creuat el pont de Selma, un escenari icònic en la lluita pels drets civils, en la commemoració d'una marxa que és tot un símbol de la resistència no violenta.
És una pena que 50 anys després, i malgrat tot el llarg camí fet pels afroamericans,  encara siguin moltes les desigualtats pendents. I que, un cop assegut al Despatx Oval, l'ara president hagi estat una decepció per a la majoria d'afroamericans.

Malgrat el to de sinceritat i una certa habilitat narrativa, la pel·lícula no m'ha agradat.
Em quedo amb el cinema militant d'Spike Lee (Get on the bus),  l'Alan J. Pakula (Mississipi burning) o fins i tot el Lincoln de Steven Spielberg. totes elles tenen més nervi, més ànima i més intensitat.

Sempre hi haurà poesia

A instàncies de la UNESCO se celebra el dia mundial de la poesia, ai las!
Em fa l'efecte que la poesia té mil i una cares, i cap d'igual. 
Poesia és el partit de futbol sense pilota i moltes altres escenes, dures i vitals, que ahir vam poder veure a la pel·lícula Timbutktu al Cineclub. 
Quina bellesa, sense artifici, sense efectes especials, sense res sobrer... I quina tristor. I quina ràbia. I una banda sonora minimalista i emotiva.
L'actitud dels  gihadistes ve a demostrar que es pot fer ús del mòbil i mantenir pràctiques cruels més pròpies de s. XV que no pas del XXI. Prohibir tota manifestació lúdica, escoltar música, jugar al futbol... Pur obscurantisme.

Jo sóc això que miro i se m'escapa. J.Sarsanedeas
Sempre hi haurà poesia !

Treballar per ser pobre

Se'n torna a parlar, com passa tot sovint. Avui per exemple trobo al diari mitja dotzena de notícies o articles que parlen del tema. 

Una fundació vinculada a Càritas determina que hi ha un 15% de persones que, tot i treballar, són pobres; és a dir, que no cobreixen totes les necessitats bàsiques malgrat tenir un salari.

Al paradís de la dieta mediterrània s'hi passa gana, com afirma Jordi Panyella.

I un té la sensació que no anem bé. Aquests darrers anys estan dinamitant tot allò que s'havia aconseguit les darreres dècades amb tants i tants esforços. Fa feredat.

Tal dia com avui, 50 anys després de la primera passejada per l'espai d'un cosmonauta rus, encara hi ha persones, persones humanes, que els falla la toma de terra. 
I que no només són insensibles sinó que provoquen el dolor, el patiment i la misèria d'altri. Cagontot! Me'ls imagino, caminant en fila índia, fent el Camí dels bons homes, els 200 km que separen el santuari de Queralt de Montsegur... de genolls, per més inri.

Com per a que Hisenda compari el PP amb Càritas per eximir-lo de tributar. El cinisme no té límits... i la ignorància sempre ha estat molt agosarada. A cagar a la via!

Un home que se'n va

He assistit a la presentació del darrer llibre de Vicenç Villatoro, Un home que se'n va. Amb el David Monteagudo de teloner i l'autor, a les 8, a l'Agrícol.
Molt interessant, sens dubte. M'agradarà. Ara mateix el començo, abans no s'acabi el dia.
Ha estat una hora i mitja plaent i profitosa. Sempre és enriquidor escoltar les opinions i els arguments de gent que en sap,  i encara més si es tracta del mateix autor.
Un Villatoro convincent ique connecta bé amb el públic. Fa de bon escoltar.
I penso que, tard o d'hora, jo també m'hi posaré. Tinc un relat pendent.
Som el que escrivim, o no?   Morir deu ser deixar d'escriure...

Del flashback de Leopoldo Pomés al Quarter de Sant Pere, amb permís de Los encargados

Aprofito la tarda de dissabte 14 per a moure'm per BCN. Que n'hi ha de coses a fer a la capital!
A la Pedrera, una exposició de Leopoldo Pomés, flashback, molt recomanable. Una personalitat polièdrica i interessant de totes totes. Fotògraf, publicista, poeta... 

Caminant caminant m'endinso al Quarter de Sant Pere, un barri amb arrel medieval. Carrerons laberíntics i placetes dels cèntrics barris de Santa Caterina i de Sant Pere, la zona més desconeguda de Ciutat Vella, si més no fins fa poc, fins a l'esclat del cas del 4F

Visito l'estudi del Ton, acollidor i gremial, amb una llarga història que es fa  visible per poc que t'hi fixis.

La fem petar una estona. La conversa ens porta, tot parlant del Pomés i de l'art, a l'art com a eina de denúncia política i social. Recuperem 5 minuts d'antologia: Los encargados.

La pieza central de Los encargados es un vídeo de cinco minutos de duración, rodado en blanco y negro con sonido ambiente y con la Varsoviana soviética como música de fondo. Rodado durante la madrugada del 15 de agosto del pasado verano, las imágenes muestran una procesión de siete coches oficiales coronados con gigantescos retratos colocados boca abajo y pintados también en blanco y negro. Més informació

Cau una tromba d'aigua considerable, però això ja és una altra història...

Càncer

Avui és el dia mundial contra el càncer. De tots els càncers, l'infantil és el més injust.
La Fundació per nens contra el càncer, ha elaborat un vídeo que per cada vegada que algú l'obri, sumaran 5 cèntims. No és massa però tot ajuda, sobretot si arriba a moltíssima gent.
És un vídeo divertit, i no té res del dramàtic.

Darrerament persones del nostre entorn han perdut la lluita a vida o mort -mai més ben dit- contra aquesta malaltia. I ha estat traumàtic.  La longevitat vital ens porta, gairebé a la meitat de nosaltres, a estar exposats  a aquesta malaltia. Una malaltia lletja que es deia abans. Què hi farem!

Un article interessant sobre el tema: la família amb càncer

L'experiència de l'art

Que l'art és un concepte que amb uns límits difusos és una evidència. Especialment si és art contemporani.  Transgredir i sorprendre són actituds comuns a molts artistes.

Llegeixo a la Vanguardia que un museu suec exposa a dos passavolants com a obres d'art. Dos romanesos estan contractats dues hores al dia per ser exposats en una sala d'art contemporani. A 15€ l'hora. 

L'exposició ‘17 metres' de Luz Broto ha estat escollida el 2014 la millor proposta de la tercera edició del programa Art Nou Barcelona, que posa la lupa a la creació emergent.

Luz Broto (Barcelona, 1982) és una artista a tenir molt en compte. El seu treball és senzill, directe i de gran intel·ligència. Li clava un senyor cop de puny a l'estómac de les convencions. Se serveix de l'art per obrir noves consciències. “L'art és un problema que et trobes i l'has de resoldre”, exclama. Bell. Deixa en evidència tots aquells que reneguen dia sí i dia també de l'art contemporani perquè consideren que la gent no l'entén. I no, no és per entendre'l, és per viure'l.

La seva exposició són els disset metres d'espai completament buit que hi ha de la porta d'entrada del local de la galeria a la porta d'emergència. I res més. Absolutament res més!

Lluny de l'art figuratiu, les certeses antigues s'esvaeixen. En qualsevol cas, l'art emociona. I incomoda. I crea polèmica. I et fa ballar el cap. I fins i tot pot traspassar en alguns casos els límits de la dignitat humana. O no?