Promeses pel 2024

Posem el retrovisor al 2023, amb unes quantes paraules clau per explicar un any convuls: la sequera, la guerra entre Israel i Palestina, les dues cites electorals, l'oli d'oliva pels núvols, el "Coti x Coti" revolucionant la sardana, l’amnistia, la salut mental, la IA…
Ha estat un any de cançons de la fi de l’amor sorneguer -sal pique- de Shakira i d’una de les grans cançons de l’any: Flowers de Miley Cyrus, versionada per Mishima -Roses- de forma genial. 
El Matias i el Marc ens han deixat i això ha estat el més trist i lamentable de tot plegat.
El 31 de desembre no celebrem l'any que hem viscut sinó el que encara hem de viure. Celebrem l’any que no hem tingut temps d’espatllar i que, de moment, es conserva tal com ens l’imaginem. I, de passada, confirmem que les coses ens agrada més començar-les que no pas acabar-les.
Tornem les bones intencions: anar al gimnàs, aprendre idiomes… millor no capficar-se i deixar-ho estar per un altre dia, de debò.
Com afirma l’Ignasi Aragay (Quina promesa et faràs per al 2024? ARA 28/12/2023) fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius.
La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba. Si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres, deia Groucho Marx.
La filòsofa Marina Garcés (El temps de la promesa Anagrama) afirma que avui hem substituït promeses per projectes de consum, benestar, èxit i plaer, una "economia inflacionària de la promesa buida".
En qualsevol cas el primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat, les propagandístiques de la política, les futuristes de la tecnociència -la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica-...
En aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l’amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.
L’opuscle “La promesa” (Jordi Llavina, La Cultural, 2016) és una delícia, una exquisidesa. Ja voldria jo ser capaç un dia o altre de fer un escrit com ara aquest.
Salut, sort i que aconseguim tirar endavant els nostres propòsits el 2024! Els confessables i els inconfessables.

Exposició IA: Intel·ligència artificial, al CCCB. El MOCO, col·lecció privada i para de comptar -una màquina de fer diners-

Al CCCB, del 18 octubre 2023 al 17 març 2024, “IA: Intel·ligència artificial”. Una exposició sobre la història, el funcionament, les possibilitats creatives i els reptes ètics i legislatius de la intel·ligència artificial avui. Una bona oportunitat per experimentar amb la IA, conèixer els riscos, descobrir innovacions científiques i artístiques i aprofundir en una tecnologia decisiva en el futur de la humanitat, però que per alguns és una promesa banal i futurista de la tecnociència.
Les dades massives -big data- han fet possible la IA. Els responsables de l’expo no són ingenus: són conscients que el món en què vivim va molt més enllà d’un conjunt de dades. per més gran que aquest sigui. Per comprendre el món a partir de les dades necessitem la ciència, la filosofia i l’art. I també de la necessitat de regular i garantir el control de la IA
En ¾ d’hora fas una visita panoràmica. T’hi pots passar hores i hores si vols dedicar-te i analitzar a fons el contingut.
El MOCO Barcelona Museum és una altra història. El darrer “museu” obert a BCN destinat a convertir-se d’immediat en el “museu” més visitat de la ciutat. “Obres emblemàtiques de cèlebres artistes moderns, contemporanis i estrelles emergents”.
Al meu entendre no és pròpiament un museu sinó que es tracta d’una col·lecció privada de qualitat ben desigual, tan alternativa com esnob. Més fum que no pas foc. Un producte més cosmètic que altra cosa ideat amb un esperit empresarial que farà que es converteixi en una màquina de fer diners. Prescindible. Com per a no tornar-hi.

Com pots menjar millor i cuidar el planeta?

En aquests dies de menges desorbitades i molt bones, tot sigui dit, algunes reflexions sobre com menjar millor i cuidar el planeta, que una cosa porta a l’altra. De fàcil lectura per qui ho vulgui entendre.
Al darrer número de la revista CRÍTIC (Helena Martín, 5/10/2023) ho expliquen clar i català amb la col·laboració de FàcilMent - Lectura Fàcil.
Els aliments que mengem
donen el que necessitem al nostre cos
per funcionar durant tot el dia.
Però a vegades no sabem d’on venen els aliments
o si són bons o dolents per a la nostra salut.
A més, moltes vegades els aliments que mengem
venen d’altres parts del món
i portar-los fins on som
provoca problemes de contaminació.
A més, a les famílies pageses que treballen al camp,
no se’ls paga el preu just pels aliments.
Però, encara que sembli difícil,
hi ha maneres de tenir una “alimentació sostenible”.
Alimentació sostenible: prendre decisions sobre el que mengem perquè no sigui dolent per al medi ambient ni per a la nostra salut. Que vol dir:
Menjar aliments collits a prop.
Comprar al mercat o al pagès.
No comprar menjar “processat”.
No llençar menjar.
Doncs això. Som-hi!

Mirades. Epopeia migrant

L’ARA Mirades acostuma a ser un pou de saviesa i sensibilitat. Imatges espectaculars, punyents… vitals i rellevants en qualsevol cas. A tall d'exemple la del 23 de desembre: Epopeia migrant.
Pare, mare i quatre filles. Són una família hondurenya que ha estat capaç de fer els més de 5.700 quilòmetres per carretera que separen el seu país dels Estats Units sempre tots junts. És a dir, sense baixes. I dijous feien l’últim pas: travessar el Río Grande des de Piedras Negras, a Mèxic, cap a Eagle Pass, a Texas. I aquí començaran un nou capítol d’incertesa.
No sé si una imatge val més que mil paraules. El que sí que sé és que a partir d’un fotograma, la imatge en qüestió, no és del tot impossible imaginar-se l’epopeia sencera.
Fa uns anys, en el marc del festival EVA, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar, de sentir l’epopeia migrant d’un jove senegalès que va travessar durant gairebé 3 anys bona part del continent africà fins arribar a Barcelona, on va tenir la immensa sort de ser acollit per una família catalana amb qui va coincidir al parc de la Ciutadella. Un epopeia amb final feliç, que molt em temo que no deu ser el més habitual. Tot va bé si acaba bé.

Dirigir - Miquel Villalba Castells - La teoria dels instants previs

Avui a les 19h, d’aquì a una hora mal comptada que es diu ara, gaudirem del concert de sant Esteve de la Polifònica de Vilafranca, que està de celebracions i això del 75è aniversari ja s’acaba.
La novetat més rellevant, l’estrena com a director del concert del Miquel Villalba Castells, director adjunt, i que és l’hereu de casa. L’hem vist dirigir altres corals però tinc la sensació que avui és com el bateig de foc, com l’estrena oficial, com la posada en escena definitiva. I ara, justament ara, estic vivint els instants previs.
La teoria dels instants previs ve a dir que sempre és millor el que està a punt de passar que el que acaba passant, que el millor de les coses que et passen és la il·lusió prèvia que hi poses. I això serveix tant per una relació de parella com pel cas que ens ocupa.
Que el millor de dormir és el moment just abans d'adormir-te, quan entres al llit, notes els llençols freds a la pell i t'abrigues amb la funda nòrdica. L'expectativa, les ganes, la imaginació. les possibilitats, les oportunitats. el què serà i com serà.
L’instant previ és un punt en que tot pot passar, tot surt bé, fantàsticament bé. I malgrat tot, qui en té prou amb la prèvia, com deia la malaguanyada Tatiana Sisquella?

Consells a tenir en compte en els àpats d’aquestes festes

La Mònica Planas en un article del 2018 feina unes consideracions que cal tenir en compte en els àpats d’aquestes festes i que jo comparteixo perquè estic segur que us poden ser de molta utilitat. Que us estalviaran problemes, vaja.. Allà va! I bon Nadal!
- Repetir més d’una vegada és gula.
- La taula de Nadal és un clar exemple de les dinàmiques heteropatriarcals: combat-les!
- Si durant l’àpat no t’aixeques com a mínim dues vegades per anar a la cuina entres a la categoria de barrut o barruda.
- Enviar els nens en lloc teu no convalida que tu no t’aixequis. Si ho fas, també entres a la categoria de barrut o barruda. I estàs fabricant els barruts del futur.
- Que t’asseguis al racó més incòmode no t’eximeix d’aixecar-te.
- Encara que la cuina sigui petita, com a mínim hi ha d’haver quatre persones netejant-la després de menjar.
- L’excusa “Com que sou tants aquí dins no faig res perquè us faré nosa” fa ràbia. I més quan la pronuncies cada any.
- Encara que el rentaplats no sigui teu, passa aigua pels plats abans.
- Si l’any passat et va tocar la pota de la taula, aquest any tens dret a demanar que li toqui pota a un altre (sempre de generació igual o inferior).
- Debatre sobre la vaga de fam amb la boca plena és de mal gust.
- Si a la taula no sou tots de la mateixa corda (ja m’entens), la tele és un bon tema alternatiu de conversa. Aquest any un recurs útil és “Què us ha semblat el programa dels Òscars?”
- Si sou tots de la mateixa corda (ja m’entens), també podeu parlar de tele i recórrer als clàssics: “I què, la Griso?” o “I què, la Rahola?”
- Prohibit tenir el mòbil a la taula, però tampoc el deixeu gaire lluny. Pot ser útil per visionar vídeos del Polònia per destensar qualsevol espurna de conflicte. El Franco fent de Freddie Mercury és un valor segur (tret que tinguis algú de Vox a la taula).
- Sempre es trenca una copa de la vaixella bona. Mentalitza’t.
- Vigila bé la brossa, és el dia que uns quants coberts van a parar-hi a dins sense voler.
- Si ets a casa els sogres, evita fer elogis sobre altres canelons que no siguin els seus, encara que siguin comprats.
- Sigues equànime en el repartiment del gratinat dels canelons.
- Feliciteu sempre el cuiner o cuinera, fins i tot si el menjar és d’encàrrec.
- Si t’asseus al cap de taula, tingues íntimament un record per a tots els que hi han passat abans. No cal que ho facis en veu alta perquè us posareu tristos.
- No donis gaires voltes a la manera com ha canviat la família amb els anys. Els nouvinguts no es trien, senzillament s’accepten (amb resignació, si cal).
- Si ets un nouvingut, procura no fer-te gaires preguntes sobre com pot ser que hagis anat a parar en aquella família.
- Si passes vergonya cada vegada que la teva parella intervé en la conversa és important que de cara al 2019 prenguis una decisió al respecte.
- Evita les indirectes. La més mínima subtilesa pot desencadenar un tsunami.
- Tots els retrets, després de Reis.
- La broma d’apuntar algú amb el cava quan estàs a punt de destapar-lo està passada de moda i molesta. No ho facis.
- Més de tres neules també és gula.
Doncs això. Compte amb tot plegat!

Va de cine. “Anatomía de una caída” (Sala Zazie - Casal)

Sandra, Samuel i el seu fill d’onze anys, Daniel, viuen una mica allunyats de tot, a la muntanya. Un dia troben en Samuel mort al peu de casa seva. S’obre una investigació per mort sospitosa i no triguen a inculpar Sandra, malgrat l’ambigüitat del cas: suïcidi o homicidi? Un any després, Daniel està present en el judici de la seva mare, autèntica dissecció de la parella.
Anatomía de una caída és una de les millors pel·lícules d'aquest any, El títol que ens remet de seguida al gran drama judicial d’Otto Preminger, “Anatomia d’un assassinat” (1959). En un efecte premeditat, la directora francesa juga amb el llegat i el record del model procedimental canònic i ens ofereix una relectura de la manera de portar la tensió al nivell exacte d’ebullició. Però, també, de com mostrar les penúries de l’ànima humana, de la vida d’unes persones que s’estimen, s’enfaden o s’engeloseixen, mentre intentem entendre les raons de tot plegat. La caiguda física des del pis de dalt, però també com a desfeta familiar, quan cal encaixar massa peces per resoldre la pròpia infelicitat.Us recomano la crítica de la pel·lícula que fa Esteve Plantada (Una desfeta familiar. El Temps, 4/12/2023) https://scur.cat/DDY626

Gerard i Miquel, pianistes i musicòlegs fantàstics! Perquè la vida, sense música, només seria soroll.

A la sessió d’ahir de l’Aula d'Extensió Universitària vam gaudit d’un espectacle musical: “Fantasies musicals al llarg dels segles. Un piano és per 10 dits o per 20?”, a càrrec de Gerard Morató Viñas i Miquel Villalba Castells, pianistes i musicòlegs.
Un repertori variat i preciosista: Bach, Schumann, Debussy i un parell de megamixs de la collita pròpia dels dos artistes.
El Gerard -i la seva germana, la Berta, no l’oblidem pas- són coetanis i bons amics del Miquel, l’hereu de casa. Sóc amics de la casa, vaja. La Berta amb més mèrit encara doncs vaig ser el seu mestre tutor durant un parell d’anys, i això no sempre és fàcil d’oblidar!
Tomben per casa, toquen el piano, fan composicions i fins i tot algun cop l’any tenim la sort de compartir taula, que sempre és una cosa molt desitjable de fer amb la gent jove.
Com a bons mil·lennials que són ni ho tenen ni ho han tingut gens fàcil a la vida, i això és motiu de conversa habitual, especialment des de l’aparició del llibre “Generació Tap”(Josep Sala i Cullell, ARA llibres 2020) amb una conclusió demolidora: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.
De manera amena i emotiva ens han fet gaudir amb unes píndoles musicals i uns comentaris ben trobats i divertits, en un to divulgatiu i entretingut.
I ens han fet entendre que un piano sempre és més estimulant a 20 dits que no pas a 10. I que la vida, sense música, només seria soroll.
Podeu escoltar els megamixs que han anat compartint els darrers anys:
https://youtu.be/aUd33kBhDLw Megamix nadalenc
https://youtu.be/AV-Ta9qhxtI Megamix rockcatalanesc
https://youtu.be/WXOOQQTNiPs Megamix festamajorenc
https://youtu.be/_SY5ploC4ok Megamix animat
https://youtu.be/JpCfPrHv0CE Megamix tradicional

https://youtu.be/daU4Rfn3LB8 Megamix cinematogràfic

Contrasenyes

Esplèndida la revista NÚVOL, el digital de cultura, l’anuari 2023-2024. Un bon grapat d’articles de bona facturació, variats i rellevants.
Un d’ells, el de la Carlota Rubio: Les contrasenyes que estimem. I un relat breu suggeridor. Aquí el teniu: Arribes al cel i sant Pere t’atura i et diu, revisant els papers, “Un moment… Tu encara tens seixanta hores de vida, a compte de tot el temps que has passat tornant a escriure contrasenyes.”
Es pregunta la Carlota si les nostres contrasenyes són les nostres esperances. I comenta que al rànquing de les contrasenyes més posades hi ha lleugeres variacions culturals però, en general, a tot arreu passa el mateix: fórmules fàcils de teclejar, els noms propis, els insults i, sempre, els “t’estimo” en tots els idiomes. A qui estima tota aquesta gent? A la mateixa contrasenya?
Boris Groys diu que, com que avui ja no creiem que sigui possible accedir als altres en un sentit metafísic, hem substituït l’acostament interpretatiu pel hackeig. És a dir, podem conèixer algú amb més profunditat colant-nos al seu compte de Twitter que enamorant-nos-en.
Els nostres perfils digitals són fantasmes de nosaltres mateixos..“L’individu es defineix avui per les contrasenyes que delimiten la seva àrea d’accés”.
Potser quan les contrasenyes es tecnifiquin i ja no demanin paraules (que passarà), internet serà un lloc menys màgic i més indesxifrable per a tothom.

Els dinars d’empresa i les vacances

La jubilació, que és un estat mental, una bicoca de les bones, té danys col·laterals, segons com es miri. Et priva dels dinars/sopars d’empresa -que segons com pot estar la mar de bé- i et deixa al marge de les vacances de la classe treballadora més ben posicionada, no d’aquells que desgraciadament treballen per ser pobres.
Dic que és un estat mental perquè reprograma totes totes les teves rutines diàries, et canvia el sistema operatiu i posiciona al capdamunt del teu rànquing allò que et ve de gust fer en aquell moment, al marge d’altres ocupacions laborals.
Avui per exemple escric el meu apunt diari en el blog personal a quarts de 9, quan ja estic sol a casa. I em barallaré amb un portàtil que fa temps que no fem anar per tal d’esbrinar la contrasenya, i aniré a la perruqueria a 2/4 de 10, i a fer uns quants encàrrecs encabat… i passejaré per la vila sense presses. I endreçaré i revisaré uns cedés, i esporgaré un munt de llibres i materials escolars, que abans no acabi l’any vull alleugerir els prestatges de l’estudi. I tot això abans de fer l'aperitiu i de dinar.
Un full de ruta ben diferent al de demà dijous,,, però això ja és una altra història.