L'experiència de l'art

Que l'art és un concepte que amb uns límits difusos és una evidència. Especialment si és art contemporani.  Transgredir i sorprendre són actituds comuns a molts artistes.

Llegeixo a la Vanguardia que un museu suec exposa a dos passavolants com a obres d'art. Dos romanesos estan contractats dues hores al dia per ser exposats en una sala d'art contemporani. A 15€ l'hora. 

L'exposició ‘17 metres' de Luz Broto ha estat escollida el 2014 la millor proposta de la tercera edició del programa Art Nou Barcelona, que posa la lupa a la creació emergent.

Luz Broto (Barcelona, 1982) és una artista a tenir molt en compte. El seu treball és senzill, directe i de gran intel·ligència. Li clava un senyor cop de puny a l'estómac de les convencions. Se serveix de l'art per obrir noves consciències. “L'art és un problema que et trobes i l'has de resoldre”, exclama. Bell. Deixa en evidència tots aquells que reneguen dia sí i dia també de l'art contemporani perquè consideren que la gent no l'entén. I no, no és per entendre'l, és per viure'l.

La seva exposició són els disset metres d'espai completament buit que hi ha de la porta d'entrada del local de la galeria a la porta d'emergència. I res més. Absolutament res més!

Lluny de l'art figuratiu, les certeses antigues s'esvaeixen. En qualsevol cas, l'art emociona. I incomoda. I crea polèmica. I et fa ballar el cap. I fins i tot pot traspassar en alguns casos els límits de la dignitat humana. O no?

Una migdiada de 17 anys

Tal dia com avui fa vint anys de la mort de l'Ovidi Montllor. I tres anys del multitidinari acte de constitució de l'Assemblea Nacional Catalana al Palau Sant Jordi, que va marcar el tret de sortida de l'organització de l'independentisme al país.

Entre un fet i l'altre, potser una migdiada de 17 anys? Ei, que pot sonar a boutade però estic convençut que alguna cosa de veritat hi ha en aquesta afirmació.

Alguns pensaments de l'Ovidi, premonitoris:
No ens alimenten molles, volem el pa sencer.
Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es  parle, s'escriga o es pense.

En un article preciós de la Sílvia Soler Fer bé les coses (ARA 07.03.2015), tot parlant del funeral de la Rosa Novell, deia que seria bonic que, en el comiat de cada persona, a banda de mostrar el dolor, es fes una llarga ovació per la feina que ha fet.

La meva llarga ovació a l'Ovidi i a l'ANC està garantida. 

Escriure sobre la mare

Ara fa una estona he acabat de llegir También esto pasará de la Milena Busquets. Sense massa entusiasme, tot sigui dit. Èxit de vendes en català i castellà, això sí.

Això d'escriure sobre la mare dóna molt de joc. Ja  sabia que la comparació amb un altre llibre llegit l'any passat se'm faria inevitable. Parlo de Res no s'oposa a la nit de la Delphine de Vigan, que també col·loca la pròpia mare en el centre d'un relat més o menys autobiogràfic.

Parlar de la mare et porta, fàcilment, a reflexionar sobre la pròpia vida amb una voluntat d'autoconeixement. Passada pel sedàs de la literatura, aquesta experiència de vida ajuda a viure a qui l'escriu, amb tota seguretat, com apuntava l'Imma Merino en un article excel·lent: "escrivint el llibre, Delphine de Vigan va adonar-se que la seva mare l'havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal. També ajuda a qui la llegeix, eixamplant-nos la comprensió dels éssers fràgils i de la pròpia fragilitat, encara que les nostres experiències no siguin tan extremes."

La Blanca, la protagonista de También esto pasará, una dona que acumula dues separacions i altres relacions amoroses menys perdurables, parla sense embuts i no es talla ni un pèl a l'hora de dir les coses pel seu nom.
Em fa l'efecte que per poder fer la seva vida la protagonista ha destruït la mare, però aquesta ha sobreviscut a la destrucció. 

El dubte que em provoca, i que no acabo de resoldre, és, anant un pas més enllà, si realment existeix una literatura amb mirada femenina, i en cas afirmatiu, si aquest llibre n'és un exemple. 

Del que no tinc cap mena de dubte és que l'heroïcitat del dia a dia és, majoritàriament, la de les dones. I avui, Dia Internacional de la Dona, també ho havia de dir. 
Com també vull manifestar el meu desencís pel fet que avui, després de trenta-cinc anys de polítiques d'igualtat en democràcia, estiguem com estem. Fa pena! 

Bon cap de setmana

El trànsit de la setmana laboral al cap de setmana és de les coses bones que se'ns presenten setmana rere setmana. 
Els divendres a la tarda - vespre - nit s'estiren i propicien el pas de les rutines laborals setmanals al cap de setmana.

L'oferta d'avui és immillorable. A 2/4 de 8,  presentació de llibre El camí ral de Vilafranca a Montblanc, a l'auditori del Vinseum. M'interessa, i ara us ho explico.
Des del 1989 que vaig aterrar a l'Alt Penedès calculo que hauré fet uns1500 viatges (d'anada i tornada) de Vilafranca del Penedès a Montblanc, on  viu el pare i una germana meva. 
Un per setmana aproximadament. Uns 180.000 km, que no són pocs. Si comptabilitzés també, els cinc anys que vaig estar treballant i visquent al Baix Penedès, arribaríem  als 200.000 km, unes 5 voltes al nostre planeta. Potser que contacti amb els responsables del Guinnes Worl Records...

A 2/4 de 9 del vespre, lliurament del XVIè Premi de narrativa El Lector de l'Odissea, a l'auditori municipal, amb un espectacle que combina poesia, música i arts visuals, dirigit per Pep Puig. 
Aquest premi és una iniciativa de gamma extra, trencadora i amb solera.Per molts anys!
Ahir al matí, a Catalunya Ràdio, vaig sentir una notícia ben trista: el 2014 van tancar portes dues llibreries al dia a l'estat, el doble que l'any anterior. A hores d'ara en queden unes tres mil a l'estat espanyol, de les quals unes 400 són catalanes. Tant de bo puguem continuar disposant d'un parell de bones llibreries a Vilafranca del Penedès.

A 1/4 d'11 el Cine Club Vilafranca ens oferirà una bona pel·lícula: Mil noches, una boda. Ficció dins la pròpia realitat en femení.
 

Dissatbe farem la 1a -i penúltima- calçotada de la temporada, la filològica, a can Cervera, a Torrelles de Foix. 
Sempre és reconfortant retrobar-se amb els calçotaires de cada any, fer-la peta una  estona... i disfrutar d'un bon àpat. Si el temps acompanya llavors sí que ja és espectacular.

El diumenge, a les 11, farem la darrera sessió del Revers del Museu. Visitarem el centre de documentació per descobrir alguna de les tasques més desconegudes que es duen a terme. Realment han estat unes visites molt interessants.

I per dinar, a petició de l'hereu de la casa, un adolescent que dilluns es va convertir en donant de sang, un bon vermut -que fa festa- i faves a la catalana. De cine!

A les 7 de la tarda la Polifònica de Vilafranca ens oferirà la rondalla La Santa Espina, a l'auditori municipal. Solvència contrastada. Som i serem gent catalana...

Som i serem gent catalana

Som i serem gent catalana

Enllestirem la setmana no sense abans acabar de llegir el darrer llibre de la Milena Tusquets, También esto pasará. 
Dilluns l'hem de comentar, a la feina, amb la secció femenina que ja el va llegir d'una tirada ara fa quinze dies. 
A hores d'ara encara no sé si hi ha una literatura femenina, una mirada femenina a l'hora d'escriure o no. Però això és una altre tema...

MOBÍLIA. La vita e Mobile

El congrés de telefonia mòbil cavalca de nou. Si fa un parell d'anys un dels giny més novetosos va ser el telèfon completament submergible, aquest any una de les novetats preuades ha estat la videoconferència amb hologrames.

Tot i que la intenció era anar-hi ... i de franc, m'ha fet mandra i he preferit anar a tombar per les vinyes del Penedès. També em perdré el concert de la Cantiga al Palau de la Música MOBÍLIA. La vita e Mobile, que, naturalment, va sobre mòbils. Quedarà per una altra oportunitat, Francesc.

Tot plegat em fa pensar en aquest artefacte que s'ha convertit en una extensió de la nostra vida diària. Com la roba interior, només alguns frikis -de bon rotllo, eh!- no en fan servir. 
No hi ha res a fer. És com si no podéssim viure sense ell i ens hem acostumat a conviure-hi en tot moment. Personalment diria que des de l'inici del mil·lenni que l'arrossego amunt i avall. Certament que ens ha canviat la vida. Un gran invent que pot generar dependència. 

Tot caminant pensava que a la butxaca de la caçadora portava més tecnologia que no hi havia a  l'Apol·lo XI el 1969 quan l'arribada a la Lluna. 
I, per un moment, hasta m'ha passat pel cap que el meu mòbil era més intel·ligent que jo... 

AB-

Des de fa una pila d'anys que sóc donant de sang. Gairebé mitja vida.  I ho dic amb plena satisfacció, naturalment.  #JoDono 

Avui a cal Figuerot han muntat una marató de donació de sang amb un lema ben nostrat: Dóna sang a Vilafranca, és capital.
Aquest any capitalegem. Som Capital de la Cultura Catalana i això imprimeix caràcter. Hi ha programats 163 activitats de tot tipus... i no entro en més consideracions.

El tema que m'interessa ara és un altre. Per primer cop el nostre hereu, el Miquel, ara ja major d'edat, ha estat donant. I això m'ha satisfet una barbaritat. Com a pare i com a ciutadà. El seu grup sanguini és AB- que es veu que és poc habitual i molt preuat.

Estirats cara a cara a pocs metres l'un de l'altre, amb una agulla que anava fent la seva feina recaptatòria clavada als braços respectius,  he sentit una sensació ben agradable. M'he sentit orgullós del meu fill i he pensat, tot mirant-lo en silenci i contemplant alhora les fotografies gegants del P8, el 2d8, el 2d9 i el 3d10 amb folre i manilles, que sí que hi ha un pam de net i que cal ser prudents però també decididament optimistes. O no? 

Un batibull d'esquerres

De la mà de l'Andreu Mayayo em vaig introduir el 1974 a les Joventuts Comunistes de Catalunya, a Montblanc. Tota una experiència i un aprenentatge polític i de vida associativa i partidària. El salt de les JCC al PSUC va ser ben fàcil. En plena clandestinitat, amb el valor afegit que això comportava.

Amb ell també vaig participar en la configuració de les candidatures a l'ajuntament de Montblanc de les primeres eleccions municipals.
Al cap d'un anys l'Andreu va ser alcalde de Montblanc (1991-93 i 1995-99). D'alguna manera, des de la distància, però també hi vaig participar i compartir la joia i l'alegria desbordant que això va comportar.

Casar-se a la sala de plens de  l'Ajuntament de Montblanc, el 1992, en un cerimònia civil presidida per l'Andreu, també va ser una experiència inoblidable.

Ara, al cap d'uns anys, m'embolico en un altre projecte polític. Un batibull d'esquerres. Un experiment sociològic m'atreviria a dir: Vilafranca en comú

Us animo a conèixer aquest projecte. Demà dia 1 de març,  la jornada de votació oberta pot ser un bona bona oportunitat. De 10 a 6 de la tarda, a la plaça de la Vila.

Cal conèixer el que és realment important de tot allò que ens envolta. Ni que sigui des de la discrepància... 

Cap de setmana

Dissabte al matí fem un tram del Camí del riu , el de Sant Quintí de Mediona, fins a ca l'Oliver. Sempre és d'allò més interessant fer una ruta de la mà de gent que se la coneix, pam a pam. Les amenaces de tempestes disperses s'esvaeixen, fins a la tarda.
De tornada de la Conca, a l'alçada de La Bisbal del Penedès, cap a 3/4 de 6 de la tarda, la tempesta perfecta. A sobre nostre, una clapa de sol espaterrant; a pocs kilòmetres un cel ben tapat i amenaçador, amb trons i llamps espectaculars i un arc de Sant Martí de postal... Un espectacle total, amb un contrast de llums i ombres que feia temps que no veia. Molt més estimulant que l'aigualit mapping a la façana de l'ajuntament de Vilafranca, a les 20h, un suposat espectacle visual de curta volada.

L'activitat El revers del Museu, organitzada pel VINSEUM avui a les 11h, totalment recomanable. Una visita guiada als magatzems de VINSEUM, a Cal Pa i Figues i al Fòrum Baltà. De la mà de la Carmina, conservadora (preventiva, curativa i m'atreviria a dir que pal·liativa -tot i que la Carmina no ho ha corroborat-) i restauradora.
Ha estat una oportunitat única per fer el tafaner, per conèixer el treball d'inventariar, diagnosticar, tractar, investigar i guardar cadascuna de les més de 18.000 peces que VINSEUM té als seus fons. Ha estat una molt bona estona. 

El cap de setmana sempre et permet trencar les rutines dels dies laborals. Sense pretendre, això sí, arribar a tot arreu. Les múltiples ofertes de la Vilafranca Capital Cultural Catalana 2015 no t'ho posen fàcil. 

Uma !

Se'n parla: a la ràdio, a les xarxes... I realment és esglaiador. El rostre de l'Uma Thurman és una patata. La cirurgia plàstica o estètica o com carai es digui ha estat demolidora. Sap greu.

Cada dia del món veig el pòster de Pulp Fiction. Està penjat a la paret del tram d'escales que porten a l'estudi de casa, des d'on l'estiu passat s'ha instal·lat el nostre fill Miquel. 

En la decoració de l'espai va penjar el pòster de la pel·lícula. Li encanta. A mi també. Vint anys després de l'estrena encara m'agrada i considero que és una pel·lícula trencadora i potent. 
Ja ho té això en Tarantino. 

Veure, ara, el rostre de l'Uma Thurman ha estat un cop baix. I constatar la mala llet i la manca d'escrúpols de molta gent, cap sorpresa. Sempre es fa llenya de l'arbre caigut... Un recordatori que les xarxes poden acabar sent molt més abrasives que un bisturí.

http://www.ara.cat/estils_i_gent/uma-thurman-cirurgia-estetica_0_1301870021.html 

La icona romandrà a la nostra memòria. I a la paret de les escales de l'estudi, oi Miquel? 

  

Cinema català...

Setmana de cinema. De gales nostrades i no tant...
El documental L'últim fotograma del Sense ficció de dimarts, una veritable joia. Un viatge sentimental per a resistents del cinema.
Un altre documental, El documental del mes, Mai és tan fosc. Un documental sobre Arcadi Oliveres, doncs no. Ben  lluny del que hagués estat possible, a parer meu.
I les gales, ben variades. La Gaudí, sense ganxo, patrocinada fins i tot en els moments més fúnebres! De perfil baix.
Els Goya, bé. Aquest any han trobat la mesura, excepte en la durada. Bon guió, bon alegat de l'Antonio Banderas, bon espectacle... La setmana que ve tindré oportunitat de comentar-la amb l'Antorni Barrero, que hi era el punyetero.
Em ve al cap allò de cinema català posa't a caminar. Ens falta una indústria del cinema, una cadena formativa consolidada... i alguna altra element que se m'escapa.