XÈ

Vaig llegir una entrevista a la Mercè Senabre, la Xè, al diari El País el 1982 si no m’erro. Quan tres anys més tard la Carme Ortoll me la va presentar jo li vaig fer saber que ja la coneixia, si més no de referències.
Em va introduir a la festa major vilafranquina. Quin pregó el del Miquel González amb un avantpassat seu de nom Roderic de protagonista del seu relat!
L’estiu de 1989 vaig participar, gràcies a la seva invitació, a l’expedició d’administradors de la més típica del 1988 a l’antiga URSS, ja a punt de desmantellar-se.
El desembre de 1989 vaig anar a viure al pis de sobre del de la Xè, al 5è 1a del carrer Misser Rufet. Com a veïna, excel·lent. A vegades els dos pisos semblaven talment com un dúplex. Els de dalt i la de baix compartíem àpats, jornades cinematogràfiques i tota mena de trobades.
A partir dels anys 90 formem part d’un grup d’amics -la colla del sopar al mes- que ens trobem mensualment i de manera rotatòria a casa d’algun dels seus membres per compartir un àpat… i la vida. La colla ha superat divorcis i nous emparellaments però cap trompada com aquesta. Encara estem estabornits tot plegats.
El 1995 van celebrar el seu 40è aniversari a la sala de baix i al pati de casa meva. Tota una sorpresa i una festassa de la qual tinc un record inesborrable.
Sempre, i quan dic sempre vull dir sempre, a les verdes i a les madures, l’he sentit al meu costat de manera incondicional.
I ara, a punt de fer els 70, és morta, de manera sobtada i imprevista a la Guyana, al continent americà.
Xavier Antich, filòsof, diu: no sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
Cada mort que vivim és només nostra. Dir adéu a algú, i dir-li sabent que és per sempre, és quedar-nos amb el que ens ha donat, amb el que ha fet de nosaltres el que som.
A llibre de l’Eclesiastès podem llegir una metàfora sobre els moments de la vida, que diu així: “ Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Hi ha un temps per a cada cosa”.
La sensació que encara no tocava no me la puc treure del cap. Ara sí que la trobarem a faltar de debò. Ara toca enterrar els morts i reparar els vius, que diria Txèkhov. Una abraçada immensa al Kari, el Bo, el Fe i la resta de la família.

I acabo amb un fragment d’un poema de l’Antoni Massanell i Esclassans

Vindrà la mort un dia qualsevol
i tot ja esdevindrà d’altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s’hi marcirà cap primavera.

Xè, sàpigues que d’alguna manera i poèticament parlant,

tota la nostra vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.

Una abraçada immensa!