He llegit un parell de novel·les de Julian Barnes: El sentit d'un final i L’única història. Totes dues molt però que molt bones.
El sentit d’un final és una novel·la breu, però intensa. Molt intensa. És un treball de condensació formidable, amb la destil·lació de la vida del narrador i no només de la seva, sinó també dels personatges que l’envolten.
A més d’una història magníficament explicada (amb això ja tindríem una bona novel·la) ens trobem amb reflexions que ens fan pensar i de les que aprendrem alguna cosa. El sentit d’un final va guanyar el Man Booker prize del 2011.
A les darreres novel·les Julian Barnes dona voltes a la qüestió de la memòria i de la veritat.
Planteja un dilema recorrent que es pot plantejar en aquests termes: “Què preferirìeu: estimar molt i patir molt o estimar poc i patir poc?”
Com diu Miquel Berga, costa fer balanç de la pròpia vida quan ja no en té remei.
Les indagacions de Barnes apunten sempre a les interconnexions entre temps, memòria i identitat.
Amb els anys un accepta aquesta afirmació inquietant: els joves imaginen futurs que no seran i els vells imaginen passats que no van ser. L’bora de Barnes suggereix que el temps no és un fixador. El temps, si de cas, és un dissolvent.
En qualsevol cas és millor haver estimat i perdut que no pas no haver estimat mai, o no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú