Va d’hospitals

Vaig d'acompanyant a l’hospital oncològic Duran i Reynals. Constato un canvi de terminologia del tot innecessari. Les sales d’espera d’abans ara són un espai d’atenció personal o quelcom similar, un eufemisme del tot prescindible ja que si alguna cosa fas sens dubte és esperar el teu torn tot mirant les pantalles cada cop que se sent un senyal acústic cridaner.
Sales espaioses i ben il·luminades. Fins i tot n’hi ha una equipada amb sofàs, seients còmodes i materials de lectura.
He pres de casa un llibre de lectura, que als hospitals no se sap mai el temps d’espera, la Nova antologia poètica -ara ja no tant nova- de Miquel Martí i Pol. Repasso poemes, alguns dels quals em fan pensar en aquest hospital.

De tant en tant la mort i jo som u,
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls, 

dignament, que diríem per entendre'ns. 

Després les coses tornen al seu lloc

i cadascú reprèn la seva via.

Res a veure amb les imatges de les sèries hospitalàries. Aquí no hi ha teatre ni això és un plató. Tot és real com la vida mateixa i es parla i es pensa en la vida. I en la mort, també en la mort.