Emocionant la cançó de Mishima HdHFMD, versió de DtMF de Bad Bunny, dedicat a Marc Lloret, el teclista de la banda, que va morir el febrer passat.
Igual que la cançó original, la lletra és un plany per no haver aprofitat prou el temps al costat de l’amic desaparegut. El grup la va interpretar per primera vegada en directe al concert de sant Jordi de dimarts passat. https://www.youtube.com/watch?v=3s5XDCis144
M’ha agradat, però no tant com la versió que va fer Mishima en català del hit de Miley Cyrus "Flowers" i que van cantar al concert a la Paloma el 21 d’abril de 2023. Amb la veu de David Carabén, aquest himne a l’amor propi i a deixar enrere les relacions que ens fan mal, és una balada fantàstica, meravellosa. https://www.catorze.cat/el-piano/roses-202848/
Perquè la vida, sense música, només seria soroll.
28 d’abril del 2025
27 d’abril del 2025
El sentit d'un final. L’única història. Julian Barnes
He llegit un parell de novel·les de Julian Barnes: El sentit d'un final i L’única història. Totes dues molt però que molt bones.
El sentit d’un final és una novel·la breu, però intensa. Molt intensa. És un treball de condensació formidable, amb la destil·lació de la vida del narrador i no només de la seva, sinó també dels personatges que l’envolten.
A més d’una història magníficament explicada (amb això ja tindríem una bona novel·la) ens trobem amb reflexions que ens fan pensar i de les que aprendrem alguna cosa. El sentit d’un final va guanyar el Man Booker prize del 2011.
A les darreres novel·les Julian Barnes dona voltes a la qüestió de la memòria i de la veritat.
Planteja un dilema recorrent que es pot plantejar en aquests termes: “Què preferirìeu: estimar molt i patir molt o estimar poc i patir poc?”
Com diu Miquel Berga, costa fer balanç de la pròpia vida quan ja no en té remei.
Les indagacions de Barnes apunten sempre a les interconnexions entre temps, memòria i identitat.
Amb els anys un accepta aquesta afirmació inquietant: els joves imaginen futurs que no seran i els vells imaginen passats que no van ser. L’bora de Barnes suggereix que el temps no és un fixador. El temps, si de cas, és un dissolvent.
En qualsevol cas és millor haver estimat i perdut que no pas no haver estimat mai, o no?
El sentit d’un final és una novel·la breu, però intensa. Molt intensa. És un treball de condensació formidable, amb la destil·lació de la vida del narrador i no només de la seva, sinó també dels personatges que l’envolten.
A més d’una història magníficament explicada (amb això ja tindríem una bona novel·la) ens trobem amb reflexions que ens fan pensar i de les que aprendrem alguna cosa. El sentit d’un final va guanyar el Man Booker prize del 2011.
A les darreres novel·les Julian Barnes dona voltes a la qüestió de la memòria i de la veritat.
Planteja un dilema recorrent que es pot plantejar en aquests termes: “Què preferirìeu: estimar molt i patir molt o estimar poc i patir poc?”
Com diu Miquel Berga, costa fer balanç de la pròpia vida quan ja no en té remei.
Les indagacions de Barnes apunten sempre a les interconnexions entre temps, memòria i identitat.
Amb els anys un accepta aquesta afirmació inquietant: els joves imaginen futurs que no seran i els vells imaginen passats que no van ser. L’bora de Barnes suggereix que el temps no és un fixador. El temps, si de cas, és un dissolvent.
En qualsevol cas és millor haver estimat i perdut que no pas no haver estimat mai, o no?
19 d’abril del 2025
XÈ
Vaig llegir una entrevista a la Mercè Senabre, la Xè, al diari El País el 1982 si no m’erro. Quan tres anys més tard la Carme Ortoll me la va presentar jo li vaig fer saber que ja la coneixia, si més no de referències.
Em va introduir a la festa major vilafranquina. Quin pregó el del Miquel González amb un avantpassat seu de nom Roderic de protagonista del seu relat!
L’estiu de 1989 vaig participar, gràcies a la seva invitació, a l’expedició d’administradors de la més típica del 1988 a l’antiga URSS, ja a punt de desmantellar-se.
El desembre de 1989 vaig anar a viure al pis de sobre del de la Xè, al 5è 1a del carrer Misser Rufet. Com a veïna, excel·lent. A vegades els dos pisos semblaven talment com un dúplex. Els de dalt i la de baix compartíem àpats, jornades cinematogràfiques i tota mena de trobades.
A partir dels anys 90 formem part d’un grup d’amics -la colla del sopar al mes- que ens trobem mensualment i de manera rotatòria a casa d’algun dels seus membres per compartir un àpat… i la vida. La colla ha superat divorcis i nous emparellaments però cap trompada com aquesta. Encara estem estabornits tot plegats.
El 1995 van celebrar el seu 40è aniversari a la sala de baix i al pati de casa meva. Tota una sorpresa i una festassa de la qual tinc un record inesborrable.
Sempre, i quan dic sempre vull dir sempre, a les verdes i a les madures, l’he sentit al meu costat de manera incondicional.
I ara, a punt de fer els 70, és morta, de manera sobtada i imprevista a la Guyana, al continent americà.
Xavier Antich, filòsof, diu: no sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
Cada mort que vivim és només nostra. Dir adéu a algú, i dir-li sabent que és per sempre, és quedar-nos amb el que ens ha donat, amb el que ha fet de nosaltres el que som.
A llibre de l’Eclesiastès podem llegir una metàfora sobre els moments de la vida, que diu així: “ Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Hi ha un temps per a cada cosa”.
La sensació que encara no tocava no me la puc treure del cap. Ara sí que la trobarem a faltar de debò. Ara toca enterrar els morts i reparar els vius, que diria Txèkhov. Una abraçada immensa al Kari, el Bo, el Fe i la resta de la família.
Em va introduir a la festa major vilafranquina. Quin pregó el del Miquel González amb un avantpassat seu de nom Roderic de protagonista del seu relat!
L’estiu de 1989 vaig participar, gràcies a la seva invitació, a l’expedició d’administradors de la més típica del 1988 a l’antiga URSS, ja a punt de desmantellar-se.
El desembre de 1989 vaig anar a viure al pis de sobre del de la Xè, al 5è 1a del carrer Misser Rufet. Com a veïna, excel·lent. A vegades els dos pisos semblaven talment com un dúplex. Els de dalt i la de baix compartíem àpats, jornades cinematogràfiques i tota mena de trobades.
A partir dels anys 90 formem part d’un grup d’amics -la colla del sopar al mes- que ens trobem mensualment i de manera rotatòria a casa d’algun dels seus membres per compartir un àpat… i la vida. La colla ha superat divorcis i nous emparellaments però cap trompada com aquesta. Encara estem estabornits tot plegats.
El 1995 van celebrar el seu 40è aniversari a la sala de baix i al pati de casa meva. Tota una sorpresa i una festassa de la qual tinc un record inesborrable.
Sempre, i quan dic sempre vull dir sempre, a les verdes i a les madures, l’he sentit al meu costat de manera incondicional.
I ara, a punt de fer els 70, és morta, de manera sobtada i imprevista a la Guyana, al continent americà.
Xavier Antich, filòsof, diu: no sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
Cada mort que vivim és només nostra. Dir adéu a algú, i dir-li sabent que és per sempre, és quedar-nos amb el que ens ha donat, amb el que ha fet de nosaltres el que som.
A llibre de l’Eclesiastès podem llegir una metàfora sobre els moments de la vida, que diu així: “ Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Hi ha un temps per a cada cosa”.
La sensació que encara no tocava no me la puc treure del cap. Ara sí que la trobarem a faltar de debò. Ara toca enterrar els morts i reparar els vius, que diria Txèkhov. Una abraçada immensa al Kari, el Bo, el Fe i la resta de la família.
I acabo amb un fragment d’un poema de l’Antoni Massanell i Esclassans
Vindrà la mort un dia qualsevolXè, sàpigues que d’alguna manera i poèticament parlant,
i tot ja esdevindrà d’altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s’hi marcirà cap primavera.
tota la nostra vida es lliga a tuUna abraçada immensa!
com en la nit les flames a la fosca.
16 d’abril del 2025
“Conversa con Dios”, una experiència quasi religiosa
Sento a la ràdio que l’Església catòlica ha interposat una demanda contra els creadors de l’app de Google Play “Conversa con Dios”. Es veu que tenen por de perdre d’exclusiva…
Aquesta és la informació que ofereix a la plataforma sobre aquesta aplicació: “T'agradaria tenir una conversa íntima i sincera amb Déu? Vols expressar-li els teus dubtes, agraïments, peticions o lloances? Et sents sol, angoixat, confós o esperançat? Si la resposta és sí, llavors aquesta aplicació és per a tu.
Aquesta és la informació que ofereix a la plataforma sobre aquesta aplicació: “T'agradaria tenir una conversa íntima i sincera amb Déu? Vols expressar-li els teus dubtes, agraïments, peticions o lloances? Et sents sol, angoixat, confós o esperançat? Si la resposta és sí, llavors aquesta aplicació és per a tu.
Conversa amb Déu és una aplicació que us permet comunicar-vos amb Déu d'una manera fàcil, ràpida i personalitzada. Només has d'escriure el que li vols dir, i rebràs una resposta inspirada en la bíblia, l'alcorà, el talmud, el bhagavad gita, o el llibre sagrat de la teva preferència. També podràs escoltar la veu de Déu, i sentir la seva presència al teu cor.
Conversa amb Déu és una aplicació que t'acosta a Déu, i t'ajuda a enfortir la teva fe, la teva esperança i el teu amor. Descarrega-la ja i comença a conversar amb Déu”.
Ja ho veieu, la intel·ligència artificial no té límits. No només et permet conversar amb el difunts sinó que també pots mantenir un diàleg directe des de qualsevol dispositiu electrònic amb Ell, amb Déu, el difunts de tots els difunts. I no només per escrit sinó que pots sentir la seva veu. Increïble!
Si no fos perquè sóc ateu convençut (això sí, gràcies a Déu) ja m’hagués enregistrat a l’aplicació “Conversa con Dios”.
Animeu-vos! De ben segur que es tracta d’una experiència quasi religiosa…
Conversa amb Déu és una aplicació que t'acosta a Déu, i t'ajuda a enfortir la teva fe, la teva esperança i el teu amor. Descarrega-la ja i comença a conversar amb Déu”.
Ja ho veieu, la intel·ligència artificial no té límits. No només et permet conversar amb el difunts sinó que també pots mantenir un diàleg directe des de qualsevol dispositiu electrònic amb Ell, amb Déu, el difunts de tots els difunts. I no només per escrit sinó que pots sentir la seva veu. Increïble!
Si no fos perquè sóc ateu convençut (això sí, gràcies a Déu) ja m’hagués enregistrat a l’aplicació “Conversa con Dios”.
Animeu-vos! De ben segur que es tracta d’una experiència quasi religiosa…
15 d’abril del 2025
Vargas Llosa o la constatació que l'art no necessàriament ens fa més bones persones
Vicent Partal ens recorda que l'exemple de vides com la de Mario Vargas Llosa ens encara a tots a una evidència indiscutible: l'art no necessàriament ens fa més bones persones. (Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé. Vilaweb 15/4/2025).
La paradoxa és tan vella com la literatura mateixa: com pot un esperit sensible contenir simultàniament dins el seu cervell idees tan reaccionàries i violentes com les que professava Vargas Llosa?
Cal encarar-se a una evidència indiscutible: l’art no necessàriament ens fa més bones persones.
Un escriptor que comença la seva vida pública com un fervorós revolucionari comunista i l’acaba com l’adalil batallador del neoliberalisme més reaccionari i socialment destructiu. Un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món i de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com cap altre, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell.
A l’època d'estudiant em van fer llegir La ciudad y los perros que suposo que d’alguna manera em deuria ajudar a soportar el mal tràngol del servei militar. No he llegit cap altra obra seva, ni ho faré ara a mode d’homenatge.
Qualsevol comparativa amb Gabriel García Márquez li resulta clarament desfavorable, i no només literàriament parlant, que també, sinó també des d’un punt de vista humanista, de trajectòria vital i de justícia social.
La paradoxa és tan vella com la literatura mateixa: com pot un esperit sensible contenir simultàniament dins el seu cervell idees tan reaccionàries i violentes com les que professava Vargas Llosa?
Cal encarar-se a una evidència indiscutible: l’art no necessàriament ens fa més bones persones.
Un escriptor que comença la seva vida pública com un fervorós revolucionari comunista i l’acaba com l’adalil batallador del neoliberalisme més reaccionari i socialment destructiu. Un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món i de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com cap altre, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell.
A l’època d'estudiant em van fer llegir La ciudad y los perros que suposo que d’alguna manera em deuria ajudar a soportar el mal tràngol del servei militar. No he llegit cap altra obra seva, ni ho faré ara a mode d’homenatge.
Qualsevol comparativa amb Gabriel García Márquez li resulta clarament desfavorable, i no només literàriament parlant, que també, sinó també des d’un punt de vista humanista, de trajectòria vital i de justícia social.
14 d’abril del 2025
DIPÒSIT a ESPAI - 11. VIC. Gràcies Neus!
Com diu Josep Ramoneda, la casa és l’espai propi de la privacitat de les persones, un lloc determinant en el pas pel món per poder ser responsable de la pròpia existència, un marc de referència en un món accelerat sovint desconcertant. No tenir habitatge porta a la pèrdua de reconeixement, a la marginació. Tots sabem que l'emancipació passa per la casa.
La proposta que es presenta a l'Espai 11 de Vic (DIPÒSIT. Crònica d’un anar i venir entre el palimpsest i la catacresi. Neus Villar Cortázar) parteix de la memòria històrica, de l'aproximació als materials de la terra i de les reflexions sorgides a partir de la reconstrucció d'una vivenda antiga que té cent anys d'història.
"Dipòsit" és un projecte que convida a la introspecció, a connectar amb els nostres arrels i a reflexionar sobre com ens relacionem amb el nostre entorn.
La casa com a testimoni d'un passat que reescrivim, com a context que embolcalla i sosté allò que diem.
"Giro el cap i tot mirant enrere desfaig camí, repuntant la vida. No en cal gaire, tan sols per agafar embranzida i continuar cosint."
Una proposta brillant i suggeridora, minimalista i evocadora, ubicada en un espai que ni fet a mida, una vivenda, l’ESPAI-11, al carrer de la riera,11, de Vic. Un espai privat obert a tota mena de propostes artístiques, sota la tutela d’un altre artista de cap a peus, el Joan Vall.
Completem la matinal artística a Vic amb una visita al taller d'arquitectura SP25, al carrer sant Pere, 11, també de Vic.
David Oliva i Elisenda Planas, arquitectes, no només tenen un estudi d’arquitectura i gestionen projecte d’obra nova i rehabilitació sinó que fan instal·lacions d'arquitectura efímera, ofereixen un espai de tallers infantils d'arquitectura (Estudi Kraft) i gestionen una sala d’exposicions, La Tintoreria, en aquests moments amb una exposició, Gos perdut, on les casetes de gos es presenten com un monument o panteó familiar dels éssers estimats que van marxar. Molta feina i molt ben feta. I tot això en uns baixos recuperats del desús i l’ostracisme.I, ja per acabar, vam incorporar un nou i estimulant concepte al nostre bagatge cultural, el tercer paisatge, però això ja és una altra história. Continuarà.
La proposta que es presenta a l'Espai 11 de Vic (DIPÒSIT. Crònica d’un anar i venir entre el palimpsest i la catacresi. Neus Villar Cortázar) parteix de la memòria històrica, de l'aproximació als materials de la terra i de les reflexions sorgides a partir de la reconstrucció d'una vivenda antiga que té cent anys d'història.
"Dipòsit" és un projecte que convida a la introspecció, a connectar amb els nostres arrels i a reflexionar sobre com ens relacionem amb el nostre entorn.
La casa com a testimoni d'un passat que reescrivim, com a context que embolcalla i sosté allò que diem.
"Giro el cap i tot mirant enrere desfaig camí, repuntant la vida. No en cal gaire, tan sols per agafar embranzida i continuar cosint."
Una proposta brillant i suggeridora, minimalista i evocadora, ubicada en un espai que ni fet a mida, una vivenda, l’ESPAI-11, al carrer de la riera,11, de Vic. Un espai privat obert a tota mena de propostes artístiques, sota la tutela d’un altre artista de cap a peus, el Joan Vall.
Completem la matinal artística a Vic amb una visita al taller d'arquitectura SP25, al carrer sant Pere, 11, també de Vic.
David Oliva i Elisenda Planas, arquitectes, no només tenen un estudi d’arquitectura i gestionen projecte d’obra nova i rehabilitació sinó que fan instal·lacions d'arquitectura efímera, ofereixen un espai de tallers infantils d'arquitectura (Estudi Kraft) i gestionen una sala d’exposicions, La Tintoreria, en aquests moments amb una exposició, Gos perdut, on les casetes de gos es presenten com un monument o panteó familiar dels éssers estimats que van marxar. Molta feina i molt ben feta. I tot això en uns baixos recuperats del desús i l’ostracisme.I, ja per acabar, vam incorporar un nou i estimulant concepte al nostre bagatge cultural, el tercer paisatge, però això ja és una altra história. Continuarà.
11 d’abril del 2025
Bessones 100%
Bessones, de cap a peus, des de fa una setantena d’anys aproximadament. I això, en un poble de 7.000 habitants com ara Montblanc, s’hi fa notar.
Bessones al 100%, en la roba, els complements, el maquillatge i el pentinat… i tot el que veiem a simple vista. Desconec el tema de la roba interior.
Fan patxoca, i no conec cap altre cas similar. Com que passegen molt pel poble les he vistes un parell de cops darrerament, que també és casualitat.
Temps enrere vaig fer un narració breu pensant en elles: “Ben bé iguals i canvi de parella”.
La Joana i la Mercè són bessones granadetes, dones grans jubilades de fa anys. Des de sempre que han estat ben bé iguals, i no només físicament sinó a tots els nivells: pentinat, indumentària, complements, caràcter, gesticulació, timbre de veu… Viuen al mateix replà.
La juguesca més incerta i agosarada dels seus homes és esbrinar amb quina de les dues estan dinant, passejant o abraçant-se sota els llençols.
Bessones al 100%, en la roba, els complements, el maquillatge i el pentinat… i tot el que veiem a simple vista. Desconec el tema de la roba interior.
Fan patxoca, i no conec cap altre cas similar. Com que passegen molt pel poble les he vistes un parell de cops darrerament, que també és casualitat.
Temps enrere vaig fer un narració breu pensant en elles: “Ben bé iguals i canvi de parella”.
La Joana i la Mercè són bessones granadetes, dones grans jubilades de fa anys. Des de sempre que han estat ben bé iguals, i no només físicament sinó a tots els nivells: pentinat, indumentària, complements, caràcter, gesticulació, timbre de veu… Viuen al mateix replà.
La juguesca més incerta i agosarada dels seus homes és esbrinar amb quina de les dues estan dinant, passejant o abraçant-se sota els llençols.
10 d’abril del 2025
Formes polítiques i intel·ligència artificial: què està passant? VP*25
Dimarts 8/4, al Vilapensa, un diàleg interessant de Pompeu Casanovas i Marta Poblet: Formes polítiques i intel·ligència artificial: què està passant?
Constaten que la intel·ligència artificial planteja canvis en la cognició, la producció i l’organització social. Uns dubtes cabdals: està la democràcia en risc davant les noves formes totalitàries? La democràcia totalitària és el futur que ens espera? Què està passant en definitiva?
I una qüestió rellevant: l'anàlisi de dades de la persona. Conèìxer una mitjana no és tan útil, el que es vol és realment l’individu per poder predir la seva personalitat i evitar del tot l’enquesta.
Constaten que la intel·ligència artificial planteja canvis en la cognició, la producció i l’organització social. Uns dubtes cabdals: està la democràcia en risc davant les noves formes totalitàries? La democràcia totalitària és el futur que ens espera? Què està passant en definitiva?
I una qüestió rellevant: l'anàlisi de dades de la persona. Conèìxer una mitjana no és tan útil, el que es vol és realment l’individu per poder predir la seva personalitat i evitar del tot l’enquesta.
Com al món de la moda, vaja. Deixar estar el pret a porter i fer el vestit o el trajo a mida, com les modistes i els sastres.
9 d’abril del 2025
Un elefant a l’habitació
Impecable l’article de l'Ignasi Aragay (Un elefant a l’habitació. Ara 8/4/2025).
Ve a dir que cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir. Què és el que avui ens passa estranyament inadvertit tot i tenir-ho davant dels ulls?
El símbol del Partit Republicà dels USA és un elefant, justament. I aquest fet em fa pensar, miro de relacionar els dos fets. Estic convençut que els nordamericans tenen un elefant a l’habitació. I que molts d’ells no el volen veure.
Nosaltres, des de la distància oceànica, segurament som més conscient de la magnitud de la tragèdia. El que no tinc clar és que arribem a ser capaços d’evitar el naufragi col·lectiu. Oh Europa, Europa, Europa!
Ve a dir que cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir. Què és el que avui ens passa estranyament inadvertit tot i tenir-ho davant dels ulls?
El símbol del Partit Republicà dels USA és un elefant, justament. I aquest fet em fa pensar, miro de relacionar els dos fets. Estic convençut que els nordamericans tenen un elefant a l’habitació. I que molts d’ells no el volen veure.
Nosaltres, des de la distància oceànica, segurament som més conscient de la magnitud de la tragèdia. El que no tinc clar és que arribem a ser capaços d’evitar el naufragi col·lectiu. Oh Europa, Europa, Europa!
8 d’abril del 2025
Va d’aranzels
La brevetat sempre és necessària per fer-se entendre, que no vol dir que els problemes complexos tinguin una fàcil i curta solució.
L’economista Miquel Puig parla dels aranzels de Trump i com afecta això a Europa. Clar i català. El que es pot arribar a explicar en 1´48" https://x.com/diariara/status/1909240286330450277?s=48
Naturalment que es podria parlar llarga estona però, al capdavall, ja està tot dit. O gairebé.
L’economista Miquel Puig parla dels aranzels de Trump i com afecta això a Europa. Clar i català. El que es pot arribar a explicar en 1´48" https://x.com/diariara/status/1909240286330450277?s=48
Naturalment que es podria parlar llarga estona però, al capdavall, ja està tot dit. O gairebé.
La Pissarreta d'en Partal: Les absurdes conseqüències dels aranzels de Trump
En un món a ningú no fabrica tots els components de res al mateix país, els aranzels de Trump poden acabar fent molt de mal a la competitivitat de les empreses dels Estats Units https://www.vilaweb.cat/noticies/video-la-pissarreta-den-partal-les-absurdes-consequencies-dels-aranzels-de-trump/
3 d’abril del 2025
Copilot - Chat GPT - IA generativa
Interessa i preocupa el tema de la intel·ligència artificial (IA). Hi ha qui confon aquesta revolució tecnològica amb eines com ChatGPT o Copilot, uns simples xatbot que maneguen bé el llenguatge i ajuden en certes tasques, capaços d'escriure articles sintàcticament decents, però equivalen a internet el 1994: un balbuceig.
En essència, la intel·ligència artificial és una màquina capaç d'aprendre-ho tot. Hi ha gent que pronostica que en deu anys haurà canviat el món.
Unes quantes consideracions al respecte de l'impacte de la IA en un futur immediat.
Contra el gust personal, la innovació, la provocació i la crítica, els paràmetres que valoren i modelen la cultura a internet són el simplisme, l’homogeneïtat, la comercialitat i la vulgaritat.
Els algorismes i la dependència de molts milions de persones de les xarxes socials i el món digital tenen un efecte nefast en la producció cultural i la intel·ligència del públic consumidor o espectador. Facebook, X, Netflix, TikTok, Instagram, YouTube o Spotify són maquinàries aplanadores insaciables al servei del consum i els beneficis del capitalisme, amb una inclinació ideològica visible per idees conservadores i retrògrades. Som en un punt de no-retorn o encara podem redreçar la situació en benefici de la creació lliure i les idees innovadores i crítiques? La cultura podrà recuperar el lloc que li correspon en les nostres societats? (De quina manera han aplanat i han desvirtuat la cultura els algorismes? Xavier Montanyà. Vilaweb 20/02/2025)
La producció artificial de continguts mitjançant la informació de bancs de dades, a banda d’una vulneració dels drets d’autoria, és un mecanisme de control devastador que distorsiona la realitat i entumeix el pensament crític.
L’aparició de la intel·ligència artificial generativa ens situa davant d’un suposat escenari de múltiples oportunitats i avantatges, però aquest panorama d’entusiasme és només un miratge que desdibuixa el veritable caràcter opressiu i invasor d’aquesta tecnologia. Per mitjà d’un discurs publicitari enganyós, les empreses desenvolupadores la presenten com una solució per a qualsevol mena de problema. Però, a la pràctica, està causant més danys que beneficis en els àmbits on s’està utilitzant. Això desencadena una controvèrsia global al voltant de la legalitat, l’ètica i la seguretat d’aquest nou model de negoci basat en l’extracció i la comercialització de dades allotjades a internet. (IA generativa, una maquinació extractivista. Nia Soler La Directa, setembre 2024).
La Mònica Planas es pregunta si parlar amb els morts a través de la IA és una oportunitat o un risc.
Yuval Harari constata que en la intel·ligència artificial, hi ha un potencial totalitari.
El potencial de la IA sembla no tenir límits però la seva implantació genera contradiccions. El capitalisme de dades i la reducció dels llocs de treball es posen sobre la taula com uns dels principals riscos.
Com bé haureu notat, la IA ha passat a ser, en aquests mesos, el nostre pa de cada dia. Les aplicacions de missatgeria l’estan incorporant, ja quasi no ens sorprèn trobar imatges manipulades arreu… i malgrat estar tan present, segueixen obrint-se dilemes ètics i problemàtiques socials al seu pas.
Un d’ells, és el “colonialisme de dades”, també conegut com a “tecnofeudalisme”. No, no… això no vol dir que tornem a l’edat mitjana! Així és com descriu l’economista i polític grec Yanis Varoufakis, una hipotètica nova forma de capital que està extenent-se a través de les grans plataformes d’internet. (Joan Caballero, coordinador de sistemes de la informació a Som Connexió).
En essència, la intel·ligència artificial és una màquina capaç d'aprendre-ho tot. Hi ha gent que pronostica que en deu anys haurà canviat el món.
Unes quantes consideracions al respecte de l'impacte de la IA en un futur immediat.
Contra el gust personal, la innovació, la provocació i la crítica, els paràmetres que valoren i modelen la cultura a internet són el simplisme, l’homogeneïtat, la comercialitat i la vulgaritat.
Els algorismes i la dependència de molts milions de persones de les xarxes socials i el món digital tenen un efecte nefast en la producció cultural i la intel·ligència del públic consumidor o espectador. Facebook, X, Netflix, TikTok, Instagram, YouTube o Spotify són maquinàries aplanadores insaciables al servei del consum i els beneficis del capitalisme, amb una inclinació ideològica visible per idees conservadores i retrògrades. Som en un punt de no-retorn o encara podem redreçar la situació en benefici de la creació lliure i les idees innovadores i crítiques? La cultura podrà recuperar el lloc que li correspon en les nostres societats? (De quina manera han aplanat i han desvirtuat la cultura els algorismes? Xavier Montanyà. Vilaweb 20/02/2025)
La producció artificial de continguts mitjançant la informació de bancs de dades, a banda d’una vulneració dels drets d’autoria, és un mecanisme de control devastador que distorsiona la realitat i entumeix el pensament crític.
L’aparició de la intel·ligència artificial generativa ens situa davant d’un suposat escenari de múltiples oportunitats i avantatges, però aquest panorama d’entusiasme és només un miratge que desdibuixa el veritable caràcter opressiu i invasor d’aquesta tecnologia. Per mitjà d’un discurs publicitari enganyós, les empreses desenvolupadores la presenten com una solució per a qualsevol mena de problema. Però, a la pràctica, està causant més danys que beneficis en els àmbits on s’està utilitzant. Això desencadena una controvèrsia global al voltant de la legalitat, l’ètica i la seguretat d’aquest nou model de negoci basat en l’extracció i la comercialització de dades allotjades a internet. (IA generativa, una maquinació extractivista. Nia Soler La Directa, setembre 2024).
La Mònica Planas es pregunta si parlar amb els morts a través de la IA és una oportunitat o un risc.
Yuval Harari constata que en la intel·ligència artificial, hi ha un potencial totalitari.
El potencial de la IA sembla no tenir límits però la seva implantació genera contradiccions. El capitalisme de dades i la reducció dels llocs de treball es posen sobre la taula com uns dels principals riscos.
Com bé haureu notat, la IA ha passat a ser, en aquests mesos, el nostre pa de cada dia. Les aplicacions de missatgeria l’estan incorporant, ja quasi no ens sorprèn trobar imatges manipulades arreu… i malgrat estar tan present, segueixen obrint-se dilemes ètics i problemàtiques socials al seu pas.
Un d’ells, és el “colonialisme de dades”, també conegut com a “tecnofeudalisme”. No, no… això no vol dir que tornem a l’edat mitjana! Així és com descriu l’economista i polític grec Yanis Varoufakis, una hipotètica nova forma de capital que està extenent-se a través de les grans plataformes d’internet. (Joan Caballero, coordinador de sistemes de la informació a Som Connexió).
2 d’abril del 2025
Dormir al ras
Un té la sensació que dormir al ras és viure al ras. A la intempèrie, i no només filosòficament parlant. Ras i curt.
Llegeixo a La Fura que a Vilafranca hi ha 20 persones que viuen al ras, segons un cens elaborat per l’ajuntament, en una quinzena de punts, especialment a la zona del CAP Nord, al Parc del Poble Nou, a la ronda de Mar, a les avingudes Tarragona i Barcelona i al voltant del Centre d’Acollida Abraham.
Paral·lelament al cens, i conjuntament amb Creu Roja, el consistori ha impulsat el Punt de Trobada, un espai diürn adreçat a aquest col·lectiu.
Aquest espai, situat a les instal·lacions de Creu Roja de Vilafranca (carrer Eugeni d’Ors, 22) té tres dependències diferenciades: una que funciona com a consigna equipada amb departaments i penjadors perquè els usuaris puguin deixar les seves pertinences mentre s’estiguin al centre, una sala polivalent de descans equipada amb mobiliari, nevera, microones, llibres i jocs de taula, i un despatx perquè els responsables de Creu Roja puguin atendre els usuaris de manera individualitzada oferint un acompanyament individualitzat, escolta activa i orientació sobre recursos socials, sanitaris i laborals. El Punt de Trobada estarà obert de dimarts a dijous entre 9 i 13.30 h i tindrà capacitat per oferir atenció a entre 5 i 7 persones.
Aquest nou servei que s’acaba de posar en marxa se suma al Centre Abraham, l’alberg municipal per a persones sense sostre que gestiona Càritas. Aquest equipament té capacitat per a deu persones (homes) que poden pernoctar un màxim de sis nits A més, disposa d’un servei de dutxes (també per a dones) i de bugaderia a l’abast de totes les persones que viuen al ras, pernoctin o no al centre.
Llegeixo a La Fura que a Vilafranca hi ha 20 persones que viuen al ras, segons un cens elaborat per l’ajuntament, en una quinzena de punts, especialment a la zona del CAP Nord, al Parc del Poble Nou, a la ronda de Mar, a les avingudes Tarragona i Barcelona i al voltant del Centre d’Acollida Abraham.
Paral·lelament al cens, i conjuntament amb Creu Roja, el consistori ha impulsat el Punt de Trobada, un espai diürn adreçat a aquest col·lectiu.
Aquest espai, situat a les instal·lacions de Creu Roja de Vilafranca (carrer Eugeni d’Ors, 22) té tres dependències diferenciades: una que funciona com a consigna equipada amb departaments i penjadors perquè els usuaris puguin deixar les seves pertinences mentre s’estiguin al centre, una sala polivalent de descans equipada amb mobiliari, nevera, microones, llibres i jocs de taula, i un despatx perquè els responsables de Creu Roja puguin atendre els usuaris de manera individualitzada oferint un acompanyament individualitzat, escolta activa i orientació sobre recursos socials, sanitaris i laborals. El Punt de Trobada estarà obert de dimarts a dijous entre 9 i 13.30 h i tindrà capacitat per oferir atenció a entre 5 i 7 persones.
Aquest nou servei que s’acaba de posar en marxa se suma al Centre Abraham, l’alberg municipal per a persones sense sostre que gestiona Càritas. Aquest equipament té capacitat per a deu persones (homes) que poden pernoctar un màxim de sis nits A més, disposa d’un servei de dutxes (també per a dones) i de bugaderia a l’abast de totes les persones que viuen al ras, pernoctin o no al centre.
1 d’abril del 2025
Va d’hospitals
Vaig d'acompanyant a l’hospital oncològic Duran i Reynals. Constato un canvi de terminologia del tot innecessari. Les sales d’espera d’abans ara són un espai d’atenció personal o quelcom similar, un eufemisme del tot prescindible ja que si alguna cosa fas sens dubte és esperar el teu torn tot mirant les pantalles cada cop que se sent un senyal acústic cridaner.
Sales espaioses i ben il·luminades. Fins i tot n’hi ha una equipada amb sofàs, seients còmodes i materials de lectura.
He pres de casa un llibre de lectura, que als hospitals no se sap mai el temps d’espera, la Nova antologia poètica -ara ja no tant nova- de Miquel Martí i Pol. Repasso poemes, alguns dels quals em fan pensar en aquest hospital.
Sales espaioses i ben il·luminades. Fins i tot n’hi ha una equipada amb sofàs, seients còmodes i materials de lectura.
He pres de casa un llibre de lectura, que als hospitals no se sap mai el temps d’espera, la Nova antologia poètica -ara ja no tant nova- de Miquel Martí i Pol. Repasso poemes, alguns dels quals em fan pensar en aquest hospital.
De tant en tant la mort i jo som u,
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls,dignament, que diríem per entendre'ns.Després les coses tornen al seu lloci cadascú reprèn la seva via.
Res a veure amb les imatges de les sèries hospitalàries. Aquí no hi ha teatre ni això és un plató. Tot és real com la vida mateixa i es parla i es pensa en la vida. I en la mort, també en la mort.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)