Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

21 d’agost del 2014

Quamprimum

No va de llatinades. Quan més aviat millor, ja m'enteneu. No es pot aguantar el malviure de manera indefinida. 

Si viure és caminar cap a una fita que sempre canvia, que mai no és la mateixa, que tenim present i és real als nostres ulls, però que de fet  no existeix... la vida és esperança i afecte.

L'Enric, veí apreciat, des del 7 de febrer que ja no viu amb plenitud. Un ictus el va deixar fora de combat. Postrat al llit i amb mig cos paralitzat, sense mobilitat i amb moltes dificultats per articular unes breus paraules, s'emociona en veure'm entrar a l'habitació del sociosanitari. 
I jo també. Pel que diem i pel que no diem,  per les converses rutinàries a peu de carrer que mai més ja no repetirem, per les tomaqueres que mai més ja no encanyarem plegats i per la vida que no sempre segueix el full de ruta previst. Les esperances de millora són escasses...

Sempre és cabdal trobar un sentit a la vida. En segons quines circumstàncies realment no és fàcil. Al Google si busquem "el sentit de la vida" apareixen 1.010.000 entrades. I, tot i amb això, se'm faria ben difícil trobar una de sola que s'ajustés al cas. Potser és que em falta la carta de navegació... 

Amb esperança i afecte

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari si ho consieres oportú