Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

31 de març del 2013

Adreça desconeguda ("Una història absolutament perfecta")

El que m'ha fet llegir d'una tirada aquest llibret de 76 pàgines no ha estat l'opinió de The New York Times "Una història absolutament perfecta" sinó  la recomanació -i posterior lliurament del llibre en qüestió- per  part del Bo. Que n'és de bo el Bo!

Una petita joia, amb un precís mecanisme de rellotgeria incorporat. Escrit amb enginy i amb mala baba com diu el Bo. Publicat als Estats Units, a la revista Story,  el setembre de 1938, va causar una sensacio immediata. Escrita com una sèrie de cartes entre un jueu nord-americà que viu a Sant Francisco i el seu antic soci, que ha tornat a Alemanya, la narracio posava al descobert el verí del nazisme davant del públic nord-americà.

Ara fa uns deu anys vam visitar el camp de concentració de Mauthausen. L'impacte emocional va ser enorme. Fins el punt que, a partir d'aquell moment, vaig iniciar la lectura sistemàtica de tot un seguit de noveles o altres publicacions  que abordaven el tema del nazisme:
La Segona Guerra Mundial. Història de les víctimes, de Joanna Bourke
Vida i destí, de Vassili Grossman
Les benignes, de Jonathan Littell
La lladre de llibres, de Markus Zusak
Jo no! de Joachim Fest
La por, de Gabriel Chevalier
El noi del pijama de ratlles, de John Boyne
Els camps de concentració nazis, paraules contra l'oblit, de Rosa Torán
Els catalans als camps nazis, de la Montserrat Roig... i algun altre que no recordo. Alguns d'ells, petites joies literàries. Ai, el poder de les paraules!

Ara, tot just vuitanta anys del principi del desatre - la celebració del triomf nazi a les urnes amb una premonitòria marxa de torxes enceses a través de la Porta de Brandemburg- en tornem a parlar. Era el principi de la barbàrie. Una bogeria genocida de magnituds inabastables. Si ens n'oblidem, ja hem begut oli. El pecat original no va consistir a dinamitar les fromalitats democràtiques, sinó a deixar de creure-hi

El filòsof d'origen jueu Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era bàrbar, no tenia cap sentit. D'altres creuen que és justament després d'Auschwit quan s'ha d'escriure poesia.
L'Abel Cutillas al seu llibre d'aforismes "Viure mata" va muntar un enrenou considerable el 2006 amb un dels seus aforismes, que destil·la un antisemitisme de saló, "l'Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se'ls va reconèixer com a poble escollit". Les paraules maten!

I tant si ens cal  la poesia! Ara i sempre. El Joan Margarit sense anar més lluny:
"Tots som un carrer amb boira, l'escenari d'un thriller."  ("No era lluny ni difícil, 2010)

Gràcies Bo.


29 de març del 2013

"Entre la mar i la terra: lo Delta" Lo riu és vida.

En petit comitè fem la sortida de Divendres Sant. Al Delta, "entre la mar i la terra", el darrer far west català: el 1955  l'estat espanyol encara va repartir terres entre els noranta-set colons que van inaugurar un poble nou de trinca, Villafranco del Delta, afortunadament rebatejat amb el nom de Poblenou del Delta. Que n'aprens de coses quan vas pel món!
El temps és ben boig, sol i núvols a parts iguals ja de bon matí. Amb tot, però, el cel obert de la plana deltaica, de claror enlluernadora, ens encomana un sentiment de paisatge en estat pur.
Com ja ha estat dit, "malgrat la seva fragilitat i els canvis estructurals constants, en el Delta hi ha quelcom d'atàvic, de perpetu; alguna cosa capaç d'imprimir caràcter en els persones que han endinsat les arrels profundes en els seus llims".
Faig un ràpid i inexacte repàs de les meves estades al Delta, unes deu o dotze des del 77. Primer amb els companys del pis d'estudiants de Magisteri de Tarragona i després d'altres amb gent i en circumstàncies ben diverses. N'he vist molts de deltes, en definitiva. I sempre m'agraden.
De tant en tant m'agafa el "mono", com a l'hivern quan neva al Pirineu i al Penedès ni ensumem cap malaguanyada volva de neu, i em ve de gust trepitjar el Delta, el delta de  l'Ebre, que quedi clar a la tropa del grup del WhatsApp "un sopar al mes". I, en una hora i mitja, em planto al Delta, l'última frontera, si més no per a moltes espècies d'aus.
Avui hem visitat MónNatura, un projecte de la Fundació CatalunyaCaixa situat a la llacuna de la Tancada. Inaugurat ara fa un any,  recupera unes antigues salines convertides en una piscifactoria per uns quants integrants del Dream Team i que, com a negoci, va ser ruïnós pel que sembla. Un equipament correcte, sense excessives pretencions ni deliris de grandesa, en consonància amb  els temps que corren.
També hem travessat el pont "nou" (de fa un parell o tres d'anys si no m'erro) que uneix Sant Jaume d'Enveja amb Deltebre. Imponent si més no. Amb una gentada  pels laterals i als extrems que feia goig. I, a continuació, a la desembocadura, riu avall. Al Garxal. Amb força gent per tot arreu.
Una visita llampec als sorrals de la punta del Fangar, d'aspecte semidesèrtic, ha estat el punt i final a una escapada minimalista, de petit format, gratificant i esperada, d'aquesta setmana de penitència, si bé lluny de les vestes, les cucurulles i les atxes.
Ha estat un plaer visitar un espai natural de primer ordre, profundament humanitzat, on bona part de la seva riquesa són precisament, les formes de vida, amarades d'aigua dolça i salada.

25 de febrer del 2013

Cap de setmana del 23 F

Cap de setmana atapeït, dens, singular.
Sopar d'amics  a casa el divendres 22, vigília del 23F. La feina s'entoma bé si et ve de gust.
Nevada de matinada. Ens obliga a desconvocar una sortida a Sant Sadurní. La prudència s'imposa i amb una cinquantena de persones implicades la cosa es complica.
Dinar amb la Patrícia i el Jaume. Sempre és un plaer. La sobretaula, de festa grossa: s'allarga fins a gairebé les 8 del vespre. Bon senyal.
Diumenge ben singular. Caminada gastronòmica. Fem la ruta Mas de Pontons, Can Soler deSecabecs, els Molinots. De dificultat baixa, una hora i mitja en bona companyia. I amb neu! Les vinyes i els  boscos del Penedès nevats són una delícia! Acabem la caminada a taula. A les Llambardes, amb torrades i bacon amb formatge. Deliciós!
La tarda de diumenge, normalment ensopida i lectora, s'omple de música amb  el concertde la Polifònica de Vilafranca  a Castellet i la  Gornal. Polifonia anglesa, temes al voltant ede la natura i l'amor i cançons tradicionals catalanes. Un goig, comde costum.
I encetem una nova setmana. Que també serà ben diferent.

19 de novembre del 2012

Mata'ls suaument...

Mata'ls suaument és el títol d'una pel·lícula d'Andrew Dominik estrenada l'estiu passat i protagonitzada per un Brad Pitt i un Richard Jenkins de gamma extra. 
És un relat pessimista que combina el cinema de gàngsters amb la crítica social. La  campanya electoral que l'any 2008 va enfrontar Barack Obama i John McCain és, de fet, el rerefons del relat que posa en marxa el robatori dels diners d'una partida de pòquer clandestina.Conté una visió pessimista del moment: "Amèrica no és un país, sinó un negoci".

Em ve al cap per una associació d'idees: campanya electoral, joc brut, gàngsters, periodistes a sou d'interessos inconfessables... 

Una campanya electoral sempre explicita la temperatura moral d'una societat. I certs personatges, alguns periodistes sense escrúpols i altres polítics de pa sucat amb oli, són ànimes sinistres de vol gallinaci i esperit mesquí.

JAP




18 de novembre del 2012

Sobre la independència


El cap de setmana vinent, els ciutadans som cridats a les urnes.

Unes quantes iniciatives que aporten llum sobre aquesta qüestió.

www.parlament2012.cat 

Fundació Catalunya Estat. Preguntes i respostes.

Estatuir Catalunya: manual per a la creació d'un estat.   Salvador Cardús, Ramon Folch i Sergi Rovira presenten una guia per explicar què hauria de fer Catalunya l'endemà de la independencia Text íntegre en pdf  Notícia relacionada 

Racó català. Arguments per la independència

Preguntes i respostes  sobre la independència 


http://www.ara.cat/premium/opinio/UE-que-no-espanta-por_0_811718869.html
 


9 de novembre del 2012

Cauen els murs

El 9 de novembre comença la campanya de les eleccions catalanes. El mateix dia que va caure el Mur de Berlín. Els catalans també podem enderrocar el nostre Mur i construir la nació justa, pròspera i lliure que volem.

Lector de Martí i Pol

Demà passat dia 11 farà 9 anys de la mort de Miquel Martí i Pol, segurament el poeta català més popular,  que ha aconseguit una poesia d'abast universal a partir del seu particular món de Roda de Ter.

Des de 1980 que sóc  "lector de Martí i Pol". Així ho corrobora un ex-libris meu de l'època on, a part de l'escut de la vila de Montblanc, hi ha aquesta llegenda: "Roderic Villalba i Pérez. Mestre - catalanista practicant - solitari i solidari - embrutapapers - lletraferit - lector de Martí i Pol. Montblanc (Conca de Barberà) Països Catalans". Com a divisa no estava gens malament, oi?

Una dècada més tard vam mantenir una breu relació epistolar i fins i tot vaig tenir el goig de poder compartir amb ell una estona, a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca.

La veu tendra i tenaç que s'apagà ara fa tot just nou anys m'ha acompanyat, doncs,  bona part de la meva vida. Bé que ens ajuda a viure la poesia. Per sort, sempre hi haurà poesia.

 

8 de novembre del 2012

TS L'encant de fer cinquanta anys


El passat dia 2 el diari El País es feia ressó de la celebració del 50è aniversari del TS.
La portada sencera estava monopolitzada per l'esdeveniment.: Nike vol fitxar TS després d'haver trencat amb Armstrong; la seva participació a la Biennal de Venècia; el neguit que provoca  al món universitari català l'endarreriment de la seva tesi doctoral; l'activitat del seu gabinet d'arquitectura en el nou escenari de la Catalunya independent...

Aquesta és la transcripció literal d’una conversa de carrer  sobre el tema, captada furtivament:
-          Finalment s’ha fet justícia, tu. Hem hagut d’esperar cinquanta anys però ha valgut la pena.
-          Doncs jo no penso encetar cap ampolla de xampany. Que no, home, que no. Que aquí hi ha més pa que formatge.
-          Però què dius? Que t’has begut l’enteniment?
-          Saps que et dic? Doncs que es tracta, amb gairebé total seguretat, d'una crònica ensucrada, d’un publireportatge fet a sou per un "negre" i pagat, no ja per la pròpia família o els amics –si és que en té-, sinó pel personatge en qüestió.
-          Va home va! Tu delires! Sí que es cert que compra El País des de l’any de la picor i que és radicalment anticonvergent... però no n’hi ha per tant.
-          Pensa per un moment  amb calma: enlloc no es parla de la seva addicció a alguna substància al·lucinògena, ni del seu caràcter ofensiu i violent, ni del consum abusiu de  cocacoles, ni de la seva fòbia recalcitrant envers el Pep Guardiola, ni de la seva mala jeia...  per posar alguns exemples que són de domini públic.
-          Què t’empatolles! D’on ho has tret això?
-          De la crònica sobre el tema que ens ocupa publicada sense tanta benevolència al diari La Razón. Res a veure amb el que diu El País! Posa negre sobre blanc tots els aspectes foscos de la seva trajectòria personal, professional i ideològica: és una caricatura de l’arquitecte que hagués pogut ser; fent ballar els Capgrossos semblava que trepitgés raïm; és un ciclista de pega i un jugador de futbol sala de pa sucat amb oli; al gabinet d’arquitectes on sembla  que treballa ST@N tips de les seves collonades; el seu ideari polític és de dubtosa espanyolitat; el vanguardisme que tant predica és del tot esnob... i a sobre es veu que s’adorm en arribar la mitjanit en qualsevol racó, sigui on sigui.
-          Fa bo, eh?
-          Creu-t’ho! Si del que es tracta és de canviar de tema, deixem-ho córrer. Ja veig que no ens entendrem. Au, anem a fer un beure.

La celebració va ser un moment entranyable i singular. En consonància amb la personalitat singular i polièdrica del protagonista. Excepte en comptades excepcions –que també hi són- es parla d'ell en termes de radicalitat, modernitat, professionalitat, bona amistat...

Un dels assistents comenta, privadament, que el TS, arribat als cinquanta, ja més savi, per experiència i per coneixements, comença a entendre que les coses són com són i accepta sense complexos que no està gens malament.

Per molts anys!




7 de novembre del 2012

Sortir de l'armari

"Que surtin tots de l'armari. Espanyols, independentistes, federals, confederals, nacionalistes. Tots... Ben segur que ensenyant les cartes serà més fàcil d'arribar a bon port..." (Lluís Falgàs, El Punt Avui 6-11-2012).

El Tribunal Constitucional  també ha sortit de l'armari. Després de set anys ha  dictaminat favorablement sobre la llei dels matrimonis homosexuals promoguda pel govern Zapatero. Ha necessitat set anys per aclarir un afer que no dóna per més de set dies, si és que s'imposa el sentit comú i el seny. Fan pinta els seus membres d'estar estressats i amarats de feina. Potser és que a Madrid, lluny de mar i amb el fred rabiós a les portes, aplicar la justícia amb imparcialitat i sentit comú es fa més difícil.

Qui potser també va sortir de l'armari van ser els 350.000 ciutadans marroquins i els 25.000 soldats que, ara fa tot just 37 anys, es van plantar a la frontera entre el Marroc i l'aleshores Sàhara espanyol. Us imagineu quin armari!  Es van plantar fins que no es van produir els miserables acords entre el govern espanyol d'un Franco agonitzant, el Marroc i Mauritània. Estic parlant de la Marxa Verda sobre el Sàhara.

Al pas que anem haurem de tornar a sortir  tots plegats -tots tots ben bé no, els convençuts- de l'armari i plantar-nos per una bona causa, la nostra causa primera i darrera, la pàtria, l'àmbit de tots els àmbits.

Buidem els armaris i trenquem les campanes de vidre que encara perduren i que injustament perjudiquen la vida quotidiana de molta i molta gent. Quamprimum






5 de novembre del 2012

Manifestos

Tornen els temps dels manifestos.  Després del 1r manifest d'un centenar "d'intel·lectuals d'ara fa unes setmanes arriba el 2n manifest signat per uns 300.
La cosa no té desperdici. Les xarxes socials en van plenes -al Twitter #300intelectuales-. 
I jo em pregunto: ja n'hi ha tants d'intel·lectuals d'aquest pal? I encara més: on eren fins ara? No tenen res més a dir? Què en farem d'aquesta "esquerra" que no llegeix el que passa en aquest país?
Potser ja n'hi ha prou de fal·làcies i de comèdia. 
El meu manifest personal és ben simple: vull exercir el meu dret a decidir sobre el meu futur i el futur del meu país. I vull fer-ho ja -ben aviat vull dir-.