Som -també- el que llegim

Aquest setembre he tornat a llegir un parell de llibres de capçalera que rellegeixo molt de tant en tant: Les veus del Pamano (Jaume Cabré, 2004) i L’ombra del vent (Carlos Ruiz Zafón, 2002). Què bons! Quin goig i quin gaudi.
Són dos del grapat de llibres més selectes que he llegit. Junt amb Les memòries d’Adrià, Cien años de soledad, l’Atles furtiu, Jo confesso i algun altre que ara no em ve al cap.A cagar a la via la Maria Pombo, la youtuber de pa sucat amb oli que diu que té 3 milions de seguidors i que aquestes darreres setmanes ha provocat una polèmica considerable amb unes declaracions provocatives sobre la lectura, sobre la inutilitat de la lectura com a font de plaer i de coneixement. La ignorància, a cops, és molt però que molt agosarada.

Un món de bojos

El govern espanyol vol prohibir fumar a les terrasses dels bars i restaurants.
Uns quants emprenyats amb l’Estat d’Israel organitzen una “flotilla” per fer arribar ajuda humanitària a Gaza i per conscienciar el món mundial del genocidi que s’hi està perpetrant.
Un president d’un govern esperona la població a manifestar-se de la manera que consideri oportuna, i una cursa ciclista en surt malparada.
Un ajuntament català penja al saló de plens un retrat del rei de l’Estat fet amb imatges petites de la repressió de l’1 d’octubre.
Seure a mirar la teva pel·lícula estrangera preferida o compartir-la amb el teu entorn pot ser un delicte castigat amb la mort a Corea del Nord.Estem vivint un autèntic malson. En qualsevol cas, i com deia el canceller alemany Helmut Kohl, els enormes canvis al món no poden ser una excusa per no saber on vas.

Execucions per mirar pel·lícules estrangeres a Corea del Nord

Llegeixo ben apalancat a la gandula que seure a mirar la teva pel·lícula preferida o compartir-la amb el teu entorn pot ser un delicte castigat amb la mort a Corea del Nord. Copio uns fragments de la notícia.
Sota la demonització de la cultura, el règim de Kim Jong-un ha promulgat lleis com la del rebuig al pensament i la cultura reaccionària (2020), que criminalitzen l’accés i la difusió de mitjans estrangers: llibres, música, pel·lícules, sèries de televisió i fins i tot expressions lingüístiques que no encaixin amb la ideologia socialista de Corea del Nord. Aquestes lleis preveuen penes molt severes, inclosa la pena de mort.
Moltes de les execucions es fan en públic per sembrar la por i dissuadir la temptació de consumir continguts externs, i solen ser per afusellament després de judicis sumaris sense garanties processals.
Centenars de milers de persones continuen desaparegudes i no se sap què se n'ha fet, inclosos ciutadans estrangers segrestats de Corea del Sud, el Japó i altres països.
Paral·lelament, l'ONU constata l'existència de camps de presoners, tot i que el règim segueixi negant-ho. S'hi envien persones acusades de delictes polítics, com llegir mitjans estrangers o practicar religions prohibides. I fins i tot s'hi poden enviar els familiars de persones que han estat acusades d'algun delicte. Sobre les condicions, els testimonis que apareixen a l'informe parlen de fam massiva, execucions sumàries, treballs extenuants i morts constants.
Talment com fa 20, 50, 100 anys o uns quants segles arreu del món. Un té la sensació que la Humanitat no avança, que dóna tombs en espiral, en un bucle infinit.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. A cagar a la via María Pombo

La Maria Pombo es una youtuber que diu que té 3 milions de seguidors. Molt coneguda a casa seva a l'hora de dinar… m'atreviria a dir jo amb una certa dosi de mala llet.
Aquestes darreres setmanes ha provocat una polèmica considerable amb unes declaracions provocatives sobre la lectura, sobre la inutilitat de la lectura com a font de plaer i de coneixement.
És bo que es parti de tu… ni que sigui per a bé, en general, oi? I suposo que és d’això del que es tractava i el que pretenia aquesta creadora de continguts de pa sucat amb oli.
Aquestes són les seves declaracions: "A todos nos han inculcado leer. Todos hemos tenido que probar el leer un libro. Hay que superarlo. A todo el mundo no le gusta leer".
Enllaço una carta oberta en resposta a les seves declaracions, publicada a la xarxa social X, que la repassa de dalt a baix amb arguments de pes, i que espero que l’esmentada Maria pugui arribar a entendre https://x.com/Spanish_Revo/status/1963491898666201484
S’ha iniciat el curs a les escoles i una de les tasques fonamentals serà justament l’aprenentatge de la lectoescriptura per part dels nens i nenes. Aquesta habilitat serà fonamental pel desenvolupament intel·lectual i social… malgrat el que diguin personatges intranscendents i de vol gallinaci. A cagar a la via Maria Pombo!

Dues setmanes després… sant Fèlix torna al carrer. Que potser hem perdut l’oremus?

Les relíquies de Sant Fèlix van arribar a Vilafranca del Penedès un 11 de setembre de 1700. Just 325 anys després s’ha posat en marxa una processó extraordinària per culminar tot un any de commemoracions.
La regidora de cultura, Àngels Dalmau, ha destacat que es tracta d’un acte excepcional amb una doble finalitat: honorar Sant Fèlix i que Vilafranca es converteixi en la capital de totes les festes patrimonials de Catalunya.
No vull desaprofitar l’oportunitagt de fer algunes consideracions gratuïtes al respecte.
La primera en relació a l’oportunitat de la celebració. No és una xifra rodona el 325. S’hagués pogut celebrar, si és que calia celebrar alguna cosa, els dies previs a la Festa Major, sense contraprogramar els actes de la diada de l’11 de setembre.
La segona en relació al perfil de l’acte. Encabir amb calçador un bon grapat de balls i elements d’altres festes forànies tampoc no calia, ni que es pretengui convertir Vilafranca en la capital de totes les festes patrimonials de Catalunya.
La tercera, en relació a l’esmentada capitalitat. El que cal és no tant convidar i pagar el beure a un bon grapat de balls i elements foranis com repensar la nostra Festa Major, que fa un quart de segle que no se’n parla gaire. L’últim debat que recordo és de finals del segle passat a les pàgines del 3 de Vuit.
Tinc la sensació que a la regidora de Cultura li fan fer cada paperot… Com aquell que no vol m’ha vingut al cap la instal·lació artística “Ceps que cauen del cel” del poeta Santi Borrell, ubicada a la vinya de titularitat municipal situada al davant del Complex Aquàtic el 6 de juny.
No sé, no sé… Em fa l'efecte que hem perdut l’oremus.

Conferència de l'Andreu Mayayo al Saló de Cent

Ahir 9 de setembre, amb motiu de la celebració de l’Onze de Setembre, l’Andreu Mayayo va pronunciar una conferència al Saló de Cent sobre el tema “I després de Franco, què?”
Una aproximació històrica rigorosa i amena de ¾ d’hora, la durada ideal.
Un bona conferència en un espai noble i majestuós, en bona companyia. L'estampa familiar, envejable.
Escoltar un discurs no excessivament llarg, ben pensat i suggeridor… escoltar un bon conferenciant com l’Andreu per exemple, és un plaer.

Bon inici escolar per a tothom!

A "La vida que aprenc" (Arcàdia) el periodista Carles Capdevila va aplegar articles que parlen de la memòria íntima, la bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana amb totes les seves contradiccions.
En aquest vídeo l'autor llegeix un dels articles del llibre, acompanyat de les il·lustracions de Marta Bellvehí.
A “L'hora de l'adeu” la seva filla de 3 anys repeteix, amb ulls tristos, que està molt contenta, i que quan el papa se’n vagi no plorarà.

  https://www.catorze.cat/lectura/tast-editorial/l-hora-de-l-adeu_137639_102.html
No podem controlar la vida, però podem jugar a imaginar-la. Aquest anunci de Volvo mostra com una nena intenta controlar el nerviosisme del primer dia, al final es tracta de viure i a veure què passa. https://youtu.be/bBFIVhOeOI0?si=AAZJI1VSvX4FuI85
Bon inici escolar per a tothom❣️

FM 25 - 6 … i visca la Festa Major!

La festa representa l'espai que ens permetrà respìrar a fons, allunyant-nos d'una realitat massa immediata. Ens ofereix el refugi de la transgressió i de l'espontaneitat.
La festa major és una ocasió renovada any rere any de viure les emocions, les il·lusions, les alegries d’una manera contínua i perllongada: bon menjar i beure, diversió assegurada i no haver de treballar, que suposo que deuen ser des de sempre uns dels grans ideals de la humanitat. Amb un ritual antic i repetit. Un moment privilegiat de fer poble en el sentit més noble de la paraula.
Era una ruptura en la vida quotidiana, s’estrenava la roba, es gastaven els diners en menjar, en convidar els parents, es permetia l’alcohol i el ball...
És la festa grossa, que s’allarga uns quants dies. En consonància amb el calendari agrícola però que s’han mantingut fins a data d’avui, obeint en certa manera a les mateixes raons de temps passats, d’esbargir-se uns quants dies.
Durant dècades, els balls de les festes major eren el principal lloc de trobada d’homes i dones per festejar. El Tinder dels nostres avantpassats. Històries que començaven amb un ball, amb l'orquestra de fons. El ball era una mica l’escenari públic on es feia la trobada, sota l’atenta mirada del control familiar, l’espai on es configurava tot.
 A partir dels anys seixanta es van començar a obrir les primeres discoteques. Per fi els joves podien tenir un lloc de trobada sense l'atenta mirada dels adults i dels familiars.
Avui dia a les festes majors s’hi celebren activitats per a totes les edats i cadascú té el seu espai.

 … i visca la Festa Major!

FM 25 - 5 Castells

Els castells són un espectacle total, o no? I no només perquè ho digui la UNESCO, que també.
Montblanquí d’adopció el meu interès pels castells no té el seu origen a la Conca doncs la recuperació de la colla castellera de Montblanc, els Torraires, és molt tardana.
Des del meu aterratge al Penedès el 1990 que tinc molt d’interès pel món casteller. Sóc soci dels Castellers de Vilafranca i, al llarg dels anys, he participat amb diferent intensitat en les diades castelleres. En un principi com a simple espectador, després i durant molts anys suant la cansalada a galeres i els darrers anys, ja altra vegada com a simple espectador, a plaça o al sofà de casa, que també s’hi està bé.
El meu company de plaça i patiments a galeres, el Conti, per motius de salut ja no em pot acompanyar, des de 2015, i això ho va capgirar tot de dalt a baix.
El treball en equip, la solidaritat, l’autosuperació, el sentiment de pertinença i la integració són els valors que encarnen una pràctica cultural amb més de dos segles d’història i declarada el 2010 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
En resum, força, equilibri, valor i seny! (I si pot ser a parts iguals)
Que la diada castellera de sant Fèlix sigui apoteòsica i que ningú no prengui mal.

FM 25 - 4 Tronada i cercavila

Tot necessita un innici, un principi, que ja és també la manera d’anar acabant.
La tronada, amb permís del pregó, és l’inici de tot plegat, si més no per a la majoria de gent, que no pas pels administradors.
Saragata tremenda i breu que fa tremolar el terra i foragita tots els animals no racionals de les rambles.
La cercavila, esplèndida. Tots els balls nets i polits, ben descansats i amb ganes d’iniciar la festa. Poder-la veure i viure a peu de carrer i també des dels balcons de la Parellada 61 és un privilegi.
Cap a 2/4 de 2 ja hem vist passar tots els balls i es té la sensació que ja s’ha enllestit el primer tram festamajorenc, encara que tot just la festa acaba de començar.
Ja no hi ha retorn, ja hem fet el primer tast del que ens espera.
Aquest any, sense la Xè, res no serà igual.