Ho explica amb claredat la Laia Forès a l’ARA: La ira dels agricultors s'escampa per Europa.L'extrema dreta intenta capitalitzar el descontentament del sector de cara a les eleccions europees del juny.
A poc més de cinc mesos de les eleccions europees, la mobilització dels agricultors i ramaders europeus ha agafat volada i s'ha estès per gairebé tot Europa.
Tot i que les protestes a cada país tenen algunes motivacions diferents, totes tenen un punt en comú: el Pacte Verd (Green Deal) europeu. Un moviment que la ultradreta s'afanya a capitalitzar. Ara ja no defensen la sortida del seu país de la Unió Europea, però volen desintegrar el projecte europeu des de dins.
A França el sector intenta bloquejar París per exigir millores. I no és que la pagesia francesa visqui en pitjors condicions que la catalana, de ben segur. La francesa, alemana, la catalana… totes amb l’aigua al coll -és un dir, que d’aigua ben poca n’hi ha-. El que em temo és que la pagesia catalana encara està més envellida i té menys capacitat de mobilització, ja no som als anys 70 amb les revoltes de les tractorades a casa nostra.
“N’estem farts. No podem més amb les normes que tenim, que són més estrictes que mai. I amb el control excessiu control. Ens controlen fins i tot amb les imatges per satèl·lit”. "D'aquí no ens movem", adverteix un dels pagesos. Com 50 anys enrere… si no pitjor.
31 de gener del 2024
30 de gener del 2024
Calçotades
L’últim diumenge de gener, es donava el tret de sortida de la campanya de calçots. Això abans, que ara ni el calendari és el que era. Es desdibuixen les estacions, les fronteres i els horaris. Els vallencs Figa Flawas arrenquen la temporada de calçotades.
Al reportatge de la revista La Fura hi ha molta informació calçotaire (Un bon manat de calçots. La Fura 19/1/2024).
Fa gairebé 50 anys que faig calçotades. 2 o 3 cada any i des de fa 30 anys que organitzem una calçotada amb una colla d’amics. Som 8 o 10 ànimes que amb prou ens ens mengem la meitat de calçots que es menja l’excampió del concurs de calçots de Valls, l’Adrià Wegrzyn: 221 calçots, 3,135 kg nets, engolits en 45 minuts, superat diumenge passat per l’Antonio González que es va menjar 240. Una animalada!
Us adverteixo dels errors imperdonables a les calçotades, segons el màxim expert a Catalunya.
I ja per acabar un artefacte per coure molts i molts calçots. Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé.
Bona calçotada!
Al reportatge de la revista La Fura hi ha molta informació calçotaire (Un bon manat de calçots. La Fura 19/1/2024).
Fa gairebé 50 anys que faig calçotades. 2 o 3 cada any i des de fa 30 anys que organitzem una calçotada amb una colla d’amics. Som 8 o 10 ànimes que amb prou ens ens mengem la meitat de calçots que es menja l’excampió del concurs de calçots de Valls, l’Adrià Wegrzyn: 221 calçots, 3,135 kg nets, engolits en 45 minuts, superat diumenge passat per l’Antonio González que es va menjar 240. Una animalada!
Us adverteixo dels errors imperdonables a les calçotades, segons el màxim expert a Catalunya.
I ja per acabar un artefacte per coure molts i molts calçots. Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé.
Bona calçotada!
29 de gener del 2024
Germans, anem plegats a l’aplec… i a la cursa dels 10 km
Ahir, darrer diumenge de gener, va tenir lloc el tradicional aplec de la muntanya de sant Pau, organitzat pel Amics de la muntanya de sant Pau. Caminada popular, toc de campanes, celebració eucarística, audició de cant coral i actuació d’un esbart dansaire. Déu n’hi quin programa d’actes! Tot plegat amb un dia esplèndid, massa potser, que va animar a un centenar llarg de persones a fer-hi acte de presència.
Els més grans i devots, a primera línia, ben asseguts i posicionats, atents a les prèdiques eucarístiques. Els més joves, bàsicament parelles amb canalla petita, en un segon terme, al marge de la celebració, guardant la compostura tot esperant que acabés la cerimònia. L'acompanyament musical va resultar molt animat i agradable.
I una novetat que jo no recordava i que deu ser relativament recent, un vàter portàtil, tipus cabina telefònica, que el matí és llarg i tots plegats ja tenim una edat.
Es tracta d’un esdeveniment que manté el tipus, amb un perfil propi ben nostrat i tanmateix nostàlgic, en dura competència amb una altre, la cursa dels 10 km
Res no impedeix però de compatibilitzar, de ser a tot arreu, que el matí dóna molt de si. Llarga vida a l’un i a l’altre.
Vam fer a peu la ruta Vilafranca - torre de les aigües - Pacs - ermita de sant pau - Vilafranca. Uns 10 km, com a la cursa, però en 2 hores i sense córrer (“correr es de cobardes”).
Els més grans i devots, a primera línia, ben asseguts i posicionats, atents a les prèdiques eucarístiques. Els més joves, bàsicament parelles amb canalla petita, en un segon terme, al marge de la celebració, guardant la compostura tot esperant que acabés la cerimònia. L'acompanyament musical va resultar molt animat i agradable.
I una novetat que jo no recordava i que deu ser relativament recent, un vàter portàtil, tipus cabina telefònica, que el matí és llarg i tots plegats ja tenim una edat.
Es tracta d’un esdeveniment que manté el tipus, amb un perfil propi ben nostrat i tanmateix nostàlgic, en dura competència amb una altre, la cursa dels 10 km
Res no impedeix però de compatibilitzar, de ser a tot arreu, que el matí dóna molt de si. Llarga vida a l’un i a l’altre.
Vam fer a peu la ruta Vilafranca - torre de les aigües - Pacs - ermita de sant pau - Vilafranca. Uns 10 km, com a la cursa, però en 2 hores i sense córrer (“correr es de cobardes”).
28 de gener del 2024
La teoria de la ment i quin problema hi ha en espanyolitzar-se?
Amb el terme teoria de la ment -o habilitats de lectura mental- es fa referència a una mateixa habilitat de l’ésser humà, la que permet a les persones inferir els estats mentals de les altres -creences, desitjos, intencions, emocions- i, en base a ells, comprendre i anticipar els seus comportaments.
El dèficit en la teoria de la ment que presenten les persones amb trastorn de l’espectre autista explica, en gran mesura, les seves dificultats en l'àrea social i especialment la seva limitació per a comprendre, interpretar,m predir i poder explicar la conducta dels altres.
La Leticia Asenjo (Quin problema hi ha en espanyolitzar-se? ARA 24/1/2024) l’encerta de totes totes amb un article rodó, impecable, clarivident i que no té desperdici.
Ve a dir -i no es talla ni un pèl, així com cal- que en aquest nostre país petit hi ha gent que se solidaritza amb totes les causes injustes menys amb les que tenen a veure amb la vulneració dels drets lingüístics i culturals.
En les últimes setmanes hem sabut de metges que, en lloc de tenir com a objectiu principal posar-se en la pell i procurar el benestar dels seus pacients, els negaven l'assistència per parlar en la llengua del seu país. O de músics que després de 27 anys de residència a Barcelona s’escandalitzen i monten un ciri perquè se’ls demana un cert domini del català per tal tenir la feina fixa. O periodistes que, aprofitant l'aparador dels mitjans audiovisuals que els han posicionat en el lloc privilegiat que tenen ara, banalitzen sobre el tema amb arguments propis d'un mariner de la tripulació de Cristòfor Colom.
Si mentalitzar és la capacitat de comprendre la ment dels altres i la nostra mateixa, la mentalització, doncs, és vital per tenir una bona comunicació i relació amb els que ens envolten.
El problema arriba quan una persona creu que la pròpia perspectiva és la vàlida o la correcta i el seu comportament s’enfoca en el fet que els altres encaixin en la seva visió del món, sense fer cap esforç per entendre la perspectiva aliena.
Negar la llengua d'una persona és negar-se a mentalitzar-la, és a dir, a entendre i acceptar la seva perspectiva, a empatitzar amb la seva circumstància.
La Leticia Asenjo va al moll de l’os i, esmentant Erich Fromm, afirma que l’egoisme rau en un profund menyspreu per un mateix i que el supremacista sigui lingüístic, cultural, de raça, gènere, classe o altres -que d'això es tracta al capdavall- sempre enveja el que tenen els altres.
Remata el seu escrit amb una declaració de principis valenta, contundent i preciosa: “Que quin problema hi ha en espanyolitzar-se? Vaig néixer a Granada i el castellà és la meva llengua materna, per tant, ja vinc espanyolitzada de sèrie. El problema és que és el teu intent per negar la meva llengua d'adopció i de creació, és a dir, la meva perspectiva del món. I la dels meus fills, ni més ni menys.”
A mi em passa el mateix, tot i haver nascut a Cuenca. A cagar a la vida tots els supremacistes!
El dèficit en la teoria de la ment que presenten les persones amb trastorn de l’espectre autista explica, en gran mesura, les seves dificultats en l'àrea social i especialment la seva limitació per a comprendre, interpretar,m predir i poder explicar la conducta dels altres.
La Leticia Asenjo (Quin problema hi ha en espanyolitzar-se? ARA 24/1/2024) l’encerta de totes totes amb un article rodó, impecable, clarivident i que no té desperdici.
Ve a dir -i no es talla ni un pèl, així com cal- que en aquest nostre país petit hi ha gent que se solidaritza amb totes les causes injustes menys amb les que tenen a veure amb la vulneració dels drets lingüístics i culturals.
En les últimes setmanes hem sabut de metges que, en lloc de tenir com a objectiu principal posar-se en la pell i procurar el benestar dels seus pacients, els negaven l'assistència per parlar en la llengua del seu país. O de músics que després de 27 anys de residència a Barcelona s’escandalitzen i monten un ciri perquè se’ls demana un cert domini del català per tal tenir la feina fixa. O periodistes que, aprofitant l'aparador dels mitjans audiovisuals que els han posicionat en el lloc privilegiat que tenen ara, banalitzen sobre el tema amb arguments propis d'un mariner de la tripulació de Cristòfor Colom.
Si mentalitzar és la capacitat de comprendre la ment dels altres i la nostra mateixa, la mentalització, doncs, és vital per tenir una bona comunicació i relació amb els que ens envolten.
El problema arriba quan una persona creu que la pròpia perspectiva és la vàlida o la correcta i el seu comportament s’enfoca en el fet que els altres encaixin en la seva visió del món, sense fer cap esforç per entendre la perspectiva aliena.
Negar la llengua d'una persona és negar-se a mentalitzar-la, és a dir, a entendre i acceptar la seva perspectiva, a empatitzar amb la seva circumstància.
La Leticia Asenjo va al moll de l’os i, esmentant Erich Fromm, afirma que l’egoisme rau en un profund menyspreu per un mateix i que el supremacista sigui lingüístic, cultural, de raça, gènere, classe o altres -que d'això es tracta al capdavall- sempre enveja el que tenen els altres.
Remata el seu escrit amb una declaració de principis valenta, contundent i preciosa: “Que quin problema hi ha en espanyolitzar-se? Vaig néixer a Granada i el castellà és la meva llengua materna, per tant, ja vinc espanyolitzada de sèrie. El problema és que és el teu intent per negar la meva llengua d'adopció i de creació, és a dir, la meva perspectiva del món. I la dels meus fills, ni més ni menys.”
A mi em passa el mateix, tot i haver nascut a Cuenca. A cagar a la vida tots els supremacistes!
27 de gener del 2024
Busco feina
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres 2023) reflexiona sobre la cultura. Si la vida i la civilització avancen per separat, quin paper té la cultura? Especialment ara que vivim en un món de coses consumibles.
L’aposta per la cultura ha de ser un compromís amb les formes de vida, contra tot el que les explota i esgota. Enfront de les relacions de consum i competència, la cooperació
Al Catorze del 22 de gener un article colpidor de la Carla Rovira: “Busco feina
No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat”.
La dramaturga @lacarlarovira exposa la seva (trista) realitat laboral, força extrapolable al gremi cultural en pes. Copio uns quants paràgrafs rellevants:
“Escric aquestes línies abans que m’arribin els NOs evidents de la darrera reunió de feina que vaig tenir. Perquè quan arribi el NO de veritat, sentiré tanta tristesa i incapacitat, que prefereixo explicar-ho ara que les paraules em surten fàcilment. Abans que la següent onada de sensació de fracàs m’envaeixi. /…/
Tinc el privilegi de dir que treballo exclusivament del teatre amb més de cinc feines: dos projectes educatius, muntatges propis, textos per a altres (com, per exemple, en aquest mitjà) i d’altres feinetes que van sortint. Vaig fent com puc perquè la il·lusió de viure del teatre encara és forta. /…/
Per tant, podem dir que les persones que es dediquen al treball cultural viuen una precarietat laboral crònica. /…/
Així doncs, si la cultura és un espai laboral perillós per la gent que s’hi dedica, ¿per què encara volem dedicar-nos a la cultura? /…/
Però, ¿què és la cultura? El 2020, en plena crisi covid, la Generalitat de Catalunya va declarar la cultura com un bé essencial. Arreu del planeta es parla cada cop més dels drets culturals de les persones. La cultura és reconeguda com el nou ascensor social. Així doncs, si la cultura és un dret essencial de les persones, ¿per què la seva professionalització és tan precària? /…/
Per tant, m’estic abocant a mi mateixa a la pobresa. No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat en l’actualitat. Si miro el futur de cara, el miratge es dissipa i veig la realitat: un patiment extrem.
Així doncs, el rellotge descompta temps i jo estic començant a buscar altres derives professionals. Un treball. Un treball d’aquells en què posant el mínim de mi pugui obtenir el màxim salari. Com hauria de ser. Perquè si som sincers, hauríem de procurar odiar el nostre treball i estimar la nostra vida. Això seria una bona mesura de salut.”
Quina pena! I com pot arribar a ser de bruta i alienadora una feina.
L’aposta per la cultura ha de ser un compromís amb les formes de vida, contra tot el que les explota i esgota. Enfront de les relacions de consum i competència, la cooperació
Al Catorze del 22 de gener un article colpidor de la Carla Rovira: “Busco feina
No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat”.
La dramaturga @lacarlarovira exposa la seva (trista) realitat laboral, força extrapolable al gremi cultural en pes. Copio uns quants paràgrafs rellevants:
“Escric aquestes línies abans que m’arribin els NOs evidents de la darrera reunió de feina que vaig tenir. Perquè quan arribi el NO de veritat, sentiré tanta tristesa i incapacitat, que prefereixo explicar-ho ara que les paraules em surten fàcilment. Abans que la següent onada de sensació de fracàs m’envaeixi. /…/
Tinc el privilegi de dir que treballo exclusivament del teatre amb més de cinc feines: dos projectes educatius, muntatges propis, textos per a altres (com, per exemple, en aquest mitjà) i d’altres feinetes que van sortint. Vaig fent com puc perquè la il·lusió de viure del teatre encara és forta. /…/
Per tant, podem dir que les persones que es dediquen al treball cultural viuen una precarietat laboral crònica. /…/
Així doncs, si la cultura és un espai laboral perillós per la gent que s’hi dedica, ¿per què encara volem dedicar-nos a la cultura? /…/
Però, ¿què és la cultura? El 2020, en plena crisi covid, la Generalitat de Catalunya va declarar la cultura com un bé essencial. Arreu del planeta es parla cada cop més dels drets culturals de les persones. La cultura és reconeguda com el nou ascensor social. Així doncs, si la cultura és un dret essencial de les persones, ¿per què la seva professionalització és tan precària? /…/
Per tant, m’estic abocant a mi mateixa a la pobresa. No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat en l’actualitat. Si miro el futur de cara, el miratge es dissipa i veig la realitat: un patiment extrem.
Així doncs, el rellotge descompta temps i jo estic començant a buscar altres derives professionals. Un treball. Un treball d’aquells en què posant el mínim de mi pugui obtenir el màxim salari. Com hauria de ser. Perquè si som sincers, hauríem de procurar odiar el nostre treball i estimar la nostra vida. Això seria una bona mesura de salut.”
Quina pena! I com pot arribar a ser de bruta i alienadora una feina.
26 de gener del 2024
Ai l’amor!
Hi ha cançons que, en un moment determinat de la teva vida, t’impacten de manera especial. Recordo un tema de la Barbra Streisand “woman in love” del 1982.
La cançó expressa les emocions d'una dona profundament enamorada. Descriu la naturalesa fugaç de la vida i l'anhel que sorgeix quan els somnis s'esvaeixen. La lletra transmet una sensació de vulnerabilitat i una voluntat de donar-ho tot per amor. La dona reconeix els reptes del viatge, la força de la connexió emocional i el compromís durador de defensar repetidament el dret a estimar. La cançó captura la naturalesa atemporal i il·limitada de l'amor.
“Angie” dels Rollings Stones i “wish you were here” de Pink Floyd sempre m’han agradat molt també.
El 1993 un tema d’Eleanor McEvoy & Mary Black em va robar el cor: “A woman's heart”
El 2023 Mishima canta “Roses”, la versió en català de l’èxit de Miley Cyrus “Flowers”. Les flors de Miley Cyrus són les roses de Mishima.
Ai l’amor! Perquè la vida, sense música, només seria soroll.
La cançó expressa les emocions d'una dona profundament enamorada. Descriu la naturalesa fugaç de la vida i l'anhel que sorgeix quan els somnis s'esvaeixen. La lletra transmet una sensació de vulnerabilitat i una voluntat de donar-ho tot per amor. La dona reconeix els reptes del viatge, la força de la connexió emocional i el compromís durador de defensar repetidament el dret a estimar. La cançó captura la naturalesa atemporal i il·limitada de l'amor.
“Angie” dels Rollings Stones i “wish you were here” de Pink Floyd sempre m’han agradat molt també.
El 1993 un tema d’Eleanor McEvoy & Mary Black em va robar el cor: “A woman's heart”
El 2023 Mishima canta “Roses”, la versió en català de l’èxit de Miley Cyrus “Flowers”. Les flors de Miley Cyrus són les roses de Mishima.
Ai l’amor! Perquè la vida, sense música, només seria soroll.
25 de gener del 2024
Para este viaje no hacían falta alforjas. Toca aixecar el cap, Ustrell.
Escric l'apunt d'avui a les 9h tot escoltant l’entrevista que l’Ustrell li està fent en directe a l’Ayuso, la presidenta de la comunitat de Madrid. L’Ustrell té la dèria d’obrir els micros a la fauna del PP, ja siguin velles glòries o presidentes populistes, espanyolistes i neoliberals. D’això se’n diu aplanar el camí, posar la catifa vermella i fer el llit al teu adversari, ja no dic enemic. I no té cap sentit. Només en un imaginari on la banalitat, l’espanyolització i l’obertura a les veus més cridaneres, populistes i tronades es pensi que pot ser el remei de tots els mals, en clau de quotes d’audiència.
Espavilada i audaç l’Ayuso pel que sento. No aporta res el seu discurs, es defensa bé i és que juga a casa. I no només perquè l’entrevista es porta a terme a casa seva, a Madrid, sinó perquè sap perfectament que tota la maquinària estatal -administrativa, econòmica, judicial i política- juga a favor seu. I que no té escrúpols, no com d’altres.
A Madrid, a la resta de l’estat, hi ha molta gent interessant susceptible de ser entrevistada. Hagués volgut sentir algun representant de “Teruel existe”, per posar un exemple.
L’Ustrell està perdent el relat de l’entrevista per punts, a l’espera del KO final, que no tardarà gaire. La revolcada està sent monumental. Entrar a la gola del llop no és de valents, és temerari. Hi ha una frase feta castellana que resumeix l’entrevista en qüestió: “para este viaje no hacían falta alforjas”. Toca aixecar el cap, Ustrell. No ens facis sentir més vergonya aliena sisplau!
Espavilada i audaç l’Ayuso pel que sento. No aporta res el seu discurs, es defensa bé i és que juga a casa. I no només perquè l’entrevista es porta a terme a casa seva, a Madrid, sinó perquè sap perfectament que tota la maquinària estatal -administrativa, econòmica, judicial i política- juga a favor seu. I que no té escrúpols, no com d’altres.
A Madrid, a la resta de l’estat, hi ha molta gent interessant susceptible de ser entrevistada. Hagués volgut sentir algun representant de “Teruel existe”, per posar un exemple.
L’Ustrell està perdent el relat de l’entrevista per punts, a l’espera del KO final, que no tardarà gaire. La revolcada està sent monumental. Entrar a la gola del llop no és de valents, és temerari. Hi ha una frase feta castellana que resumeix l’entrevista en qüestió: “para este viaje no hacían falta alforjas”. Toca aixecar el cap, Ustrell. No ens facis sentir més vergonya aliena sisplau!
24 de gener del 2024
Immigrants
El debat de l’ARA del passat cap de setmana sobre els altres catalans (del segle XXI) dóna molt de joc. A tall d’exemple: Mariona Ferrer: “El gran èxode de Portugal: gairebé un de cada tres joves ha emigrat.
Més de 850.000 portuguesos d'entre 15 i 39 anys han marxat fora, la taxa d'emigració més alta de tot Europa”. No em direu que no és una tragèdia. Descapitalitzar-se del potencial de la gent jove, una tragèdia de país.
L’Antoni Batista (Immigradència i indepegració) afirma que la independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Està convençut que encara que siguin de fora, podran votar independència en la mesura que apreciïn el país que els rebi sense haver de renegar del seu país d’origen.
L’Esther Vera (Els catalans de la Florida) matisa que els altres catalans, com els va anomenar Paco Candel, viuen a la Florida. De fet, no només a la Florida. Viuen al Raval, i a Santa Coloma, i a Badalona, i a la Bisbal, i a l’Ametlla de Mar. Allà on la comunitat d’origen ja s’ha establert.
Que hi hagi oportunitats educatives i laborals, referents, territoris físics i culturals comuns, respecte a la diferència i reconeixement humà, incideix molt directament en la cohesió social, el progrés i també en la participació democràtica. Els exemples de fracàs els tenim a França.
L’Ignasi Aragay (Els catalans som immigrants) manifesta que Catalunya atrau i ha atret històricament gent de terres foranes ben diverses, però també n’ha enviat a l’estranger. Avui mateix, ¿quant talent jove se’n va i després només poden tornar amb renúncies?
Els catalans, doncs, també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d’homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s’assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte...
Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració ¿però en tenim realment la voluntat?
La Blanca Garcés (Immigració: el debat i les solucions) està convençuda de què parlar d’immigració a Catalunya és urgent. Dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger.
Els principals reptes entorn de la immigració no venen determinats exclusivament per les persones que arriben sinó sobretot per les característiques dels contextos d’acollida. El problema és que a Catalunya el context no ho posa fàcil. Els mecanismes d’inclusió social han començat a fallar.
Si la immigració arriba en un context que genera segregació residencial, que no garanteix accés a un habitatge digne o en què l’escola ha deixat de representar una via per a l’ascensió social, aleshores sí que tenim un problema. Els reptes entorn de l’ús del català o els resultats escolars són també una manifestació d’aquesta desigualtat.
La resposta neoliberal consisteix a deixar fer i contemplar-ho sense més ni més. Atrau població d’origen migrant i alhora la deixa als marges. La veritable solució passa per reestructurar aquest mercat laboral i per més polítiques socials, d’habitatge i educatives. És just aquí on estem fallant. I d'això no en podem culpar l’extrema dreta. L’extrema dreta en serà només la conseqüència.
Mostafà Shaimi, professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i membre de l’Espai Antiracista (Catalunya no és una terra d’acollida) alerta que a Catalunya podria passar el mateix que a França: un esclat de violència en barris humils i amb una alta taxa d’immigració. D’entrada, els joves d’origen immigrant que viuen a Catalunya asseguren que no se senten d’aquí.
Els elements estructurals de la nostra societat que expulsen d’una vida digna fan que l'única manera que tinguin per sobreviure sigui fora de la llei. ¿Són responsables dels seus actes? I tant! Però a la vegada també són víctimes.
Cal reconèixer que el racisme és un element estructural i sistèmic a la nostra societat. Això ja alleugeriria aquest sentiment d’impotència. I d’altra, cal fer el mateix que es va fer amb la violència masclista: introduir la perspectiva antiracista, de la mateixa manera que vam introduir la perspectiva de gènere arreu. Això vol dir que, per exemple, un fiscal actuï d’ofici o que la policia obri un expedient d’ofici en casos de racisme, perquè estem parlant de drets i llibertats. Som-hi doncs!
Més de 850.000 portuguesos d'entre 15 i 39 anys han marxat fora, la taxa d'emigració més alta de tot Europa”. No em direu que no és una tragèdia. Descapitalitzar-se del potencial de la gent jove, una tragèdia de país.
L’Antoni Batista (Immigradència i indepegració) afirma que la independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Està convençut que encara que siguin de fora, podran votar independència en la mesura que apreciïn el país que els rebi sense haver de renegar del seu país d’origen.
L’Esther Vera (Els catalans de la Florida) matisa que els altres catalans, com els va anomenar Paco Candel, viuen a la Florida. De fet, no només a la Florida. Viuen al Raval, i a Santa Coloma, i a Badalona, i a la Bisbal, i a l’Ametlla de Mar. Allà on la comunitat d’origen ja s’ha establert.
Que hi hagi oportunitats educatives i laborals, referents, territoris físics i culturals comuns, respecte a la diferència i reconeixement humà, incideix molt directament en la cohesió social, el progrés i també en la participació democràtica. Els exemples de fracàs els tenim a França.
L’Ignasi Aragay (Els catalans som immigrants) manifesta que Catalunya atrau i ha atret històricament gent de terres foranes ben diverses, però també n’ha enviat a l’estranger. Avui mateix, ¿quant talent jove se’n va i després només poden tornar amb renúncies?
Els catalans, doncs, també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d’homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s’assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte...
Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració ¿però en tenim realment la voluntat?
La Blanca Garcés (Immigració: el debat i les solucions) està convençuda de què parlar d’immigració a Catalunya és urgent. Dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger.
Els principals reptes entorn de la immigració no venen determinats exclusivament per les persones que arriben sinó sobretot per les característiques dels contextos d’acollida. El problema és que a Catalunya el context no ho posa fàcil. Els mecanismes d’inclusió social han començat a fallar.
Si la immigració arriba en un context que genera segregació residencial, que no garanteix accés a un habitatge digne o en què l’escola ha deixat de representar una via per a l’ascensió social, aleshores sí que tenim un problema. Els reptes entorn de l’ús del català o els resultats escolars són també una manifestació d’aquesta desigualtat.
La resposta neoliberal consisteix a deixar fer i contemplar-ho sense més ni més. Atrau població d’origen migrant i alhora la deixa als marges. La veritable solució passa per reestructurar aquest mercat laboral i per més polítiques socials, d’habitatge i educatives. És just aquí on estem fallant. I d'això no en podem culpar l’extrema dreta. L’extrema dreta en serà només la conseqüència.
Mostafà Shaimi, professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i membre de l’Espai Antiracista (Catalunya no és una terra d’acollida) alerta que a Catalunya podria passar el mateix que a França: un esclat de violència en barris humils i amb una alta taxa d’immigració. D’entrada, els joves d’origen immigrant que viuen a Catalunya asseguren que no se senten d’aquí.
Els elements estructurals de la nostra societat que expulsen d’una vida digna fan que l'única manera que tinguin per sobreviure sigui fora de la llei. ¿Són responsables dels seus actes? I tant! Però a la vegada també són víctimes.
Cal reconèixer que el racisme és un element estructural i sistèmic a la nostra societat. Això ja alleugeriria aquest sentiment d’impotència. I d’altra, cal fer el mateix que es va fer amb la violència masclista: introduir la perspectiva antiracista, de la mateixa manera que vam introduir la perspectiva de gènere arreu. Això vol dir que, per exemple, un fiscal actuï d’ofici o que la policia obri un expedient d’ofici en casos de racisme, perquè estem parlant de drets i llibertats. Som-hi doncs!
23 de gener del 2024
85 anys de l'ocupació franquista
Tal dia com avui de fa 85 anys les tropes franquistes entraven a Vilafranca del Penedès. Tres dies després entraven per la Diagonal a Barcelona.
Després de la caiguda de Barcelona, les autoritats franquistes van aplicar a la ciutat un règim especial d’ocupació únic a tota la península. La revista Sàpiens recrea la presa de les institucions catalanes a través d’imatges poc vistes i dels documents de l’època. Un moment històric tràgic i desolador.
Dijous, 26 de gener de 1939. Dia gèlid a Barcelona d'un altre hivern en guerra, que, ara sí, arriba al seu punt final a la capital catalana. Ja fa dies que comerços i fàbriques han abaixat la persiana i, en les darreres hores, corrues de persones fugen cap a la frontera.
La sortida del president Companys i els membres del Govern català, la matinada del dilluns 23, va ser el preludi de la desfeta definitiva després de dos anys i mig de lluita. La ciutat és ocupada imparablement, sense oposició, per les tropes franquistes. La Catalunya republicana ja és història.
Som fills de la nostra època i encara a data d’avui estem patint la desfeta. No tenim cap més Franco però sí que patim per altres líders populistes, perillosos i tòxics, que ens podem complicar -i molt- la nostra vida. Tant se val que es diguin Milei com Trump o Ayuso. Vull pensar, sempre en positiu, que no estem del tot perduts i que aquesta colla acabaran, el més aviat possible, a la paperera de la història.
Després de la caiguda de Barcelona, les autoritats franquistes van aplicar a la ciutat un règim especial d’ocupació únic a tota la península. La revista Sàpiens recrea la presa de les institucions catalanes a través d’imatges poc vistes i dels documents de l’època. Un moment històric tràgic i desolador.
Dijous, 26 de gener de 1939. Dia gèlid a Barcelona d'un altre hivern en guerra, que, ara sí, arriba al seu punt final a la capital catalana. Ja fa dies que comerços i fàbriques han abaixat la persiana i, en les darreres hores, corrues de persones fugen cap a la frontera.
La sortida del president Companys i els membres del Govern català, la matinada del dilluns 23, va ser el preludi de la desfeta definitiva després de dos anys i mig de lluita. La ciutat és ocupada imparablement, sense oposició, per les tropes franquistes. La Catalunya republicana ja és història.
Som fills de la nostra època i encara a data d’avui estem patint la desfeta. No tenim cap més Franco però sí que patim per altres líders populistes, perillosos i tòxics, que ens podem complicar -i molt- la nostra vida. Tant se val que es diguin Milei com Trump o Ayuso. Vull pensar, sempre en positiu, que no estem del tot perduts i que aquesta colla acabaran, el més aviat possible, a la paperera de la història.
22 de gener del 2024
Madonna fa salat
Llegeixo un article de l’Empar Moliner (Madonna fa salat. ARA 21/1/2024) on explica que la cantant Madonna ha rebut una demanda, i no per haver ofès l’Església catòlica, com fa unes dècades, o per haver fet obscenitats en un plató de tele. No, no, la cosa és molt diferent. “Per haver començat amb dues hores de retard diversos concerts de la gira Celebration”!
Sembla ser que dos espectadors l'acusen de "prometre falsament que les actuacions començarien a una hora concreta". Havien d’agafar el transport públic per tornar a casa, però com que era més tard de la mitjanit, ja no n’hi havia.
L’Empar no es talla ni un pèl: “Aquests dos desconeguts marquen el camí, són la nostra llum i la nostra guia quan ens enfrontem als que és tradicional que facin tard sense culpa. Em refereixo a Madonna, els notaris, els nostres fills, les núvies i la Renfe. I no per aquest ordre”.
M’atreveixo a fer alguns comentaris al respecte:
1- Els fans, com a bons fans, avui t’estimen i demà t’apedreguen…
2- No sé si cap jutjat penedesenc hagués acceptat a tràmit aquesta denúncia. És tan habitual fer 2 o ¾ d’hora tard que ja gairebé tothom ho té assimilat i no ho troba reprobable.
i 3- La Madonna hauria d’estar al cas de la història de la màfia, i de l’Al Capone en particular. Responsable d’un grapat d’assassinats en plena llei seca finalment el van tancar a la garjola per un error administratiu en la declaració de renda. Ai las! No val a badar.
Sembla ser que dos espectadors l'acusen de "prometre falsament que les actuacions començarien a una hora concreta". Havien d’agafar el transport públic per tornar a casa, però com que era més tard de la mitjanit, ja no n’hi havia.
L’Empar no es talla ni un pèl: “Aquests dos desconeguts marquen el camí, són la nostra llum i la nostra guia quan ens enfrontem als que és tradicional que facin tard sense culpa. Em refereixo a Madonna, els notaris, els nostres fills, les núvies i la Renfe. I no per aquest ordre”.
M’atreveixo a fer alguns comentaris al respecte:
1- Els fans, com a bons fans, avui t’estimen i demà t’apedreguen…
2- No sé si cap jutjat penedesenc hagués acceptat a tràmit aquesta denúncia. És tan habitual fer 2 o ¾ d’hora tard que ja gairebé tothom ho té assimilat i no ho troba reprobable.
i 3- La Madonna hauria d’estar al cas de la història de la màfia, i de l’Al Capone en particular. Responsable d’un grapat d’assassinats en plena llei seca finalment el van tancar a la garjola per un error administratiu en la declaració de renda. Ai las! No val a badar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)