Bar de vins a Viladellops. “No dispareu al pianista”.

A la Guia d’Enoturisme del Penedès (Lluís Tolosa. Wine Books, 2016) hi ha una extensa relació de 210 llocs per gaudir del turisme del vi i propo de 500 vins i caves recomanats. Una enciclopèdia de consulta amena i ben interessant, vaja.
El diumenge passat, després d’una caminada plàcida: castell de sant Miquel - pic de l'Àliga - castell de sant Miquel vam fer cap a l’hora de l’aperitiu a Viladellops, a la terrassa del restaurant Cantina Viladellops, “un restaurant amb encant en un paisatge somiat a Viladellops”. Aquest establiment no apareix a la guia d’enoturisme esmentada perquè és de més recent obertura.
A peu de vinya, en un petita terrasseta a llindar del carrer, davant pel davant del restaurant, ens vam entaular. Mitja dotzena de taules i un saxofonista que amenitzava la concurrència amb música en viu i en directe.
Amb prou feines ens arribava un bri de sol però en qualsevol cas la temperatura era més que agradable pel mes de març. Un entorn tranquil i relaxant, a la intempèrie, d’aquests que ara s’han posat de moda. Un bar de vins, un winebar si volem ser més cools, més esnobs, més modernets i menys patriotes en definitiva.
Bona iniciativa aquesta de posar en funcionament un restaurant amb terrasses per a tota mena d’esdeveniments en un llogaret, Viladellops, quatre cases i un corral, un lloc on s’hi ha d’anar expressament perquè no t’agafa de pas per anar enlloc. Cap a migdia potser hi havia una vintena llarga de cotxes. Aquest tipus d’oferta s’està consolidant als cellers del Penedès. 

Un comentari final, que no puc evitar. Tinc en ment el saxofonista d’ahir, amb un acompanyament electrònic adequat i un repertori que feia de bon sentir, tot i que ben poca gent se l’escoltava amb atenció. I em passa pel cap la imatge del pianista de les pel·lícules de l’oest americà on sempre que hi havia alguna picabaralla que acabava a cops de puny i a trets, al saloon, el pianista era l’únic que mantenia el tipus, sempre sota la protecció del cartell de salvaguarda: “no dispareu al pianista”.

11M 2004 Madrid

Del tot interessant la pissarreta d’en Partal: “El País va mentir l’11-M i ara vol que ho oblideu” pel que té de contundent i de clarificador, a vint anys vista.
L’11 de març de 2004 un seguit d’atemptats d’al-Qaida a Madrid van causar 193 morts. Passava la setmana de les eleccions, enmig d’una gran tensió. José María Aznar s’havia afegit amb entusiasme a la coalició occidental que atacava l’Irac. Si l’atemptat era obra d’ETA, l’afavoria, però si era obra d’al-Qaida, podia perdre les eleccions, tal com va passar.
D’ací va sorgir una maniobra enorme d’engany a la població, basada en l’ús dels grans mitjans de comunicació per a difondre la mentida que era ETA, i no pas al-Qaida, l’autor de la matança.
Però aquell va ser un dia terrible també per al periodisme. Perquè els pocs mitjans, com VilaWeb, que vam dubtar primer de la versió oficial i vam concloure després que allò era obra d’al-Qaida vam ser sotmesos a una pressió enorme fins i tot per part dels lectors, contagiats de la mentida dels grans mitjans, com ara el diari El País.
Vint anys després, contra els intents de reescriure la història, Vicent Partal rememora què va passar i com els grans mitjans, que avui pretenen passar de puntetes sobre els fets, van mentir als ciutadans.
Una veritable infàmia. I una pregunta de no fàcil resposta: quantes infàmies més ens haurem empassat dels mitjans de comunicació els darrers 20 anys?

El Ramadà. Cultura religiosa i submissió.

Avui comença el Ramadà, que es perllongarà fins el 9 d’abril. El Ramadà és un dels cinc pilars dels musulmans, el mes de dejuni durant el qual no han de menjar ni beure des de la sortida fins a la posta del sol.
Els musulmans també creuen en el Déu únic, etern i totpoderós. El més important és sotmetre’s a Déu, abandonar-se a la seva voluntat. “Islam” vol dir submissió i “musulmà” vol dir sotmès. Jesús és un missatger de Déu, un enviat, un profeta savi i molt respectable. Però no és més que un home.
L’Islam té cinc pilars: la professió de fe, la pregària -en cinc moments precisos del dia-, l’almoina, el ramadà i la pelegrinació a la Meca.
Tota la vida entra en el marc de la religió. No hi ha una frontera que separi clarament la vida religiosa d’una banda i la vida quotidiana de l’altra, i aquí rau el problema al meu entendre. A Occident hem aconseguir deslliurar-nos de la cotilla de la doctrina religiosa que informa i determina la nostra vida, i la veritat és que ha estat una de les nostres grans conquestes. I això sense negar que les religions són un element essencial de l'experiència humana que cal conèixer per tal de no perdre’s del tot uns tresors d’humanitat. Cultura religiosa sí, submissió NO. La nostra grandesa és poder dir, si s’escau, “sóc ateu gràcies a Déu” i no prendre mal.

Voltaire - Rousseau: La disputa. Teatre Romea, 9/3/2024

Aquesta tarda, al Romea, “Voltaire - Rousseau: La disputa”, de Jean François Prévand i direcció de Josep Maria Flotats. Esperem gaudir d’un bon espectacle.
Em retrobaré amb en Flotats, el Flotats d’Una jornada particular (1984), del Dret d’escollir (1988), del Per un sí o per un no (1989)… Encara guardo els llibrets i les entrades d’aquests espectacles. Quins records! En tinc ganes després de tant de temps i confio passar una molt bona estona, com fa 40 anys, de les bones arts teatrals de Flotats.
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres, 2023) situa el tema i la trama de l’obra. Contextualitza i perfila els dos pensadors. Diu (pàg. 61-63) que al s. XVIII es van començar a gestar les posicions entorn de la idea de progrés i de modernitat i que Voltaire i Rousseau són les figures paradigmàtiques.
Les diferències entre un i l’altre il·luminen algunes de les preguntes indefugibles del present: Què vol dir ser un ésser humà? Per què i de quines maneres la majoria desfavorida estavella en revoltes contra la minoria privilegiada? Quin és el paper dels “intel·lectuals” en aquests conflictes?
Voltaire, al s. XVIII, va fer que la vida de luxe i confort semblés un objectiu polític i econòmic legítim, necessari, que es podia assolir per mitjà del consum i del comerç. Ell mateix, plebeu d’origen, va acabar els seus dies parlant amb prínceps i ministres. Avui el consideraríem un emprenedor, un empresari.
Per contra d’aquesta revolució moderna trobem l’aposta contrarevolucionària de Rousseau contra la modernitat. La seva perspectiva era radical, rebutjava la nova societat comercial, la divisió de classes, la desigualtat, les elits corruptes.
Els éssers humans -deia- eren bons per natura, fins que arrelaven en aquesta societat i es transformaven en infames. Va defensar que el progrés generaria noves formes d’esclavitud. Fou una figura rara, un exiliat dels cercles esnobs de la França del s. XVIII. Sospitava també dels intel·lectuals i dels seus mecenes despòtics. Aquest filòsof de la sospita va decidir posar-se als costat dels pàries i es convertí en un estrany pel món que li hauria pogut donar una vida de comoditats i luxes. Va donar veu als “estrangers” de la modernitat, als habitants dels marges.
Va entendre les contradiccions terribles d’una societat basada en individus envejosos i va diagnosticar per avançat les patologies que ens han sobrevingut. Tot just ara, quan les crítiques al capitalisme neoliberal s’escampen desesperades, és hora de fer-se la pregunta incòmoda: Que és que potser Rousseau tenia raó i que nosaltres encara no tenim cap alternativa?
PD 10/3/2024. Teatre de text del bo. Escenografia minimalista però suficient. Bona interpretació. Pep Planas aguanta el tipus al monstre de Flotats, que als seus 85 anys treballa com un adolescent. Una observació, posats a criticar. L’autor Jean François Prévand, actor, director i autor teatral, aposta clarament pel Voltaire en detriment de la figura de Rousseau que queda, al meu entendre, molt menys perfilada i en algun moment fins i tot caricaturitzada.

Dia Internacional de les Dones

La Pepa Masó (L’exemple d’Islàndia. Pepa Masó. El Punt Avui 1/3/2018) ens ho explica detalladament. El 24 d’octubre del 1975 les dones van prendre els carrers d’Islàndia. En lloc d’anar a treballar, dedicar-se a les tasques de la llar o cuidar els fills, van sortir al carrer per manifestar-se en favor de la igualtat de gènere. El país es va aturar i va obrir els ulls a molts homes. Quaranta anys després Islàndia es troba al capdavant del rànquing mundial en igualtat de gènere. A Islàndia, el conegut com “dia de festa” de les dones va servir per obrir el camí de l’emancipació de la dona.
Islàndia com a exemple, en aquest i en molts altres àmbits de la vida pública. Aquí s’ha fet feina, però malauradament en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes.
Es tracta no només de denunciar la bretxa salarial sinó la discriminació laboral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Aturada general o aturades parcials per denunciar desigualtats impròpies del segle en què vivim.
Les convocatòries de vagues amb motiu del 8 de març del 2018 i 2019 van ser un èxit per al moviment feminista, però van començar a perdre seguiment d’ençà de la pandèmia. Les convocatòries no eren només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tasques domèstiques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visibilitzar el valor de la seva feina, el que aporten a la societat.
Enguany, l’Assemblea 8M de Catalunya ha convocat una vaga feminista laboral, de cures, de consum i estudiantil, a la qual s’han adherit la CGT i la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). El Sindicat d’Estudiants i el col·lectiu Lliures i Combatives han convidat a fer vaga estudiantil i buidar les aules.
La CGT de Catalunya se suma a la Vaga Feminista per sacsejar el patriarcat i el capital. La resta de sindicats ha decidit de no convocar cap vaga feminista, tot i donar suport a les mobilitzacions.
El Dia Internacional de les Dones es denuncien la violència, els desavantatges i les discriminacions de què són objecte les dones pel fet de ser-ho. Les reivindicacions, per tant, són variades, per bé que el 8 de març –reconegut tradicionalment com el Dia Internacional de la Dona Treballadora– i la vaga laboral en si posen èmfasi en les reivindicacions relacionades amb la feina.
A banda de l’escletxa salarial entre homes i dones, també es denuncia la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i més mal remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –la feina fora de casa i la feina de casa– que moltes dones es veuen obligades a fer.
Entre moltes més reivindicacions, el 8 de març també serveix per a denunciar la violència masclista en totes les seves formes. Aquest és, sens dubte, el tema del dia: Helen Reddy - I Am Woman (1971) 

L’aire de les coses. Espinàs & Pep Antoni Roig

Dies enrere vaig assistir a la presentació del llibre “L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir” (Pep Antoni Roig. Ara Llibres 2024). Me’l vaig comprar i l’acabo de llegir.
L’autor ens dóna pistes sobre el seu llibre: “no serà una biografia de l’Espinàs, ni un assaig, ni un estudi filològic ni una novel·la de no ficció /…/ serà una mena de dietari de lectura. Una mena de crònica d’una exploració: la narració del meu camí llegint i descobrint l’Espinàs. O, sense adonar-me’n, potser acabarà sent també un autoretrat de mi mateix /…/ però aquest cop ho vull escriure de manera poc recargolada. Literària, sí, però senzilla. Sense ínfules novel·lesques ni de prosa poètica barata”. (pàg. 149).
Ja és ben bé això, un aiguabarreig de moltes coses, no un llibre sobre l’Espinàs. Un llibre de lectura amena amb un missatge clar i contundent: Espinàs és clau per entendre la construcció cultural de la Catalunya contemporània.
Un homenatge des de l'admiració que reevindica la figura com a literat i activista cultural de Josep Maria Espinàs. Cita textual: “L’obra de Josep Maria Espinàs és una estructura d’estat en ella mateixa"
Recordo un article de l’Albert Om (Anar fent. ARA 23/3/2013) molt sentit i emotiu, pocs dies després de la mort de l’Espinàs. Copio alguns paràgrafs destacats:
“Caminar per la vida sense fer soroll. Un pas no té sentit, si no és per la rutina que saps que després en vindrà un altre i encara un altre més. La constància d'haver-hi sigut sempre, sobretot amb aquesta manera que tens de ser-hi, Espinàs, que sempre sembla que no hi siguis.”
“Anar fent camí sense mirar el trajecte recorregut ni el que et queda al davant, i sobretot sense caure en la temptació de cometre excentricitats perquè la gent es giri a mirar-te quan passis. Sense que mai hagis acabat d'estar de moda ni tampoc mai hagis acabat de passar de moda”.
“Anar fent, en definitiva. L'anar fent que no és cap condemna fatalista, sinó simplement la certesa de saber que estàs viu, Josep Maria. I que, per tant, escrius.”
Jo temps enrere llegia els seus articles a l’Avui. També “El teu nom és Olga”, i poca cosa més. Ara m’he animat a llegir alguns dels seus llibres: Inventari de jubilacions, El meu ofici, Una vida articulada. M'agrada l’Espinàs. Més d’11.000 columnes escrites i un grapat de llibres. I sempre tocant de peus a terra i la mirada a l’horitzó, mai enrere.

3Cat plataforma de país

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -CCMA- va fer el 30 de novembre de 2023 un canvi d’era per a l’ens públic amb l’estrena de la nova aplicació 3Cat, que substitueix la de TV3 i que ja no està pensada com un repositori de les emissions de la televisió lineal, sinó que es ven com a una plataforma en streaming, amb continguts exclusius i recomanacions personalitzades. (“200.000 hores de continguts en català i 30 estrenes exclusives: s'estrena 3Cat”. Àlex Gutiérrez ARA 29/10/2023)
La intenció és sortir a batre’s amb Netflix, Disney, HBO i família per capturar el públic que ha abandonat el consum tradicional en favor dels serveis a demanda. Les eines: la proximitat i la llengua. I el caramel per enganxar els catalans, una trentena de continguts nous –entre televisió, sèries i podcasts– que estaran disponibles -i que només uns quants arribaran posteriorment a TV3-, a banda d’un catàleg que suma 200.000 hores en català.
El projecte depassa els mitjans estrictes de la Corporació com CatRàdio i TV3 –que acabaran adoptant el nom únic de 3Cat a finals de 2024– ja que s’ha dissenyat el que anomenem una “plataforma de país”.
Els gestors de la Corporació han premut a fons l’accelerador per integrar els diferents mitjans públics en un de sol, que s’expressi a través de la marca única 3Cat. Això vol dir, en el mitjà termini, perdre noms que han format part del paisatge mediàtic durant dècades com TV3, Catalunya Ràdio o 3/24. El model és la BBC
Si l’operació surt bé, pot servir per concentrar tots els usuaris sota un únic paraigua. Però la decisió ha creat també algun malestar intern entre els espais que tenen una comunitat forta i ara temen diluir-se. Per garantir l’èxit de 3Cat encara hi ha un altre front essencial per tancar: el pressupostari.
Realment ja calia. Potser arriba amb retard tot plegat. Paga la pena fer un tomb per l’aparador del 3Cat Què som al capdavall sinó la mostra memòria?

Un mural de gamma extra

Els Castellers de Vilafranca, amb motiu del 75è aniversari de la colla, han encarregat a l’artista igualadina i castellera dels Moixiganguers d’Igualada Núria Riba Bosch el mural que s’està pintant aquests dies a la façana del CAP Alt Penedès.
Es tracta del pilar de 9 amb folre, manilles i puntals dels Castellers de Vilafranca -carregat per Tots Sants del 2022- amb una vinya de fons i el logotip del sindicat Unió de Pagesos, qui ha cedit l’espai.
El mural mostrarà els missatges que l’antic mural ja tenia i que reivindiquem el suport al món de la pagesia reclamant un preu just per al raïm, a banda dels paisatge penedesenc amb les vinyes i Vilafranca al fons.
Una molt bona iniciativa dels Verds, la Unió de Pagesos i l’Ajuntament de Vilafranca. 

Sergio “tour”. Sortides de proximitat

Aprofitem l’estada de cap de setmana a Vilafranca del Sergio, l'amic madrileny de la colla, per fer sortides de proximitat.
Dissabte: arc de Berà, pedrera del Mèdol, casa Bofarull (els Pallaresos), Reus, dinar al restaurant Rofes, mas Miró (Montroig del Camp). Sopar amb la colla a Guardiola.
Diumenge: MNAC, pavelló Mies van der Rohe. Dinar al restaurant africà Abarka, al barri de Sants.
Fantàstic MNAC, museu de museus. Feia temps que no hi anava i ja el trobava a faltar. El romànic, fantàstic romànic, a la capçalera de la cultura mil·lenària que comença a caminar després de Carlemany a banda i banda dels Pirineus.
Pep Antoni Roig (L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir. Ara llibres 2024) ens recorda unes paraules de l’Espinàs: ser romànic potser també deu ser això, “crear silenci enmig del soroll i transformar-lo en una melodia pròpia”. Si l’Espinàs és romànic, jo també. Totalment. 100%
Sortides de proximitat, a no més d’una hora de camí. Descobrint espais i llocs propers que bé es mereixen una visita. M’agraden aquest tipus d’escapades amables i funcionals.

Sense ficció. Especial sequera . Canvi de cicle. 3Cat 28/2/2024

Molt bo el documental Canvi de cicle. Sense Ficció ·Cat 28/2/2024
La Núria Solé i el Pere Bosch comencen un viatge pels dos rius principals de les Conques Internes, el Ter i el Llobregat. Un recorregut per trobar les claus a aquest Canvi de Cicle.
La Mònica Planas (“L’especial de la sequera: la televisió ben feta”. ARA 28/2/2024) fa una crítica encertadíssima del programa.
Dos factors expliquen la bona acollida del programa. D'una banda, la preocupació que provoca la manca d’aigua que pateix el país i, de l’altra, l’interès que suscita el bon periodisme, tan ben fet a nivell de contingut, de plantejament i d’imatge.
Canvi de cicle trepitja el terreny. Un programa de xiruca i anorac i no de taula i plató.
La tria dels experts i la seva capacitat divulgativa, excel·lent, així com els interlocutors escollits per fer-nos entendre els problemes de cadascun dels sectors implicats en la sequera.
Canvi de cicle, exhaustiu, clarificador sense fer pedagogia barata. Bonic malgrat la tristesa de la sequera i a vegades impressionant, jugant la carta de la curiositat i l’admiració de l’espectador. Sense artificis i des de la naturalitat. La sequera ens ha retornat també la televisió que confia en l’espectador.
Un parell de sentències que venen a resumir l’estat de la qüestió:
- Serà difícil gestionar les demandes d’aigua per part de tothom.
- Estem condemnats doncs a un inevitable canvi de cicle.