M'han regalat un llibre

Doncs sí, aquesta tarda, "pels serveis prestats". Disposar d'una sala gran i posar-la al servei d'una causa justa per un cert temps pot tenir aquests tipus de recompenses.

Es tracta del "Libro del desasosiego", de Fernando Pessoa, editat per Acantilado, obra inacabada i inacabable de molt bona reputació.

Se m'acumula la feina lectora. Caldrà aprofitar la franja de lectura nocturna diària, de 10 a 12 de la nit si res no es torça, per gaudir d'aquest i de molts altres llibres.

Em venen al cap algunes fraes cèlebres sobre el tema que ens ocupa:

Una persona necessita la literatura per escombrar el seu esperit.

La llibertat és una llibreria, diu Joan Margarit. 

La pàtria és una biblioteca, diu Elías Canetti.

Llegir és viure molt més, diu Emili Teixidor.

Llegim per no estar sols.

Un lector es construeix en un procés llarguíssim que comença molt prest i no s’acaba mai... ningú neix lector.

I, com a contrapunt irònic, la notícia apareguda a la premsa de l'home que retorna un llibre a la biblioteca 52 anys després d'agafar-lo:

http://www.ara.cat/societat/Retorna-llibre-biblioteca-despres-dagafar-lo_0_912508967.html 

Les estacions a la vinya. 5-5-2013 (El primer verd desperta la vinya)

El que compta són els camins. 

"Anar fent camí és una opció intel·lectual oposada a la de plantar arrels, que pot degenerar en un estancament ideològic. 
Els arbres s'han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Per nosaltres el que compta són els camins, ha escrit Amin Maalouf.
Al final d'un camí, perquè pugui merèixer ser-ne, sempre hi ha d'haver alguna cosa. Només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins a la mort."  Fragments d'un article del Bienve Moya, publicat el 19-10-2012 al suplement de cultura del diari El Punt - Avui.

Foto de la sortida. Roderic Villalba

Avui hem iniciat l'XIè cicle Les estacions a la vinya, les sortides que trimestralment organitza el Vinseum de la mà del Pep Ribes i l'Agustí Villarroya. Quin parell de savis penedesencs pel que fa als assumptes vitivinícoles!

Hem repassat, tot passejant, l'estat de la vinya i comprovat el grau de brotació dels ceps, l'obertura de la fulla... També ens hem assabentat de les possibles malures que poden atacar la vinya en aquests moments.

La família Cusiné ens ha acompanyat a la propietat de Parés Baltà i ens han fet una detallada explicació de com treballen per elaborar els seus vins i caves. Hem fet un tast d'algun dels seus vins i caves.

Sabem diferenciar l'agricultura convencional de l'ecològica i la biodinàmica. Fins i tot m'atreviria a dir que ens hem iniciat en l'agricultura llunàtico-còsmica -em disculpareu la llicència, però algú ho havia de dir!-.

Des dels seus inicis que formem part del grup de participants habituals en aquestes sortides. Un grapat de persones interessades en aquest món de la vinya i el vi que, de 10 a 2 i quatre diumenges a l'any, passegem pel Penedès-Garraf -altrament dit Gran Penedès- tot disfrutant d'aquest patrimoni tan nostrat i aprenent, sempre, coses  interessants. 

Trepitjar les vinyes penedesenques i acabar fent un tast en algun dels múltiples cellers escampats pel territori amb les oportunes explicacions dels propietaris sempre és una oportunitat única de conéixer de primera mà la diversitat de maneres de treballar la terra i d'elaborar vins i caves. És una fórmula d'èxit que resulta atractiva i seductora. I, en aquesta època de l'any especialment, és un autèntic plaer sensorial.

Deu anys sense repetir cap ruta, amb variants sobre el mateix tema, que han fet possible que aproximadament un miler de persones hagin participat en aquesta aventura.

Felicito el VINSEUM  i els nostres guies ja esmentats per la iniciativa i per la continuïtat assolida. 

"Que per molts anys poguem fer aquestes obres amb els  mateixos manobres".... 

I moltes gràcies!

Un afegitó: la tertúlia d'ahir organitzada per La Cultural ("Economia, paisatge i territori: el paper del Vinseum") va ser interessant i suggeridora. 
Xavier Fornos (director de Vinseum) i Soazig Darnay (paisatgista) van comentar el que ha suposat la reobertura de Vinseum-Museu de les Cultures del Vi de Catalunya per a
Vilafranca: la creació d’un focus d’atracció de visitants interessats a conèixer la cultura del vi
com a element patrimonial i, a la vegada, com a realitat productiva del territori de la DO Penedès. En aquesta tertúlia es va parlar sobre l’impacte econòmic de Vinseum per a Vilafranca i el Penedès i, a la vegada, com l’economia vitivinícola i el paisatge són dos actius patrimonials que cal gestionar acuradament. No serà fàcil però el repte és ben evident.
Poèticament parlant m'atreviria a dir, amb paraules manllevades, que 
        tenim encara a les mateixes golfes
        de fa molts anys, un estel de colors,
        i el vent, i tot el que ens cal per impulsar-lo.

"S'ha mort el pare Lluch. No sé horaris"

Setmana aquesta de defuncions i dols. Quatre persones del meu entorn més o menys proper s'han mort aquests darrers vuit dies. Entre poc imassa!

"S'ha mort el pare Lluch. No sé horaris". Aquest és el contundent i inapel·lable whatsapp d'ahir 28 a 2/4 i mig de 9 del vespre. Curt i cerebral.

Ara fa una estona, a casa del pare Lluch i família, hem compartit una estona emotiva. Lluny del tanatori fred i impersonal -pràctic, modern i funcional, això sí, no ens enganyem-. En família, amb les tres generacions que conviuen sota el mateix sostre, com abans.

I, com un llamp, m'ha vingut al cap una imatge i una frase. La imatge de Fabien Gilot, un dels nedadors francesos que van aconseguir la medalla d'or en els 4x100 relleus a Londres 2012. Un detall tatuat a l'interior del bíceps esquerre de Gilot va ser com una alenada d'aire fresc, un missatge d'esperança que va recordat a la humanitat sencera d'on venim i qui som. L'atleta francès duia tatuada una frase, en hebreu, que deia: "No sóc res sense tu". Gilot va fer-se el tatuatge el 2010, quan va morir el seu avi, supervivent del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Va aconseguir la glòria, sí, però no va oblidar l'esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques, dom deia el Germà Capdevila a la revista Presència l'agost de 2012.

Encara que vivim envoltats d'imatges en moviment, "allò que realment emmagatzema la nostra memòria són imatges fixes". Ben cert! Són icones que resumeixen les nostres vides. I la imatge fixa que jo m'enduc de Guardiola és una imatge nítida, armoniosa, afable i plena de joia. Protagonitzada per unes persones que s'estimen, fins a la mort. Em penso que, arribada l'hora,  no es pot demanar potser res més.

En els títols de crèdit de les pel·lícules sempre figura algú que ha tingut cura de la "foto fixa". Costa d'entendre què hi fa un retratista enmig de les càmeres que filmen el moviment, però és ell qui amb les seves imatges garanteix la continuïtat dins d'una escena filmada en dies diferents.

La continuïtat, a cal pare Lluch, està garantida. I de quina manera! I això és possible gràcies al bon fer, a la generositat i a la convivència plena de les tres generacions.

És un goig poder comptar amb el capital de la seva amistat, de debò. Una forta abraçada!

Hi ha un parell de versos de Rosselló Pòrcel que m'encanten i que s'adiuen a l'ocasió:
             Tota la meva vida es lliga a tu
             com en la nit les flames a la fosca.

                                                                         The  End

Viure mata

Una dita popular afirma que la mort és llei de vida i constata així un fet quotidià inevitable i lògic.
La mort d'una persona jove, de 40 anys  per exemple, en circumstàncies tràgiques i davant dels nassos de la seva parella i els seus fills, adquireix una dimensió tràgica.
Es té la sensació que és un fet contra natura, que les persones mereixem un recorregut més llarg i que tot, la teva vida, no es pot esmicolar en uns pocs segons.
Al tanatori s'hi respirava tristor, germanor, emoció continguda. A Santa Maria, "la casa de tots", una gernació de camises castelleres omplien un espai ple de dol i de tristesa. I les gralles posaven la pell de gallina a la parròquia, mai més ben dit, amb el toc de matinades. Uns parlaments sentits i emotius. Un acte, en definitiva,  entranyable, mesurat i sense res sobrer.
Com diu un proverbi àrab, les petjades de les persones que caminen juntes mai no s'esborren.

A començament d'any un altre vilafranquí perdia la seva dona. I li dedicava un escrit preciós, ple de vida: hi ha amors com lluernes. Us el recomano. És tota una lliçó d'amor i de vida.

Saps quants anys d'aquesta vida
                                no donaria
             per tenir-te viva encara.

Oriol Izquierdo "Moments feliços"

Ja ha arribat el bon temps. Escalfant motors per la diada de sant Jordi...

Divendres 19, cap a les 19, a la taverna del Vinseum, comença pròpiament el cap de setmana. Una copa de bon vi en bona companyia... Empalmem, a l'auditori, amb la presentació del darrer llibre de Martí Gironell, "L'últim abat". Gran comunicador i autopromotor en Martí. Interessant el procés de recerca d'informació. Em reafirmo en la meva admiració per Món Sant Benet. Sense adonar-me penso en la hiperactiva Teresa Forcades. D'on deu treure el temps per l'ora ella que tant labora? No voldria estar a la pell de la seva mare superiora!
Al Cineclub, a 1/4 d'11, una pel·lícula prodigiosa: "Searching Sugar Man", desconeguda biografia-documental sobre Sixto Rodríguez, premi del públic del festival de Sundance. Genial! Quina magna injusticia es va fer en el seu moment amb ell!
Dissabte, a quarts de 7 vaig afer un tomb, de petit format això sí, amb bicicleta. Fa15 dies que una capsulitis al dit petit de la mà esquerra m'impedeix fer esport i tinc el mono: la síndrome d'abstinència m'acompanya.
Cap a les 9, hi ha Quorum. Un bon cafè amb tertúlia amb la Rut i el Miquel. I de compres cap al mercat.
Dinar amb el Robertos, que saben apreciar merecudament les faves a la catalana que he cuinat una mica atropelladament però que m'han quedat molt bones. Pwer postres, encenalls de cal Galí i xocolata salada de cal Miró, de Navarcles. De gamma extra totes dues.
A les 6 de la tarda, dins dels qactes de la 20 diada del graller, veiem ballar la mulassa de Valls. Quin goig! La més gran, marxosa i ben portadade Catalunya. Quin ritme i quina sincronització que porten les quatre persones que la traginen! No ha de ser pas fàcil ballar de quatre en quatre.
A les 7, a l'auditori del Vinseum, presentació del llibre "Crim sota la plaça", del mestre jubilat Jordi Manyà. Davant d'una parròquia convençuda se'ns presenta una novela  ambientada  al Penedès. I un proverbi africà que serà del gust de molta gent: "les petjades de les persones que caminen juntes no s'esborren mai".
El diumenge al matí, cap a Montblanc. La festa de sant Jordi ja està en marxa i el poble està a rebentar de gent. El mercat sembla un formiguer, deprés de més de 30 anys  de festa. El diumenge que ve ens ho prendrem amb una mica més de calma. I a la 1 del migdia, concert de gralles i homenatge al Jaume Rafecas, graller autèncitc. Un bon parlament per part seva i un bon ambient, com sempre.
A la tarda, a les 7, al Forum Berger Balaguer, la Fundació Caixa Penedès -ai las!-, dins del cicle de concerts solidaris de l?bra Social, ens brinda l'oportunitat d'escoltar el Lluís Coloma & August Tharrats trio, amb l'espectacle "Festival boogie woogie". D'antologia!

Va de llibres...

MARGES, Roger Vilà Padró, Editorial Barceino, 2013.
Primera novela de l'autor. Explica la història d'un home d'uns quaranta que, per culpa d'una crisi personal, passarà un mes a Margalef, al Priorat.
Discrepo de les lloances de Jordi Llavina i de Jaume Ferrer. No m'ha agradat gens. Ben escrit, amb una imatge suggeridora i compacta: els marges, la pedra seca. I poca cosa més.... Argumentalment no té gaires atractius, és del tot previsible i no té grapa. Ei! des de la meva modesta opinió. Que no, vaja, que no.

ANATOMÍA DE UN INSTANTE, Javier Cercas, Círculo de Lectores, 2009.
Una lectura recomanable i gratificant pels que ja tenim una edat. Una immersió en l'episodi més trascendental dels darrers anys: el cop d'estat del 23F de 1981.
Amb ànim d'entendre un fet cabdal, polièdric i colpidor des d'una perpectiva personal.
Amb un dubte filosòfic: ¿Té raó Borges quan diu que qualsevol destí consta en realitat d'un sol instant, l'instant en què la persona sap per sempre qui és realment? En referència a Adolfo Suárez.
Un relat ben trabat, molt ben documentat i de lectura molt recomanable. Punyent, això sí.

Va de cine...

UN ASUNTO REAL, de Nikolai Arcel, drama romàntic i històric Dinamarca 2012.
Cinema "de vestuari" sobre les intrigues de la monarquia danesa del segle XVIII que resulta tant interessant o més que el  relat d'una família  perduda després d'un tsunami.
La película atrapa gràcies a una maquinària de guió forta que va de les històries de llit a les conspiracions de la cort. Amb un missatge ben clar: l'obscurantisme és sempre una fosca amenaça.

OBLIVION, de Joseph Kosinski, ciència ficció, EUA 2013.
Ciència-ficció que s'alimenta dels clàssics del gènere. A partir d'un realt de 12 pàgines, de la perseverància de Tom Cruise i d'un pressupost de 120M$.
Film d'acció rodat als EUA i a Islàndia -preciosa!-, plena de bells i espectculars paisatges de destrucció rodats sota el solbrillant. Una història al voltant de la identitat humana. I la presència torbadora de l'Olga Kurylenko, ompnipresent darrerament. Un futur incert i un passat dubtós, en definitiva.

EFECTOS SECUNDARIOS, Steven Soderberg, EUA 2013.
Thriller sobre els efecte secundaris que les drogues poden tenir en la ment humana. Els misteris del subconscient, l'addicció qa les drogues i els triangles amorosos. Ambun ritme, una intensitat i una trama agumental molt bons. Una reflexió sobre com podem arribar a espatllar la nostra vida, sense que calgui l'ajuda de ningú més.
"Una noia i una pistola són els dos ingredients necessaris per fer una pel·lícula. La sentència, de D.W. Griffith -atribuïda, però, una vegada rere l'altra a Jean-Luc Godard-, pateix a Efectos secundarios una notable i feliç variació: per realitzar un noir com cal necessitem una noia, una arma i una bona dosi de pastilles antidepressives.

I és que Steven Soderbergh ha sabut reescriure l'arquetip de la noia pertorbada de cert tipus de cinema noir i portar-lo a terrenys inusitats en el seu currículum: del thriller més o menys clàssic al suspens que frega l'estil hitchcockià, a Efectos secundarios Soderbergh experimenta amb el gènere fins a fer-lo completament seu. El procés és d'allò més estimulant: ritme mil·limètric, personatges distants, fotografia gèlida (a càrrec del mateix cineasta sota l'àlies de Peter Andrews) i un twist a meitat del llargmetratge que faria les delícies del mateix Hitchcock. Tot això per demostrar que, en el fons, som espectadors i alhora protagonistes d'un gran ball de màscares en què cap dels protagonistes és com sembla que sigui. Perquè la pel·lícula de Soderbergh no només es presenta com un atac a la totpoderosa indústria farmacèutica (magnífic el retrat de la cada vegada més inhumana i dopada -alta- societat nord-americana), sinó també com la constatació que resulta impossible enganyar el sistema. Per molt intel·ligent i boig que sigui el pla per transgredir la llei i la norma, el poder mai deixarà caure un dels seus. El capital ho destrossa tot: Soderbergh anuncia que s'acomiada amb una declaració d'intencions tan contundent com nihilista."PAULA ARANTZAZU RUIZ 

30 + 70 = 100 (06-04-2013)

No, no va de números ni d'algoritmes.

Casualitats de la vida, avui compleix 30 anys la llei de normalització lingüística, una bona eina que ha hagut de patir tres dècades de traves polítiques i de tot tipus. I som on som, amb totes les mancances que prou que coneixem, gràcies a la xarxa única escolar. En bona part per l'aposta decidida del PSC. La Marta Mata  tindria molt a dir al respecte. Gràcies, Marta!

I avui fa exactament 70 anys de la publicació a Nova York d'El petit príncep, obra esdevinguda universal però que mai no m'ha estusiasmat, deixeu-m'ho dir sense embuts.

I avui, si tot hagués anat d'una altra manera, celebraríem els 100 anys de Caixa Penedès: Malaguanyada Caixa! Una dinàmica suïcida i una  gestió de jutjat de guàrdia, del tot imcompetent i de vol gallinaci l'han fet saltar pels aires.
Sense haver pogut deixar algun referent realment emblemàtic per a la posteritat. que la sobrevisqués, a diferència d'altres caixes com ara Caixa Manresa que va ser capaç d'esmerçar esforços, uns 10M€, durant deu anys per recuperar i donar continuïtat a Món Sant Benet, al Bages, on tocava, a la matriu de l'entitat. Uns altres s'estimaven més capitalejar, fer de nous rics al capdavall, i esponsoritzar indiscriminadament corals, museus i altres galindaines foranes, Es van estimar més ser cua d'elefant que  no pas cap de ratolí.I així els va anar!
Un pensament que m'acompanya de tant en tant: quan de temps faria que estaria acabat del tot el VINSEUM si tot hagués anat d'una altra manera? Ei, a tall d'exemple!
Aquesta tarda, a la tertúlia de la Cultural, a l'Agrícol, en parlarem. L'ocasió s'ho mereix.

Aquí m'aturo. Tinc dificultats per escriure a l'ordinador. Una capsulitis al dit petit de la mà esquerra m'està dificultant molt la cosa:



Visca la tecnologia digital!

Adreça desconeguda ("Una història absolutament perfecta")

El que m'ha fet llegir d'una tirada aquest llibret de 76 pàgines no ha estat l'opinió de The New York Times "Una història absolutament perfecta" sinó  la recomanació -i posterior lliurament del llibre en qüestió- per  part del Bo. Que n'és de bo el Bo!

Una petita joia, amb un precís mecanisme de rellotgeria incorporat. Escrit amb enginy i amb mala baba com diu el Bo. Publicat als Estats Units, a la revista Story,  el setembre de 1938, va causar una sensacio immediata. Escrita com una sèrie de cartes entre un jueu nord-americà que viu a Sant Francisco i el seu antic soci, que ha tornat a Alemanya, la narracio posava al descobert el verí del nazisme davant del públic nord-americà.

Ara fa uns deu anys vam visitar el camp de concentració de Mauthausen. L'impacte emocional va ser enorme. Fins el punt que, a partir d'aquell moment, vaig iniciar la lectura sistemàtica de tot un seguit de noveles o altres publicacions  que abordaven el tema del nazisme:
La Segona Guerra Mundial. Història de les víctimes, de Joanna Bourke
Vida i destí, de Vassili Grossman
Les benignes, de Jonathan Littell
La lladre de llibres, de Markus Zusak
Jo no! de Joachim Fest
La por, de Gabriel Chevalier
El noi del pijama de ratlles, de John Boyne
Els camps de concentració nazis, paraules contra l'oblit, de Rosa Torán
Els catalans als camps nazis, de la Montserrat Roig... i algun altre que no recordo. Alguns d'ells, petites joies literàries. Ai, el poder de les paraules!

Ara, tot just vuitanta anys del principi del desatre - la celebració del triomf nazi a les urnes amb una premonitòria marxa de torxes enceses a través de la Porta de Brandemburg- en tornem a parlar. Era el principi de la barbàrie. Una bogeria genocida de magnituds inabastables. Si ens n'oblidem, ja hem begut oli. El pecat original no va consistir a dinamitar les fromalitats democràtiques, sinó a deixar de creure-hi

El filòsof d'origen jueu Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era bàrbar, no tenia cap sentit. D'altres creuen que és justament després d'Auschwit quan s'ha d'escriure poesia.
L'Abel Cutillas al seu llibre d'aforismes "Viure mata" va muntar un enrenou considerable el 2006 amb un dels seus aforismes, que destil·la un antisemitisme de saló, "l'Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se'ls va reconèixer com a poble escollit". Les paraules maten!

I tant si ens cal  la poesia! Ara i sempre. El Joan Margarit sense anar més lluny:
"Tots som un carrer amb boira, l'escenari d'un thriller."  ("No era lluny ni difícil, 2010)

Gràcies Bo.

"Entre la mar i la terra: lo Delta" Lo riu és vida.

En petit comitè fem la sortida de Divendres Sant. Al Delta, "entre la mar i la terra", el darrer far west català: el 1955  l'estat espanyol encara va repartir terres entre els noranta-set colons que van inaugurar un poble nou de trinca, Villafranco del Delta, afortunadament rebatejat amb el nom de Poblenou del Delta. Que n'aprens de coses quan vas pel món!
El temps és ben boig, sol i núvols a parts iguals ja de bon matí. Amb tot, però, el cel obert de la plana deltaica, de claror enlluernadora, ens encomana un sentiment de paisatge en estat pur.
Com ja ha estat dit, "malgrat la seva fragilitat i els canvis estructurals constants, en el Delta hi ha quelcom d'atàvic, de perpetu; alguna cosa capaç d'imprimir caràcter en els persones que han endinsat les arrels profundes en els seus llims".
Faig un ràpid i inexacte repàs de les meves estades al Delta, unes deu o dotze des del 77. Primer amb els companys del pis d'estudiants de Magisteri de Tarragona i després d'altres amb gent i en circumstàncies ben diverses. N'he vist molts de deltes, en definitiva. I sempre m'agraden.
De tant en tant m'agafa el "mono", com a l'hivern quan neva al Pirineu i al Penedès ni ensumem cap malaguanyada volva de neu, i em ve de gust trepitjar el Delta, el delta de  l'Ebre, que quedi clar a la tropa del grup del WhatsApp "un sopar al mes". I, en una hora i mitja, em planto al Delta, l'última frontera, si més no per a moltes espècies d'aus.
Avui hem visitat MónNatura, un projecte de la Fundació CatalunyaCaixa situat a la llacuna de la Tancada. Inaugurat ara fa un any,  recupera unes antigues salines convertides en una piscifactoria per uns quants integrants del Dream Team i que, com a negoci, va ser ruïnós pel que sembla. Un equipament correcte, sense excessives pretencions ni deliris de grandesa, en consonància amb  els temps que corren.
També hem travessat el pont "nou" (de fa un parell o tres d'anys si no m'erro) que uneix Sant Jaume d'Enveja amb Deltebre. Imponent si més no. Amb una gentada  pels laterals i als extrems que feia goig. I, a continuació, a la desembocadura, riu avall. Al Garxal. Amb força gent per tot arreu.
Una visita llampec als sorrals de la punta del Fangar, d'aspecte semidesèrtic, ha estat el punt i final a una escapada minimalista, de petit format, gratificant i esperada, d'aquesta setmana de penitència, si bé lluny de les vestes, les cucurulles i les atxes.
Ha estat un plaer visitar un espai natural de primer ordre, profundament humanitzat, on bona part de la seva riquesa són precisament, les formes de vida, amarades d'aigua dolça i salada.