Una petita joia, amb un precís mecanisme de rellotgeria incorporat. Escrit amb enginy i amb mala baba com diu el Bo. Publicat als Estats Units, a la revista Story, el setembre de 1938, va causar una sensacio immediata. Escrita com una sèrie de cartes entre un jueu nord-americà que viu a Sant Francisco i el seu antic soci, que ha tornat a Alemanya, la narracio posava al descobert el verí del nazisme davant del públic nord-americà.
Ara fa uns deu anys vam visitar el camp de concentració de Mauthausen. L'impacte emocional va ser enorme. Fins el punt que, a partir d'aquell moment, vaig iniciar la lectura sistemàtica de tot un seguit de noveles o altres publicacions que abordaven el tema del nazisme:
La Segona Guerra Mundial. Història de les víctimes, de Joanna Bourke
Vida i destí, de Vassili Grossman
Les benignes, de Jonathan Littell
La lladre de llibres, de Markus Zusak
Jo no! de Joachim Fest
La por, de Gabriel Chevalier
El noi del pijama de ratlles, de John Boyne
Els camps de concentració nazis, paraules contra l'oblit, de Rosa Torán
Els catalans als camps nazis, de la Montserrat Roig... i algun altre que no recordo. Alguns d'ells, petites joies literàries. Ai, el poder de les paraules!
Ara, tot just vuitanta anys del principi del desatre - la celebració del triomf nazi a les urnes amb una premonitòria marxa de torxes enceses a través de la Porta de Brandemburg- en tornem a parlar. Era el principi de la barbàrie. Una bogeria genocida de magnituds inabastables. Si ens n'oblidem, ja hem begut oli. El pecat original no va consistir a dinamitar les fromalitats democràtiques, sinó a deixar de creure-hi
El filòsof d'origen jueu Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era bàrbar, no tenia cap sentit. D'altres creuen que és justament després d'Auschwit quan s'ha d'escriure poesia.
L'Abel Cutillas al seu llibre d'aforismes "Viure mata" va muntar un enrenou considerable el 2006 amb un dels seus aforismes, que destil·la un antisemitisme de saló, "l'Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se'ls va reconèixer com a poble escollit". Les paraules maten!
I tant si ens cal la poesia! Ara i sempre. El Joan Margarit sense anar més lluny:
"Tots som un carrer amb boira, l'escenari d'un thriller." ("No era lluny ni difícil, 2010)
Gràcies Bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú