Bon cap de setmana

El trànsit de la setmana laboral al cap de setmana és de les coses bones que se'ns presenten setmana rere setmana. 
Els divendres a la tarda - vespre - nit s'estiren i propicien el pas de les rutines laborals setmanals al cap de setmana.

L'oferta d'avui és immillorable. A 2/4 de 8,  presentació de llibre El camí ral de Vilafranca a Montblanc, a l'auditori del Vinseum. M'interessa, i ara us ho explico.
Des del 1989 que vaig aterrar a l'Alt Penedès calculo que hauré fet uns1500 viatges (d'anada i tornada) de Vilafranca del Penedès a Montblanc, on  viu el pare i una germana meva. 
Un per setmana aproximadament. Uns 180.000 km, que no són pocs. Si comptabilitzés també, els cinc anys que vaig estar treballant i visquent al Baix Penedès, arribaríem  als 200.000 km, unes 5 voltes al nostre planeta. Potser que contacti amb els responsables del Guinnes Worl Records...

A 2/4 de 9 del vespre, lliurament del XVIè Premi de narrativa El Lector de l'Odissea, a l'auditori municipal, amb un espectacle que combina poesia, música i arts visuals, dirigit per Pep Puig. 
Aquest premi és una iniciativa de gamma extra, trencadora i amb solera.Per molts anys!
Ahir al matí, a Catalunya Ràdio, vaig sentir una notícia ben trista: el 2014 van tancar portes dues llibreries al dia a l'estat, el doble que l'any anterior. A hores d'ara en queden unes tres mil a l'estat espanyol, de les quals unes 400 són catalanes. Tant de bo puguem continuar disposant d'un parell de bones llibreries a Vilafranca del Penedès.

A 1/4 d'11 el Cine Club Vilafranca ens oferirà una bona pel·lícula: Mil noches, una boda. Ficció dins la pròpia realitat en femení.
 

Dissatbe farem la 1a -i penúltima- calçotada de la temporada, la filològica, a can Cervera, a Torrelles de Foix. 
Sempre és reconfortant retrobar-se amb els calçotaires de cada any, fer-la peta una  estona... i disfrutar d'un bon àpat. Si el temps acompanya llavors sí que ja és espectacular.

El diumenge, a les 11, farem la darrera sessió del Revers del Museu. Visitarem el centre de documentació per descobrir alguna de les tasques més desconegudes que es duen a terme. Realment han estat unes visites molt interessants.

I per dinar, a petició de l'hereu de la casa, un adolescent que dilluns es va convertir en donant de sang, un bon vermut -que fa festa- i faves a la catalana. De cine!

A les 7 de la tarda la Polifònica de Vilafranca ens oferirà la rondalla La Santa Espina, a l'auditori municipal. Solvència contrastada. Som i serem gent catalana...

Som i serem gent catalana

Som i serem gent catalana

Enllestirem la setmana no sense abans acabar de llegir el darrer llibre de la Milena Tusquets, También esto pasará. 
Dilluns l'hem de comentar, a la feina, amb la secció femenina que ja el va llegir d'una tirada ara fa quinze dies. 
A hores d'ara encara no sé si hi ha una literatura femenina, una mirada femenina a l'hora d'escriure o no. Però això és una altre tema...

MOBÍLIA. La vita e Mobile

El congrés de telefonia mòbil cavalca de nou. Si fa un parell d'anys un dels giny més novetosos va ser el telèfon completament submergible, aquest any una de les novetats preuades ha estat la videoconferència amb hologrames.

Tot i que la intenció era anar-hi ... i de franc, m'ha fet mandra i he preferit anar a tombar per les vinyes del Penedès. També em perdré el concert de la Cantiga al Palau de la Música MOBÍLIA. La vita e Mobile, que, naturalment, va sobre mòbils. Quedarà per una altra oportunitat, Francesc.

Tot plegat em fa pensar en aquest artefacte que s'ha convertit en una extensió de la nostra vida diària. Com la roba interior, només alguns frikis -de bon rotllo, eh!- no en fan servir. 
No hi ha res a fer. És com si no podéssim viure sense ell i ens hem acostumat a conviure-hi en tot moment. Personalment diria que des de l'inici del mil·lenni que l'arrossego amunt i avall. Certament que ens ha canviat la vida. Un gran invent que pot generar dependència. 

Tot caminant pensava que a la butxaca de la caçadora portava més tecnologia que no hi havia a  l'Apol·lo XI el 1969 quan l'arribada a la Lluna. 
I, per un moment, hasta m'ha passat pel cap que el meu mòbil era més intel·ligent que jo... 

AB-

Des de fa una pila d'anys que sóc donant de sang. Gairebé mitja vida.  I ho dic amb plena satisfacció, naturalment.  #JoDono 

Avui a cal Figuerot han muntat una marató de donació de sang amb un lema ben nostrat: Dóna sang a Vilafranca, és capital.
Aquest any capitalegem. Som Capital de la Cultura Catalana i això imprimeix caràcter. Hi ha programats 163 activitats de tot tipus... i no entro en més consideracions.

El tema que m'interessa ara és un altre. Per primer cop el nostre hereu, el Miquel, ara ja major d'edat, ha estat donant. I això m'ha satisfet una barbaritat. Com a pare i com a ciutadà. El seu grup sanguini és AB- que es veu que és poc habitual i molt preuat.

Estirats cara a cara a pocs metres l'un de l'altre, amb una agulla que anava fent la seva feina recaptatòria clavada als braços respectius,  he sentit una sensació ben agradable. M'he sentit orgullós del meu fill i he pensat, tot mirant-lo en silenci i contemplant alhora les fotografies gegants del P8, el 2d8, el 2d9 i el 3d10 amb folre i manilles, que sí que hi ha un pam de net i que cal ser prudents però també decididament optimistes. O no? 

Un batibull d'esquerres

De la mà de l'Andreu Mayayo em vaig introduir el 1974 a les Joventuts Comunistes de Catalunya, a Montblanc. Tota una experiència i un aprenentatge polític i de vida associativa i partidària. El salt de les JCC al PSUC va ser ben fàcil. En plena clandestinitat, amb el valor afegit que això comportava.

Amb ell també vaig participar en la configuració de les candidatures a l'ajuntament de Montblanc de les primeres eleccions municipals.
Al cap d'un anys l'Andreu va ser alcalde de Montblanc (1991-93 i 1995-99). D'alguna manera, des de la distància, però també hi vaig participar i compartir la joia i l'alegria desbordant que això va comportar.

Casar-se a la sala de plens de  l'Ajuntament de Montblanc, el 1992, en un cerimònia civil presidida per l'Andreu, també va ser una experiència inoblidable.

Ara, al cap d'uns anys, m'embolico en un altre projecte polític. Un batibull d'esquerres. Un experiment sociològic m'atreviria a dir: Vilafranca en comú

Us animo a conèixer aquest projecte. Demà dia 1 de març,  la jornada de votació oberta pot ser un bona bona oportunitat. De 10 a 6 de la tarda, a la plaça de la Vila.

Cal conèixer el que és realment important de tot allò que ens envolta. Ni que sigui des de la discrepància... 

Cap de setmana

Dissabte al matí fem un tram del Camí del riu , el de Sant Quintí de Mediona, fins a ca l'Oliver. Sempre és d'allò més interessant fer una ruta de la mà de gent que se la coneix, pam a pam. Les amenaces de tempestes disperses s'esvaeixen, fins a la tarda.
De tornada de la Conca, a l'alçada de La Bisbal del Penedès, cap a 3/4 de 6 de la tarda, la tempesta perfecta. A sobre nostre, una clapa de sol espaterrant; a pocs kilòmetres un cel ben tapat i amenaçador, amb trons i llamps espectaculars i un arc de Sant Martí de postal... Un espectacle total, amb un contrast de llums i ombres que feia temps que no veia. Molt més estimulant que l'aigualit mapping a la façana de l'ajuntament de Vilafranca, a les 20h, un suposat espectacle visual de curta volada.

L'activitat El revers del Museu, organitzada pel VINSEUM avui a les 11h, totalment recomanable. Una visita guiada als magatzems de VINSEUM, a Cal Pa i Figues i al Fòrum Baltà. De la mà de la Carmina, conservadora (preventiva, curativa i m'atreviria a dir que pal·liativa -tot i que la Carmina no ho ha corroborat-) i restauradora.
Ha estat una oportunitat única per fer el tafaner, per conèixer el treball d'inventariar, diagnosticar, tractar, investigar i guardar cadascuna de les més de 18.000 peces que VINSEUM té als seus fons. Ha estat una molt bona estona. 

El cap de setmana sempre et permet trencar les rutines dels dies laborals. Sense pretendre, això sí, arribar a tot arreu. Les múltiples ofertes de la Vilafranca Capital Cultural Catalana 2015 no t'ho posen fàcil. 

Uma !

Se'n parla: a la ràdio, a les xarxes... I realment és esglaiador. El rostre de l'Uma Thurman és una patata. La cirurgia plàstica o estètica o com carai es digui ha estat demolidora. Sap greu.

Cada dia del món veig el pòster de Pulp Fiction. Està penjat a la paret del tram d'escales que porten a l'estudi de casa, des d'on l'estiu passat s'ha instal·lat el nostre fill Miquel. 

En la decoració de l'espai va penjar el pòster de la pel·lícula. Li encanta. A mi també. Vint anys després de l'estrena encara m'agrada i considero que és una pel·lícula trencadora i potent. 
Ja ho té això en Tarantino. 

Veure, ara, el rostre de l'Uma Thurman ha estat un cop baix. I constatar la mala llet i la manca d'escrúpols de molta gent, cap sorpresa. Sempre es fa llenya de l'arbre caigut... Un recordatori que les xarxes poden acabar sent molt més abrasives que un bisturí.

http://www.ara.cat/estils_i_gent/uma-thurman-cirurgia-estetica_0_1301870021.html 

La icona romandrà a la nostra memòria. I a la paret de les escales de l'estudi, oi Miquel? 

  

Cinema català...

Setmana de cinema. De gales nostrades i no tant...
El documental L'últim fotograma del Sense ficció de dimarts, una veritable joia. Un viatge sentimental per a resistents del cinema.
Un altre documental, El documental del mes, Mai és tan fosc. Un documental sobre Arcadi Oliveres, doncs no. Ben  lluny del que hagués estat possible, a parer meu.
I les gales, ben variades. La Gaudí, sense ganxo, patrocinada fins i tot en els moments més fúnebres! De perfil baix.
Els Goya, bé. Aquest any han trobat la mesura, excepte en la durada. Bon guió, bon alegat de l'Antonio Banderas, bon espectacle... La setmana que ve tindré oportunitat de comentar-la amb l'Antorni Barrero, que hi era el punyetero.
Em ve al cap allò de cinema català posa't a caminar. Ens falta una indústria del cinema, una cadena formativa consolidada... i alguna altra element que se m'escapa.

9N L'instant previ

A la vida hi ha algunes coses que a vegades són gairebé millors quan estan a punt de passar que quan passen.
L'expectativa, les ganes, la imaginació, les possibilitats, les oportunitats, el què serà i com serà. L'instant previ és un punt en què tot pot passar, tot surt bé.
En aquests moments estem vivint un instant previ.

Avui 9N, després del 2013 -any zero-, un any congelat, un any previ, un any en què col·lectivament va calar la idea que el 2014 començaria tot de nou: l'any de la consulta... 
quan tot just s'estan obrin les seus del procés participatiu, un té la sensació de viure un altre moment zero en el camí de la consecució del país que volem.

Avui, votem el que votem, només pel fet de fer-ho, podem ajudar a abatre un altre mur i donar-nos a tot@s una nova oportunitat. En defensa pròpia.

Cap mur és per sempre.

Un violinista a la teulada

A la Societat de La Bisbal del Penedès, diumenge 19 d'octubre de 2014.
Aquest darrer espectacle del grup de teatre el Centre és una autèntica perla. Una versió en català, del tot fidel a l'original, i uns arranjaments a càrrec dels mateixos protagonistes. Espectacular!
Un estol d'actors -més de cinquanta- i set músics davant de l'escenari executen, que no perpetren, un espectacle de tres hores que no se't fa llarg en cap moment.
Que un grup no professional de teatre sigui capaç de muntar un espectacle d'aquest calibre és reconfortant. Vol dir que al país hi ha gent competent i compromesa, capaç i amb un esperit de sacrifici sense límits.
Solvència contrastada. Si l'espectacle de la temporada passada -Variacions enigmàtiques- em va encantar, aquest, tot i que els musicals no m'atrauen especialment, haig de reconèixer que m'ha captivat.
Posats a fer una crítica, podem parlar de l'escenografia. Trobo del tot innecessàries les corredisses dels diferents elements dalt de l'escenari. Amb un carro, una màquina de cosir, una rampa i unes quantes maletes n'hi hagués hagut prou.... 
L'enhorabona per la feina feta. I que la darrera actuació, el dissabte 25 a la tarda sigui tan exitosa com les anteriors. que per molts anys puguem gaudir del vostre teatre. 

Fer bé les coses

Deia Helmut Khol, excanceller alemany artífex de la reunificació alemanya que els enormes canvis del món no podien ser una excusa per a no saber on vas. Ben cert. No som resultat de les circumstàncies sinó de les nostres decisions.

Tal dia com avui 15 d'octubre de 2014, 74 anys després de l'afusellament del president Companys, tot just 48h després de la desfeta de la suposada unitat del bloc sobiranista, la cerimònia de la confusió i la impostura -una impostura monumental-  encara em tenen perplex. No per temuda la patacada ha estat menys impactant. No n'aprendrem mai. No arribem ni al que s'anomena aprenentatge patològic -aprendre com a conseqüència de les garrotades que reps-.

Massa vuits i nous i cartes que no lliguen. Talment com si tots plegats s'haguessin fet trampes jugant al solitari. 
Em temo que és una qüestió de confiança. De manca de confiança entre els membres de l'esmentat bloc. Mala peça al teler!  
Un té la impressió de què a la primera de canvi s'han fos els ploms. I que tot ha acabat com el rosari de l'aurora. Es deia que no hi havia un pla B. Mentida podrida: sembla ser que n'hi havia uns quants. I així estem.

Ara que la història ens convoca no puc sinó pensar en un parell de  preguntes retòriques i punyents
Qui, si no nosaltres?
Quan, si no ara?

Els qui ja tenim una certa edat no podem sinó lamentar, per partida doble, els esdeveniments. Per nosaltres i per qui penja de nosaltres, que bé es mereixen un futur més engrescador.

Poèticament parlant bé que voldria creure allò de què 
tenim encara a les mateixes golfes
de fa molts anys un estel de colors
i el vent i tot el que cal per impulsar-lo

Amb ben guanyada ironia m'atreveixo a reblar el clau. I pronostico, sense bola de vidre però amb total convicció, que estem ben fotuts però que anirem, de derrota en derrota, fins a la victòria final. O no, en el pitjor dels casos.

Que no es tracti d'una consulta a mà alçada. Que no hàgim de sortir al balcó i alçar la mà, a les 17.14 els del Sí i a les 20.14 els del No. La ironia del benegre és demolidora.