Vargas Llosa o la constatació que l'art no necessàriament ens fa més bones persones

Vicent Partal ens recorda que l'exemple de vides com la de Mario Vargas Llosa ens encara a tots a una evidència indiscutible: l'art no necessàriament ens fa més bones persones. (Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé. Vilaweb 15/4/2025).
La paradoxa és tan vella com la literatura mateixa: com pot un esperit sensible contenir simultàniament dins el seu cervell idees tan reaccionàries i violentes com les que professava Vargas Llosa?
Cal encarar-se a una evidència indiscutible: l’art no necessàriament ens fa més bones persones.
Un escriptor que comença la seva vida pública com un fervorós revolucionari comunista i l’acaba com l’adalil batallador del neoliberalisme més reaccionari i socialment destructiu. Un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món i de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com cap altre, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell.
A l’època d'estudiant em van fer llegir La ciudad y los perros que suposo que d’alguna manera em deuria ajudar a soportar el mal tràngol del servei militar. No he llegit cap altra obra seva, ni ho faré ara a mode d’homenatge.
Qualsevol comparativa amb Gabriel García Márquez li resulta clarament desfavorable, i no només literàriament parlant, que també, sinó també des d’un punt de vista humanista, de trajectòria vital i de justícia social.