En defensa pròpia - VOX

Rebo per correu ordinari les paperetes i un fulletó, un pamflet ordinari, de la candidatura de VOX a les eleccions del 12-M Amb una consigna ben diàfana i contundent: “En defensa pròpia”. Per cert que l’ùnic plamflet sostenible, divulgatiu i ben aprofitat que he rebut és el de la CUP, ben dissenyat i amb la informació imprescindible. Bona feina!
“En defensa pròpia” és un recull d'articles de Jacint Verdaguer publicats a la premsa de Barcelona els anys 1895 i 1897, on el poeta i sacerdot es defensa davant l'opinió pública.
Els articles, que Verdaguer anomena "cartes", apareixen en un moment en què el poeta esclata en sentir-se profundament desprestigiat i assetjat per amics i escriptors i considera que ha de donar una explicació a l'opinió pública.
Acaba de ser expulsat del càrrec que tenia al palau del Marquès de Comillas i el bisbe de Vic l'expulsa de Barcelona i el fa anar al Santuari de la Gleva. També han intentat ingressar-lo com a dement i el tribunal eclesiàstic li retira les llicències sacerdotals.
Res a veure doncs una cosa amb l’altra. Res a veure l’escrit de Jacint Verdaguer amb l’escrit d’Ignacio Garriga de Vox. Verdaguer fa un al·legat ben travat i VOX fa un escrit pamfletari, caspós, ple de mentides i infumable “en defensa del futuro de Cataluña y España”. A l’Ignacio Garriga cal cantar-li algunes veritats sobre la política de la mentida.
Albert Carreras (L’extrema dreta o el relat antisistema. ARA 27/4/2024) fa una anàlisi precisa i esgarrifosa de la qüestió.
“No hem sortit de les crisis millors ni més solidaris, sinó més pobres, més desiguals i més espantats. Són les condicions per al creixement de l’extrema dreta.
Més val que no ens enganyem. Aquest és un problema real i molt gros i no serveix de res menystenir-lo o ignorar-lo. En part és el pèndol de la història que es mou cap a zones de perill i d’inconsciència col·lectiva. Però cal estudiar amb profunditat els ressorts que activen l’extrema dreta i no limitar-se a demonitzar-la. Això, fins i tot, pot crear curiositat i simpatia en fer-la semblar un vot antisistema. Urgeix parar més atenció a com desmuntar els fonaments que propicien i fan possible la seva existència i el seu creixement, que en molts països ja sembla imparable.”
Ignasi Aragay també reflexiona encertadament (La mala memòria. ARA 17/12/2023):
La Transició espanyola va donar per bo l'oblit que havia imposat el franquisme. Com a conseqüència, damunt d'una feble memòria democràtica i republicana ha acabat rebrotant la mala herba del neofranquisme de Vox. És un fracàs absolut de la democràcia, igual com és un fracàs europeu l'auge arreu del continent dels nous populismes d'ultradreta (Meloni, Le Pen, Winders...) o dels autoritarismes postcomunistes (Putin, Orbán i cia).
A casa nostra i al conjunt d'Europa els ultres troben en la immigració els nous jueus als quals culpar de tots els mals. Com si fossin responsables de les transformacions culturals de fons que fa temps que estan canviant la família, els valors, les condicions de vida, l'educació, el sentit d'autoritat i d'esforç, la pulsió solidària.
La globalització del mercat i les fabuloses tecnologies de la comunicació són a la base d'aquest sotrac civilitzatori, del qual la immigració és conseqüència i no causa. Però ja se sap: és més fàcil trobar un enemic feble i fàcilment identificable.
La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix.
Doncs això, anem amb compte que ens hi va la vida.