Per molts anys!

Estem d'aniversaris aquests dies: els nois de la casa han fet 18 i 20 anys!
Fer-se gran -i això ja ho he comentat algun altre cop- és perdre futur i guanyar records. És, també, una cura d'humilitat, un màster en tocar de peus a terra. Entre moltes d'altres coses...

Tal dia com avui, el Corpus de sang del 1996 neixia l'hereu de la casa, en Miquel. I dos anys més tard, l'1 de juny del 98, en Martí. Ells són el millor patrimoni, el bo i millor de la casa. S'han fet grans i, a hores d'ara, tenen un pes tan rellevant que de cap de les maneres em puc imaginar la vida sense ells. Ni se m'acut pitjor infortuni que la seva absència.

Aprenents de músics com són, em venen al cap les paraules de Debussy que deien  que la música és una drecera directa al moll de l'ànima. Com els fills, o no?  Per molts anys!

Som o no som? Shakespeare etern

Divendres a les 9 del vespre, al claustre de sant Francesc, Al vostre gust, un Shakespeare de tragèdia, aventures i comèdia. De la mà de Parking Shakespeare, un grup d'actors que des del 2009 es troba sota dels eucaliptus del parc del Nord de BCN per representar Shakespeare. Realment bons. Una versió breu, moderna, àgil, dinàmica i fresca. 
En acabar, tot fent-la petar amb els protagonistes, te n'adones del potencial de gent amb empenta i nervi com ara ells, de la quantitat de gent que treballa en precari -i bé- per una bona causa. Del 14 al 30 de juliol tornaran a actuar al parc del Nord. I només al final passaran el cistell perquè hom posi el preu que consideri oportú. Molt recomanable.

A les antípodes, Victòria, de Pau Miró, al TNC, ahir dissabte. Fa patxoca el teatre. Amb unes condicions tècniques fabuloses. Els mecanismes hidràulics no paren, amunt i avall, en un drama que fa estremir. 
A la BCN dels cinquanta, en una barberia del Raval on sovintegen un falangista, una excantant del Parel·lel reciclada a costurera i Victòria, una vídua del barber que mira la manera de sobreviure i aprendre a escoltar el seu cor. Una BCN grisa, trista, pobre, on la dignitat ha quedat arraconada al fons d'un armari.
Un repartiment estelar amb un jove de la sèrie Polseres vermelles que és l'únic que coixeja. Bé tot plegat. Ni la bona interpretació no pot capgirar, però, l'amargor, la tristor i la por -sí la por omnipresent- que esguerra les vides dels protagonistes.

Però, per sobre de tot, Shakespeare. Un assaig publicat recentment -El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible- ve a dir que avui dia Shakespeare es dedicaria a escriure per al cinema o la televisió. Que treballaria a Hollywood, vaja. De ben segur. Hi és omnipresent. La barreja de tons, de gèneres i de registres en una mateixa obra és del tot contempòrània. Tots estan en deute amb Shakespeare. És un geni d'una versatilitat i d'una potència extraordinària. La tesi és ben clara: en la narrativa audiovisual tot surt de l'obra de Shakesoeare perquè allà hi és tot i tothom... des de fa 400 anys. O no?

Vaig tard

A l'època d'estudiant i els primers anys de treball com a mestre (els darrers setanta i els primers vuitanta) l'1 de maig era diada assenyalada. El full de ruta era clar: calça curta, primer bany de l'any a la platja del Miracle i mani a les 12 a la rambla de Tarragona. Fes fred o calor, al marge de totes les consideracions. I a dinar a casa dels pares.

Ara les rutines són ben diferents. Els pantalons curts i el primer bany no han fet acte de presència fins avui 29 de maig i de manis, una a l'any -si res no es torça-.

No és només una qüestió del canvi climàtic, que potser també. És l'edat i les circumstàncies vitals.

Avui diumenge 29, horticultura i jardineria (a 2/4 de 8 del matí), cicloturisme pel Penedès (de 8 a 11), platja a Vilanova (de 12 a 1), correus electrònics (de 4 a 5) més horticultura i jardineria -encanyar tomaqueres i revifar alguns dels cactus plantats dies enrere- (de 5 a 7 de la tarda), un tomb per la rambla amb audició de sardanes i, per acabar, concert de la coral de l'Institut a l'Eugeni d'Ors (de 2/4 de 8 a 3/4 de 9 del vespre).

A les 9 del vespre, a taula, un té la sensació que un dia  de festa dóna molt de si i que canviar les rutines dels dies laborables és fantàstic. En calça curta, ni que sigui amb 4 setmanes de retard!

Nosaltres refugiats

Esplendid l'article we refugees de Xavier Antich. Impecable l'Hannah  Arendt situant les coses al seu lloc.
Fantàstic el poema Podries de Joana Raspall.
Colpidor l'article Canadà. L'acollida en cinc fases o com fer bé les coses
Això no és una crisi de refugiats a Europa, sinó que és una crisi de les polítiques de la Unió Europea, i els refugiats en són les víctimes,  manifesta l'Andrew Geddes.
L'externalització de la gestió dels refugiats a Turquia fa evident la crisi moral i la desunió europea (editorial de l'ARA).
S'ha d'ajudar tothom i jo encara ho puc fer (Pau Casals, 1940).
La magnitud de la tragèdia és tal que se'm fa difícil fer-me càrrec. I tant és que parlem de Turquia, com de Grècia, Macedònia o el campament anomenat la Jungla a Calais. Amb l'ai al cor.
Podeu signar un manifest dels col·legis professionals de Catalunya que porta per títol "Vergonya, ni un minut més!, per una Europa de les persones". 

Al Palau de la Generalitat s'hi ha d'anar algun cop a la vida.

El 23 d'abril de 1999, amb motiu de la concessió del premi Civisme als mitjans de comunicació en l'àmbit ràdio, una cinquantena d'alumnes de l'escola Sant Domènec de La Ràpita vam desembarcar al Palau de la Generalitat. Va ser la culminació d'una dècada de ràdio escolar prodigiosa. El record, a molts anys vista, encara és inesborrable.

El 26 de juny de 2014, amb motiu del centenari de les Escoles d'Estiu, un grapat de docents del Penedès assistim a l'acte commemoratiu, al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, ple de gom a gom. En acabar, al Pati dels Tarongers, després d'una sessió fotogràfica amb el president Mas, la consellera Rigau i la resta de mestres renovadors -o no- de Catalunya, increïblement alegres i deixats anar, vam passar una estona irrepetible i fantàstica.

Avui, amb motiu de la presa de possessio del president de la Generalitat, he tornat -ni que sigui mentalment- al Palau. Al Palau de la Generalitat s'hi ha d'anar algun cop a la vida.

El nou president de la Generalitat ha tancat el seu discurs amb una frase de Gaziel: Sóc fal·lible però insubornable. I també  promet el càrrec amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel Parlament. Parla bé, que sempre és d'agrair, ni que sigui des de la discrepància.

Llegeixo molts comentaris sobre el president: No pararà d'imaginar projectes; és un tipus especial, visionari, que va a la seva: desconcertant; ha començat la partida, Rei i Constitució eliminats de la fórmula del president Puigdemont. Quina serà la reacció?...

I, talment com el juny de 2014 amb el centenari de les Escoles d'Estiu, som al cap del carrer: I ara què hem de fer?

Porteu-me el guionista sisplau !

La majoria dels docents comencem avui el 2n trimestre. Nou setmanes i mitja fins a la 2a llarga parada del curs, del 18 al 28 de març. És un guió ja escrit de fa anys, amb petites variacions de caire llunàtic. Començar és l'única manera d'anar acabant. O no? Ànims doncs que el trimestre ja fa baixada!

D'altres guions no del tot escrits no s'han materialitzat ben bé com semblava més creïble. Després d'un cap de setmana políticament d'infart a casa nostra, un té la sensació que la sabiduria popular és més sàvia i més popular que mai. No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.

On és el guionista? Porteu-me'l, sisplau, que el vull conéixer! 
Quines giragonses, quines tombarelles amb i sense xarxa. Diria que es tracta d'un guionista tafur. Jugador experimentat al pòquer descobert. Únicament un jugador curtit i amb cara de pòquer és capaç de fer saltar la banca només amb vuits i nous i cartes que no lliguen, amb farol inclòs.

Ens estem acostumant a les emocions fortes. A hores d'ara ja no trobem a faltar l'oasi català. Si les parelles d'ocells també discuteixen, quelcom espectacular des d'un punt de vista etològic, per què coi ens ha d'estranyar el que ens està passant? 

El temps i l'espai ens dimensionen i ens acullen. El temps passa volant i l'espai més proper, l'ambit de tots els àmbits, és el nostre cavall de batalla.  

Fia-faia a Bagà

La nit de Nadal, aquest any sí, hem anat a la Fia-faia, a Bagà. Declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat el passat dia 1, juntament amb 63 festes del foc del Pirineu, és una festa que realment val la pena veure i viure en directe. 

De falles lligades al solstici d'hivern només en queden dues, la de Bagà i la de Sant Julià de Cerdanyola. Festa ancestral d'arrels precristianes que es remunta a antics ritus de culte al sol. Es pregava al sol per tal que aquest no escurcés més el dia i comecessin a créixer les hores de claror.

Per a poder participar activament cal tenir una faia, cal haver anat a colir l'herba amb temps i tenir traça per relligar els feixos fins aconseguir les faies. La Berta i el Llorenç, que són de la feina, ja ho tenen tot a punt i ens ensenyen a fer-les.
Des de l'estudi de casa seva, al carrer Sobirà de Bagà, a partir de les 6 de la tarda, les veiem. Les van encenent al Siti, un punt elevat proper al poble i, en processó, baixen les falles enceses cap a la Bagà (a Sant Julià baixen el foc del Clos). Uns sac de gemecs obre pas. És molt espectacular, de debò. 

Cap a 3/4 de 7 es fa la rebuda als faiers davant de l'església parroquial de Sant Esteve i a les 7, el toc d'oració, l'entrada dels faiers a la plaça de Catalunya i l'encesa de totes les fia-faies de la gent que fa estona que està esperant. El moment més emocionant i vibrant, sens dubte! Se't posa la pell de gallina, faci fred o no en faci.
Amb les faies a mig cremar, pujada pel carrer Major fins a la plaça Porxada. El jovent es va llençant les faies sense que no en caigui cap per terra, que té mèrit. Els més agosarats salten el foc de les fies que cremen al terra, que és una bona manera de fer net.
Per acabar, cançó i dansa de la Fia-faia alvoltant de la foguera i coca amb allioli de docony.
Una meravella, vaja. És d'aquelles festes que s'han de viure, ni que sigui un cop a la vida. 

El Calze (1)

Ara d'aquí a una estona, a les 8 del vespre, el Jordi Romeu presentarà el seu llibre El Calze a l'Agrícol.
Als copartíceps de la llibreria La Cultural ja ens van obsequiar amb el llibre el passat dia 13, amb motiu del 4t aniversari de l'empresa, de l'aventura, vaja.

Un bon llibre, una barreja d'assaig, dietari i crònica periodìstica amb anàlisi històrica. 
El Jordi és un molt bon viatger, observador perpicaç i analista punyent de la realitat que ens envolta. També és un bon historiador i com a periodista ha col·laborat en tota mena de publicacions penedesenques. 
Tot plegat, ben amanit amb una memòria prodigiosa i un bon criteri, ha donat vida i ànima a aquest llibre, el primer, i espero que no sigui l'últim.

L'octubre de 2014, dins del cicle Una nit amb els clàssics, que conjuga xerrades sobre grans obres de la literatura universal amb la projecció de la seva adaptació cinematogràfica, el Jordi va fer una xerrada-tertúlia literària sobre el novel·lista Humphrey Cobb. 
Un prodigi d'erudició. Una exposició  entenedora i radical d'un tema que no és gens fàcil d'entendre. En acabar la seva intervenció us asseguro vaig arribar a entendre la història europea -en un sentit ampli, abastant la mediterrània i l'orient- del s. XX, poca broma. 
La gent que en sap de vegades té l'habilitat de fer-se entendre. 

El llibre és un viatge literari per l'antiga Europa de l'Est, fruit de l'experiència personal i d'un pòsit de lectures ben assimilades. Especialment a la tercera part del llibre se'ns proposa una lectura gens convencional de novel·les d'autors ben diversos, que conviden a reflexionar sobre l'individu i la història europea del segle XX. 

Les reflexions que fa a partir d'algunes lectures són amenes, erudites, estan ben trabades i són del tot oportunes. Amb notes de fina ironia incorporades. No són  políticament correctes però sí que són hàbils i enginyoses. Ben llunyanes del pensament únic i de les modes i relats convencionals.

Un cop superat l'ensurt inicial de la dedicatòria "A la Maria" -per un moment vaig dubtar si el nom estava escrit en majúscula o minúscula-, ha estat una lectura amena i profitosa. Una troballa, vaja.

La descoberta de la ciutat de Praga l'agost de 1989, en el camí cap a l'URSS, la vam fer plegats -jo també formava part de l'expedició-. Sense saber-ho vam ser testimonis de la fi d'un món i Praga va ser el principi d'una gran amistat. 

Gràcies Jordi per aquest fantàstic regal.  

Diumenge 13

Començar la jornada dominical a 2/4 de 9 del matí, dalt de la bici, és una bona manera d'encarar el dia. Fa fred de debò però anem ben equipats. Poca gent pel món a aquestes hores intempestives de cap de setmana.
Fem una llarga aproximació a la riera de Marmellar: Vilafranca del Penedès, la Bleda, Sant Martí Sarroca, Torrelles de Foix. El sol es va deixant veure i la temperatura cada cop és més agradable. Riera avall -quin pendent més pronunciat i agraït!-,  a tot drap però amb compte, fins a les Cases Noves de la Riera. Per pistes i corriols arribem a Cal Ton Xacó, la Bleda i, a 1/4 de 12, a casa. Gairebé 3 hores dalt de la bici i una sensació de cansament moderat.

A les 12, celebrem el 4t aniversari de la Cultural a Sant Pau d'Ordal. A la casa taller Josep Massana. Ha estat una troballa. Les explicacions són entenedores i l'obra escultòrica que tenim al nostre abast, excel·lent. Hagués pres qualsevol peça cap a casa!
I un obsequi sorpresa per a tots nosaltres. Un llibre del Jordi Romeu, El calze. Sempre és un goig que alguna persona del teu entorn presenti un llibre. I, aquest cop, encara més. Serà un plaer llegir-lo. I ja en parlarem.

Després de dinar escolto els Recitals al Palau de Raimon. Una selecció dels enregistraments al Palau de la Música fets el maig i juny de 1977. 
El vaig disfrutar en directe per darrer cop el 30 de novembre de 2013, al Casal, i encara el tinc ben present.

A les 6 de la tarda, a Sitges, la Polifònica de Vilafranca fa el concert de Nadal a l'església de Sant Bartomeu. Una hora de bona música: fragments del Messies de Händel i cançons populars de Nadal. Solvència contrastada. Ve a ser com un assaig  general del concert de Sant Esteve. Un avançament del que ens espera d'aquí a dues setmanes.

Cap a les 8 del vespre, mig dia després d'haver sortit de casa dalt de la bici, tornem  a casa. Amb la sensació que ha estat un dia ben aprofitat. El cap de setmana ja ho té això: es trenca amb les rutines diàries, que ja convé. I demà, sant tornem-hi.

El pont de la puríssima constitució

Des de fa quaranta anys que arrosseguem aquest pont, que ni tota la patoleia socialista va tenir nassos de tombar. El día en que nos vayamos, a España no la va a conocer ni la madre que la parió va arribar a dir l'incombustible i impresentable Alfonso Guerra. 

Té pebrots que, a hores d'ara, encara siguin festius el 6 i el 8. Ni constitució ni maresdedéu no haurien de tenir cabuda en un calendari actual, al meu entendre.

El temps no ha acompanyat i hi ha hagut canvi de plans. L'alta muntanya quedarà per més endavant. Hem tingut temps  per anar de metges, endreçar racons, fer algun dinar prefestiu, fer passejades curtes, anar al cine, mirar algun aparador, llegir i escoltar música sense presses, anar amb bicicleta... 

El cap de setmana llarg s'acaba. A partir d'ara enfilem els quinze dies finals de trimestre abans de festes. Un pendent pronunciat i supersònic.

Després d'uns dies de fer campana, aquest matí, de 8 a 10, hem pedalat pel Penedès. 
Ben d'hora ben d'hora, amb un xirimiri i una boira baixa ben xopa, hem enfilat camins i pistes prou conegudes: de Vilafranca a les Cabanyes, un bocí de la Carrerada fins a Guardiola, els pèlags de Vilobí, la muntanya de sant Pau i tornada a Vilafranca. 
Una hora i tres quarts mal comptats. Una dutxa reparadora i un esmorzar de forquilla i ganivet. És una bona manera de començar el dia. A les 11 del matí un tenia la sensació que ja era molta la feina feta. I que el dia encara era viu. Com allarguen els dies de festa...