Al Palau de la Generalitat s'hi ha d'anar algun cop a la vida.

El 23 d'abril de 1999, amb motiu de la concessió del premi Civisme als mitjans de comunicació en l'àmbit ràdio, una cinquantena d'alumnes de l'escola Sant Domènec de La Ràpita vam desembarcar al Palau de la Generalitat. Va ser la culminació d'una dècada de ràdio escolar prodigiosa. El record, a molts anys vista, encara és inesborrable.

El 26 de juny de 2014, amb motiu del centenari de les Escoles d'Estiu, un grapat de docents del Penedès assistim a l'acte commemoratiu, al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, ple de gom a gom. En acabar, al Pati dels Tarongers, després d'una sessió fotogràfica amb el president Mas, la consellera Rigau i la resta de mestres renovadors -o no- de Catalunya, increïblement alegres i deixats anar, vam passar una estona irrepetible i fantàstica.

Avui, amb motiu de la presa de possessio del president de la Generalitat, he tornat -ni que sigui mentalment- al Palau. Al Palau de la Generalitat s'hi ha d'anar algun cop a la vida.

El nou president de la Generalitat ha tancat el seu discurs amb una frase de Gaziel: Sóc fal·lible però insubornable. I també  promet el càrrec amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel Parlament. Parla bé, que sempre és d'agrair, ni que sigui des de la discrepància.

Llegeixo molts comentaris sobre el president: No pararà d'imaginar projectes; és un tipus especial, visionari, que va a la seva: desconcertant; ha començat la partida, Rei i Constitució eliminats de la fórmula del president Puigdemont. Quina serà la reacció?...

I, talment com el juny de 2014 amb el centenari de les Escoles d'Estiu, som al cap del carrer: I ara què hem de fer?