Divendres a les 9 del vespre, al claustre de sant Francesc, Al vostre gust, un Shakespeare de tragèdia, aventures i comèdia. De la mà de Parking Shakespeare, un grup d'actors que des del 2009 es troba sota dels eucaliptus del parc del Nord de BCN per representar Shakespeare. Realment bons. Una versió breu, moderna, àgil, dinàmica i fresca.
En acabar, tot fent-la petar amb els protagonistes, te n'adones del potencial de gent amb empenta i nervi com ara ells, de la quantitat de gent que treballa en precari -i bé- per una bona causa. Del 14 al 30 de juliol tornaran a actuar al parc del Nord. I només al final passaran el cistell perquè hom posi el preu que consideri oportú. Molt recomanable.
A les antípodes, Victòria, de Pau Miró, al TNC, ahir dissabte. Fa patxoca el teatre. Amb unes condicions tècniques fabuloses. Els mecanismes hidràulics no paren, amunt i avall, en un drama que fa estremir.
A la BCN dels cinquanta, en una barberia del Raval on sovintegen un falangista, una excantant del Parel·lel reciclada a costurera i Victòria, una vídua del barber que mira la manera de sobreviure i aprendre a escoltar el seu cor. Una BCN grisa, trista, pobre, on la dignitat ha quedat arraconada al fons d'un armari.
Un repartiment estelar amb un jove de la sèrie Polseres vermelles que és l'únic que coixeja. Bé tot plegat. Ni la bona interpretació no pot capgirar, però, l'amargor, la tristor i la por -sí la por omnipresent- que esguerra les vides dels protagonistes.
Però, per sobre de tot, Shakespeare. Un assaig publicat recentment -El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible- ve a dir que avui dia Shakespeare es dedicaria a escriure per al cinema o la televisió. Que treballaria a Hollywood, vaja. De ben segur. Hi és omnipresent. La barreja de tons, de gèneres i de registres en una mateixa obra és del tot contempòrània. Tots estan en deute amb Shakespeare. És un geni d'una versatilitat i d'una potència extraordinària. La tesi és ben clara: en la narrativa audiovisual tot surt de l'obra de Shakesoeare perquè allà hi és tot i tothom... des de fa 400 anys. O no?
En acabar, tot fent-la petar amb els protagonistes, te n'adones del potencial de gent amb empenta i nervi com ara ells, de la quantitat de gent que treballa en precari -i bé- per una bona causa. Del 14 al 30 de juliol tornaran a actuar al parc del Nord. I només al final passaran el cistell perquè hom posi el preu que consideri oportú. Molt recomanable.
A les antípodes, Victòria, de Pau Miró, al TNC, ahir dissabte. Fa patxoca el teatre. Amb unes condicions tècniques fabuloses. Els mecanismes hidràulics no paren, amunt i avall, en un drama que fa estremir.
A la BCN dels cinquanta, en una barberia del Raval on sovintegen un falangista, una excantant del Parel·lel reciclada a costurera i Victòria, una vídua del barber que mira la manera de sobreviure i aprendre a escoltar el seu cor. Una BCN grisa, trista, pobre, on la dignitat ha quedat arraconada al fons d'un armari.
Un repartiment estelar amb un jove de la sèrie Polseres vermelles que és l'únic que coixeja. Bé tot plegat. Ni la bona interpretació no pot capgirar, però, l'amargor, la tristor i la por -sí la por omnipresent- que esguerra les vides dels protagonistes.
Però, per sobre de tot, Shakespeare. Un assaig publicat recentment -El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible- ve a dir que avui dia Shakespeare es dedicaria a escriure per al cinema o la televisió. Que treballaria a Hollywood, vaja. De ben segur. Hi és omnipresent. La barreja de tons, de gèneres i de registres en una mateixa obra és del tot contempòrània. Tots estan en deute amb Shakespeare. És un geni d'una versatilitat i d'una potència extraordinària. La tesi és ben clara: en la narrativa audiovisual tot surt de l'obra de Shakesoeare perquè allà hi és tot i tothom... des de fa 400 anys. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú