S'acaba la 12a edició del festival En Veu Alta 2016 (EVA Penedès). S'ha convertit gairebé en una franquícia social, amb ramificacions al Priorat i a Osona.
Del 10 al 19 de juny, amb 38 actes vinculats a la narració i la tradició oral a 10 municipis de l'Alt Penedès, amb Sant Sadurní d'Anoia com a marc de 9 propostes. Hi ha hagut trencadissa amb l'ajuntament de Vilafranca pel que sembla: s'ha dit que això que fèiem nosaltres no era important i no interessava a ningú /.../ no entràvem dins l'ordre de les coses ni necessàries ni importants. Aquests paràgrafs de l'escrit de benvinguda del programa de mà, si no m'erro, ja suposo a qui van dirigits. Sense conèixer els detalls de tot plegat, sap greu tot l'afer.
A les 7 de la tarda, al conjunt monumental d'Olèrdola, amb el Penedès com a teló de fons i un sol que encara escalfa i reconforta, un Màrius Serra enorme a les entranyes de l'EVA, que narra en primera persona la seva experiència en una situacio singular, excepcional.
Explica el per què de tot plegat, les entranyes del llibre. Quiet (Empúries, 2008) cobreix set anys de la vida del seu fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia, amb paràlisi cerebral vaja.
Ens llegeix quatre narracions breus (Distinció, Ràbia, Vergonya i alguns dels recordo de Córrer). Comenta la moralina de cadascun d'ells, i d'altres. I afegeix un conte que no apareix al llibre, el conte de la cadira, deliciós tot ell.
Escoltem atentament com un fill amb diversitat funcional -molta diversitat funcional- els canvia la vida. Com els ha ajudat a valorar la joia de viure, a gestionar la ràbia, a no tenyir la mirada de colors foscos, a superar l'estat d'excepció que comportar la vida diària...
Màrius Serra troba una forma narrativa idònia, la distància òptima i elabora un relat en què predomina la joia i un cert embadaliment malgrat la duresa de la realitat.
És un llibre que no té fi. A les darreres pàgines, en un màgic foliscopi, podem veure córrer el Lluís, gràcies a les lleis de l'òptica i al talent del fotògraf Jordi Ribó i del dissenyador Miquel Llach.
Una hora amable i punyent alhora, amb tota una llicó de vida. Llarga vida a l'EVA!
Del 10 al 19 de juny, amb 38 actes vinculats a la narració i la tradició oral a 10 municipis de l'Alt Penedès, amb Sant Sadurní d'Anoia com a marc de 9 propostes. Hi ha hagut trencadissa amb l'ajuntament de Vilafranca pel que sembla: s'ha dit que això que fèiem nosaltres no era important i no interessava a ningú /.../ no entràvem dins l'ordre de les coses ni necessàries ni importants. Aquests paràgrafs de l'escrit de benvinguda del programa de mà, si no m'erro, ja suposo a qui van dirigits. Sense conèixer els detalls de tot plegat, sap greu tot l'afer.
A les 7 de la tarda, al conjunt monumental d'Olèrdola, amb el Penedès com a teló de fons i un sol que encara escalfa i reconforta, un Màrius Serra enorme a les entranyes de l'EVA, que narra en primera persona la seva experiència en una situacio singular, excepcional.
Explica el per què de tot plegat, les entranyes del llibre. Quiet (Empúries, 2008) cobreix set anys de la vida del seu fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia, amb paràlisi cerebral vaja.
Ens llegeix quatre narracions breus (Distinció, Ràbia, Vergonya i alguns dels recordo de Córrer). Comenta la moralina de cadascun d'ells, i d'altres. I afegeix un conte que no apareix al llibre, el conte de la cadira, deliciós tot ell.
Escoltem atentament com un fill amb diversitat funcional -molta diversitat funcional- els canvia la vida. Com els ha ajudat a valorar la joia de viure, a gestionar la ràbia, a no tenyir la mirada de colors foscos, a superar l'estat d'excepció que comportar la vida diària...
Màrius Serra troba una forma narrativa idònia, la distància òptima i elabora un relat en què predomina la joia i un cert embadaliment malgrat la duresa de la realitat.
És un llibre que no té fi. A les darreres pàgines, en un màgic foliscopi, podem veure córrer el Lluís, gràcies a les lleis de l'òptica i al talent del fotògraf Jordi Ribó i del dissenyador Miquel Llach.
Una hora amable i punyent alhora, amb tota una llicó de vida. Llarga vida a l'EVA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada