Vicenç Pagès Jordà (Som una road movie. El Punt Avui 27 març 2015) deia que les nostres dues grans tradicions literàries comencen amb un viatge: Adam i Eva són expulsats d'un paradís que sempre enyorarem, Ulisses abandona la llar per anar a la guerra i hi torna després d'una llarga odissea. I que el camí o la carretera representen els obstacles que cal superar i que ens permeten superar-nos a nosaltres mateixos.
El 30 de setembre de 1966, de matinada, el pare, la mare, la meva germana i jo empreníem un viatge en camioneta des del Cubillo (Conca) a Montblanc, Conca de Barberà. De Conca a la Conca.
Jo tenia 6 anys i recordo les cares plenes de tristor d’un grapat de familiars que van venir a acomiadar-nos, els planys ancestras de l’abuela Leandra, les presses dels pares per iniciar el camí i posar fi a una vida de pura subsistència, massa complicada i plena de privacions… i una emoció intensa i desconcertant per part meva provocada pel fet de no saber ben bé el que estava passant.
A la tarda vespre arribàvem a Montblanc i començava una nova vida, a més de 400 km del pueblo. Sempre he pensat que aquesta iniciativa, valenta i decidida, va ser la decisió més important que van prendre els pares en sa vida. Mai no els agrairé prou el determini, la visió de futur (van ser dels primers en marxar del poble) l’esforç i el sacrifici que van haver de fer per tirar endavant i no mirar enrere.
La ruta la vam fer per la N- 420, la carretera que uneix Còrdova i Tarragona per Conca. Un recorregut de 428 km que avui es pot fer en poc més de 5 hores però que el 1966 vam fer en gairebé mig dia. Amb tot a sobre la camioneta atrotinada i vella.
Amb una certa semblança però sense el glamur de la Ruta 66 dels EUA, fonamental per al transport i la migració durant la Gran Depressió, però també com a símbol de llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú