Una filosofia de l’amistat

Acabo de llegir el darrer assaig de la Marina Garcés (La passió dels estranys. Una filosofia de l’amistat, Galàxia Gutenberg, 2025). Un bon llibre, com és habitual. Potser un pèl exhaustiu i erudit pel meu gust.
L’amistat és l’únic vincle sense llei, proclama la Marina. Unes altres perles de l'autora:
L’amistat és tan quotidiana i tan rara que no n’hem fet una institució.
És molt fàcil i molt difícil parlar de l'amistat. És molt fàcil i molt difícil saber qui són els nostre amics. És molt fàcil i molt difícil perdre'ls. És molt fàcil i molt difícil retrobar-los.
L’amistat és el vincle afectiu que es dóna entre aquells que no estan units per altres relacions -ja siguin familiars, laborals, de veïnatge, de nacionalitat o d’un altre tipus- ni sotmesos a cap de les seves finalitats.
L’amistat és una relació estranya. Tan estranya que no ha generat una institucio ni una legalitat pròpies.
L’amistat és, per tant, un vincle que no s’escriptura, però que ha generat molta escriptura: cartes, dedicatòries, felicitacions, oracions fúnebres, relats, novel·les, pel·lícules, missatges, les xarxes socials…
Em ve al cap l’escena final de Thelma i Louise (Ridley Scott, 1991) o Les amistats perilloses (Stephen Frears, 1988) o Els amics de Peter (Kennett Branagh, 1992). I també aquell acudit del personatge que entra em una llibreria i pregunta: ¿Tiene un libro que se titula “Cómo hacer amigos”, caragüevo?

Del tot imprescindible si parlem de l’amistat aquesta escena de El llibre de la selva https://youtu.be/UQtL8BHI93M?t=17