Ojo l’ull

Aquesta expressió tan poc ortodoxa l’he sentida algun cop. La trobo curiosa, enginyosa i xocant.
La Mònica Planas (Arrencar-se els ulls en directe. ARA 19/3/2025) comenta un dels programes més morbosos i obscens de Mediaset: Codigo 10.
Es veu que part de la família d’un dels invitats al programa havia posat en dubte que ell fos invident i, per tant, ell va decidir demostrar-ho en un exercici carregat d’una indubtable força dramàtica.
Els espectadors van ser testimonis d’un moment televisiu delirant: “¡Se ha puesto en tela de juicio hasta que soy ciego! ¡Y estoy hasta los cojones ya! ¡Soy ciego de verdad, maldita sea!”, i amb agressivitat es va posar els dits a la cara i es va arrencar les dues pròtesis oculars que dissimulaven la seva ceguesa. “¡Mira mis ojos!”, va exclamar allargant la mà als dos presentadors, mostrant-los els dos ulls falsos al palmell.
El tal José Manuel es va tornar a col·locar les pròtesis, però, tornant de la publicitat, el programa repetia l’escena sencera del buidatge de cassoletes. L'espectacle, patètic i còmic a la vegada, semblava una paròdia de la tele més infame.
Em ve al cap un episodi d’un montblanquí ja difunt, conco i molt de la broma, que també portava incorporat un ull postís i que quan dinava en algun establiment i trobava un cambrer nou sempre li feina la mateixa broma. Es treia l’ull postís i el posava al plat que tenia a taula, fos una amanida o qualsevol altra menja, tot dient molt empipat alguna cosa com ara
- Ei, tu! Què coi m’has portat a taula! Què hi fa aquest ull a la meva amanida?
Us imagineu l’escena? N’hi ha per llogar-hi cadires!